Els nens del President (VIII): Tu, que em cuides


La sèrie d’articles Els nens de l’Artur Mas o Els nens del President vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

Dedico aquest article al ‘Marc’, que espera a que algun dia li canviï la sort, que ja li toca. Alguns treballem intensament en aquesta direcció.

I als educadors socials que treballen en centres de protecció a la infància, donant dia a dia molt més del que se’ls demana, per garantir l’atenció i protecció dels infants que tenen al seu càrrec, en un moment d’extrema complexitat. Gràcies per no defallir.

 

El meu nom és Arnau i tinc 12 anys. Algú ha decidit que no puc viure més amb la meva família i m’acaben de dur a un centre. Diuen que és per protegir-me, però encara ningú ha estat capaç d’explicar-me prou clar de què m’han de protegir. Suposo que no té gaire sentit entrar en discussions, perquè jo en tota aquesta història no sembla que tingui gaire a dir.

Entro per la porta i miro arreu amb cara de desconcert. M’assec a una butaca que hi ha al rebedor i espero a que algú em digui què he de fer. Al meu voltant hi ha tot de bosses i maletes. També veig el meu peluix Toby, que treu el cap des d’una d’elles. Veig que els grans esteu uns metres més enllà, parlant de mi, dempeus en un cercle desordenat. De tant en tant algú gira el cap i em mira escassos segons. No sóc capaç d’entendre què dieu, però m’ho puc imaginar: “No pot viure amb la seva família. Us el deixem aquí perquè el cuideu”.

Ara te m’apropes. Intentes ser amable i em parles pausat, afectuós. Jo em sento molt rabiós i no tinc ganes més que de plorar i cridar, de donar cops de puny i puntades de peu. Però no em surt res d’això. Em sento com aliè a tot el que passa, i sento que no puc ni reaccionar. Contesto a tot el que em preguntes sense parar-me a pensar en la resposta, com un autòmat, i et segueixo allà on tu vas. Em sento desorientat.

Em costa molt refiar-me amb la gent. Sempre m’ha costat. Em considero un nen reservat, i mai m’ha agradat parlar de mi mateix, o de la meva vida. Quan vivia amb els avis, i havíem d’anar a parlar amb els serveis socials, sempre em preguntaven coses. A mi això no m’agradava perquè em feia sentir incòmode i em provocava tristor. De vegades l’única manera que se m’acudia perquè em deixessin estar era quedar-me callat. El missatge era clar: deixeu-me estar, que no vull parlar amb vosaltres. D’altres, em limitava a dir que tot anava bé, i a dir que sí a tot el que preguntaven, encara que algunes vegades no fos veritat. No volia problemes, ni tampoc volia posar a ningú en problemes.

No et conec de res, i sincerament, tampoc tinc ganes de coneixe’t. No sembles un mal tio, de debò, però no vull estar aquí. Quan els pares van morir en aquell accident de cotxe, quan jo era petit, vaig anar a viure amb els avis. No et fas a la idea de com em va costar adaptar-me a la seva manera de ser. El seu caràcter, la seva casa, les seves olors. Tot era nou i se’m feia molt estrany. I ara sóc aquí. Quina merda, tot plegat...

***

Han passat unes setmanes, i mica en mica en sento més tranquil per explicar com em sento. Segueixo molt rabiós. Algunes nits encara ploro tapant-me la cara amb el coixí, perquè ningú no s’adoni. De vegades, el Guillem, que està al llit de dalt, es desperta i baixa d’un salt, i s’està assegut al meu costat fins que m’adormo. Només té un any més que jo, però porta aquí casi tota la seva vida.

***

Demà farà ja un any que sóc aquí i han començat a haver-hi alguns problemes. Em sento cansat i enrabiat, però no puc evitar-ho. De vegades em passa, que estic a la que salto. Us contesto malament, i fins i tot pico a algun dels petits. Després em sap greu, és clar, perquè el pobres no tenen pas la culpa del que m’ha passat.

Sento una cosa a l’interior que em porta a actuar així, i tinc la sensació que cada vegada em passa més sovint. Potser estic malalt, no sé. Mai no ho he parlat amb ningú, perquè fa molt temps que no parlo amb ningú de res. T’ho vaig dir ja fa temps: mai m’ha agradat explicar les meves coses. A més, aquí sou molta gent i tot ho acabeu xerrant. Sé que si algun dia t’explico alguna cosa sobre mi ho acabaran sabent tots, i això em fa por. La meva vida és meva, i jo decideixo a qui li vull explicar les meves coses.

***

Cada vegada em costa més estar bé. Pensava que amb el temps cada cop seria més senzill estar aquí, però no sé què em passa. Necessito que fem un pacte, res escrit, un acord entre nosaltres. Acceptaré estar aquí, però necessitaré la teva ajuda. Suposo que tampoc tinc gaire més opcions, veient com van les coses per casa.

Fa temps que t’observo. Us observem a tots, i sabem qui hi ha educadors amb qui podem parlar, que es preocupen de debò, i d’altres que estan aquí només per la pasta. Això és nota, per molt que digueu que tots sou iguals.

