“Problemes puntuals de tresoreria” impedeixen a la Generalitat de Catalunya fer, amb puntualitat, els pagaments a les entitats socials. Així ho va al·legar el Govern català el passat octubre, quan va anunciar que no podria saldar-los fins aquest passat desembre. Carmela Fortuny, directora general de l’Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (ICASS) ho explica dient: “Ens obliguen a haver de prioritzar els pagaments de les subvencions plurianuals que tenen en compte l'atenció davant de les entitats associatives amb convocatòria anual que depenen de l'ICASS i de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència”. Tot i això, Fortuny destava que es mantenia “el compromís que cada mes es cobri el 50% mínim del que correspondria pel servei prestat per tal que a finals de desembre totes les entitats afectades hagin percebut el 75% del que haurien rebut en aquest darrer quadrimestre”, una situació que no convenç les entitats perquè “això suposa no percebre tot un mes de nòmina com va passar l’any 2012”.
La directora general de l’ICAS també va destacar que el pressupost de la Generalitat de 2014 destinava un “71,1% a despesa social, incrementant-la respecte a l’any anterior” i malgrat l'objectiu de dèficit assignat i les retallades de l'Estat espanyol, en el cas concret de Benestar Social i Família es van assolir més del 90% dels objectius sense descuidar “les persones dependents”. Una afirmació, però, gens compartida pels principals grups afectats, ja que com defensa el president de l’Associació Ecom, Antonio Guillén, “el tema és que un servei públic que presta una entitat social acaba sent finançat per la pròpia entitat”.
Sergio Rodrígez, coordinador general de Dincat, explica que aquesta última mesura afecta especialment “els serveis social d'atenció diürna i residencials [...] estem parlant de 118 entitats que estan atenent en serveis d'atenció diürna a unes 8.400 persones i unes 100 entitats que estan atenent més de 2.000 persones en residències”. Segons explica Rodríguez, aquesta intervenció “se suma a l’anterior davallada real de pressupostos d’uns 56 milions al sector de la discapacitat intel·lectual”. La directora de l’Associació Esclat, Lola de la Fuente, afirma que “és difícil tirar endavant amb aquests impagaments” perquè “som entitats sense ànim de lucre, en cap cas es preveuen beneficis”. També denuncia que “s’ha obert una línia de finançament amb l’ICF, però no s’hi pot accedir si ets una entitat subvencionada. Aquesta línia només és per a entitats concertades, així que no totes hi tenen accés. La solució, en tot cas, sempre acaba sent endeutar-se. I ningú no es fa responsable dels interessos, no es poden reclamar.”
Rodríguez destaca que les entitats “en molts casos estan atenent les persones a base d'arribar a acord amb els treballadors per demorar els pagaments”. Les entitats entenen els problemes de tresoreria però creuen “que l’estat està molt allunyat de la ciutadania i pren decisions de les que a vegades no avalua l’impacte que té en la població. Estem anant enrere en drets i és perillós. Com a societat hem de lluitar per mantenir-los. Mentre que a Catalunya tinguem uns pressupostos de 2.500 milions d’euros ningú pot dir que no hi ha diners. Podem dir que ells decideixen com els distribueixen els diners i per tant si hi ha mancances no cobertes alguna responsabilitat tenen”, diu Guillén. Rodrígez s'hi suma: “Qui pot decidir en què es destinen els diners, pocs o molts, que arriben de Madrid és la Generalitat”. El coordinador de Dincat afegeix: "Hem de poder confiar en l'administració. El que passa és que ens ho estan posant molt difícil.”
Com afecta a les famílies?
Segons Guillèn “el cert és que a les famílies no els afecta tant directament aquest retard en els pagaments. Els afecten més els canvis establerts en la Llei de la dependència” però “la qualitat dels serveis sí que es pot veure minvada”. De la Fuente adverteix que “des de fa temps no es paguen en activitats i serveis de cohesió i inclusió”. Un exemple d’aquestes és “la figura de l'assistent personal”. Per Guillén, això suposa deixar molts discapacitats “sense possibilitats de sortir del nucli i sistema habitual en què està immers quan potser té possibilitats per fer-ho, provocat en molts casos per no tenir els suports necessaris”. Aquest suports permetien “un canvi molt important perquè convertíem persones dependents en aportadores”.
