Execució penal, un diàleg imprescindible

Diàleg, a través del logos, ens remet al necessari intercanvi de la paraula en l’abordatge d’un tema que d’alguna manera es problematitza per tal de definir clarament el seu objecte i, de manera crítica, oferir una visió diferent, una mirada nova. Una resposta que obtura el diàleg és la negació del tema; les posicions excessivament mancades de racionalitat ens porten a l’immobilisme. En paraules de Ciceró, “la veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci”.

Per tant, en qualsevol proposta de canvi s’han d’obrir espais per al diàleg, espais que actuïn com a catalitzadors i orientin el procés. En acció social fer visible allò invisible ens projecta cap a nous escenaris. En l’àmbit de l’execució penal aquest ha estat un objectiu clar: definir els temes i debatre. Amb la seva complexitat. Amb la sensibilitat necessària.

El passat mes de març el Departament de Justícia va anunciar un increment pressupostari del 26,82% per a les entitats que treballen en l’àmbit de l’execució penal. El text del comunicat destacava que “aquesta quantitat s’afegeix als més de 3 milions d’euros que també destina el Govern a la tasca de les entitats que col·laboren amb els Serveis Penitenciaris, per la via dels programes i la contractació a través de processos de licitació pública, en el cas de serveis i programes ja consolidats. I suposa un increment de 891.569 euros respecte a l’any anterior, un 26,82 % més”.

Evidentment, un anàlisi rigorós dels pressupostos comportaria una mirada més enllà del que s’assigna a aquest departament, que s’hauria de posar en relació a les partides que es destinen a la resta (des de salut i educació fins agricultura, per exemple). Aquest anàlisi, necessari i molt interessant des de la perspectiva de les polítiques socials, comportaria tenir clares les prioritats i poder establir la traçabilitat d’aquests diners avaluant també el seu impacte. Probablement, en una primera aproximació ens semblaria que la rehabilitació de les persones recluses requereix més esforços i sovint més recursos.

Ara bé, aquesta notícia s'ha de llegir en relació a d’altres qüestions que han estat objecte de debat en els darrers anys i que denoten un canvi que entenem necessari des de la perspectiva de la inserció.

En primer lloc, un fet destacable és que parlem molt més de l'àmbit de l’execució penal i que ho fem amb certa periodicitat. Jornades, cursos de formació i també notícies. Un repàs a les principals activitats de l’any del 2016 i de l’any en curs així ens ho demostren.

Vam començar al gener de 2016 amb una jornada organitzada per ECAS en col·laboració amb “la Caixa” i el Departament de Justícia, 'Societat relacional i execució penal'. Aprofundíem llavors en el concepte de desistiment, el rol de la comunitat i la necessitat d’innovar i atrevir-se a repensar les nostres pràctiques.

Des de llavors fins ara, hem parlat del tancament de la Model i de l’apertura d’un nou centre obert a Tarragona; de la utilització de videoconferències (per a les comunicacions amb els advocats, per exemple); de la col·laboració interdepartamental; de l’objectiu de reducció de l’espera per complir una mesura penal alternativa; i de la revisió dels Departaments Especials de règim tancat, entre d’altres qüestions. A nivell metodològic hem obert espais de treball per redefinir la participació de tots els estaments, especialment de les entitats del tercer sector i també de les persones recluses. En un any i mig hem aprofundit en qüestions que portem temps treballant i n’hem afegit de noves.

Podríem dir que hem aconseguit, doncs, fer visibles alguns dels interrogants que ens acompanyen en aquest àmbit, i això ja és una fita important. És condició necessària, però no suficient, per avançar. Certament són temes de naturalesa complexa en els quals incideixen multiplicitat de factors, i en tots ells trobem posicions diverses, de vegades divergents. Ara, però, és important destacar el valor del debat.

I és un debat que inclou anàlisi per aportar conclusions i propostes, definint actuacions que impulsin encara més el canvi. En aquest sentit, la utilització de mesures alternatives com a opció prioritària a la privació de llibertat i al tancament, la introducció progressiva de tecnologies, la combinació d’espais d’autonomia amb espais lúdics, formatius i terapèutics, i les unitats funcionals no massificades ens han d’ajudar en el camí que volem.

L’acompanyament a la inserció ha de ser promogut i afavorit més enllà de la pròpia administració, ha de ser entès com una responsabilitat compartida. Hem de poder transmetre la necessitat d’una justícia més restauradora que punitiva, situant la inserció –i no el càstig— com a finalitat de les accions.

I aquí no es tracta només del medi obert. Perquè aquest itinerari no s’inicia en el moment que la persona surt de la presó, sinó que comença molt abans. Pel que fa a l’àmbit que ens ocupa, en el moment de la condemna. En la relació amb les diverses instàncies i professionals, en cada etapa.

Pel que fa a la comunitat, ens hauríem d’interrogar en cadascun dels casos per tal de situar la responsabilitat individual identificant també la col·lectiva. Només des d’aquesta posició podrem introduir les millores necessàries per a un canvi de model.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article