Acollir no és adoptar: una mesura de protecció a la infància encara “molt desconeguda”

Més de 600 famílies catalanes acullen actualment un miler d’infants en situació de vulnerabilitat tutelats per la Generalitat


“Va ser un somni fet realitat”, diu amb els ulls brillants la Mònica, mentre recorda el dia en què els seus pares els van proposar, a ella i a la seva germana, si els agradaria tenir un germà petit durant un temps. No s’ho podien creure i sense dubtar-ho van respondre a la vegada “Oi tant!”. En aquell moment la Mònica tenia vuit anys i els seus pares van prendre una decisió que els va “canviar la vida”: van decidir obrir les portes de casa seva a un nadó de vuit mesos a qui la seva família biològica no podia cuidar. “No va ser una decisió fàcil pels meus pares”, explica la Mònica, “però jo els estic molt agraïda perquè el Raül és el regal més gran que m’han fet a la vida".

Ells són una de les més de 600 famílies que acullen, a Catalunya, un miler d’infants en situació de vulnerabilitat tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, a dia d’avui, hi ha al voltant de 550 infants, fins als 18 anys, pendents d’una família acollidora. D’aquests, un centenar són menors de sis anys.

La ‘cultura de l’acolliment’, una necessitat

Amb l’acolliment, una família es fa càrrec temporalment i de manera solidària d’un o diversos infants i joves per pal·liar el patiment i la vulnerabilitat en què es troben. Ara bé, segons la directora de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA), Agnès Russiñol, aquesta és encara una opció “molt desconeguda” per a la gran majoria de la població tot i que es tracta de la “mesura protectora més adequada pels infants segons la normativa internacional, estatal i catalana”. L’ICAA és l’organisme català que s’encarrega de potenciar una política global d’adopcions i acolliments dels menors en una família aliena i, en aquest sentit, Russiñol assegura que encara hi ha molta feina a fer: “Necessitem crear cultura de l’acolliment, necessitem que la gent l’identifiqui de la mateixa manera que tothom sap què és l’adopció”.

Tot i que en els darrers deu anys s’ha registrat un increment de les famílies acollidores, actualment només al voltant del 14% dels infants tutelats viuen en una família aliena mentre la seva família biològica no se’n pot ocupar. De tota la resta, el 27% es troben acollits en Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) —que ofereixen a l'infant o adolescent de zero a divuit anys un recurs alternatiu a un medi familiar inexistent, deteriorat o amb greus dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques a llarg termini— i el 35% estan a càrrec de familiars directes dels menors.

“Acollir no té res a veure amb adoptar”

L’acolliment familiar no és un pas previ a l’adopció, sinó que facilita que l’infant pugui créixer en un entorn familiar mentre manté el vincle i la relació amb la família d’origen. La meta és sempre que l’infant pugui, algun dia, tornar a viure amb els seus pares biològics. L’Agustín, que és pare d’acollida de dos infants de set i vuit anys que són germans, reafirma que “acollir no té res a veure amb adoptar". "Nosaltres el què fem és simplement donar-los-hi tot allò que no poden rebre de les seves famílies d’origen”.

L’Agustín i la seva parella, en Carlos, mai es van plantejar tenir fills ni adoptar-ne però, des que va començar la crisi econòmica, es van adonar que “cada vegada hi havia més famílies desesperades” i es van posar a investigar “diferents formes d’ajudar-les”, sobretot a aquelles en què hi havia infants implicats. Aleshores va ser quan van descobrir que existia la possibilitat d’acollir infants i s’hi van tirar de cap.

“Acollir no té res a veure amb adoptar” | AciStock

“En aquest moment comença un procés molt llarg. En el nostre cas van passar dos anys fins que no vam poder acollir les criatures”, explica l’Agustín. Un cop les famílies han presentat la sol·licitud d’acolliment, es posa en marxa un procés de valoració que inclou entrevistes personals, assistències a formacions específiques i una valoració psicosocial. A banda d’això, també es fa una aproximació a les característiques de l’infant o infants susceptibles de ser acollits per cada família.

A més, no només existeix un tipus d’acolliment, sinó que n’hi ha diversos. Les necessitats de l’infant i la situació de la seva família biològica en defineixen la temporalitat. Pot ser un acolliment d’urgència i diagnòstic —per a infants menors de sis anys—, un acolliment simple —que es duu a terme durant un període de temps inferior a dos anys—, un acolliment permanent —si es calcula que el procés de recuperació requereix un temps més llarg— i també existeix l’acolliment de caps de setmana i vacances, per a infants més grans i adolescents.

Així doncs, les opcions d’acolliment són diverses, i cada família pot escollir la forma que li sigui més adequada. Tanmateix, el perfil de la família educadora també és divers. “No existeix un perfil de persona o de família acollidora. De fet, la varietat de famílies és el què busquem les entitats com Intress —encarregades de gestionar els serveis de la Generalitat a través de la promoció i el seguiment de l’acolliment i l’ajuda en la integració de l’infant a la família d’acollida— per tal de poder trobar aquella família on el nen, nena o jove pugui encaixar millor”, remarca Pilar Núñez, directora de l’Institut de Treball Social i de Serveis Socials de Catalunya (Intress).

Ara bé, sí que existeixen uns requisits bàsics per ser família acollidora. Entre aquests, es demana que la família es trobi en ple exercici dels drets civils, que el pare o pares acollidors siguin majors de 25 anys i que tinguin, com a mínim, 14 anys més que la persona d’acollida. A més, les persones sol·licitants han de tenir una situació afectiva equilibrada, disposar de temps per tenir cura de l’infant, tenir una actitud educativa flexible i un entorn familiar socialitzador.

“Una motxilla plena de records”

En el cas de l’Agustín i el Carlos, una cop van tenir els infants a casa van decidir que un dels dos deixaria la feina per poder oferir-los més atenció. “La nostra situació econòmica ens ho permetia i en Carlos va plegar de la feina per dedicar-se plenament a les criatures”, comenta l’Agustín. “Aquests infants tenen fam de família, de què algú els estimi”, explica, “porten una motxilla plena de records” que els envaeix i que “cal anar treballant”.

"Aquests infants tenen fam de família, de què algú els estimi. Porten una motxilla plena de records", diu l'Agustín

Aquesta opinió també la comparteix l’Asun. Ella és educadora social i fa sis mesos que, juntament amb la seva parella, van acollir a una criatura de vuit anys. Totes dues sabien que existia aquesta opció i van decidir sumar-s’hi. L’Asun explica que les preguntes que es feia i encara es fa la seva filla d’acollida “responen a les seves pors”.

Les situacions que han viscut aquests infants són tantes i els canvis són sovint tan bruscos que l’Asun reconeix que abans que la seva filla d’acollida arribés a casa, ella i la seva parella es van preparar respostes a totes les possibles preguntes que creien que els podria fer la nena. Elles mai abans havien viscut la maternitat i asseguren que durant tot aquest temps han tingut “molts dubtes” perquè ha estat “una gran novetat”.

Segons en Daniel Ortega, educador social especialitzat en intervencions socials i educatives, “a les famílies biològiques hi ha molta negligència en la cura dels fills i això fa que tinguin un ampli elenc de factors de risc com ara retards en el llenguatge i la psicomotricitat, absentisme escolar o bé una manca d’habilitats socials”. A més, afegeix que a vegades “són infants que tenen conductes violentes perquè se senten frustrats i no poden entendre què els ha passat”. “Aquesta violència té diversos orígens, però el més probable és que l’hagin viscut a casa”, explica Ortega, i afegeix que és un comportament que, en el cas que es doni, “es treballa des del sentit comú, oferint respostes individuals i intensives a cada infant”.

Preguntes que busquen respostes

El procés d’adaptació és, doncs, imprescindible tant pels infants com per les famílies d’acollida. La Maria Elena té 61 anys i des de fa un parell acull un infant de set anys. Ella és la directora de la Fundació Ared i va conèixer el seu fill d’acollida en un projecte d’inserció laboral de persones en risc d’exclusió social de la mateixa entitat. La mare biològica de l’Oliver estava vivint una situació de desordre familiar i va decidir deixar-lo en mans de la DGAIA. El vincle que unia aquest infant i la Maria Elena és el què la va fer decidir de fer-se’n càrrec així que, després de passar el procés d’idoneïtat, van iniciar aquesta aventura junts: “Són moltes les preguntes que et fas, però pot la finalitat per la qual s’estan fent les coses. Et pot el seu efecte, et pot un somriure d’ell”.

