Píndoles per guarir la pobresa

Quan a nivell polític i econòmic es plantegen estratègies per fer front a les emergències socials derivades de la crisi econòmica, els fonaments de l’anomenat Estat del Benestar que tantes dècades va trigar a construir-se s’esquerden sense remei.

La precarització de la societat és més que un concepte de macroeconomia, de la mateixa manera que quan parlem de salut no ens centrem només en l’absència de malaltia sinó que cal incloure els factors socials, econòmics i culturals que intervenen en cada cas.

Pel que fa a la salut mental, la Taula d’Entitats del Tercer Sector denunciava fa poc la manca de recursos per atendre situacions entre infants i joves, donat l’augment de diagnòstics i la major complexitat en la seva detecció.

Així, trobem que “l’Estat de Benestar complet, en el que la persona és capaç de desenvolupar les seves competències, superar les tensions de la vida, treballar de manera productiva i profitosa i contribuir amb les seves aportacions a la comunitat”, tal com defineix l’OMS la salut mental, depèn en bona part de les condicions en les quals les persones neixen, viuen, treballen i es relacionen entre elles i amb la comunitat, així com dels propis recursos personals a l’hora de construir simbòlicament el seu jo i que les permet interactuar amb la cultura que les envolta.

La combinació d’aquestes variables suposa l’exposició a majors o menors riscos de salut, major o menor grau de vulnerabilitat i diferent grau d’equitat en l’estat de salut de les persones. De manera que ja no parlem només dels joves. Existeixen hores d’ara moltes persones per a les que l’accés a una atenció en matèria de salut mental suposa un element més de desigualtat, donada la seva situació de vulnerabilitat social.

La paradoxa la trobem quan, malgrat la concepció bio-psico-social de la salut mental, l’abordatge que es fa des del sistema de salut se centra principalment en l’explicació mèdica del trastorn i el seu corresponent tractament farmacològic.

Sense entrar en el debat sobre l’origen de la malaltia mental (aquí cada disciplina o model teòric oferirà un punt de vista diferent, complementari o no) en el que sí coincideixen generalment les ciències socials i els models de psicoteràpia és que el Conflicte –així, en majúscules– té alguna funció en la vida de les persones, en el seu funcionament mental, la relació amb elles mateixes i en les relacions amb els altres i en la convivència social i cultural. Elaborant el conflicte es dona l’oportunitat de treballar les necessitats i els desitjos de cadascú. L’aparició dels seus símptomes permet buscar respostes als malestars i les angoixes de la vida, obrint la possibilitat a vivenciar de manera diferent els propis pensaments o sentiments.

Què fer, doncs, amb les persones que pertanyen a col·lectius on el desarrelament, l’exclusió o les mancances més bàsiques els porten a percebre’s sense possibilitat de canvi i a desenvolupar algun tipus de trastorn mental? Els psicofàrmacs, sens dubte, contribueixen alleujar els símptomes que acompanyen el conflicte (L’angoixa, l’obsessió, l’insomni, la tristesa, ...), però també dificulten que la persona actuï de forma conscient i afronti les seves contradiccions.

Un tractament basat només en les prescripcions farmacològiques, que no acompanyi els processos, deixa una qüestió important sense resoldre: com es dona resposta a la dimensió socioeconòmica de la salut, en un context de complexitat a molts nivells (individual, familiar, comunitari, nacional i global), que entre altres moltes conseqüències ha portat una reducció de drets i una major distància entre els extrems del binomi inclusió/exclusió social.

I aquí és on les entitats del tercer sector i els professionals que hi treballem hem de plantejar-nos de quina manera donem suport a aquests processos. Fins el moment hem fet front a la complexa situació social sota una lògica neoliberal (Tornem-hi, amb l’economia!) que s’ha traduït en l’oferiment de píndoles en forma de serveis i recursos des d’on hem creat la il·lusió d’estar evitant la fractura social, elaborant el Conflicte, com dèiem abans. En realitat, però, el conflicte no expressat corre el risc de no veure’s i torna invisibles a tots aquells col·lectius que, sense un lloc propi a la societat, emmalalteixen i/o s’empobreixen, dificultant l’accés a la participació comunitària, a la presència en les xarxes socials i relacionals, al mercat laboral i a la defensa dels propis drets.

La realitat social necessita la reivindicació d’un tercer sector com a quelcom més que un simple col·laborador de l’administració, més que un entramat empresarial de prestació de serveis. Necessita la protesta davant una lògica de serveis fraccionada, que manté la visió sobre les persones com a objecte de la seva intervenció. Necessita, també, la generació d’alternatives a partir del reconeixement entre entitats i administració, i de confiança mútua.

Però, quan es planteja la construcció de nous espais que facilitin la participació de tots els agents, es produeix un xoc amb la rigidesa de la lògica de l’administració. I es produeixen punts de fricció, conflictes. La part positiva, ara ja ho sabem, és que elaborant els conflictes és quan aprenem a viure.