A més des de Dincat alerten que “estem acumulant revisions del grau de dependència a la baixa: persones que tenien cert graus de dependència s'estan trobant que es revisen els graus de dependència sempre a la baixa perquè acabin cobrant una pensió inferior”. Rodríguez adverteix que “normalment les famílies quan et parlen d’això també diuen que si estéssin ben atessos, potser tampoc no ho necessitarien tant”. Un exemple és l’Olga, la germana d’un usuari resident a l’Esclat, que explica que el seu germà “va néixer amb una malaltia i que en una operació de cervell es va quedar tetraplègic”. L’Olga denuncia que les retallades estan repercutint ens els usuaris perquè explica que “s'han reduït els dies de les teràpies”. “No ho puc entendre. Crec que és una falta de respecte. No saben el que ens comporta. Haurien d’estar una setmana en el lloc d’aquestes famílies”, afegeix i conclou: “Els diners existeixen però ho destinen a altres coses. Estan robant als més vulnerables perquè no tenen coratge per retallar en altres coses”.
L'Olga relata: “He d'afrontar el copagament cada mes: 300 euros de teràpia i 55 de l’associació. La meva prestació no és suficient i jo assumeixo aquestes despeses. Encara que sigui en aquest estat té dret a continuar vivint i té unes necessitats”. L’Olga denuncia que mentre demanen retorns d’ajuts a la dependència a ella li “deuen gairebé 6.000 euros des de 2011 i de quan va canviar el grau un pagament retroactiu d’un total de 4.000 euros”. Olga entén que allò que el seu germà necessita ho paga la seguretat social però aclareix que "ell ha treballat 18 anys i ara té 42 anys, han de fer quelcom perquè tingui una vida digna”. Considera que “quan arriben a aquest punt que necessiten molt però no donen res a la societat, el que volen és que es morin”. I defensa que “els familiars directes també necessiten viure. Viure no és subsistir. Aquestes persones encara hi són vives” i lamenta que ni les famílies ni els discapacitats tenen actualment “una vida digna”.
Vies de resolució del conflicte
Les entitats proposen i es plantegen solucions al problema econòmic que envolta el seu sector. Lola de la Fuente explica: “El 75-80% dels nostres costos són en personal que atén a les persones vulnerables”. De la Fuente es pregunta “per què no podem tenir una moratòria en els pagaments a la seguretat social i l’IRPF que són part de costos que es fan front amb les partides de Benestar?”. La directora d’Esclat es qüestiona “per què hem d’assumir compromisos amb l’administració pública si ella no compleix els que té amb nosaltres?”. Per altra banda, Guillén proposa a l'Administració: “Si vols fer un sistema amb un volum tan gran d'ingressos per part dels usuaris, paga'ls com administració el 100% de la plaça a l'entitat i cobra tu aquestes quanties perquè si et deixen de pagar que et deixin de pagar a tu i assumeixes els riscos tu”. A més Guillén remet tota la responsabilitat a la Generalitat i creu que hi pot posar remei als problemes del sector: “Qui determina les compareixences que són necessàries i les places que són necessàries i per tant estableix les condicions per cobrir-les és la Generalitat. El pla d'equipaments el fan ells”, ja que “és la seva responsabilitat de planificació, i de manteniment d’aquestes places, i si no ho fa està incomplint”.
Rodríguez explica: “Tenim detectades a Catalunya unes 650 persones que estan pendents de poder anar a un servei. Però la Generalitat no dóna vistiplaus per poder donar el pressupost que seria necessari per atendre aquestes persones de més. Nosaltres hem estimat que amb 5 milions d'euros anuals aquest problema se solucionaria, Cinc milions, qué és això en el pressupost de la Generalitat?". De la Fuente se suma a aquesta proposta resolutiva ja que segons diu “moltes entitats tenim places disponibles i no podem atendre persones que ho necessiten. Aquestes places han estat creades amb una inversió, molts cops pública. Ens trobem amb persones desateses i amb recursos disponibles, però que no es poden assumir”. A més, de la Fuente destaca que “cada vegada més gent ho necessita. Però és que a més, les entitats aniríem millor si tinguéssim més places ocupades, perquè en molts casos el personal ja hi és, els costos es mantindrien”.
Des de Ecom creuen que una possible sortida és “obrir la recerca de finançament al món privat”. La cartera de productes privats que està dissenyant aquesta associació són serveis "orientats a empreses, a l’administració o a organitzacions” i destinats a la inclusió de la persona amb discapacitat en l’entorn i el món laboral. Ecom també destaca que un punt important a canviar és la quantitat que paga l'usuari en el règim de copagament, ja que opinen que “està en uns nivell que resulta una qualitat incautatòria dels recursos de les persones”. Segons Guillén, “és un sistema que s'ha pervertit perquè estem pagant allò que les administracions no han trobat la manera de pagar. Guillén detalla que el consens econòmic era un terç l'administració central, un terç l'administració econòmica i un altre terç les persones i explica que en la majoria dels casos l'usuari acaba pagant parts que no li pertoquen. Les entitats entenen que “si l'administració et lloga una plaça l'ha de pagar” i que està “incomplint els drets humans de les persones amb discapacitat que diu que els estats estan obligats a promoure la vida digna de les persones amb discapacitat” perquè no deixa diners suficients per viure a aquestes persones.