"Són moltes les preguntes que et fas, però pot la finalitat per la qual s’estan fent les coses", afirma la Maria Elena

La Maria Elena assegura que per acollir un infant cal tenir equilibri emocional i les coses molt clares però, sobretot, cal haver donat resposta a totes les qüestions que et passen pel cap: “Seré la millor persona per acollir-lo? Li faré un bé? Com m’organitzaré la feina, la vida personal i tot allò que a mi m’agrada de fer? A què hauré de renunciar? I si a allò que renuncio en algun moment que m’enfadi li transmeto a ell? Quin entorn li podrà donar una persona de la meva edat? I si jo faltés? I si m’empitjorés la salut? I si la seva mare biològica no es recupera?...”. Ella explica que aquesta va ser l’oportunitat de revisar tota la seva vida i finalment va decidir “viure-ho amb tota la intensitat del moment”, pensant sempre en el benestar de l’Oliver.

En aquest mateix sentit, la Maria Elena afirma que és “molt alliberador” el fet de saber que encara que la família d’acollida sigui “la cuidadora”, la tutora legal de l’infant és la Generalitat, i és també aquesta la que autoritza a fer tot allò que es necessiti per la criatura, com per exemple una operació. “En aquest cas, si passés qualsevol cosa, la DGAIA en seria la responsable directe”, explica, “això tranquilitza molt”.

Maria Elena Alfaro, mare d'acollida | Fundació Ared

El procés de valoració d’idoneïtat, un pas “absolutament necessari”

La Maria Elena destaca, a més, que el procés de valoració d’idoneïtat de la família d’acollida és “absolutament necessari” i “cal que sigui exigent”. En aquest tràmit intervé un equip multidisciplinar, l’EAIA, format per quatre persones: una coordinadora del servei, una psicòloga, una treballadora social i una educadora social. No obstant això, critica la “poca resposta” que va rebre per part dels professionals durant aquest procés de valoració: “Se’m posava força pressió en la informació que jo havia d’oferir, perquè has de revisar totes les teves zones fosques i, en canvi, no vaig tenir massa retorn”.

La Mònica també va viure aquest procés però, en el seu cas, com a germana de l’infant d’acollida i assegura que ni ella ni la seva germana biològica en tenen un mal record. Només les van citar amb l’equip de professionals de l’EAIA “un parell de vegades” i els van demanar “pels papes i la família”. “Érem nenes i ho vam viure tot amb molta il·lusió, en cap moment vam ser conscients de com ho vivien els nostres pares”, subratlla, “que segurament va ser diferent”.

Cada cas és un món

De fet, el germà de la Mònica ja havia passat per una família d’acollida d’urgència perquè va quedar en mans de la Generalitat just després de néixer. El Raül, a diferència de la gran majoria d’infants tutelats, va tenir visites amb la seva mare biològica només fins als dos anys, i la família de la Mònica mai va entrar en contacte amb la mare.

Als set anys, i després que es decretés que la seva família biològica definitivament no se’n podia fer càrrec, el van adoptar. Per en Raül va ser un gran pas, diu la Mònica, “perquè ell sempre havia volgut tenir els cognoms de les germanes”.

La filla d’acollida de l’Asun, en canvi, va viure durant tres anys en un CRAE. Allà, va crear “molts vincles” perquè durant un temps “va ser casa seva i, per tant, van ser persones importants per a ella”, subratlla. L’Asun critica, però, que des del mateix centre se’ls recomanés que la nena “no els anés a visitar”.

Cada 15 dies la filla d’acollida de l’Asun veu la seva mare i els seus germans biològics i, a més, en el poc més de mig any que fa que està acollida, l’EAIA —que depèn de la DGAIA— l’ha entrevistat una vegada. En aquest sentit, critica l'insistència de l’EAIA en "voler veure la nena" i creu que aquest seguiment hauria de recaure íntegrament al servei d’acolliment, evitant així la necessitat d'haver de fer-li entrevistes presencials. Segons l’educador Daniel Ortega, “es donen poques oportunitats als infants” per decidir sobre ells mateixos.

Segons Ortega, "es donen poques oportunitats als infants per decidir sobre ells mateixos"

Un altre dels grans handicaps al qual s’ha enfrontat l’Asun és l’escola de la criatura. Segons ella, alguns centres “no estan prou adaptats” als infants tutelats que, per la seva condició, alguns tenen un ritme escolar diferent. “Cada tarda ha de fer els deures i això significa un maldecap diari, no ens ho posen gens fàcil”, diu l’Asun, “l’escola és el què ens porta més problemes a casa i és precisament una cosa que no sorgeix de casa, sinó de l’exterior”.

L’Agustín, en canvi, explica que els seus fills d’acollida no han tingut dificultats a l’escola. Al germà gran “li costa més seguir el ritme, per això l’ajudem dia rere dia a millorar aspectes com ara la responsabilitat i l’esforç”, detalla l’Agustín, i assegura que per part del centre escolar sempre han tingut una bona resposta.

Ell, però, és crític amb el sistema sanitari. Per una qüestió burocràtica, els seus fills d’acollida van estar dos anys sense poder rebre atenció mèdica: “Només tenien dret a anar a un ambulatori d’urgència”, però “no se’ls podia assignar un pediatra”. “Per sort jo sóc metge i els vaig poder atendre si no es trobaven bé”, explica. A més, la Generalitat “només es fa càrrec de les despeses que provinguin de l’atenció dels infants en centres públics”, no privats. En aquest sentit, l’Agustín explica que una vegada va veure que el fill gran tenia un plàstic a l’orella i necessitava que un otorinolaringòleg li pogués treure de forma urgent. Ara bé, com que “a través de la seguretat social hi ha una llarga llista d’espera per tenir una visita amb un especialista” el va portar a un centre privat. “La Generalitat no es va voler fer càrrec d’aquesta despesa”, afirma, “que era una necessitat per a l’infant”.

El procés de valoració d’idoneïtat de la família d’acollida és “absolutament necessari” | AciStock

El suport econòmic, clau en les famílies d’acollida

Les famílies acollidores reben, cada mes, un suport econòmic que va dels 300 als 400 euros. Aquest import varia en funció de les característiques i de les necessitats de l’infant i s’hi sumen, a banda, diferents complements de prestacions. Per oferir un major ajut econòmic a les famílies, la directora de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció, Agnès Russiñol, ha anunciat que en els propers pressupostos de la Generalitat, la partida dedicada als complements de prestacions de les famílies es veurà augmentada en 1,7 milions i hi haurà la creació d’un nou complement, que s’ha anomenat Respir, de seixanta euros mensuals per despeses extres com ara unes colònies per a l’infant o altres activitats de lleure.

Aquesta proposta, segons Russiñol, anirà acompanyada d’un pla estratègic dissenyat entre l’ICAA i la DGAIA que “va més enllà d’una campanya” i que contemplarà un seguit de “mesures d’acció positiva” de la Generalitat cap a les famílies i els infants acollits, així com un treball conjunt amb tots els agents implicats en els acolliments per “millorar el propi sistema i detectar i resoldre mancances, no només econòmiques”.

“L’única diferència que hi ha amb l’adopció és el sentiment de propietat”, afirma l’Asun

Les famílies expliquen que entitats com Intress o la Fundació Ires, que ofereixen serveis externalitzats de la Generalitat, “ajuden molt” a resoldre qualsevol entrebanc que pugui sorgir durant el procés. Segons l’Asun, “l’única diferència que hi ha amb l’adopció és el sentiment de propietat”, “amb l’acolliment saps a què t’enfrontes i tens un suport econòmic i de professionals, amb l’adopció no”.

La data final, una incertesa

La Maria Elena afirma que prendre aquesta decisió no és fàcil per cap família: “Encara que jo no sigui la seva mare, la relació que tinc amb l’Oliver és la mateixa que tindria una mare amb el seu fill, perquè és el vincle el què predomina per sobre de tot”. En canvi, aquesta experiència té un termini que és totalment desconegut.

Ella, així com altres famílies d’acollida, asseguren que una vegada l’infant entra a formar part de la seva vida “la data final se’n va de l’horitzó i comences a pensar en el dia a dia”. “L’important és que l’infant creixi en un espai sa”, diu la Maria Elena. Segons ella, “no té res a veure créixer en un entorn familiar que viure en un centre residencial, per més bons professionals que siguin els educadors” i estarà “encantada de què es prolongui” mentre ella “pugui ser útil”.

Així mateix, l’Agustín afirma que si algun dia les criatures tornen amb la seva família biològica, n’acolliran unes altres. “La societat hauria d’involucrar-se molt més en això, es necessita més solidaritat”, opina. Tots dos afirmen que és una experiència ”dura”, però que té una “gran recompensa”. Segons la Maria Elena, “hauríem de col·laborar tots els que hem viscut la nostra infantesa en una família” i creu que “molta gent no ho fa perquè ho desconeix”.

Una experiència “gegant”

Ara fa 14 anys que la Mònica i en Raül són germans. Durant aquest temps de convivència n’han viscut de tots colors, però ella assegura que, malgrat les dificultats, que arribés a la seva vida és el millor que li ha passat mai: “Fins i tot en els moments complicats, que són molts, hi ha la part positiva. Que vingui i et faci una abraçada o que quan ell plora tu puguis consolar-lo... això és gegant”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article