“S’ha de lluitar perquè les malalties que afecten les dones pugin a primera divisió”

Lluïsa Garcia-Esteve | Cap de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic


A la tercera planta de l'edifici de la Maternitat de Barcelona, vinculada a l'Hospital Clínic, al fons del passadís i darrere una porta blanca, s'hi amaga l'Hospital de Dia Mare-Bebè, un centre únic a tot l'Estat que funciona des de fa un any. És com una caseta càlida, on s'escolen els rajos de sol per uns grans finestrals, des d'on es contempla el verd dels jardins que envolten l'edifici. “Som com una família, aquí tothom s'hi ha deixat la pell”, assegura la Lluïsa García, coordinadora d'aquest hospital format per un equip d’11 persones i que va ser impulsat per la Unitat de Salut Mental Perinatal, una iniciativa que va néixer amb l'objectiu de cuidar les dones amb trastorn mental que acaben de tenir un fill. Un refugi per a mares i nadons.

Com pot ser que hagi trigat tant a existir un centre com aquest?

Si barregem salut mental i dona, l'estigma és molt gran i ni les mateixes mares són capaces de reconèixer que tenen un problema mental. No és que no estimin el fill, o no tinguin il·lusió per l'embaràs, el que tenen és una depressió o un altre tipus de trastorn mental. Com que no hi ha hagut ciència, hi ha hagut mite. El mite és que l'embaràs protegeix del patiment psíquic, perquè totes les mares estan molt contentes i felices. Un mite influenciat, sens dubte, per la maternitat rosa hollywoodiana. En temes de dones no s'ha estat rigorós, s'han fet les coses a l'engròs, no han baixat ni al detall ni a la ciència, que és on s'han de buscar les respostes, i quan s'ha baixat a la ciència, ha resultat que no hi havia ciència. Ningú ho havia investigat.

Per què ningú ho havia investigat?

Perquè era un problema de dones i a ningú li havia interessat. Quan una embarassada es queixava d'estar trista o neguitosa, perquè no podia dormir, o perquè tenia pensaments obsessius, la resposta era: estàs embarassada, t'ho has de fer tu, has de superar-te. Els trastorns de dones molts cops no són identificats, perquè et diuen que no és res, o que el que et passa és que ets immadura, neuròtica o histèrica. En aquest punt s'acaba la investigació: les dones són com són, i són les hormones les culpables de tot el que ens passa. Si realment són les hormones, que s'investiguin, no? Les hormones han estat utilitzades com una excusa. Quan es decideix investigar, resulta que el tracte tampoc és l'adequat, no és un trastorn de primera, és de segona, de tercera, o de quarta.

Llavors l'enfocament no és correcte?

No, perquè no hi ha recursos, no hi ha gent especialitzada, no hi ha formació, no hi ha diners per la recerca. Això és el que passa amb moltes malalties que afecten les dones. Hem de lluitar per pujar-les al rànquing de primera divisió. No pugen soles, s'ha de fer una lluita social amb pacients, amb organitzacions, amb associacions, amb polítics i amb les mateixes dones.

Per aquest motiu es crea aquest nou centre?

Comença fa un any amb la inauguració de l'Hospital de Dia Mare-Bebè, però prèviament venim d'un programa que vam iniciar l'any 1990, quan vam muntar una consulta externa per dones amb trastorn mental durant l'embaràs i el postpart. Allà vam començar, sense tenir un model previ i sense gairebé recursos, a tractar i veure quines necessitats tenien les dones. Ens vam adonar que hi havia unes necessitats que no estaven cobertes, ni identificades, ni ateses. Són moltes les conseqüències de no atendre les necessitats de les mares, tant de les que tenen una alteració mental durant l'embaràs o el postpart, com de les que tenen trastorns mentals previs com la bipolaritat o la depressió, però que decideixen ser mares. Què puc fer? Quin tractament faig? Hi ha moltes dones que abans se'ls deia que no podien ser mares, perquè prenien medicació. Però l'argument no és rigorós. Després de tota aquesta trajectòria inicial, el 2004 es fa un petit equip on incorporem una psicòloga infantil, posant la mirada en l'infant, a la vegada que es fa tota una feina de conscienciació i de sensibilització als tècnics de salut i les autoritats sanitàries, i als polítics, per explicar-los que al nostre país estem a zero en aquest sentit. Aquest és l'únic centre que hi havia en tot l'Estat.

