Tres dies de viatge cap a la fi de les fronteres

Maria Bofill

La periodista Maria Bofill ens explica el dia a dia de la 'Caravana a Grècia', una acció reivindicativa que reclama que es compleixin els drets humans de les persones refugiades. Ho fa des de dins i a través de cròniques i imatges. 
 

El dissabte ve marcat per un infinit trajecte en bus, de Barcelona a Milà. És encara més llarg del que pensàvem a causa de les retencions, especialment a l'alçada de Niça, com és d'esperar tenint en compte l'atemptat del dijous passat. A l'autobús dels països catalans som 30 persones, 23 valencianes i valencians i 7 catalanes. Les hores de camí ens serveixen per reflexionar sobre el que anem a fer a Tessalònica i per a preparar la manera en que procedirem. Treballarem per comissions, i cadascú s'haurà d'apuntar a una segons la tasca que vulgui desenvolupar.

Preparem consignes per cridar en diferents llengües, plantejem propostes d'accions, manifestacions i performances per dur a terme a Grècia...tot encara està molt en l'aire, però per algun lloc s'ha de començar. "Open the borders, no one is illegal", "obrim fronteres, passatge segur" o "visca, visca, visca la lluïta feminista" són algunes de les frases que ens acompanyaran durant tot el viatge. Aquesta precisament és una part esencial de la caravana, ja que es planteja com una iniciativa de protesta, amb un caràcter 100% reivindicatiu. El nostre objectiu principal és visibilitjar i donar suport a les persones refugiades, que tothom vegi que rebutgem les postures dels governs europeus que permeten que els passi el que els està passant. Que ens dóna vergonya i que la seva causa és la nostra. L' objectiu no és humanitari sinò de denúncia i això hi ha que tindre-ho ben clar des del principi. 

Entre converses i crits passen les hores i arribem a Milà. Allà ens esperen les italianes de Ca la dona i els membre d’altres organitzacions. Dormirem a una impresionant fàbrica ocupada, RimaFlow, on els 5 autobusos que conformen la caravana son rebuts amb sopar per a tots. És el primer contacte directe que els catalans i valencians tenim amb la gent de la resta de territoris. 

Al dia següent el viatge continúa. Abandonem el RiMaflow i ens dirigim a Ancona, on agafarem el ferri que ens durà fins a Tessalònica. L' entrada al vaixell és espectacular. Les més de 300 persones avancen juntes amb pancartes i cartells al temps que cridem consignes en català, castellà, anglés, euskera i, fins i tot en grec. 

Durant el trajecte realitzem la primera assemblea general a la coberta. Allà es posen en comú diferents idees i propostes plantejades per cadascun dels portaveus dels territoris. Quines accions durem a terme, quines seran les nostres funcions, com s' organitzarem. El debat és llarg. Qualsevol qüestió és difícil de consensuar quan es tracta de 300 persones. No és fàcil posar-se d'acord, però una cosa tenim clara: anem a fer-nos escoltar, a fer soroll. A Grècia i a l'estat espanyol però també a la resta d'Europa.

Unes 15 hores després arribem a la petita ciutat grega de Iogumenitsa. Allà ens esperen els nostres autobusos, que ens conduïran fins a Tessalònica, on s'afegirem a l'acampada internacional No Border, que reivindica, com nosaltres, que es respectin els drets humans i el derrocament de les fronteres. A la Universitat d'Aristòtil ja es troben des de fa dies moltíssimes persones de tot el món, incloent refugiats que s'han afegit a la iniciativa.

Al trajecte cap a Tessalònica ens posem més seriosos que mai. Ara sí que sí, és el moment d'arribar i bolcar tota la energia que hem anat acumulant durant aquest temps. Al bus, cadascú parla de les seves motivacions de cara a deixar clar el vertader objectiu del viatje. Amparo, una mestra valenciana s'emociona al dir que ella ve en representació de tota la seva escola, i que una de les seves principals reivindicacions és la del dret a una educació digna per als nens i nenes. Algunes de les integrants del col.lectiu català de Ca la dona enfatitzen de nou en la necessitat de donar especial visibilització als problemes que han d'afrontar dones i nenes durant la seua fugida.

Finalment arribem a l'acampada. L'entrada és impresionant. Alcem les pancartes i la veu més que mai i la gent que ja hi ha a No Border s'uneix als nostres cants amb somriures i aplaudiments.També ho fan els refugiats i refugiades que coregen a una "Open the borders". El camí ha sigut llarg, però sense dubte, ja podem sentir que ha merescut la pena.