L'Aby, el Jaume i el Quim es reuneixen en un local del barri de Sants, al voltant de dos ventiladors que van a tot drap. Ja és la tercera vegada que es troben. L'Aby és veïna del carrer de Nou de la Rambla 128, el Jaume viu al carrer de Leiva 37 i el Quim és un dels membres del Sindicat de Llogaters. Tots ells tenen un objectiu comú: defensar el dret a l'habitatge. Quan arribem a la reunió, ens avisen que una veïna de Roger de Flor 209 no arribarà perquè tot just acaba de rebre un ‘burofax’ per informar-la que no li renovaran el contracte. “A la fase de ‘burofax’ es desperten moltes llumetes vermelles”, diu irònic el Jaume.
Al Social.cat hem acompanyat aquestes tres comunitats de veïns que es veuen obligades a abandonar l'edifici i les seves llars. Totes tres, però, es troben en fases diferents de l'expulsió: mentre una, la del carrer de Roger de Flor, tot just ara s'hi troba; l'altra, al carrer de Nou de la Rambla, s'ha unit per defensar-se; l'última, la del carrer de Leiva, ha aconseguit que no els fessin fora.
A Barcelona, avisen els veïns, hi ha gairebé 40.000 contractes de lloguer que finalitzaran el 2018. “Ara tot just veiem l'onada petita –assegura el Jaume–, però ens ve un tsunami”. El centre de Barcelona, alerta, podria estar en pocs mesos en mans dels grans inversors, que es mouen sense escrúpols gràcies a la Llei 16/2012 i que no tenen cap compromís amb el teixit social de la ciutat. L'especulació comença a afectar també tota l'àrea metropolitana.
Aquesta normativa està feta a mida per a les SOCIMIS que, tot i semblar el nom d'un menjar japonès, són les sigles de les Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió Immobiliària. Es calcula que al centre de Barcelona hi ha prop de cent edificis que han estat comprats per aquestes societats. Gràcies a les SOCIMIS, que els veïns ja han incorporat al seu argot habitual, els grans inversors poden comprar edificis sencers estalviant impostos i destinar-los al lloguer especulatiu i turístic. “Barcelona és la tercera ciutat més visitada d'Europa i s'està quedant sense identitat. Som un Disneyland de platja, paella i alcohol”, es lamenta l'Aby.
Leiva 37: Quan l'Ajuntament compra l'edifici
–N'hi diuen desnonaments silenciosos –diu l'Aby.
–Clar, són molt silenciosos perquè te'n vas sense fer soroll. No hi ha cap procediment judicial. Simplement et pugen el lloguer 300 euros al mes i tu has de marxar perquè no ho pots pagar –li explica el Quim.
–És això –respon.
–Tot plegat afecta famílies de classe mitjana que fins ara podien pagar les vacances. De cop i volta, si no els renoven el contracte, no trobaran un pis on caure morts.
–Fins i tot a Nou Barris és on més han pujat els lloguers. 800 euros per un pis de 50 metres quadrats! –replica l'Aby.
–Jo també vaig buscar pis i estaven caríssims. Després vaig decidir que em quedava a casa meva –sentencia el Jaume.
“Cada cop que es desnona una llar, el valor del bloc augmenta. L'edifici sol passar a mans de tres o quatre fons d'inversió abans no es buida del tot”
La història de l'expulsió imminent del carrer de Leiva 37 comença a finals de novembre de l'any passat. “Vam rebre un document que ens informava que s'estava produint un canvi de propietat”, explica el Jaume. Després, al mes de febrer, van aparèixer vigilants de seguretat. “Era gent vestida amb trajo i corbata, que s'hi estava tot el dia per evitar que els pisos buits fossin ocupats”, recorda.
Quan un edifici entra dins el joc immobiliari, no és que tots els pisos es buidin de cop per a una posterior venda o lloguer. “Cada cop que es desnona una llar, el valor del bloc augmenta. A més, l'edifici sol passar a mans de tres o quatre fons d'inversió o empreses diferents abans no es buida del tot”, especifica el Jaume. Si l'edifici llueix pancartes i els veïns antics es neguen a marxar o s'ocupen els pisos, perd valor.
