De la justícia a la bondat i la compassió

Per la majoria de nosaltres, la filosofia és poc més que un record borrós de la nostra època d'institut, classes avorrides dictades per un professor més aviat tristoi i absolutament desmotivat que explicava, monòton, una assignatura que per resumir-ho d'una manera breu, no servia per res!

Potser per això estem convençuts que les tesis dels grans genis del pensament són poc més que un conjunt de paraules incomprensibles, absolutament allunyades de la realitat. No obstant això, aquesta impressió és absolutament falsa. Cap coneixement és més proper a la realitat que el filosòfic. Cap altra saviesa ha tingut i té major influència sobre l'esdevenir de la història, i per tant sobre les nostres vides, com la filosofia.D’aquí que, en realitat, i tot i que ja ningú les llegeixi, no hi ha millor llibre d'autoajuda que les obres mestres de la filosofia occidental.

Tota aquesta introducció ve a col·lació de la qüestió de la qual vull parlar avui: de la dimensió interpersonal de l'ésser humà, una qüestió que, com els apunts d'aquelles classes de filosofia, hem gairebé oblidat. Vivim en una època dominada per la tècnica, el nostre és un món que es defineix fonamentalment per la nostra relació unipersonal amb les coses.

Una relació, a més, que és sempre de domini, de transformació, en la qual l'home esclavitza la realitat, és a dir, la natura, per al seu propi aprofitament, sotmetent-la sempre a una relació amo-esclau. Podrien adduir moltes raons que expliquin aquesta situació, econòmiques, socials, ideològiques..., però en realitat, la raó última del model que regeix l'àmbit occidental es troba en les reflexions d'un filòsof: René Descartes.

Descartes culmina el gir antropocèntric que es va iniciar amb Copèrnic. Després de segles i segles en què la Terra havia estat considerada el centre de l'univers, l'astrònom polonès ens va treure de l'error i l'ésser humà va córrer a cobrir aquest buit que s'obria a la cosmologia col·locant-se ell mateix en el centre i fent que tot girés, a partir d'aquest moment, al seu voltant.

Aquest antropocentrisme necessitava una base filosòfica, i aquí va aparèixer Descartes, amb el seu "cogito ergo sum", és a dir, el seu "penso per tant existeixo", amb el qual l'home aconseguia almenys una certesa absoluta i total d'alguna cosa: la seva pròpia existència. Amb el "cogito" Descartes absolutitzava el jo, però a canvi el convertia en un jo solitari i aïllat, per al qual la presència dels altres és només un accident.

Oi que això els sona actual? Una altra de les conseqüències de la fraseta cartesiana va ser la de reduir tota la realitat a allò que la raó pot comprendre o explicar. A partir de Descartes, l'espiritualitat, el misticisme o tot allò que no sigui perfectament científic resulta sospitós i queda sota l'ombra del dubte.

El jo cartesià, absolutament actual, s'expansiona tant que aspira, amb una supèrbia temerària, a comprendre l'univers en la seva totalitat i a descartar tot allò que no s'adapti a la seva racionalitat.

La modernitat és filla del cartesianisme i el seu jo absolut i autosuficient que no necessita els altres per res. No resulta, doncs, estrany que mai la història de la humanitat hagi resultat tan cruel i violenta, com en aquests últims segles. Comencen a entreveure la transcendència del pensament filosòfic?

Per això avui volia reivindicar una altra manera de pensar, també perfectament filosòfica, però molt més humana. La filosofia que entén que, més enllà de la certesa del "cogito", ser un home significa, fonamentalment, ser amb els altres. Una filosofia que al segle XX han defensat pensadors com Martin Buber o Emmanuel Levinas.

Aquest pensament ens recorda que l'ésser humà només es reconeix com a tal davant d'altres éssers humans, que per si sol és incapaç de comprendre la seva pròpia humanitat. L'home no només és molt més que la seva relació amb la materialitat, sinó que, a més, la relació amb l'altre, amb el tu, és la relació per excel·lència, la base fonamental de tota antropologia que mereixi aquest nom.

A més, aquesta relació amb l'altre que surt al nostre encontre és una relació transcendent. La trobada entre el jo i el tu no és només una trobada cognoscitiva o experimental sinó fonamentalment ètica. Levinas parla de l'epifania del rostre, i no li falta raó. I és que la contemplació del rostre nu del tu, per a qui l'observa desembarassat de tota antropologia egocèntrica, és una contemplació que ens descobreix a algú que és veritablement altre i al qual no puc reduir a pura matèria.

És més, enfront de la relació de poder amb el món que ens proposa Descartes, i que és tan comuna avui en dia, el rostre de l'altre se'ns imposa, ens mira des de dalt. D'alguna manera resulta una metàfora, en la seva nuesa, de la humanitat, d'una humanitat indigent en la seva majoria i que pateix, enfront de la qual no podem romandre indiferents.

Quan som capaços de sortir del nostre propi jo, d'abandonar Descartes, l'únic camí existencial possible és el lliurament a tots els tu del món, a una humanitat que exigeix de nosaltres alguna cosa més que justícia, fonamentalment entrega, bondat i compassió.

El món que proposen Buber i Levinas és probablement molt menys eficaç que l'actual, però és un món tan sublim! Per això, encomanem-nos al poder de la filosofia i confiem que el seu pensament tingui alguna vegada la mateixa fortuna que la del mestre Descartes.