Sóc conscient que per tu sóc un cas més, un de tants que has portat al llarg de la teva vida. Un expedient, sense més importància. Però necessito dir-te que estic viu, que com tu, sento, pateixo, ploro. Que tinc esperances, il·lusions, anhels. Sé que sóc dur i que mai he confiat en vosaltres. Però creu-me quan et dic que he tingut els meus motius per no confiar en els grans.

Ara no puc més. La ràbia i el descontrol em desborden. Necessito algú que m’agafi, i algú al qui poder-me agafar. He decidit que m’obriré a tu i només a tu. Com a mínim de moment. Més endavant, en funció de com vagi, ja veurem amb la resta. Els altres diuen que ets de fiar, que saps escoltar, que t’impliques, que dones la cara per nosaltres... No sé, potser tinc masses esperances.

Et diré què necessito i espero que m’ho puguis donar. No són coses materials, però tenen més valor que qualsevol propietat que et puguis imaginar.

Et demanaré que m’entenguis i que m’ajudis a explicar per què actuo de la manera com actuo, però que en cap cas em justifiquis.

Et demanaré que entenguis que no sempre sabré resoldre els problemes que provoco de la millor manera. Que no caiguis en la temptació de mirar-me amb pena, perquè no hi ha res que suporti menys i que em faci sentir més malament.

Depositaré en tu el més preuat que tinc. Segurament l’única cosa valuosa que tinc, i que possiblement poques vegades he entregat: la meva confiança. Et demano, si us plau, que no em fallis.

Et demanaré que estiguis quan et necessiti. Que em defensis a les reunions dels educadors, quan hagi ficat la pota fins al fons, i tothom demani el meu cap. Que em defensis, encara que només sigui per després clavar-me la bronca de la meva vida. Una d’aquestes en que sempre acabo plorant, perquè sento que tens raó en cada paraula que dius.

Que segueixis acomiadant-me cada matí amb un gest de complicitat, picant-me l’ullet amb un mig somriure a la boca, cada cop que obris la porta del centre i marxi a l’escola a fer aquest examen que ja fa dies que preparem plegats.

Necessitaré que m’ajudis a créixer, a fer amics o parlar del que sento. Que em posis a lloc que vegis que me’n vaig de mare, que no t’espantis de mi ni de les meves reaccions, i que m’abracis quan tingui un d’aquells dies en que no pugui parar de plorar.

Que em facis d’espàrring quan tingui la necessitat de vomitar tota la merda que porto a dins, i que no et pots arribar a imaginar, perquè mai ho he explicat a ningú.

Necessito saber que quan plori i la vida em desbordi, tu estaràs i m’abraçaràs, i tindràs un nus a l’estómac, perquè sabràs que m’ho estic passant molt malament. I jo sabré que això vol dir que t’importo, perquè en definitiva, només busco saber que sóc important per a algú, i que no estic sol al món, encara que tot plegat no sigui més que una il·lusió.

Necessitaré que t’enfadis amb mi, i que t’indignis, com si el que faig t’importés de veritat.

Que quan les coses a casa no vagin bé m’ajudis a dir que no vull anar, perquè no puc suportar la mirada de retret del meu avi, que m’obliga a anar, encara que no estigui a gust allà.

Que paris els peus a tots aquests que creuen que em coneixen molt bé, i que cada vegada que obren la boca demostren que no s’enteren de res. Aquest psicòleg que em veu 5 minuts cada dos mesos i amb qui ni tant sols parlo; o aquestes dels serveis socials a les que he vist mitja hora en els últims anys, i que es creuen que em coneixen millor que jo mateix. De què van!

Necessitaré que entenguis que estic cansat d’explicar la meva vida, de que preguntin molt però que no m’escoltin casi mai. Que no sàpiguen llegir les meves mirades, els meus silencis, els meus gestos, perquè no s’han pres la molèstia de voler-me conèixer.

Necessitaré que siguis capaç d’anticipar-te a mi, i que m’aturis en sec quan vegis que camino ferm cap a l’abisme, i que després em preguntis que què coi ha passat.

Que facis entendre a la resta que les coses no sempre són blanques o negres. Que no som bons o dolents, sinó que hi ha tota una gamma de matisos, i que de vegades els bons, també, podem arribar a fer coses dolentes.

Només necessitaré que algú em miri diferent, i que aposti per mi fins el final.

Per últim et demanaré a tu, que em cuides, que no oblidis que la balança del meu destí es pot decantar per cada decisió que prenguis, i que vivim i morim amb els vostres èxits i els vostres fracassos. Encerts i errors que ens condemnen o ens donen oportunitats.

Això és el que et demanaré. Tant fàcil i alhora tan difícil. Què dius, acceptes?

- Pots comptar-hi. Benvingut a casa teva.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Joan Ruiz
1.

Moltes gràcies per aquestes paraules sinceres. I gràcies per la feina que feu, invisible la majoria de vegades.

  • 3
  • 0

Comenta aquest article