Com viu la salut mental la resta del món?

La majoria dels lectors que inicien la lectura d’aquest article reconeixerà que els termes Amok i Koros no els suggereix res en concret. Malgrat tot, existeixen i són coneguts per la majoria de professionals que velen per la salut mental dels ciutadans. Es tracta de les anomenades síndromes dependents de cultures distintes. Estan reconeguts internacionalment i es classifiquen segons la funció que fan en les persones que denoten patrons de comportament diferents i experiències inquietes en determinats llocs del món.
Koros és una síndrome específica de la cultura del sud est asiàtic. Els afectats tenen una preocupació, por i creença irracional de que el seu penis es reduirà fins a desaparèixer. Les dones, en canvi, creuen que els seus mugrons es retrauen o contrauen. Per la seva part, la síndrome d’Amok va ser descrita al segle XIX als arxipèlags malais i més tard es va observar a les Illes Java, Malàisia i les Illes Cébeles. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és un “episodi aleatori, aparentment no provocat, d’un comportament assassí o destructor dels altres, continuat per amnèsia i/o esgotament. Moltes vegades acompanyat d’un viratge cap a un comportament autodestructiu, d’autolesió o suïcidi”.

Ara bé, per analitzar el valor que exerceix cada cultura en la seva salut mental, només fa falta veure com un trastorn, tant conegut a Occident, com és l’anorèxia, no existeix en determinades parts del món, com al continent africà.


Qüestió de cultures

Durant les últimes dècades i paral·lelament al gran avenç experimentat al camp de la salut mental, es comença a reconèixer el paper crucial de les diferents cultures en la identificació, classificació i abordatge de les patologies.

Luis Caballero, psiquiatra de l’Hospital Universitari Puerta del Hierro de Madrid, és un dels professionals que més temps ha dedicat a investigar l’anomenada psiquiatria cultural. Reconeix que “la cultura és una falcilla que se situa per sota de l’experiència i que determina molts aspectes del ésser humà. Tant és així que és un factor determinant, que si no es té en compte pels professionals sanitaris pot contribuir a realitzar diagnòstics erronis o recomanacions de tractaments poc fiables”.

De fet, fa quasi 100 anys que el psiquiatra alemany Emil Kraepelin va preveure una nova disciplina de la psiquiatria comparativa centrada en els aspectes ètnics i culturals de la salut mental i els trastorns. Aquesta nova disciplina es va organitzar amb el temps, a partir de 1950, sota el terme de Psiquiatria Transcultural, presentada per Eric Wittkower, de la Universitat McGill, de Montreal.

El seu col·laborador, Henry Murphy, defineix els principals objectius de la disciplina de la següent manera: identificar, verificar i explicar els vincles entre els trastorns mentals i les amples característiques psicosocials que diferencien a les nacions, pobles i cultures.
Els factors socioculturals exerceixen influència en tots els trastorns de salut mental, potser per això “existeixen moltes definicions al voltant del concepte de la influència cultural en els trastorns mentals, com l’etnopsiquiatria -estudi dels desordres psíquics que pateixen les persones en funció de la ètnia a la que perteneixen-, psiquiatria folklòrica, psiquiatria cultural o transcultural”, explica Caballero.

El doctor aclareix que hem d’acceptar que estem en “un món cada cop més globalitzat, on existeixen molts segments, per població i grups; malgrat tot, el cert és que la cultura occidental és cada cop més híbrida i dinàmica. Aquest fet s’ha de tenir en compte en el moment de reconèixer com valorar un trastorn en una persona. El cervell és el mateix per a tots però la cultura canvia l’expressió i els síndromes”.

De la mateixa opinió es mostra Pilar Gamazo, psiquiatra de la Clínica Universitària de Navarra: “Efectivament els trastorns de salut mental i el seu abordatge no són iguals en països com el Regne Unit i Estats Units, on acudir al psiquiatra o al psicòleg es veu com una cosa normal, no com passa a altres cultures menys desenvolupades on els trastorns generen una gran sobrecàrrega d’estigma”.


Àsia

A l’Àsia, on el valor de moltes cultures determina a la seva població, la conformitat amb les normes, l’autocontrol emocional i el reconeixement de la família a través dels assoliments aconseguits, els trastorns mentals sovint són estigmatitzants i vistos com una vergonya.

De fet, els immigrants d’origen xinès no acudeixen pràcticament als serveis de salut mental dels seus països d’acollida, encara que, com la resta de la població immigrant, estan subjectes a greus pressions i una sensació de duel i pèrdua que poden afectar greument al seu estat anímic.

Gillermo Fouce, president de Psicòlegs Sense Fronteres de Madrid, recalca que “fins fa poc els trastorns de salut mental s’havien intentat plantejar des d’un punt de vista universal, centrat en diagnòstics i tractaments de la psicologia i psiquiatria dominant, com és la dictaminada des d’Europa i Estats Units, però està sent qüestionada perquè no s’ajusta a la realitat. La psicologia i psiquiatria transnacional té en compte al individu i el seu context social”.

