Frigodedo i transformació social

Aquestes vacances he pogut llegir un llibre que recomano a qui li agradi furgar en la història immediata: Barcelona, ciutat de fabriques de Mercè Tatjer. He gaudit  trobant  testimonis de la transformació social que va patir la nostra societat amb la creació d’indústries.

Descobreixo que pràcticament fins fa un segle per menjar un gelat calia anar a buscar el gel allà on es trobava. De geladeries n’hi havia des del segle XVIII però no érem capaços de fabricar el gel i això el convertia en un producte selecte. El gel agafat al  Montseny o la Serra de la Marina es transportava en carros tirats per mules fins a Barcelona -sembla que aquest és l’origen de l’empresa de transports Sagalés- i un cop a Barcelona, es guardava en els pous de gel distribuïts per la ciutat.



El 1874 es va obrir a Terrassa la primera fàbrica de gel artificial catalana i el desenvolupament de l’energia elèctrica va estendre la implantació d’aquest tipus d’indústries. Desapareixien oficis com el d’aiguader, venedor de gel, traginers o garrafaire i en neixen de nous vinculats a la fabricació de gel.

Si ara ens podem menjar un “Frigodedo” és perquè l’any 1927, els germans Joan i Josep Rimblas, van fundar Indústrias Frigoríficas de Alimentación (Frigo), una empresa que tenia el fred com a negoci: cambres frigorífiques, fabricació de gel, pasteurització de la llet i ... també l’elaboració de gelats, que a partir dels anys 60 van tenir una gran expansió, provocant la seva especialització. Però la societat està canviant i la idea de fàbrica del segle XIX es transforma i Frigo també ha patit els efectes de la globalització.

L’alteració d’aquesta societat obrera construïda al voltant de les fàbriques suposa un desconcert. Però també és una ocasió. Una oportunitat per pensar la “fabricació” des d’un altre pla, amb noves  perspectives. Per exemple amb una relació diferent vers el consum; o des d’una perspectiva cooperativa; o revisant el pes que ha de tenir el treball remunerat en relació a altres treballs com el treball voluntari o el treball de cures.

Antonio Gramsci explica que una crisi és aquell moment en el que allò vell es mor però encara no acaba de néixer el que és nou. De la mateixa manera que la societat dels oficis va deixar pas a la societat obrera, aquesta deixarà pas a un nou model. Quan els nostres besavis menjaven un gelat no podien imaginar-se que acabaria sent un producte de consum massiu amb formes inversemblants, com la d’un dit. Potser no és tant estrany pensar que el canvi que ha de venir no és només sobre com produir sinó un canvi en les relacions entre vida i el treball on la societat prengui noves formes.