Mitjons sargits discriminats


El mateix dia que se celebraven els avanços assolits per les persones amb síndrome de Down era el dia internacional de la felicitat i també era el dia mundial dels boscos. A més, era el dia espanyol del treball social i per si no fos poc, segons una xarxa social calia desitjar a tothom un feliç dimarts perquè ens trobàvem en aquest dia de la setmana.

Al final passa el que passa: que es desvirtua el dia del desembarcament de Normandia per un excés de tant dia D. Dit d'una altra manera, de tant voler visibilitzar un concepte o un col·lectiu s'acaba per convertir-lo en més invisible que mai. Encara ho puc dir d'una altra manera: tanta felicitat, que es converteix en arbres no ens permeten veure el bosc. La veritat és que ja no existeix un dia determinat per celebrar o commemorar res, en un mateix dia s'amunteguen un munt d'esdeveniments que cal inserir en aquesta jornada amb o sense calçador, i la resta de l'any anem amb mitjons sense sargir i sabates amb les soles foradades.

Quant a portaavions, jo em quedo amb el dia de les persones amb síndrome de Down, que se celebra el 21 de març (per alguna qüestió referent als cromosomes d'aquestes persones). Francament, jo no trec espelmes ni preparo un pastís aquest dia, no obstant això recordo bastant el fill d'una amiga i dels joves que van a la mateixa piscina a la qual jo vaig; el contacte amb ells no em converteix en expert en la matèria, per tanta l'única cosa que se m'ocorre dir-li a la meva amiga quan em pregunta què és el millor per al seu nen, jo li parlo de l'estimulació precoç i poc més. Que em corregeixi algú si m'equivoco, però crec que a tot nen cal estimular-li al més aviat possible.

Una de les moltes coses que em rebenten és que a aquestes persones se'ls tracti com a nens eterns, cal evitar això costi el que costi. Potser aquesta va ser una conseqüència d'un de tants actes que jo cometo per egoisme pur. Durant un temps, la meva piscina (és un dir, realment no és que sigui meva) no tenia dutxa accessible. Per aquest motiu, havien habilitat uns banys especials perquè ens (jo també funciono de manera peculiar) arregléssim al nostre ritme, amb l'ajuda que calgués i separats de la resta de la clientela. Així ningú es contagiava de nosaltres. No és moment ara de parlar de la solitud i l'aïllament que això provoca en les persones... ui! Ja ho he dit. El cas és que després d'unes quantes reclamacions i converses amb la persona responsable de la instal·lació de pública concurrència, es va estimar que no era pertinent seguir amb la segregació, van col·locar unes dutxes adequades en els vestuaris contagiosos i tots (normals i paranormals) vam menjar perdius, després de treure’ns el sabó, això sí.

Però ja està bé de tant rentar-se, que això desgasta. Volia simplement esmentar que, en moltes ocasions, es considera herois sense mèrits a aquestes persones (les paranormals, no les normals) convertint-les en eterns inútils, mentre que al mateix temps se'ls incapacita per exercir el seu dret a vot (les dones europees van començar a exercir aquest dret fa menys d'un segle a Anglaterra), se'ls esterilitza sense el seu coneixement o el seu consentiment, o han de rebre el permís per escrit d'un o dos metges per formar una família (per casar-se, vaja). Dir que tot això em sembla atroç és una mica repetitiu, per la qual cosa no ho dic, al contrari: em sembla fantàstic que hi hagi lleis a Espanya que consentin aquests fets, em sembla meravellós que s'exclogui i margini a determinats individus pel simple fet de funcionar d'una manera determinada. En ocasions també veig rucs volant.

El mateix #feliçdimarts, poc després de despertar-me, vaig posar la ràdio com és habitual en mi mentre esmorzo. A prop vaig estar d'ennuegar-me quan bevia el meu got de llet en escoltar la veu del locutor que, amb accent paternalista, de sobte s'havia convertit en expert en la matèria de la síndrome de Down i parlava que “simplement” es tractava d'un gen defectuós que havia de ser reparat. No sé ni m'importa a l'excés l'opinió del comú dels mortals, però aquestes paraules em van semblar totalment monstruoses i desafortunades. El que jo penso, que a vostès també els deu importar poc, és que queden moltes dutxes per adequar, i qui digui el contrari en una ràdio de gran audiència no ajuda.

No obstant això, aquesta jornada i les següents em van confirmar els pitjors presagis. Amb els meus mitjons ben sargits i sense forats en les meves sabates, probablement perquè jo no camino, vaig tenir l'oportunitat de llegir dos titulars en la premsa que indicaven que la discriminació cap al col·lectiu de persones amb síndrome de Down només es mitiga una mica el dia 21 de març i que, en general, a aquest grup se’l mortifica sense pietat la resta de l'any. Des d'aquesta recent data he vist en diferents mitjans de premsa escrita el següent:

- Un pub de Lleida impedeix l'entrada a 14 joves amb síndrome de Down.

- Un hotel de Castelló nega l'allotjament a un grup amb síndrome de Down.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article