Cultura per apoderar i transformar

El passat 18 de setembre es va presentar, fora de concurs "Vivir y Otras Ficciones" en la secció oficial del 64 Festival de cinema de San Sebastià. Algunes de les temàtiques principals del film giren entorn a la normalitat i l’assistència sexual. Es per això que des d’aquest projecte s’han impulsat les campanyes "Jo em masturbo" (I) y (II), Crip power, Anomalies recalcitrants, i la falsa notícia sobre la creació d’un sistema públic d’assistència sexual (I) i (II) També s'ha fet un crowdfunding que va generar alguns vídeos (I)(II)(III)(IV)(V)(VI) que no formen part de la pel·lícula, però que ens donen pistes sobre l’enfocament i els personatges.

La veritat és que a l’estrena ho van petar. Ho sabem de primera mà perquè l’Antonio Centeno, membre de l’OVI, forma part del projecte i va estar allà. Després d’una animada roda de premsa, la sala del Kusaal estava abarrotada i la comunió amb el públic va ser apoteòsica, amb varis minuts d’aplaudiments i un col·loqui emotiu i intens. No obstant això, la repercussió mediàtica no ha estat a l’alçada ni de l’entusiasme del públic ni de critiques com les de Tolentino (programa “El séptimo vicio”, Radio 3)

TV3 va recollir la noticia a l’estil “el dia de les cadires de rodes”, sense dignar-se a donar veu al director de la pel·lícula. A TVE (39’20’’) ens van recordar que la cosa anava de disminuïts. Millor ho van tractar a Radio 3 i a la SER. Premsa escrita no n’hi va haver molta; El Peródico, El Punt Avui, El confidencial , El Diario Vasco y Noticias de Gipuzkoa. Això si, a Richard Gere saludant amb un “buona sera” no s’ho va perdre ningú.

En definitiva, tenim una gran pel·lícula, tant en el aspecte artístic con en el que té a veure amb la intenció de canviar la mirada i els valors sobre la diversitat funcional. Però també topem amb uns gestors de cultura obtusos i conservadors que van de la mà d’un periodisme (generalment) adoctrinat i inepte. Tocarà lluitar molt per a que la pel·lícula tingui una distribució a l’alçada del seu interès cinematogràfic i polític. De moment, seguirà fent camí al Festival de Cinema Mediterrani de Montpellier i all ABYCINE d’Albacete. Si vols estar informat de totes les noticies sobre el projecte dóna-li a “m’agrada” a la pàgina de Facebook, així ajudes a fer visible l’interès d’aquesta iniciativa.

Ens explica l’Antonio que va anar a Donosti amb la seva mare (que als seus 78 anys també surt a la pel·lícula). Després d’una dècada autogestionant assistència personal, deu haver-hi poques satisfaccions comparables a sentir de forma tan intensa com se li ha dónat un gir al vincle maternofilial . D’estar distorsionat per la cura obligatòria a un fill adult, a ser aquest qui assumeix el rol de cuidar la seva mare, ja gran.

I haver generat l’experiència de passejar per la catifa vermella de Donosti Quantes persones de l’Administració haurien concedit hores d’assistència personal per arribar a aquesta situació? És important tenir la humilitat de desaprendre sobre la suposada “naturalitat o evidència” dels sostres de vidre i dels terres de plom fos que tenallen les vides de les persones amb diversitat funcional. Cal aprendre a ampliar els horitzons de llibertat que obre l’assistència personal, perquè la vida és, en gran part, una ficció que encara no podem imaginar.

No hi ha cap comentari

Comenta aquest article