“Hi ha moltes dones que abans se'ls deia que no podien ser mares, perquè prenien medicació. Però l'argument no és rigorós”

Però el 2004 comenceu a fer aquesta feina de conscienciació.

Sí, perquè ens adonem que soles no podíem fer res, perquè necessitem alertar que està tot per fer i que anem amb retard. Vam trobar alguna persona sensible, i com que hi ha organitzacions científiques internacionals, vam muntar una societat espanyola vinculada a la Societat Internacional que impulsa la salut mental materna i demana recursos. Perquè tu pots ser una persona molt sensible però al final el que necessitem és diners per atendre aquestes mares com necessiten, amb professionals experts i que s'han d'haver format.

Hi ha formació específica en aquest sentit?

Aquest és un tema clau, perquè d'això a la facultat no et formen. A obstetrícia fins ara, no hi ha formació específica en salut mental. I en l'àmbit de la salut mental, del tema embaràs, no se'n parla. A pediatria, la salut mental de la mare no es contempla. Per tant, necessitem un model que posi en el centre la mare i el fill o filla, i al voltant, tots aquells professionals de diferents disciplines que intervenen en la salut de les mares i els fills: dispositius d'adults, infantils, serveis socials, etc. S'ha de tenir present que hi ha mares amb trastorn mental greu que estan en situació d'impossibilitat de cuidar al nadó. S'ha d'atendre aquesta mare, però també, i sobretot, al nadó. El tema de la salut mental és complex i sensible, i s'han de dedicar més recursos, més avaluacions i seguiments.

Al cap i a la fi seria prevenció, perquè si la mare està bé, l'infant no hauria d'entrar en els serveis de protecció a la infància, per exemple.

No estic demonitzant aquests serveis, hi ha moments que les persones no poden cuidar un nadó. Però des de la perspectiva de professional que veu com la malaltia materna interfereix amb la cura del nadó, i com impossibilita vincular-se amb ell, què hem de fer? És un terreny on hi ha molts serrells, des dels tractaments farmacològics que es poden donar o no, des de convèncer a les mares i parlar amb elles de com balancejar els riscos i beneficis del tractament que necessiten per mantenir-se estables en la seva malaltia, que és l'objectiu. Majoritàriament, les mares que ja tenen una malaltia mental prèvia, empitjoren en el postpart. En l'embaràs no tant, però si no han pres el tractament que les mantenia estables, allà tens un escenari terrible: una mare sense protecció. Moltes dones es desborden.

S'estima que una de cada quatre dones embarassades podria patir un trastorn mental i que el 4% d'aquests trastorns serà greu o complex.

Encara no estan gaire clares aquestes xifres perquè no s'han fet suficients estudis. També s'apunta que una de cada set dones que pateixen trastorns durant l'etapa perinatal no els havia patit mai. El que sí que està contrastat és que una de cada deu pateix depressió postpart. Si agafes la població de Barcelona de naixements, que està al voltant dels 16.000 l'any, vol dir que 1.500 dones tenen una depressió postpart.

El passadís del centre per a infants | HDMB

Com es tradueixen aquestes xifres?

Això vol dir que és un inici de vida inestable per aquell nadó. Per tant, és un tema que ens hauria d'ocupar. Nosaltres hem fet un seguiment a dones que havien tingut un episodi depressiu en el postpart, per saber quant temps triguen a millorar amb tractament. Doncs bé, triguen un any. Durant un any han passat moltes coses a l'infant i la mare.

I com acompanyeu tot aquest procés des d'aquí?

Hem establert un model integrador, i en el centre de tot posem la salut de les dones que tenen fills, però sempre pensant que són dos. Per exemple, imagina que ve una dona amb trastorn mental bipolar. Sabem que el trastorn bipolar en el postpart té molts números que es descompensi, en el 75-80% dels casos ho fa, inclús amb la medicació. Si no es pren la medicació, la descompensació està assegurada. Llavors quan fas una planificació, avalues amb la dona la seva malaltia, i els pros i contres de la medicació que necessita. En aquest cas necessitarà un optimitzant, un estabilitzador de l'ànim, però hem de saber si aquest estabilitzador provoca malformacions en el nadó, retards de creixement, parts prematurs, o com impacta amb l'evolució de la gestació i també amb l'adaptació neonatal. Tot això s'ha d'investigar.