La seva comunitat, explica el veí, va ser venuda fa deu anys a un grup propietari que després es va declarar en fallida. “En aquell moment ja es van carregar més de la meitat dels veïns i els pisos que va aconseguir buidar i reformar els va posar amb un lloguer actualitzat, al voltant dels 800 euros. Aquella empresa se'n va anar en orris el 2011”.
Justament llavors algunes famílies no van poder pagar les hipoteques o els lloguers arran de la crisi. "La gent havia comprat pisos amb interessos hipotecaris tan alts que no els podien pagar. Quan això passava, els fotien al carrer, però arrossegaven el deute. També es desnonava els que no podien pagar el lloguer. Així neix la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca", explica el Jaume. En el cas del carrer de Leiva, algunes llars també es van veure afectades i el grup inversor propietari va haver de fer una dació de pagament. “Es va deslliurar de nosaltres i nosaltres, a partir d'aquell moment, vam passar a ser del grup BBVA, que va voler vendre's l'edifici”.
Abans, però, van passar cinc anys en què els veïns de la comunitat van començar a patir el mobbing de les obres que es feien per rehabilitar els pisos que havien quedat buits. “Com que érem uns inconscients i no sabíem quins eren els nostres drets, vam aguantar durant més d'un any. El soroll de les obres era espantós, però vam callar. Els cinc pisos que vam aguantar som uns supervivents”, relata.
Quan van rebre la notificació del canvi de propietat, els veïns van decidir unir-se. “Vam començar a trucar a l'administrador sense parar per demanar explicacions. Al final, vam aconseguir que ens diguessin que no ens renovarien. L'endemà els veïns amb contractes temporals van rebre el burofax per informar-los”. Primer, els veïns van caure en un procés de negació que, després, es va convertir en dol i resignació i que, a l'abril, es va convertir en “reivindicació implacable”.
Els veïns van caure en un procés de negació, que es va convertir en dol i que, després, va ser “reivindicació implacable”
“Vam arribar al punt de dir: ‘No em dona la gana de marxar’”, recorda el Jaume. Va ser llavors quan van ser plenament conscients de quina era la intenció veritable del banc: vendre's l'edifici sense els veïns. “Vam començar a protestar i ells ens van començar a pressionar de formes tan variades que de vegades resultaven gracioses de tan sinistres com eren”. Les protestes van arribar a oïdes de l'associació de veïns d'Hostafrancs, dels mitjans i del consistori.
A partir d'aleshores, els inquilins del carrer de Leiva 37 es van reunir amb el districte i van descobrir que el banc s'havia estalviat una passa i no havia comunicat a l'Ajuntament que posava a la venda l'edifici. “Si el consistori ho hagués sabut, hauria pogut fer un tanteig de compra”, explica el Jaume.
Va ser gràcies a aquella errada que la comunitat va poder sol·licitar un retracte, és a dir, que l'entitat bancària desfés el contracte de venda per no haver seguit el procediment de forma adequada. L'ajuntament tenia aleshores opció de comprar-lo pel mateix preu. És el que va fer.
Roger de Flor 209: Viure en precari i pendent d'un ‘burofax’
–Vam començar a rebre moltes visites de gent amb trajo i vam sospitar –ens explica aquesta veïna de Roger de Flor que ha volgut mantenir l'anonimat.
Al seu bloc hi ha 28 habitatges i ja n'hi ha quatre de buits, sense llogaters. “Som 24 famílies i n'hi ha vuit que han rebut un burofax. El primer va arribar a principis d'abril i els altres la setmana passada”, assevera. En els documents, s'avisa que han d'abandonar l'edifici en diferent data, denuncia, i no s'explica el motiu de la no renovació.
La propietària, explica la veïna, va morir i els seus hereus han posat l'edifici en venda. “Hem anat a tot arreu. A Serveis socials i Habitatge ens han dit que no poden fer gran cosa. A més, l'Ajuntament no pot comprar tots els pisos”, explica. I continua: “Ara mateix estem a l'expectativa, el que legalment se'n diu viure en precari”.
