La mirada dels sensesostre

Una mostra exposa instantànies de Barcelona capturades per persones sense llar

Una imatge val més que mil paraules. “En farien falta 1.000, però, per explicar què és viure el carrer”, assegura Miquel Fuster. Sap de què parla. Ell coneix bé els carrers de Barcelona, van ser la seva llar durant 15 anys, tot i que ara ja en fa 13 que va sortir-ne.
 

Com veu la ciutat una persona sense llar? L’exposició ‘Arte al Margen’, inaugurada dimarts a la seu de la Toulouse Business School (TBS), mostra la geografia de la ciutat des d’un enfoc diferent. Amb una càmera d’un sol us i 27 fotografies a l’abast, sis persones que han viscut al carrer i una que encara dorm al ras han retratat amb total llibertat allò que han volgut. 

En Miquel s’ha decantat per paisatges i companys de la seva etapa al carrer. En Salvador Vergara ha fotografiat un edifici en runes. “Em van minar, però vaig començar a ressorgir entre les tenebres”, resa el peu d’imatge. La fotografia és una metàfora de la seva pròpia vida. Va estar set anys el carrer i explica que ha intentat plasmar allò que ell ha viscut: “una vida derruïda, destrossada, sense il·lusió, tot i que al final surt el sol”, ha assegurat. 

“Com et sentiries en una barca al mig del mar, sense una canya de pescar? Sense aigua i sense res”, em pregunta. “Desolat. No hi ha paraules per descriure-ho”, diu. Per això l’exposició fa servir imatges. 
 

Me derrumbaron pero empecé a resurgir entre tinieblas. | Salvador Vergara

“És un projecte que va començar el 2006 a la seu principal de l’escola a Toulouse”, explica l’impulsor de la mostra, Yanis Lammari. L’objectiu és trencar estereotips, “sensibilitzar de manera diferent, parlar d’un món del carrer que no és només misèria humana, sinó on hi ha persones amb passions, capacitats i art”, explica aquest estudiant de 23 anys. “Per això tenim fotografies molt diferents: de paisatges, artístiques i no només de gent que dorm al carrer”.

Lammari va contactar amb la Fundació Arrels per afinar en l’elecció de fotògrafs pel projecte. Tot i que inicialment va intentar posar-se en contacte amb les persones sense llar pel seu compte, la missió va complicar-se. Va aconseguir la complicitat d’un home que dormia al ras, però de sobte va deixar de saber d’ell. “Vaig anar a veure un vagabund durant un mes i mig. Un dia va desaparèixer perquè va tenir una sobredosi d’heroïna”, explica.  “Necessitava molt temps per crear un vincle”, continua. “Gràcies a Arrels va ser més fàcil perquè ells ja tenen una relació amb les persones sense llar”.  

50 fotografies 

Lammari va donar als participants dos mesos per fer el treball. Amb el suport del fotògraf de l’entitat, Juan Lemus, es reunia amb ells de tant en tant per fer un seguiment de com anava tot. Al final del procés van revelar, veure i escollir les imatges.  N’hi ha un total de 50 entre les de Barcelona i Toulouse. Molts dels fotògrafs de la mostra són dibuixants o escriuen poesia. Tenen una clara vocació artística. 

“La gent sempre es queda amb la idea d' ‘aquell borratxo del carrer”, diu José Luís García (5 anys dormint al ras). Ell escriu poesia i fins i tot té un bloc. “Crec que la gent abans de jutjar hauria de conèixer la història de cadascú. Cada imatge, cada fotografia és una persona i cada persona té una història diferent. Jutgem la gent sense conèixer-la”, assegura. 

“Ningú que acaba el carrer s’ho espera”, explica Fuster, que es dedica professionalment al dibuix. “Vivia a Sants, en un pis de renda antiga, i es va cremar. Quan ets dibuixant vas per lliure. I clar no tens cap estabilitat. Jo volia comprar el pis que s’havia cremat, però cap banc em va ajudar i em van fer fora”, diu. “Llavors va venir la complicació amb la beguda. Ara fa 13 anys que no bec. I no ho trobo a faltar. Però si per desgràcia tornés a caure al carrer no sé si aguantaria ni una nit sense beure. Ni una nit t’ho juro”, confesa. 

“Amb l’alcohol et debilites, t’ofereixen sortir del carrer, però veus que ja has perdut la teva vida professional, la teva xarxa d’amistats i estàs desorientat. Llavors començar de cero és molt difícil”, afegeix. 

L'exposició: "una empenta d'ànim i autoestima" 

‘Arte al Margen’, que es podrà veure el TBS fins el 7 de febrer, és un bon instrument de valorització social. “Molts dels participants ja no tenen confiança en ells. És difícil viure el carrer”, explica en Yanis, que ha establert una relació especial amb els artistes. “Veure que hi ha molts interessats en exposicions com aquesta és realment positiu per ells. És un primer pas per reintegrar-se en la societat”. Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, destaca la implicació mostrada per les persones sense llar en el projecte. “Per ells és una gran empenta d’ànim i autoestima”, assegura.  

“Viure el carrer és horrible”, diu Fuster. “Poses exemples, però si una sensació no l’has viscut no te la poden explicar. Un escriptor pot escriure molt bé, però per molt bé que et descrigui un orgasme sinó l’has viscut no ho pots entendre”, diu. 

“Gana tots en un moment donat n’hem sentit, però gana total no és fàcil de sentir i fred total què és?”, em pregunta. “No ho sé. No vull ni m’ho puc imaginar”, li confesso. “Aquest és el problema. Tothom es pot emocionar amb un partit de futbol, però quan l’experiència se surt del normal [viure al carrer] costa molt d’entendre”, m’alliçona. “L’única manera és aproximar-se, parlar amb aquestes persones, escoltar-les i intentar posar-se en la seva pell”, continua. “Però quan estàs al carrer vivint al terra, en el fred; ets un despull humà”. 
 

Miquel Fuster a l'exposició. | Guillem Sevilla 

 

José Luís García al costat d'un retrat realitzat per Samantha Bosque en el marc de l'exposició "Vides inacabades". | Guillem Sevilla 

 

Yanis Lammari revisant les imatges amb Salvador Vergara. | Juan Lemus.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

José Luis G.R Barcelona
1.

Ha sido todo un acierto el poder enseñar a la gente la vista de una sociedad despreocupada de quien más la necesita,si por este medio audio visual se sensibilizan las personas,estamos en la brecha y agradezco esta oportunidad para decir que humano no es ser persona,es actuar y sentir como ser humano,un abrazo

  • 0
  • 0

Comenta aquest article