20 anys del CEESC: nous reptes pels quals lluitar

Celebrar l’existència dels 20 anys del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya és un bon moment per intentar respondre a dos plantejaments històricament recurrents i moralment necessaris per a un desenvolupament de qualitat de la professió: Quin ha estat el recorregut de l’Educació Social i quin paper han fet i han de fer els col·legis professionals en aquest procés.

Per allò que es diu de “qui perd els orígens, perd la identitat...” és just remarcar que, en l’anàlisi teòrica universitària i en les vivències dels que hem viscut en primera persona el procés de legitimització professional, és comuna l’afirmació conceptual i pràctica que hi ha hagut una important consolidació professional, institucional i social de l’educació social en aquests 20 anys.

Crec que podem declarar en fase d’extinció la concepció d’un ofici marcat per la beneficència sense base científica ni reconeixement universitari del seu saber, i el que això representava per a la consciència i cultura social i institucional. Ja podem començar a parlar de normalització progressiva de la professió.

Tot i això, crec que el més rellevant del procés és el canvi de paradigma introduït en la nostra definició: “l’educació social com un dret de la ciutadania, i com una professió de caràcter pedagògic”. Un canvi que ens exigeix, per una banda, fugir de les mirades reduccionistes que es fixen exclusivament en els dèficits socials i, per l’altra, revisar les nostres pràctiques en base a teories educatives contrastades i basades en l’evidència. Uns canvis que no haurien estat possibles sense el paper de guia i referent jugat pel Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya.

Personalment, crec que el CEESC ha estat fidel als seus principis d’impulsar el reconeixement social i professional dels educadors i les educadores socials i de potenciar l’associacionisme com a espai comú on desenvolupar la reflexió teòrica i les bones pràctiques, així com d’aportar els instruments tècnics necessaris per garantir una relació educativa de qualitat.

En aquest procés, considero rellevants les energies dedicades a la construcció de les organitzacions professionals dels seus inicis i la intensitat en la lluita pel reconeixement social. Però a l’hora de pensar en futur, i potser derivat del conseqüent desgast implícit, visualitzo un cert desequilibri operatiu a l’hora de poder dedicar esforços a la reflexió teòrica i a l’anàlisi de la praxi professional.

Ara per ara, la crisi de l’associacionisme, la incorporació dels nous professionals sortits de les diplomatures i dels graus d’Educació Social, les reformulacions institucionals i socials marcades pels avenços científics, pels moviments ciutadans i per les repercussions de la crisi del benestar, em porten a assenyalar uns nous objectius:

- Que sigui real el principi d’universalitat derivat dels drets de ciutadania, i ja inclòs també a les lleis de Serveis Socials de 2007 i dels Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència de 2010.

- Que el reconeixement comunitari i els encàrrecs institucionals no es limitin a identificar-nos amb les dificultats i obrin la mirada vers el treball socialitzador i el desenvolupament de la qualitat de vida.

- Que la definició pedagògica de la professió es concreti en superar la divisió d’educació escolar/no escolar i els educadors i educadores puguem exercir en espais educatius transversals, siguin escolars o no.

- Que el col·legi professional esdevingui una veritable casa de referències conceptuals i operatives per als educadors i educadores socials; un espai on la Comissió Deontològica sigui un instrument real i rellevant que faciliti l’adequació de les normes deontològiques a les nostres actuacions.