Sobre els refugiats

La pràctica de concedir asil a persones que fugen de la persecució en terres estrangeres és una de les primeres fites de la civilització. S'han trobat referències en textos escrits fa 3.500 anys. La protecció dels refugiats és el mandat principal de l'agència de refugiats de l'ONU (ACNUR). La Convenció dels Refugiats de 1951 explica que un refugiat és una persona que "a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques es trobi fos del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país".
 
L'informe anual de l'ACNUR, "Tendències Globals", afirma que el nombre total de refugiats al món ha augmentat per cinquè any consecutiu, fins a arribar als 65,3 milions. Unes xifres que creixen cada dia mentre l'espai d'asil es va restringint a Europa i en altres regions. L'informe, amb dades de l'any 2015, manifesta un increment d'un 55% en només quatre anys. D'ells, poc més de 16 milions estan sota la protecció de l'ACNUR. Una mitjana de 24 persones ha de fugir de la seva llar cada minut, 34.000 al dia.
 
Aquests dies de desembre he tingut l'oportunitat de treballar als camps de refugiats de Grècia. Concretament des de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya he desenvolupat una tasca de consultoria per UNICEF - SolidarityNow. Prèviament havia coordinat projectes amb refugiats a Bòsnia, Guatemala o Kosovo, treballant amb Metges sense Fronteres. Experiències que si bé són colpidores, han estat un veritable aprenentatge de vida. Amb aquesta finalitat he visitat dos dels camps de refugiats que hi ha a la rodalia d'Atenes, amb una població aproximada de 600 persones, provinents principalment de països com Síria o l'Afganistan.
 
He de dir que la situació és dantesca. Les condicions dels camps són lamentables. En un d'ells els refugiats encara viuen en tendes de campanya. El fred de l'hivern i les pluges fan que el seu dia a dia sigui un malson. Estan esperant que els traslladin a una nova ubicació, però aquest trasllat sembla no arribar mai. L'altre camp que vaig poder visitar, si bé era una antiga escola de formació professional i estaven a cobert, també estava en unes condicions deplorables. En cada una de les aules reconvertides en dormitoris hi malviuen més de 30 persones refugiades. Quan vaig entrar en aquest camp la primera cosa que em va impactar va ser l'olor. Em va recordar l'olor dels camps de refugiats on havia treballat prèviament. És una olor feta de desesperança i de tristesa. La imatge d'un refugiat abatut, amb el cap entre les mans sobre la taula és un reflex d'aquesta situació.

Els refugiats fugen de la guerra, de la barbàrie. La guerra actualment afecta principalment la societat civil, les principals víctimes són la gent gran, les dones, els nens. No és com abans que els exèrcits s'aplegaven en un camp de batalla per lluitar entre ells. El 51% dels desplaçats forçosos al món són nens. La població infantil refugiada ha augmentat significativament aquest últim any. Més de 98.000 menors no acompanyats han sol·licitat asil fora dels seus països en 2015. Aquests menors vénen principalment d'Afganistan, Eritrea, Síria i Somàlia. Aquests dies hem assistit al genocidi a la ciutat siriana d'Alep davant la total indiferència internacional.
 
No puc oblidar els testimonis dels nens refugiats amb qui he treballat: "Aquesta història explica que fins i tot el sol i els núvols estan plorant per la destrucció del meu país, banyat en sang". O testimonis com "Jo haig de deixar-te, pare, sense acomiadar-me de tu, amb llàgrimes als ulls i dolor al cor. Camino a través d'una senda de tristesa".
 
A Grècia, per exemple, on vaig conèixer una família d'afganesos, la mare em va explicar com quan érem petits van haver de fugir dels atacs soviètics i viure com a refugiats a l'Iran. Ara han hagut de fugir del terror dels talibans. La seva és una vida marcada per la guerra i el refugi. Mentre m'explicava aquesta història, amb l'ajuda dels traductors, em mirava la seva filla i pensava si ella estaria condemnada a repetir aquesta història d'èxode permanent. La mare em preguntava contínuament: Quan obriran les fronteres? Però les fronteres d'Europa, les nostres fronteres, estan tancades. Des de l'any 2000, i per culpa de les polítiques europees de blindatge de les seves fronteres, més de 32.000 persones han perdut la vida intentant creuar el Mar Mediterrani, que s'ha convertit en un immens cementiri. L'any 2016 ha estat un dels més mortífers. Europa agonitza d'indiferència.
   
Ser refugiat vol dir pertànyer a la categoria d'homosacer, com bé diu el sociòleg Zygmund Bauman. L'homosacer era una antiga categoria del temps dels romans que es referia a les persones que no pertanyien ni a l'àmbit dels Déus ni a l'àmbit dels humans. Els refugiats pertanyen a aquesta "no categoria". Ningú s'interessa realment ni pel seu present ni pel seu futur. Bauman diu que rebutgem els refugiats perquè ens recorden la nostra pròpia fragilitat humana.
 
Afortunadament tenim institucions, associacions i ciutadans treballant amb els refugiats. Ciutadans actius i crítics com els que estan desenvolupant la campanya "Casa nostra, casa vostra" a la qual totes i tots ens hem d'afegir. La campanya vol acollir les persones que fugen de les guerres, de la fam, de la persecució política, per motius d'orientació sexual o per les seves creences. Però també vol acollir aquelles persones que ja són aquí i segueixen tenint dificultats per desenvolupar una vida digna. A totes aquestes persones els volen dir: casa nostra és casa vostra. Des de la UVic-UCC ja ens hem afegit a la campanya. Tanmateix des de la Facultat de Ciències de la Salut i del Benestar, així com del Centre d'Estudis Sanitaris i Socials, continuarem treballant amb els refugiats a Grècia amb Unicef - SolidarityNow, concretament en programes de benestar emocional i de prevenció del trauma de guerra, en programes d'inserció sociolaboral de refugiats, i en programes d'inclusió social dels refugiats a partir de l'art i la cultura, entre altres projectes de col·laboració. Som conscients de que, com deia John Donne, "cap home és una illa, és una part d'un continent anomenat Humanitat".