La salut de les organitzacions

Durant una de les meves etapes professionals vaig treballar uns quants anys a una entitat de lleure. En aquella època, quan organitzàvem les activitats d’estiu, un dels meus col·laboradors va desenvolupar una teoria que amb el temps es va convertir, gairebé sempre, en una certesa. Deia que quan a un torn de colònies, camp de treball o casal d’estiu s’acumulaven un elevat número de petits accidents, caigudes, malalties de nens i monitors i altres incidents, era senyal inequívoca que aquella activitat no funcionava prou bé. Estàvem davant d’unes colònies malaltes, mal gestionades per l’equip, amb massa problemes, falta de coordinació i poc control. Els incidents acumulats eren símptomes de que allò no funcionava. Com dic, aquella hipòtesi es confirmava pràcticament sempre.

Passa quelcom similar amb les organitzacions del tercer sector, ja siguin de primer, segon o tercer nivell. Dotem a les entitats d’un seguit de recursos de seguiment i control per garantir el bon govern, la transparència i la participació. En funció del model organitzatiu, la junta directiva, el patronat o el consell rector es converteixen en els espais destinats a vetllar per un correcte funcionament i prevenir possibles desviacions. Però aquests elements i recursos (estatuts, reglaments, ordres del dia i actes de les reunions, protocols de funcionament intern, ...) han de ser entesos com a eines i mitjans, mai com a finalitats en si mateixes.

Massa sovint, a les nostres organitzacions, passa que centrem gran part de l’activitat a aquests aspectes. Quan revisar un i mil cops l’acta de la darrera reunió de l’òrgan de govern, fins a posar-nos d’acord, ens ocupa massa temps, tenim un problema; quan pactar l’ordre del dia de la propera reunió demana l’intercanvi de més de dos o tres correus electrònics, tenim un problema; quan una còpia dels estatuts i del reglament de règim intern són dels documents més utilitzats a les reunions, tenim un problema. Aquests i altres poden ser símptomes que indiquen que la nostra organització pot estar malalta. Com les colònies i campaments amb massa caigudes i rascades.

L’entitat sana és la que fonamenta el seu funcionament en la confiança i el respecte entre els seus membres. L’òrgan de govern i l’assemblea, si correspon, han de funcionar sota aquestes paràmetres. Això no vol dir que no hi pugui haver desacords, dissensions o fins i tot conflictes. Però justament la resolució dels mateixos només arribarà si la organització és forta als nivells esmentats.

El mateix passa amb la relació entre l’equip tècnic i l’equip polític. La confiança torna a ser la clau. Cal delimitar clarament les responsabilitats i competències de cadascú i respectar el pacte. Els tècnics són fonamentals pel funcionament de l’entitat i la seva capacitat d’executar amb eficiència i autonomia les directrius establertes per l’òrgan de govern, l’element decisiu per assolir els objectius fixats. Però no poden perdre mai de vista que són els representants escollits els que tenen l’encàrrec de la base social de dirigir l’entitat. Sense oblidar, també, que els membres electes desenvolupen la seva tasca des del voluntariat, més enllà de la seves responsabilitats professionals. Per això és important que la dedicació sigui l’estrictament necessària. No és bona senyal el secretari i secretària hipotecada revisant un i altre cop l’ordre del dia o esmenant per enèsima vegada l’acta.

De la mateixa manera que unes colònies malaltes no satisfan les expectatives dels infants i les famílies, una organització malalta acaba deixant de ser útil als seus membres i fracassa en la consecució dels objectius. Estiguem atents als símptomes!