Els serveis socials bàsics, crisi de recursos o de sistema

El passat dimarts 26 de juliol El País va publicar una notícia amb el títol “Els serveis socials que atenen menors a Barcelona, a punt del col·lapse”. Altres mitjans i les xarxes socials també en feien difusió i la informació ha estat àmpliament reproduïda (aquí i aquí). La notícia es feia ressò d’un manifest on les educadores i educadors socials, amb el suport dels sindicats, opinaven sobre com afecta la manca de recursos i, sobretot, el disseny organitzatiu municipal a la protecció dels infants en risc.

No és la meva intenció entrar en un debat sobre l’oportunitat i/o rigorositat de les queixes i reivindicacions. És un fet que Barcelona no compleix les ràtios de professionals socials marcades per la llei. També és evident que hi ha una voluntat dels responsables municipals de dotar de més recursos els serveis socials i d’iniciar un procés de millora organitzativa de la ma de les i els professionals.

M’interessa molt més reflexionar si estem davant d’un problema endogen de l’Ajuntament - i què es pot solucionar per la via d’ampliació de plantilles i pressupostos- o és una manifestació més d’un procés de crisi estructural dels serveis socials que afecta a tots els seus nivells arreu de l’Estat.
I, malgrat que queixar-nos del que no podem arreglar no serveix de gaire, també vull reflexionar sobre com afecta la deficient estructuració de l’Estat del Benestar a Espanya als serveis socials.

La situació dels serveis que atenen a menors a Barcelona no es pot aïllar d’una sensació de situació de col·lapse dels serveis socials a tot l’Estat. En el seu nivell bàsic hi ha moltes evidencies d’indefinició del seu objecte, un deficient alineament amb les necessitats més greus dels ciutadans i tensions entre les garanties administratives i l’eficàcia i eficiència de la intervenció social. Malgrat que no hi ha cap estudi que les sistematitzi, les trobem fàcilment en la relació del dia a dia amb els ens locals i els seus professionals.

Un clar exemple de desalineament amb les necessitats dels ciutadans és la pèrdua d’impuls en les cobertures i intensitats en els beneficiaris de la Llei de Promoció de l’autonomia funcional i atenció a la dependència. Les dades, any a any, no milloren com es pot veure a l’Informe anual de l’Observatori de la Dependència (aquí).

Comparteixo amb els autors del manifest que una de les causes principals és l’augment de la pobresa com a efecte de la crisi econòmica i l’absència d’una xarxa de contenció que hauria de tenir com a pilar principal un sistema de garantia d’ingressos, com a mínim, homologable als existents al País Basc o França.

Enfront aquestes carències el discurs social hegemònic ha estat que les persones de les 693.600 llars sense cap ingrés (EPA 2on trimestre del 2016) són responsabilitat dels serveis socials municipals i no d’un sistema de garantia d’ingressos articulat a nivells de l’Estat. Ni del nivell autonòmic amb els seus programes de rendes mínimes que (amb honroses excepcions) no s’adequa al creixement de les necessitats i, si cal, es redueix amb l’excusa del frau culpabilitzador dels beneficiaris. I de què s’han dotat els ens locals per a atendre aquesta situació? D’una miríada d’ajudes econòmiques de baixa quantia que intenten abordar les diverses manifestacions de la pobresa posant-li adjectius que sols fan emmascarar la inacció pública.

A més a més, aquest fraccionament de les ajudes, ha estat acompanyat (com be denuncien els i les professionals) d’una multiplicació de requeriments en la tramitació administrativa i d’una absència d’aprofitament de les possibilitats de les tecnologies de la informació. Els professionals han malmès el seu temps en tasques que no aporten valor a la protecció social i els ciutadans han estat objecte de maltractament institucional amb convocatòries diverses, requeriments de documentació i múltiples desplaçaments als organismes públics. Es pot fer més fàcil i ràpid i no ho hem fet.

Atenció a part mereix valorar si aquestes ajudes han estat distribuïdes d’una forma justa i equitativa. En aquest punt cal tornar a manifestar que a ningú l’hi ha interessat estudiar el tema i, per tant, les evidencies provenen més del coneixement de la praxis a nivell local. Hi ha forts indicis que l’autonomia local ha estat l'origen d’una forta iniquitat territorial i que l’aplicació generalitzada del criteri tècnic ha donat peu a una situació de forta injustícia.

Aquest darrer punt pot ser molt controvertit però no ens fem cap favor als serveis socials si no considerem els darrers conflictes en centres i serveis com, en part, a la manifestació del malestar ciutadà envers a algunes situacions d’injustícia provocades per les nostres decisions tècniques.
Tot això pot posar en risc als ciutadans més vulnerables com els infants? Sens dubte sí. Es per la manca de professionals i de temps per a fer-ho? Crec que és una conclusió massa simple i endogàmica.

Tal com diu Fernando Fantova (aquí) per a protegir un bé per als ciutadans des del servei públic primer hem de definir quin és aquest bé. Diem que els serveis socials deixem de fer moltes coses envers als ciutadans més vulnerables. Però, som capaços de definir-les concretament més enllà de vaguetats i -encara més important- de conèixer quin valor aporten a la vida dels ciutadans?

Per altra part, un objecte d’actuació dels serveis socials d’alt valor afegit que impacti en la millora de vida dels ciutadans no es pot fer sense una reflexió sobre les eines i els mitjans d’intervenció. Segur que cal més pressupost i més professionals. Però també cal repensar amb quines eines i des de quina perspectiva hem d’actuar. La sensació és que encara partim de pressupòsits i estereotips tant inconcrets con el mateix objecte dels serveis socials.

I si afegim que cal arribar a tot el territori amb una cartera de serveis d’igual cobertura i intensitat. I cal prendre decisions de planificació i gestió en les que intervenen diferents nivells de l’administració. I que els serveis socials no s’entén sense un real diàleg amb la comunitat. Crec que podem concloure que no estem sols, i sense voler treure-li importància,  davant una crisi de mitjans. Estem en un col·lapse estructural que és una oportunitat per a una reforma de tot el Sistema de Serveis Socials. Aquest és un debat que no podem defugir si no volem passar-nos la vida posant pedaços.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Marea Taronja Garraf Vilanova i la Geltrú
1.
Bon article MÀngel sobre el colapse dels Ssocials! dir que compartim que una reforma dels Ssocials és necessària i que molts dels professionals dels Ssocials ja estem cansats d'anar posant pedaços a situacions insostenibles que provenen d'una pobresa accentuada a la qual en moltes situacions l'únic que podem donar és assistència, i una assistència també pobre i ridicula, quan el tema és molt més enllà del sistema de ssocials, és més aviat que volem de Benestar Social, del qual tothom amb poder posa la mirada fora i cerca situacions de frau per fer que persones en situacions d'extrema pobresa no tingui garantits uns mínims. A banda que ens sentim presoners dels moviments socials (alguns de nosaltres participem activament) i continuament per treballar a l'administració tenim contradiccions en el dia a dia que van minant el nostre fer, ja que les realitats de pobresa no són solucionable en l'àmbit local o no únicament sinó és amb la col·laboració dels altres serveis i estaments. ;-)
  • 1
  • 0

Comenta aquest article