La directora general de l’ICAS també va destacar que el pressupost de la Generalitat de 2014 destinava un “71,1% a despesa social, incrementant-la respecte a l’any anterior” i malgrat l'objectiu de dèficit assignat i les retallades de l'Estat espanyol, en el cas concret de Benestar Social i Família es van assolir més del 90% dels objectius sense descuidar “les persones dependents”. Una afirmació, però, gens compartida pels principals grups afectats, ja que com defensa el president de l’Associació Ecom, Antonio Guillén, “el tema és que un servei públic que presta una entitat social acaba sent finançat per la pròpia entitat”.
Sergio Rodrígez, coordinador general de Dincat, explica que aquesta última mesura afecta especialment “els serveis social d'atenció diürna i residencials [...] estem parlant de 118 entitats que estan atenent en serveis d'atenció diürna a unes 8.400 persones i unes 100 entitats que estan atenent més de 2.000 persones en residències”. Segons explica Rodríguez, aquesta intervenció “se suma a l’anterior davallada real de pressupostos d’uns 56 milions al sector de la discapacitat intel·lectual”. La directora de l’Associació Esclat, Lola de la Fuente, afirma que “és difícil tirar endavant amb aquests impagaments” perquè “som entitats sense ànim de lucre, en cap cas es preveuen beneficis”. També denuncia que “s’ha obert una línia de finançament amb l’ICF, però no s’hi pot accedir si ets una entitat subvencionada. Aquesta línia només és per a entitats concertades, així que no totes hi tenen accés. La solució, en tot cas, sempre acaba sent endeutar-se. I ningú no es fa responsable dels interessos, no es poden reclamar.”
Rodríguez destaca que les entitats “en molts casos estan atenent les persones a base d'arribar a acord amb els treballadors per demorar els pagaments”. Les entitats entenen els problemes de tresoreria però creuen “que l’estat està molt allunyat de la ciutadania i pren decisions de les que a vegades no avalua l’impacte que té en la població. Estem anant enrere en drets i és perillós. Com a societat hem de lluitar per mantenir-los. Mentre que a Catalunya tinguem uns pressupostos de 2.500 milions d’euros ningú pot dir que no hi ha diners. Podem dir que ells decideixen com els distribueixen els diners i per tant si hi ha mancances no cobertes alguna responsabilitat tenen”, diu Guillén. Rodrígez s'hi suma: “Qui pot decidir en què es destinen els diners, pocs o molts, que arriben de Madrid és la Generalitat”. El coordinador de Dincat afegeix: "Hem de poder confiar en l'administració. El que passa és que ens ho estan posant molt difícil.”
Com afecta a les famílies?
Segons Guillèn “el cert és que a les famílies no els afecta tant directament aquest retard en els pagaments. Els afecten més els canvis establerts en la Llei de la dependència” però “la qualitat dels serveis sí que es pot veure minvada”. De la Fuente adverteix que “des de fa temps no es paguen en activitats i serveis de cohesió i inclusió”. Un exemple d’aquestes és “la figura de l'assistent personal”. Per Guillén, això suposa deixar molts discapacitats “sense possibilitats de sortir del nucli i sistema habitual en què està immers quan potser té possibilitats per fer-ho, provocat en molts casos per no tenir els suports necessaris”. Aquest suports permetien “un canvi molt important perquè convertíem persones dependents en aportadores”.
A més des de Dincat alerten que “estem acumulant revisions del grau de dependència a la baixa: persones que tenien cert graus de dependència s'estan trobant que es revisen els graus de dependència sempre a la baixa perquè acabin cobrant una pensió inferior”. Rodríguez adverteix que “normalment les famílies quan et parlen d’això també diuen que si estéssin ben atessos, potser tampoc no ho necessitarien tant”. Un exemple és l’Olga, la germana d’un usuari resident a l’Esclat, que explica que el seu germà “va néixer amb una malaltia i que en una operació de cervell es va quedar tetraplègic”. L’Olga denuncia que les retallades estan repercutint ens els usuaris perquè explica que “s'han reduït els dies de les teràpies”. “No ho puc entendre. Crec que és una falta de respecte. No saben el que ens comporta. Haurien d’estar una setmana en el lloc d’aquestes famílies”, afegeix i conclou: “Els diners existeixen però ho destinen a altres coses. Estan robant als més vulnerables perquè no tenen coratge per retallar en altres coses”.
