Una acampada, una vetlla i molta vergonya a l'ambaixada espanyola a Atenes

Maria Bofill

La periodista Maria Bofill ens explica el dia a dia de la 'Caravana a Grècia', una acció reivindicativa que reclama que es compleixin els drets humans de les persones refugiades. Ho fa des de dins i a través de cròniques i imatges. 
 

Crec que ja podem dir que la caravana ha finalitzat. Bé, als dels països catalans encara ens queda un poc, perquè a causa d'una avaria al bus hem hagut de fer nit a Ancona, Itàlia, i se'ns ha complicat el viatge. A banda d'això, s'ha acabat. Ara és moment de reflexionar un poc més sobre el que hem aprés, vist i millorat com a persones.

Els darrers dies de la caravana també ens deixen moments increïbles a Atenes. El dissabte abandonem Tessalònica i sortim cap a la capital grega amb la sensació amarga que encara podem i hem de fer alguna cosa més. Tenim un acte preparat per al dia següent a l'ambaixada, però volem treure el màxim partit de la nostra estada a Atenes i deixar encara més en evidència les polítiques del govern espanyol pel que fa a la qüestió dels refugiats. Així que durant el trajecte en bus decidim que eixa nit acamparem a la porta de l'ambaixada, i a més, celebrarem allà mateix una vetlla en honor a totes les persones que han mort al Mediterrani intentant fugir de l'horror dels seus països.

Sona bé, almenys per alguns i algunes de nosaltres, però no tota la gent hi està d'acord. Quan arribem al poliesportiu que ens han facilitat per dormir a Atenes, ens reunim amb la resta d'autobusos a una assemblea on proposem la idea de dormir a l'ambaixada. "Estem cansats, estem trists, però encara podem fer més. Vinga, una última espenta", diu algú. Però els arguments no són suficientment vàlids per la majoria, que pensa que pot ser perillós acampar al carrer. A la votació es decideix que la caravana com a conjunt no participarà a eixa acció. Però això no vol dir que no puguem fer-ho a títol individual, així que alguns decidim seguir endavant. Som 50 persones carregades d'espelmes, sacs i pancartes que reflecteixen la nostra vergonya.

Després de més d'una hora de buscar sense èxit el lloc, unes quantes crisis de desesperació i algun que altre desertor, arribem a l'ambaixada. La policia no ens rep massa bé, com és d'esperar, però finalment aconseguim el seu vist i plau. Col·loquem les espelmes i una gran pancarta on fica "VERGONYA" front a l'edifici i algunes persones ens gitem davant, simulant ser alguns dels morts als que rendim homenatge. A l'altre costat de l'estret carrer muntem el nostre improvisat campament. Es fa el silenci. Comença a passar gent, que es queda mirant sense entendre. Jo estic a terra, amb els ulls tancats, i només sento el flash de les càmeres que fan fotos sense parar. De sobte, Rania, una companya amb una veu capaç de deixar bocabadat a qualsevol, comença a cantar un lament espontani que posa els pèls de punta a tots els assistents.

Arriba més policia, molta més, però no ens diuen res. Només es queden ahí, parats, amb certa mirada de perplexitat.
Acaba l'acció, i els morts i mortes s'alcem per anar a la zona d'acampada. Tots i totes menys tres, que no es pensen moure fins que no els obliguin a fer-ho. Hi ha qui torna al poliesportiu i qui es queda a l'ambaixada, per dormir poc i mal, però amb la certesa d'haver fet el que s'havia de fer.

Al dia següent arriben tots els demés participants de la caravana per celebrar una nova acció. La policia encara continua. Comencem a cridar "Open the borders" o "Mariano, canalla, abre la muralla". Fem una nova performance en que alguns es taquen els peus de sang i caminen sobre paper blanc, col·locant-se un per un a terra creant una estora humana. Després, es cremen uns passaports. Al cap d'una estona de més crits i consignes, l'acte es dona per finalitzat, i amb ell la Caravana a Grècia.

Agafem un ferri que després de 20 hores ens deixa a Ancona, des d'on hem d'anar en bus a Marsella i fer nit. Nosaltres, els catalans i valencians, no anem massa lluny. Ens sap greu no poder acomiadar-nos dels nostres companys i companyes, però ens consola saber que açò ha sigut només el principi, i que continuarem lluitant junts i juntes perquè es respectin els drets humans de totes les persones.