El riu com a metàfora

Estava mirant el riu Segre, pel seu pas per Martinet, a la Cerdanya. Allà, reflexiu, vaig estar pensant en la imatge global que estava presenciant. La meva mirada enfocava un marc concret, un paisatge físic amb elements observables. Els arbres, l’aigua, les pedres, els ocells, el pont, la carretera... tot era allà. Ja coneixia aquell lloc, i evidentment no deixava de ser el riu Segre pel seu pas per Martinet. Però observant atentament veia com en aquella fotografia, els elements eren canviants perquè en un segon l’interior de la imatge havia canviat. L’aigua corre, els arbres es mouen, les herbes es remenen en el riu, els ocells van i vénen. Per tant, vaig entendre com l’interior d’una mateixa imatge, d’un lloc concret, canviava en qüestió de segons. Si es pot notar un canvi en tan poca dilatació en el temps, em vaig imaginar com seria la transformació si tornés en una estació diferent.

Un altre fet important que em va venir, és com estava jo allà. Quina sensació tenia quan observava aquell paisatge, com estava i d’on venia. Eren qüestions importants perquè la meva connexió amb allò que m’envolta no la puc deslligar de la meva situació personal i històrica. Així, davant meu tenia una concepció global però que mutava de forma incessant i que tot allò que em feia sentir mantenia relació amb la meva conjuntura subjectiva.

Això em va fer pensar en el vincle quasi obligatori que tenia aquella reflexió amb la meva feina.

Una demanda, una trucada, una atenció o una visita de la mateixa persona en moments diferents necessita ser atesa com un element únic. Aquella persona és un conjunt de construccions que s’han edificat, alterat i mutat amb el pas del temps, igual que la imatge del riu, i per tant necessita ser escoltada i compresa des d’aquesta particularitat que designa un context i un moment determinat. No és el mateix escoltar algú abans de rebre un diagnòstic psiquiàtric que després, ni tampoc abans de perdre o trobar feina, o de viure sol o acompanyat, de rebre o perdre una pensió econòmica o simplement perquè és un dia diferent i “ha baixat molta aigua” des d’última vegada que ens havíem vist... Crec que cal reivindicar aquesta necessitat perquè de fet, el que fem és valorar la persona. Estem donant importància a les seves paraules, a les seves vivències, al seu saber profà i acceptant la subjectivitat variable en funció del context, el moment i la conjuntura.

Al cap i a la fi, és apropar-nos a l’altre des del desconeixement, i a la vegada des de la certesa, que qui té més a dir és qui hi està implicat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Conxita Pérez Radua Sant vicenç
2.

Gran article company!!
Som canviants, i circumstancials, però a tothom ens agrada ser escoltats i tractats amb dignitat i molt de carinyo.
Salutacions i èxits!

  • 1
  • 0
jose galarzo torredembarra
1.
Lo mismo me pasa a mi, pero con la Luna, es gran desconocida como tristemente es nuestra complicada cabecita
Yo me comparo con este satelite de la tierra, en su cuatro fases.
En esos momentos de esplendor que hay pocos pero los hay, estamos pretoricos como una luna llena.
En los dias que no queremos ver ni nuestra sombra esos dias de cuarto menguante.
Pero todo cambia y tambien nos empezamos a levantar cuarto creciente.
Finalmente cuando estamos en ese estado de estoy pero no se canalizarlo luna nueva.
Bueno eso es todo, espero no haberles aburrido. Un saludo.
P.D.
Va fatal este servidor ola web, muy lento todo
  • 1
  • 0

Comenta aquest article