Vol? Pot? En sap...?

Aquestes són preguntes que sovint em faig durant l’atenció a persones en situació d’exclusió o vulnerabilitat. Recordo perfec­tament la primera vegada que les vaig escoltar i compartir. Reconec que em van marcar i que van significar un punt d'inflexió en la meva manera de treballar i d’afrontar la intervenció i pràctica educativa.

En el dia a dia tendim a generalitzar de manera inconscient, tot i saber que, d’altra banda, tota generalització implica anar errats. I amb tot, les dinàmiques pressionen i parlem de perfils com si es tractés de parcel·les. Tot hi cap o no hi cap en funció d'una llista d'espera i dels processos d’inclusió que sovint esdevenen massa llunyans o, encara pitjor, semblen impossibles. Moure’s en els marges de la institucionalització és una altra de les realitats amb les quals convivim, no sempre sent conscients.

Si volem arribar fins al fons de la qüestió, fer-nos aquestes tres preguntes – Vol? Pot? En sap? – valdria molt la pena i ens servirien com a punt de reflexió, especialment a l’hora de dissenyar un pla de treball o un projecte educatiu individualitzat. És precisament en aquest moment quan abans ens hauríem de fer les tres preguntes, si és que no les tenim interioritzades ja. Al capdavall, no és altra cosa que convertir a la persona que ens ocupa en protagonista: en el centre de la nostra atenció. Hem de qüestionar constantment la nostra pràctica, desperts i alerta que els nostres protocols, les nostres rutines de treball i els nostres perfils de població no substitueixin l’individu que tenim al davant. Aquesta persona en concret... Vol millorar la seva situació? Pot i té capacitats cognitives per fer-ho? En sap i té les eines i recursos necessaris al seu abast?

A la pràctica, és fàcil situar-se. Imaginem una persona amb problemes d'addicció i nosaltres, com a referents, treballant amb ell i acompanyant-lo per aconseguir la deshabituació. Abans de res, haurem de saber si vol deixar les substàncies, si pot i/o si vol fer-ho (per si sol o amb suport). Aquest exemple es podria fer extensible en moltes altres problemàtiques, qüestions menors i fins i tot en la gestió de conflictes més extrems.

Preguntar-se és sa i ens permet ser flexibles, adaptar-nos a les noves realitats. Si no, podríem caure en la temptació de creure, per exemple, que algú no treballa perquè no vol. Ara bé, si nosaltres mateixos ens preguntéssim si el contractaríem, hipotèticament, en la nostra pròpia empresa en cas de poder-ho fer, potser la nostra pròpia percepció canviaria i la resposta no seria tan clara ni tan contundent.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article