L'Olga relata: “He d'afrontar el copagament cada mes: 300 euros de teràpia i 55 de l’associació. La meva prestació no és suficient i jo assumeixo aquestes despeses. Encara que sigui en aquest estat té dret a continuar vivint i té unes necessitats”. L’Olga denuncia que mentre demanen retorns d’ajuts a la dependència a ella li “deuen gairebé 6.000 euros des de 2011 i de quan va canviar el grau un pagament retroactiu d’un total de 4.000 euros”. Olga entén que allò que el seu germà necessita ho paga la seguretat social però aclareix que "ell ha treballat 18 anys i ara té 42 anys, han de fer quelcom perquè tingui una vida digna”. Considera que “quan arriben a aquest punt que necessiten molt però no donen res a la societat, el que volen és que es morin”. I defensa que “els familiars directes també necessiten viure. Viure no és subsistir. Aquestes persones encara hi són vives” i lamenta que ni les famílies ni els discapacitats tenen actualment “una vida digna”.
Vies de resolució del conflicte
Les entitats proposen i es plantegen solucions al problema econòmic que envolta el seu sector. Lola de la Fuente explica: “El 75-80% dels nostres costos són en personal que atén a les persones vulnerables”. De la Fuente es pregunta “per què no podem tenir una moratòria en els pagaments a la seguretat social i l’IRPF que són part de costos que es fan front amb les partides de Benestar?”. La directora d’Esclat es qüestiona “per què hem d’assumir compromisos amb l’administració pública si ella no compleix els que té amb nosaltres?”. Per altra banda, Guillén proposa a l'Administració: “Si vols fer un sistema amb un volum tan gran d'ingressos per part dels usuaris, paga'ls com administració el 100% de la plaça a l'entitat i cobra tu aquestes quanties perquè si et deixen de pagar que et deixin de pagar a tu i assumeixes els riscos tu”. A més Guillén remet tota la responsabilitat a la Generalitat i creu que hi pot posar remei als problemes del sector: “Qui determina les compareixences que són necessàries i les places que són necessàries i per tant estableix les condicions per cobrir-les és la Generalitat. El pla d'equipaments el fan ells”, ja que “és la seva responsabilitat de planificació, i de manteniment d’aquestes places, i si no ho fa està incomplint”.
Rodríguez explica: “Tenim detectades a Catalunya unes 650 persones que estan pendents de poder anar a un servei. Però la Generalitat no dóna vistiplaus per poder donar el pressupost que seria necessari per atendre aquestes persones de més. Nosaltres hem estimat que amb 5 milions d'euros anuals aquest problema se solucionaria, Cinc milions, qué és això en el pressupost de la Generalitat?". De la Fuente se suma a aquesta proposta resolutiva ja que segons diu “moltes entitats tenim places disponibles i no podem atendre persones que ho necessiten. Aquestes places han estat creades amb una inversió, molts cops pública. Ens trobem amb persones desateses i amb recursos disponibles, però que no es poden assumir”. A més, de la Fuente destaca que “cada vegada més gent ho necessita. Però és que a més, les entitats aniríem millor si tinguéssim més places ocupades, perquè en molts casos el personal ja hi és, els costos es mantindrien”.
Des de Ecom creuen que una possible sortida és “obrir la recerca de finançament al món privat”. La cartera de productes privats que està dissenyant aquesta associació són serveis "orientats a empreses, a l’administració o a organitzacions” i destinats a la inclusió de la persona amb discapacitat en l’entorn i el món laboral. Ecom també destaca que un punt important a canviar és la quantitat que paga l'usuari en el règim de copagament, ja que opinen que “està en uns nivell que resulta una qualitat incautatòria dels recursos de les persones”. Segons Guillén, “és un sistema que s'ha pervertit perquè estem pagant allò que les administracions no han trobat la manera de pagar. Guillén detalla que el consens econòmic era un terç l'administració central, un terç l'administració econòmica i un altre terç les persones i explica que en la majoria dels casos l'usuari acaba pagant parts que no li pertoquen. Les entitats entenen que “si l'administració et lloga una plaça l'ha de pagar” i que està “incomplint els drets humans de les persones amb discapacitat que diu que els estats estan obligats a promoure la vida digna de les persones amb discapacitat” perquè no deixa diners suficients per viure a aquestes persones.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari