Nassos vermells: inspirar l’alegria i expirar les angoixes

Els Pallapupas fa més de 17 anys que visiten infants i adults als hospitals per ajudar-los a afrontar la malaltia

“Que vagi bé el concert, nina”. Els pares s’acomiaden d’una comitiva de dos pallassos, l’Oxígena i el Mascarillo, i de la seva filla, que somriu des d’un llit d’hospital mentre els metges l’arrosseguen pel passadís i ella fa veure que toca una màscara d’oxigen com si fos un instrument. Sembla que tots van a un concert importantíssim i enfilen cap a la sala d’operacions.

En els darrers cinc anys, hi ha hagut a pediatria de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona fins a 3.350 d’ingressos. Les dades, però, no són exactes, perquè pot ser que un infant hagi rebut l’alta diverses vegades. La major part dels nens i nenes que s’hi troben hi són per transplantaments de moll d’os, neoplàsies, leucèmies o traumatismes. També n’hi ha que arriben a través de les urgències i d’altres que tenen diagnòstics de més gravetat.

Cada setmana, aquests dos pallassos, l’Oxigena i el Mascarillo, no només acompanyen els nens fins a l’anestèsia, sinó que els visiten a l’hospital de dia, els fan riure i ajuden les famílies a pair la malaltia. El seu objectiu, tal com resumeixen des de Pallapupas, és transformar els processos dolorosos per reduir l’ansietat i el dolor. Ja fa 17 anys que l’organització hi treballa.

Els Pallapupas parlen amb les infermeres de l'Hospital de Sant Pau | Cristina Garde

La tasca amb els professionals sanitaris: una feina a dues bandes

La tasca dels Pallapupas, però, no acaba amb els infants i les seves famílies. També fan més amable la feina dels professionals sanitaris. “És un feedback. És un treballar molt en equip amb el personal sanitari. Ells ens donen informació i nosaltres els donem informació. Sense el personal sanitari nosaltres no podem treballar”, explica l’Oxígena.

La Montse Vila, supervisora del departament de pediatria de l’hospital, explica el mateix. “Els Pallapupas formen part del nostre equip i aporten un grau més”, assegura. Segons Vila, ambdues tasques es complementen i la professionalitat dels Pallapupas fa que tot funcioni com si fos un circuit. “Nosaltres els diem: ‘Ves a veure el Pau, que està tristot’. Ells el van a veure i, llavors, ens expliquen com ha reaccionat”.

“Els Pallapupas ens aporten aire fresc i una mica de color”, diu la infermera Montse Vila

Així és com l’Oxígena i el Mascarillo ho fan el matí que els acompanyem. S’acosten a la taula on estan les infermeres i les metgesses i repassen cada cas. Una de les infermeres fa una cara molt moixa i informa els dos pallassos que un dels nens que cuidaven ha mort. “Els nens aguanten molt més que els adults els medicaments i els tractaments, però aquesta vegada no ha estat suficient”, es lamenta. El Mascarillo la consola i li dona conversa perquè es distregui.

La feina que fan els dos pallassos, esclar, no tan sols incideix en els infants. Tant l’equip de personal sanitari com els Pallapupas tenen la responsabilitat de tenir cura dels nens, però també de les seves famílies. “Encara que el nen hagi de passar per una petita intervenció, els pares pateixen perquè és el seu fill”, explica Vila. La tasca dels Pallapupas, però, les ajuda a contenir-se. “Si no hi fossin, el nivell d’estrès augmentaria. Ens aporten el punt de normalització i deixa de ser un ambient institucionalitzat per ser un ambient més relaxat”, ressalta, “quan venen ells és com si passés aire fresc i una mica de color”.

Interpretar el personatge fins al final

La clau per a l’Oxígena i el Mascarillo és no abandonar mai el personatge. “Seria com trencar la màgia! Mai no et pots treure el nas vermell, perquè sinó la gent faria ‘Oh!’”, explica la pallassa. Els Pallapupas són una bona colla i el Mascarillo s’anima, a la taula del bar on els entrevistem, a recitar els noms de memòria: “Hi ha l’Amina Biodramina, la Pachucha, el Termómetre, la Gelocatila, l’Apòsito, el Gota-gota, la Fonenda, la Clavícula, el Tibipin, l’Antibiótica, la Ultravioleta, el Ventolín, l’Agujita, la Botiquina, el Paco Zetamol, l’Epidural, l’Apiretal…”. Tots ells, com expliquen ambdós pallassos, comparteixen unes maneres de fer i una tècnica.

Oxígena: “Quan en una habitació hi ha un batibull d’emocions, exagerar-les desbloqueja i fa que tots s’avinguin a expressar-les”

Sempre per parelles, quan arriben a la planta de pediatria, amb la disfressa ja col·locada, comencen una improvisació. Aquest inici del joc els servirà per desenvolupar un tema que interpretaran durant tot el matí. Aquest dimecres tots dos es fan passar per músics i usen instruments del més inversemblants per distreure els infants que s’asseuen a la sala d’espera de l’hospital de dia o abans de l’operació. El Mascarillo, que du el seu clarinet, i l’Oxígena, que es pensa que domina el violí, demanen a un nen que porti la batuta.

Un cop interpretada la cançó, la pallassa es passeja amb aires de grandesa pel passadís on es troben les habitacions i la ludoteca. Ella es defineix com una “patosa elegant”, com a “cantant, ballarina i model”. “Es pensa que té molt de glamour, però és maldestre i no la faràs baixar del pedestal”, reconeix de si mateixa. El Mascarillo, en canvi, es distreu sovint, és molt musical i sempre somriu. Durant les visites a les habitacions aïllades, se les empesquen en pocs metres quadrats per col·locar-se els guants, el casquet i les màscares.

Com expliquen els Pallapupas, un pallasso “és emocional”, treballa sobre els sentiments i els exagera. “Quan en una habitació hi ha un batibull d’emocions, que puguis entrar exagerant-les de vegades desbloqueja i fa que tots s’avinguin a expressar-les. Si un nen està molt rabiós, podem jugar a tenir ràbia. ‘Estàs rabiós? T’ho reconec i ara anem a treure-la, aquesta ràbia’”, resumeix l’Oxígena.

Els Pallapupas visiten un infant | Cristina Garde

Però, malgrat que mai no abandonen el personatge, el Mascarillo reconeix que hi ha situacions que els fan sentir vulnerables. “Només aleshores et pots amagar una mica, treure’t el nas, plorar i abraçar el company”, explica. Després han de seguir, eliminar tensions i construir atmosferes poètiques.

El teatre social i la salut mental

A banda dels hospitals, els Pallapupas també treballen a Pere Relats, una residència de gent gran i fan teatre social amb persones amb problemes de salut mental. Tant el Mascarillo com la Oxígena expliquen que les reaccions dels infants són molt diferents de les de la gent gran, però coincideixen que totes “són una passada”. “La reacció d’un nen és com uns focs artificials i la reacció d’una persona gran amb demència és una mirada, un somriure o un agafar-te de la mà”, explica el Mascarillo, satisfet.

Mascarillo: “La reacció d’un nen és com uns focs artificials i la d’una persona gran amb demència és una mirada”

A diferència de pediatria, on els Pallapupas informen les infermeres de les reaccions dels infants i aquestes ho anoten, en el cas de la gent gran ho registren ells mateixos al curs clínic d’aquestes persones perquè tot el personal que treballa a la residència pugui tenir-hi accés.

Segons el Mascarillo, es tracta d’adaptar-se a les persones i a les seves característiques utilitzant sempre la mateixa metodologia. I no dubta a reconèixer: “A vegades l’estimulació no té un retorn, però qualsevol petit canvi ja és una recompensa”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article