Tal com detalla, sembla que el consistori va recollir la seva petició i que l'Oficina de l'Habitatge de l'Eixample n'està fent un seguiment. “Estan mirant de trobar la millor solució. Hi ha gent que ja hauria d'haver marxat i d'altres que ho hauran de fer al setembre”, avisa. “Aquí hem creat la nostra llar. Hi ha veïns que fa 15 anys que hi vivim. També hi ha menors que ara es poden trobar desarrelats”, es lamenta.
Nou de la Rambla 128: La incertesa de no saber si et faran fora de casa
–La gent no sap què és això del mobbing –diu l'Aby–. Per això, volem publicar i distribuir un manual amb informació i fer un registre dels blocs d'edificis que estan en la mateixa situació que nosaltres.
–Sí, però això és difícil de saber, perquè no hi ha forma d'accedir a un registre –li respon el Jaume.
– Però tenim la llista que va publicar La Directa –avisa el Quim.
–Sí, però cal actualitzar-la constantment –respon el Jaume.
–Clar, per exemple, el nostre edifici no consta a cap llista –diu l'Aby.
–Aby, vosaltres esteu en el moment perfecte per fer soroll. Quan es vengui l'edifici, ja estareu en perill absolut –replica el Jaume.
–I com podem saber en quina fase ens trobem? –pregunta ella.
–El millor és anar al registre de la propietat –replica ell.
–Des de la regidoria d'habitatge em van dir que fins que no s'hagi venut l'edifici no poden fer res –li respon l'Aby.
–Tu piques molt amunt. Has d'anar pas a pas –li etziba el Jaume, i ens avisa: “Aquest és el problema. Quan comences, no saps a qui has de demanar l'ajuda”.
“La mateixa ciutat que em va acollir ara m'està fent fora. Sento que el gegant dels interessos econòmics l'està destruint”, diu l'Aby
Al carrer Nou de la Rambla 128 hi ha 29 habitatges: vuit estan buits i 21 habitats per famílies. Ara fa gairebé un parell de mesos, els veïns van començar a veure moviments 'sospitosos', anades i vingudes de gent amb trajo.
A partir d'aquest moment, van decidir que la unió feia la força. S'apropaven les festes del barri i era el moment ideal per engalanar l'edifici amb pancartes i fotografies que parlaven d'històries personals. Van penjar de la façana els retrats dels què patien aquella situació. Els va semblar que era una bona eina per visibilitzar el possible problema.
Ara, gràcies al Jaume i el Quim, l'Aby sap que la seva comunitat està fent els primers passos d'una lluita pel dret a l'habitatge, i que no estan sols. “Cada cop serem més veïns que haurem de marxar per no poder pagar lloguers astronòmics”, diu.
La unió dels veïns, la millor solució
–L'única forma de fer front a aquesta situació és unir-nos –diu el Jaume.
–Nosaltres hem fet un soparet d'estiu al terrat, hem fet molta pinya amb els veïns i el barri, gent encantadora... Fins i tot d'aquestes situacions sempre treus alguna cosa positiva –diu l'Aby, que assegura que “per ells paga la pena alçar la veu”–. No sé què passarà ni el temps que em quedarà aquí, però tinc clar que faré soroll si s'arriba a produir aquesta injustícia.
La incertesa dels veïns no marxa de vacances. Amb tot, el Quim, l'Aby i el Jaume donen per acabada la reunió, s'acomiaden i es desitgen bon estiu. Al setembre tornaran amb les piles carregades i amb noves idees per omplir els tríptics informatius i per elaborar un llistat d'edificis que es troben en situació de perill. Un perill que entre tots estan disposats a frenar.
Tots ells entenen que no només es tracta de les seves llars sinó del teixit associatiu de tota una ciutat. D'una ciutat que alguns pretenen deixar sense veïns i sense història. “La mateixa ciutat que em va acollir i enamorar fa nous anys ara m'està fent fora. Sento que el gegant dels interessos econòmics l'està destruint”, sentencia l'Aby.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari