No utilitzo amb molta freqüència el transport públic de la meva ciutat. En ocasions m'ha deixat a l'estacada i prefereixo evitar-lo tant com puc. Fa pocs dies, i no sé si per casualitat o no, vaig pujar amb l'ajuda de la meva assistent personal a l'autobús de línia. Per sort o per la bona feina de l'empresa, la rampa d'ascens i descens es va desplegar amb normalitat i jo no vaig tenir problemes per pujar al vehicle. Després d'efectuar alguna maniobra més o menys complexa amb el meu sofà, em vaig col·locar en el lloc reservat pels que anem en cadira de rodes.
(Un breu incís: sembla que l'accessibilitat a un vehicle o un edifici ve donada per tenir o no tenir una rampa. He de dir que això no és en absolut cert. He estat testimoni -i de vegades víctima- de llocs que tenen rampes amb desnivells impossibles, simulacres de rampes que no arriben a terra, o llocs amb rampa però massa estrets perquè jo hi entrés. Aquests intents d'accés són depriments, molt depriments).
Però tornant a la jornada en què vaig viatjar en l'autobús, es van anar produint les parades previstes al llarg del camí amb les petites anècdotes que, en una de les parades, s'hi esperava una parella de presumptes viatgers amb cadira de rodes i, en una altra, hi havia un altre senyor amb cadira de rodes totalment equipat per pujar i realitzar el seu trajecte. Horror d'horrors! És a dir, hi havia quatre persones en cadires de rodes disposades a pagar com la resta de transeünts i només un lloc mitjanament adequat a les seves necessitats.
Per fortuna per a mi, jo era el privilegiat que ocupava l'espai habilitat i l'hagués defensat amb ungles i dents si calia. Però la meva mesquinesa no es va mostrar en tota la seva esplendor i em vaig girar una mica per permetre que una segona persona compartís el meu inviolable lloc i pogués arribar al seu destí. He de confessar que em vaig jugar la pell per una desconeguda, posant en risc la meva seguretat personal. Finalment, érem dues les persones que anàvem en un lloc reservat a un viatger i dues les persones que van haver d'esperar els següents autobusos per viatjar-hi.
La qüestió és que a mi no m'agraden els privilegis sinó que es compleixin els drets. Malauradament, encara que a mi em sembli injust que dues persones es quedin sense viatjar per les seves rodes, crec que no hi ha res d'il·legal en això. Alguns estem contra les quotes en aquest assumpte i demanem amb la força del nostre foli que l'accessibilitat estigui disponible per a tothom. Poseu-vos en la meva pell per un moment i imagineu que a la nostra magnífica flota d'autobusos només hi poguessin pujar cinc dones, o set persones de raça negra alhora. A part de ser una cosa impensable i indefensable, en lloc d'assumir la situació i conformar-se, de seguida sorgiria alguna Victòria Kent o alguna Rosa Parks de torn protestant per la desigualtat i discriminació de la qual eren objecte.
En aquest sentit, la meva opinió seria que caldria canviar la llei, però és clar, reconec que jo seria extremadament subjectiu i a l'instant es notaria de quin peu coixejo encara que amagués el llautó. De moment, i pel bé comú (nosaltres no comptem), caldrà seguir mostrant-se dòcils.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari