S'acaba l'estiu... i la festa major

L’estiu és el moment del bon temps i de la vida al carrer. Augmenten les escapades, fugides i desconnexions i ens és més fàcil trobar moments òptims per als intercanvis i les interaccions, la vida a la fresca, la germanor i els retrobaments amb amics, família i coneguts en formats múltiples, com ara una conversa.

Estiu també és sinònim de festa major, de festivals i de celebracions a l’aire lliure. Precisament és sobre la festa major on voldria posar la mirada d’aquest article. Quina millor manera de posar l’accent en la comunitat i en la convivència que l’esperat dia de la festa major, la festa gran de la col·lectivitat, de la tribu, de tothom. El moment de recuperar les tradicions dels nostres avantpassats i de celebrar que som poble, vila, barri o ciutat.

En aquest context de sol i festa, ara com ara ens trobem al final de l’estiu i de ben segur que, volent o sense voler, ens hem creuat amb alguna festa major. Les festes representen el moment de trobada i de sortir al carrer. Però no hi som tots. A banda dels que trien la calma com a necessitat vital, la meva sensació és que a la festa major no hi són la majoria. Falten molts sectors de la població. D’una banda aquells que vinculen la festa amb soroll i molèstia, com si fos un acte de rebel·lia en contra d’ells (que volem descansar...). D’altra banda falten els desarrelats, hi viuen, però no en formen part i ni tan sols saben (ni volen saber) quin és el motiu de la celebració, ni perquè es fa. Per últim falten els que hi són, ho saben, però no entra als seus plans participar; com si no anés amb ells.

Evidentment, no és igual a tot arreu, encara que poden haver trets en comú. No és el mateix una festa arrelada que una recuperada, com tampoc és el mateix una petita o mitjana vila agermanada que el barri d’una gran ciutat. Aquest escrit vol donar les gràcies als imprescindibles, als que fan la festa, als compromesos i als que ens demostren estar vius. Als que fan possible el que a vegades sembla impossible. M’atreviria a dir que són una immensa minoria. Sort d’una part de la població –en molts llocs no arribaria a una tercera part del total- que hi participa i també es fa seva la festa amb la seva presència i el seu ball. Simplement sopant al carrer (per un dia).

La meva experiència em situa al barri i a les comissions de carrers. He vist com al carrer on he viscut, la festa major moria perquè la mitjana d’edat de l’organització superava la setantena d’anys i pujar a una escala a engalanar el sostre representava un esport de risc. He escoltat els silencis, he vist l’absència de relleu generacional, la desmotivació, les reunions i assemblees sota mínims i el posterior debat per posar en qüestió el model o la mateixa continuïtat de la festa.

Finalment, i només una vegada a l’any, el poble, el barri i la ciutat es disfressen i es transformen contra la rutina. Amb tot, alegria és festa major, com ens recorda la cançó. No ens oblidem del jovent que capgira la situació i celebra la festa amb adjectiu alternatiu, fent-se visibles i mostrant l’orgull de ser i fer comunitat en el sentit més ric i autèntic. Aquest escrit està dedicat als joves dels carrers de la Marina-Zona Franca de Sants-Montjuïc (Barcelona) que a l’inici d’aquest estiu van celebrar la seva primera festa jove i alternativa, reclamant locals per a joves, fent una crida a l’arrelament i a la convivència al carrer. Se’n diu mèrit.