Llums i ombres: la complexitat de la tasca educadora


La nostra professió no és senzilla; no, no ho és. Molt possiblement sigui més dificultosa que la d’un arquitecte que dissenya els plànols d’una casa o la d’un matemàtic que resol equacions d’una elevada exigència intel·lectual. Un educador o educadora no actua ni construeix un objecte inexpressiu i sense vida; és veritat, un educador o educadora té el difícil encàrrec de generar escenaris que fomentin la millora i el constant benestar d’un ésser que es mou, s’aïlla, estima, riu, plora, crida... Ara bé, no hem de creure en dogmes i aferrar-nos en què la nostra intervenció serà sempre exitosa i eficaç. Un bon educador o educadora és capaç d’entendre que les coses no sempre sortiran com estan planificades, de fet tal com ens recorda Meirieu (1998) el que és normal en educació és que l’altre es resisteixi, es reveli o lluiti per fer-nos entendre que no és un subjecte que el construïm només nosaltres sinó que es construeix amb la voluntat de múltiples parts.

I és en la intersecció d’aquestes parts on també hem d’incidir perquè mai arribarem a un terreny verge, ja que sempre hi haurà hagut algú abans que nosaltres i molt possiblement aquest algú haurà marcat i condicionat la vida d’aquest ésser en certa mesura. Per tant, si volem que la nostra intervenció sigui realment transformada també hem de reconèixer el valor d’un pare, una mare, un avi, una àvia, etc. En altres paraules, hem d’implicar i tenir en compte la xarxa de recolzament d’aquelles persones amb qui construïm records i històries comunes tot i que no sempre estiguin predisposats a fer-ho. Poder molts cops no en som conscients però tenim un gran poder entre les nostres mans, un poder que ens fa ser agents responsables a l’hora de retirar a un infant d’una família, derivar una persona a un altre servei, oferir oportunitats que possiblement mai s’haguessin plantejat o fins i tot marcar trajectòries d’èxit o fracàs socioeducatiu en un subjecte al llarg del seu recorregut vital. Som éssers poderosos però també vulnerables; éssers fràgils i inconsistents, éssers que des del moment en què naixem ja som prou vells per morir. Però és precisament aquesta condició humana, aquesta vida que ens ha tocat viure, la que ens recorda que sols som febles i que la vida, com també ocorre en l’educació, és més significativa si compartim i construïm conjuntament.

Les nostres decisions poden marcar rumbs i destins diferenciats, per això en la nostra professió es fa essencial ser objectius i rigorosos però també cal ser càlids i propers. Tots els educadors i educadores hauríem de tenir la responsabilitat d’establir un vincle de professionalitat amb les persones amb qui interactuem, un vincle on la distància entre els vectors no fos ni massa llunyana ni massa propera, un vincle que ens permetés fer la nostra feina sense patir constantment pels altres. Així doncs, hauríem de tendir a cercar un equilibri atòmic on la distància entre les partícules fos suficientment estable per mantenir el sistema i la relació en un estat de constant harmonia. Poder modular aquest conjunt de factors no és fàcil perquè nosaltres treballem amb les persones i cada una d’elles és un passat, un present i un futur diferent de les altres. En conseqüència, no hi ha una resposta universal sobre la manera en com s’ha d’establir i construir un vincle perquè poden haver-hi situacions on ràpidament estableixes una connexió o d’altres on fins i tot els silencis són necessaris.

Els educadors i educadores som professionals amb intencionalitats positives, però en cap cas ens hem de creure els salvadors de ningú perquè nosaltres no podem viure les seves vides, no podem ser ells i elles. En tot cas, però, sí que podem ajudar-los i acompanyar-los durant els moments que més ho necessitin, durant els moments que transiten a través de la incertesa, durant els moments de vulnerabilitat i risc, o fins i tot també, durant els moments d’alegries i glòries. Nosaltres som impulsors de vides, dinamitzadors d’autonomia i facilitadors de llibertat. Podem extreure petits somriures que qui sap si després es podran convertir en rialles permanents i en un ser més feliços en aquesta vida.

Els canvis en educació, com en les persones, acostumen a ser lents però no per això hem de desistir i donar-nos per vençuts. Els educadors i educadores hem de ser capaços de mirar més enllà, mirar el futur i veure allò que estan cridats a ser aquells i aquelles amb qui compartim la nostra existència. Nosaltres prenem decisions que el temps ens dirà si són correctes o no, però en cas de no ser-ho no cal flagel·lar-nos perquè probablement haurem plantat una llavor que més endavant qui sap si podrà arribar a donar els seus fruits.

Per últim, convindria recordar que tot allò que al final queda d’una vida és el que s’ha aconseguit donar de si als demés, el que es guarda en la memòria dels altres. I poder és això el que significa educar: estar present, saber mirar i reconèixer els altres i oferir-los la millor versió de tu mateix i mateixa. Malgrat tot, quan creguis que ho has entès tot d’aquesta magnífica professió no hauràs fet res més que començar novament, ser educador o educadora és néixer constantment, ser educador o educadora és estar rodejat de llums i d’ombres.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article