Infància vulnerada: Persistir en la cura

La posició privilegiada de contacte extens amb la realitat educativa que ens atorga el fet de treballar en un Servei Educatiu que abasta tot Catalunya promou que l'equip de professionals siguem testimonis directes de les actuals problemàtiques infantils per una banda i per l'altra, com a conseqüència, responsables d'una intervenció reparadora urgent, eficaç i compromesa.

Efectivament, en el concurs de la nostra itinerància arreu del territori per donar suport a alumnes, famílies i centres dins del marc d'una educació inclusiva, assistim al trist panorama d'un cúmul de problemes que afecten directament l'àmbit del desenvolupament educatiu i personal de multitud d'infants i el depassen. No caldria anar més enllà de la població que nosaltres atenem (nens i joves amb discapacitat visual) per referir les dificultats i el patiment que suporten però, a més a més, donem fe de la càrrega i de la complexitat dels conflictes plantejats amb un nombre important d'infants.

La vulnerabilitat de les primeres etapes del desenvolupament humà és propícia a deixar marques profundes i també estem convençuts de la capacitat dels nens de revertir traumes i tribulacions emocionals. Sembla un tòpic i maldem perquè no es converteixi en lletania muda, però els casos són cada cop més difícils i els recursos més minsos.

Certament, el dret i el deure a l'educació estan garantits en la nostra societat però la suposició que el nen arriba a l'escola amb ganes d'aprendre és falsable i sovint aquest primer requisit ja s'ha malmès abans de sortir de casa. Si és que hi ha casa! Entenent com a tal el lloc on es torna per aixoplugar-se de la intempèrie, l'espai segur on sentir-se acollit, l'àmbit on poder experimentar el goig de créixer.

A Catalunya hi ha nens que provenen de països allunyats els referents geogràfics, culturals i sentimentals dels quals han estat obligadament i violenta tallats de soca-rel (on resta l'aire de l'altiplà bolivià?, com s'explica el conte del Patufet en rus?, qui canta com la iaia les cançons tradicionals del Magrib?).

Els símbols que suposadament ens constitueixen com a humans no tenen per què ser iguals per a tothom però han de mantenir una mínima estructura confident que permeti assimilar els canvis de forma gradual. La impossibilitat dels mestres d'una comunicació fluida amb moltes mares (que s'ha de fer puntualment amb un mediador) comporta la dificultat d'intercanvi de conceptes i de valors que precisen del matís per a distingir, per exemple, entre l'ordre d'un superior i la invitació d'un semblant.

Els trastorns o la malaltia mental queden amb freqüència emmascarats per inadaptacions socials o per discapacitats cognitives, si no etiquetats com a puixants diagnòstics de moda que no poden tolerar-se a causa de l'elevada susceptibilitat del personal i a l'exigència social d'assolir uns barems igualitaris. Les penúries econòmiques sofertes per les famílies s'acarnissen especialment amb els infants, les dones i els vells. I la superació de les complicacions per sostenir i tirar endavant una família de forma equilibrada, optimista i amb fonaments sòlids requereixen usualment un esforç impossible per a les persones adultes que se senten desemparades elles mateixes.

Adolescents arriben a l'escola els dilluns amb el semblant trist, amb cara de son i es recolzen, sols, en una columna del pati a l'espera que els cridin per pujar a l'aula. Si no entren ja com esperitats, cridant, obrint-se pas a patacades i donant-se cops entre ells. Alguns es cobreixen amb caputxes o duen gorres que no es volen treure, calcen bambes de marca ostentosa, s'abillen amb samarretes identitàries i es tapen amb caçadores al pic de l'estiu. Indefectiblement, el mòbil és objecte d'atenció i de distracció individual i col·lectiva.

Malgrat els esforços dels educadors i de les famílies, no és estrany que alumnes es queixin de menyspreu o directament d'assetjament per part d'altres alumnes. Alertats per l'increment d'escomeses, la policia entra a les aules per advertir dels perills de l'insult i de l'engany emparats en les xarxes digitals o de les agressions físiques i de maltractaments psíquics a menors. S'informa els joves de les conseqüències de l'abús de substàncies addictives i se'ls prevé sobre les repercussions dels accidents de trànsit. Les famílies es veuen impotents per marcar límits als seus fills convertint-los així, malauradament, en falsos amos del seu esdevenidor que no poden afrontar l'embat dels reptes. Falta, doncs, temps per a l'apoderament serè i constant de nens i joves a través de la convivència diària. És impossible no comunicar davant d'una situació relacional, però cal un interlocutor responsiu proper per poder-se sentir escoltat.

Si penséssim que aquest afer no va amb nosaltres ens equivocaríem de ple. Encara que poguéssim assegurar que això no passava en els nostres centres: que la nostra població mostrava un desenvolupament harmoniós i equilibrat i que teníem controlats els nois, els companys i les famílies o que no havíem detectat cap greuge important. Ningú està totalment lliure de contagi.

Doñana també pot cremar perquè les condicions prèvies i les circumstàncies concurrents són múltiples i a vegades imprevisibles encara que s'hagi invertit en prevenció i manteniment. Cal estar alerta davant d'un mar en calma i no convé refiar-se de solucions massa reconfortants, perquè la vida és mòbil, canviant, atzarosa, singular, irrepetible, inoportuna, sorprenent... Si creguéssim que estem al marge seríem uns inconscients, ja que la responsabilitat ens correspon a tots. Ningú no surt indemne de viure si és conscient que està vivint i pot connectar amb el que senten els altres. Ens incumbeix a tots —però amb més raó als professionals de l'educació— afermar les bases de tots els infants per desenvolupar una vida senzilla, amable, plena, culta i decent.

Qualsevol adversitat humana ens hauria de preocupar i actualment n'hi ha molts que n'estan patint. El més greu és que hom pensa que tenim les condicions per atendre aquest malestar però que sovint girem la cara cap a altres afers menys peremptoris amb excuses o enganys. Alcem la veu per manifestar la incomoditat d'una deriva social perllongada que ens amoïna malgrat esmerçar esforços pel seu millorament. Apel·lem a qui pugui escoltar, a qui pugui pensar, a qui pugui actuar per a unir forces contra una xacra que ens hauria d'avergonyir com a espècie.

I aquesta és la qüestió. Bo i sent el nivell bàsic i essencial de la relació humana i pel desenvolupament, la disposició dels agents educatius per a l'escolta dels infants és molt fràgil. Es necessita, com a mínim, bon estat d'ànim personal perquè un professional pugui desplegar les seves competències educatives. I el concurs d'un equip de treball per donar estabilitat i coherència a les iniciatives educadores. Enfront de claustres tòxics convé refermar les estructures contenidores, enfront de mestres cremats cal ajudar els qui s'impliquen amb projectes, enfront de classes restrictives s'ha d'incentivar els grups oberts.

També els darrers anys s'ha revifat l'activitat voluntària de persones jubilades que desitgen continuar prestant els seus serveis fora de la cotilla d'administracions i d'empresaris. Decebuts molt sovint amb l'actuació de governs de diferent color s'adrecen directament i intensa a intentar ajudar a petits col·lectius amb un marge de maniobra personal més ample. S'impliquen amb un individu, amb un subjecte, amb una persona. Certament hi ha moltes pràctiques valuoses i reeixides i els resultats són explícits i consistents. Més encara perquè afloren enmig d'una societat suposadament líquida que està cercant nous valors per reemplaçar els actuals caducs.

Però els indicadors del malestar infantil són gradualment més inquietants i plana sobre tots nosaltres el perill de l'anestèsia o de la impotència suposant, ambdues manifestacions, un torpede a la línia de flotació de la comunitat de congèneres. Es requereixen els millors recursos humans per atendre la infància que formarà el món del futur i hem de posar els mitjans per evitar abocar-la a ser carn de canó de mercats sense escrúpols que persegueixen el vedell d'or i de persones atemorides que veuen l'altre com un enemic.

Des de l'observatori a què tenim accés i amb la capacitat de registrar incidents greus, poder compartir-los, analitzar i debatre tenim l'obligació d'intervenir-hi amb les eines al nostre abast. Hem d'incloure els tècnics d'altres disciplines per a treballar conjuntament amb visions multidisciplinàries. Hem de forçar la creació de sistemes personalitzats que incloguin i acompanyin les persones amb necessitats bàsiques insatisfetes (i ja no parlem d'educació sinó d'alimentació, d'abric, de filiació, d'estabilitat emocional, de confiança en si mateix) i els seus familiars que pateixen com a causa o com a conseqüència els mateixos sofriments. Hem de difondre les bones pràctiques perquè s'estenguin com un ferment de canvi positiu. Hem de donar veu a les persones concernides: nens, pares, veïns per a saber què senten, què pensen, què volen i com podem assistir-los.

Cal, a més, continuar denunciant les derives que segreguen i desemmascarant els cants de sirena de preteses quimeres consumistes. Cal cercar altaveus per incorporar persones que comparteixen el respecte cap als altres. Cal mirar i veure; s'ha d'escoltar. Cadascú fins on pugui, ha d'estirar la mà. Cal persistir en la cura.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article