La indefensió de la feina ben feta o la prevalença de la mentida

Assisteixo amb tristesa al valor que es dona a la informació gens rigorosa però que permet amuntegar groc sobre blanc, incerteses, mentides i despits de qui, maquiavèl·licament creu que es defensa a cop d'embrutar, de llençar sospites, de generalitzar i d'amagar-se rere el joc de llençar la pedra i ni tan sols amagar la mà, sinó sortir corrents.

Ja n'hi ha prou!

Els professionals que ens dediquem a l'atenció a la infància, tant els que ho fan des de l'atenció directa com els que ho fem des de la gestió, hem pres el compromís personal i públic de lluitar pel compliment dels drets d'aquests a qui ens devem: els infants, els adolescents, els joves i les seves famílies.

Ja sé que hi haurà qui dirà que no es pot posar la mà al foc per tothom, certament! Però sí que ho puc fer per aquells que conec, amb els que treballo diàriament, amb els que esmercen idees i esforços, amb els que dia rere dia mantenen la noblesa professional d'encarar una tasca tan important com educar, protegir i gestionar recursos, hores i idees per crear espais de certesa i felicitat per tants i tants infants, adolescents i joves amb els que compartim un dia i un altre.

Perquè amb la resta, o bé ja no treballen prop meu per ineficients i incompetents, o perquè es dediquen a llaurar falsedats a l'espera de veure créixer potser alguna venjança.

Tinc el goig, l'honor i el plaer de formar part d'una entitat, la Fundació IDEA, que des de fa més de 15 anys, ha estat capaç de demostrar amb escreix la seva capacitat, professionalitat i sensibilitat vers el col·lectiu d'infància i adolescència en risc al nostre país, així ens ho han fet saber administracions, institucions, professionals, els mateixos infants i famílies... podent a més, demostrar el que dic.

No tot s'hi val, a no ser que calgui fer bandera a cop d'incertes notícies.

Els professionals que ens dediquem a l'atenció a la infància i adolescència i les seves famílies, sabem que sovint hem de patir l'anomenat “el mal de la fal·làcia” i que es presenta a partir de símptomes com notícies gens contrastades a doble pàgina, tertúlies d'experts en embolicar troques, presentacions de llibres on es pretén que un sol nom faci la cosa, alguns silencis inquietants dels quals dient-se amics federatius fan el ronso per si de cas es contagien de suposades falses malalties, fonts d'informació que encara no han passat pel carrer Albareda i d'altres....

Davant d'aquest quadre clínic, proposo algunes medecines que a molts mitjans d'informació i als de desinformació els poden anar molt bé. Truqueu al suposat malalt i visiteu-lo, feu dieta de notícia fàcil, contrasteu personalment el que escolteu per telèfon o a qualsevol despatx, conegueu i esbrineu amb la mateixa inquietud i esmerç a l'emissari i, si us plau, valoreu abans d'escampar si el que llaureu fa bé o fa mal.

En tot cas, potser sí que hi ha algú que ens esguerra la feina. Aleshores ja em podeu trucar que jo seré el primer que aixecaré la veu.

Nosaltres som de fiar, les nostres portes sempre han estat obertes. La pregunta és: potser la notícia fa més patxoca si s'evita contrastar-la? O potser a algú directament li convé més no contrastar?

Algun il·lús pensa que una escampada de falsedats ens pot atemorir o fer tremolar, però és més aviat al contrari. Senyors de la premsa d'informació poc contrastada: tenen les nostres portes obertes, vinguin sense avisar, passin un dia amb nosaltres, triïn i remenin i així engrandiran no només la nostra feina sinó també la consciència dels malpensats.

Que parlen de projecte? Els convidem als centres. Que parlen de números? Per sort els nostres comptes auditats són públics. Que parlen de convenis? Tota una plantilla a la seva disposició. Que parlen de tracte i cura? Una multitud d'infants amb qui podran parlar amb el previ permís dels seus tutors legals, com no pot ser d'una altra manera.

I no ho dubtin, vinguin acompanyats de síndics i observadors, així potser d'una vegada veuran amb una mirada més real, almenys, la feina de la nostra Fundació.

Encara no ha arribat el dia en què veiem dues planes d'un diari explicant a tothom com de bé treballem, com de bé atenem als infants i adolescents, com de ferm és el nostre compromís, com de sòlids són els nostres projectes, com de professionals són les nostres intervencions, com d'estret és el treball amb les famílies d'aquests infants... En definitiva, com de respectables i necessaris som per fer que una munió d'infants, adolescents i joves del país disposin d'entorns de seguretat i afecte, sigui a casa o als centres.

I no, no hi estic d'acord! Critico, rebutjo, desmenteixo, em rebel·lo davant les crítiques incendiàries que es fan al sistema de protecció, als centres, als equips educatius, als equips tècnics, a les fundacions, a les entitats... Tots nosaltres som necessaris i, sabeu què? Treballem molt bé.