Per comprendre millor aquestes diferències es pot recórrer al concepte que té el suïcidi a les diferents cultures. Als Estats Units o països europeus, una persona que es suïcida o que intenta fer-ho es considera mentalment trastornada. Malgrat això, no sempre ha estat així al llarg de la història, ni durant tota la cultura contemporània. El millor exemple d’una societat on el suïcidi és acceptat socialment és el Japó. En lloc de considerar el Hara-Kiri com a resultat d’un malestar psicològic, en algunes circumstàncies els japonesos el consideren normal i acceptable, com quan es salvaguarda el seu honor o per resoldre la humiliació per algun fracàs.


Àfrica

Guinea Equatorial és on s’ha començat a parlar de salut mental només fa dos anys. Al novembre de 2010 el país va aprovar una política de salut mental que ja està en marxa i on la seva missió és portar la formació a professionals i el desenvolupament de serveis de salut mental accessibles, equitatius, sostenibles i integrats en tots els nivells de l’atenció sanitària.

La gestió de la salut mental a Guinea no és una tasca fàcil. Per a la cultura Fang (grup ètnic predominant al país) els trastorns mentals són denominats “malalties del cor”, provocades per esperits o dimonis que s’introdueixen al cos del malalt. De fet, al país no existeix una percepció dels trastorns com a tal. Això, conjuntament amb la falta de mitjans, fa que el tractament dels pacients es porti a terme a través de curanderes, amb procediments tradicionals basats en plantes medicinals i teràpies rituals, com també succeeix a moltes altres parts del món.

Aquest desconeixement per part de la població guineana suposa un gran perjudici per als afectats que són estigmtitzats, exclosos de la societat i, en molts casos, maltractats. Val a dir però que la conscienciació de la necessitat de comptar amb la cultura de cada persona a l’hora d’entendre, abordar i diagnosticar un trastorn comença a calar a la comunitat professional. Una de les aplicacions més pràctiques de la psiquiatria cultural, a la pràctica clínica és el qüestionari obert dels pacients i els seus familiars sobre les característiques que identifiquen: raça, ètnia, religió, classe socioeconòmica, història d’immigració, experiències d’estrès d’aculturació i, per últim, aspiracions personals i familiars. Aquest procés ha estat descrit com “la formulació de casos culturals”, i els seus components es descriure’n al DSM-IV.

Caballero, però, reconeix el llarg camí que encara falta per recórrer perquè “la psiquiatria cultural no s’imparteix encara a les facultats però els professionals compten amb l’experiència clínica a més de que els especialistes coneixen l’existència de la influència cultural a la salut mental”.


Una mica d’història

Al llarg de la història, el model cultural de salut mental propi de cada època ha estat determinat per la comprensió de la societat en aquells moments: des d’una concepció primitiva, un càstig diví, un model social i psicoanalític, fins a la moderna perspectiva de salut mental basada en l’entorn social i també bioquímic i genètic.

A la prehistòria els trastorns de salut mental es devien a un càstig de la divinitat i la forma de fer-hi front era mitjançant exorcismes i trepanacions de crani. Una concepció que persisteix també en cultures posteriors com la egípcia, l’hebrea i les precolombines.
A l’Antic Egipte es va desenvolupar un sistema mèdic públic que ja establia la importància de ambients estimulants i d’activitats recreatives com la pintura i el ball pel tractament de determinats trastorns del comportament. Al document mèdic El Papir Edwin Smith s’afirma que el cervell és el seient de la ment, tot el contrari de la creença grega que el situava al cor. Un altre papir, el d’Ebers, es mencionen alguns trastorns mentals entre els que s’inclou la epilèpsia, que es va considerar durant molts segles com un problema de salut mental.

La gran revolució mèdica desenvolupada per la civilització grega a través de diversos personatges com Hipòcrites, va arribar als trastorns mentals però va ser la seva Teoria dels Quatre Humors (colèric,melanconial, sanguini i flemàtic) la que va apuntar l’evidència de la complexa situació orgànica.

Els metges romans van ser els hereus d’aquesta nova cosmovisió dels trastorns com un procés natural i allunyat de la forma divina. Galeno va localitzar la raó en el cervell i els seus estudis el van portar a determinar que les causes dels trastorns mentals podien trobar-se a l’organisme o a la ment.

Malgrat aquest avenços, a l’Edat Mitjana es van tornar a considerar fruit de la possessió diabòlica. Durant els segle XV i XVII es van barrejar els criteris demoníacs, de bruixeria i possessions, amb criteris científics al terreny de la psicoteràpia. No obstant això, l’opinió de la ciutadania va continuar sent la procedència de càstig diví o demoníac.

Poc a poc es va anar creant una concepció moderna de la salut mental i a finals del segle XVIII es produeix la I Revolució Científica i el símbol de l’alliberament de la persona afectada per trastorns de salut mental, amb la ruptura real de les cadenes. Així es va donar el salt a un procés d’hospitalització que es va completar al segle XIX.