La perspectiva de gènere, quin paper juga en aquest model integrador?

Mai perdem de vista el gènere, treballem amb dones i amb la seva salut. Salut específica de dones, amb unes consideracions pròpies. Això vol dir pensar en les necessitats d'aquestes dones més enllà del que es prescriu per aquella malaltia en general. Sovint es té una visió de les malalties androcèntrica, centrada en l'home, ja que és com s'han estudiat tots els trastorns que coneixem. Les dones s'han exclòs, i no hi ha la mirada de la dona. Per tant, molts aspectes que impacten en la salut no estan contemplats.

“Es té una visió de les malalties androcèntrica, centrada en l'home, ja que és com s'han estudiat tots els trastorns que coneixem”

Quins aspectes no estan contemplats?

La violència de la parella, per exemple. No surt com un factor de risc per la salut de les dones però ho és. Entre el colesterol i la violència, la violència, com a factor de risc per les dones. Si no la recollim i no l'avaluem ni la quantifiquem, és com si no existís. Però està clar que la violència en la parella és un factor de risc importantíssim en l'embaràs i en el postpart per emmalaltir.

Diries que l'evolució de la posada en marxa d'aquest centre ha estat lenta?

És lenta, sí. Es crea el 1990, s'impulsa l'any 2004 i finalment al 2017 és quan es crea la Unitat de Salut Mental Perinatal, gràcies a la sensibilització prèvia que havíem pogut fer i gràcies al suport econòmic que vam rebre a través de la Conselleria de Salut, quan era presidida per Toni Comín. Bingo! Li ha tocat a la salut mental materna. A partir d'aquí es munta aquesta unitat amb la consulta externa que ja teníem i amb el programa que ja funcionava, i el que hem fet és consolidar-ho una mica més, muntant un dispositiu específic i pioner amb aquest model que nosaltres tenim al cap: un hospital de dia mare-nadó.

Què vol dir això, per què és innovador?

Això vol dir que les mares emmalalteixen, la depressió postpart existeix, la psicosi postpart existeix. El risc de suïcidi i d'infanticidi existeix (afortunadament un risc baix però existeix). Tots aquests trastorns s'han de tractar i quan són greus o quan intercedeixen molt sobre aspectes que tenen a veure amb el funcionament matern, amb el vincle, amb la nutrició i amb la criança, aquest factor interfereix. Necessitem aplicar unes teràpies multidisciplinàries, a diverses bandes, no n'hi ha prou amb donar un fàrmac, que és el que fèiem abans. Abans també fèiem psicologia però ho fèiem "a pedaços". Ho fèiem com podíem, intentant muntar un espai terapèutic, que és això que tenim ara, on la mare pogués anar i pogués instal·lar-se d'alguna manera a passar el dia i rebre totes aquelles atencions, intervencions, tractaments, acompanyament, etc. Tu pots imaginar-te una mare amb un trastorn mental agut a casa seva, amb la seva parella que tornarà aviat a la feina i ella està sola, amb tota l'angoixa, amb totes les dificultats? Per aquest motiu, l'hospital de dia serveix perquè vingui la mare a fer un tractament, on també es fa cura del seu bebè. Incorporem els dos en totes les activitats, tractaments, etc. i intentem que sigui d'una manera integral i multidisciplinària, on cadascú aporta allò que ha vist que és eficaç des del punt de vista científic.

Un tractament reparador.

Un tractament on intentem que la mare recuperi tota la salut mental que s'ha pogut perdre enmig de la situació d'alt estrès que es viu en el part o en el postpart, o de les mares que ja tenen un trastorn mental previ. Arriben, parlen amb infermeria, els comenten com han passat la nit, si hi ha alguna incidència amb el bebè, com estan elles, si s'han pres la medicació... També fem grups, alguns de mares soles, i d'altres que van amb els bebès tots junts. A banda, tenen les visites individuals amb psiquiatria, on es revisen els tractaments, i els adeqüen quasi diàriament.

Quant temps estan en aquesta unitat?

La mitjana varia. Nosaltres ens vam proposar uns tres mesos o unes 60 sessions. Quan algunes dones encara no estan prou bé, ens costa fer aquest pas de sortir a l'exterior i que la dona pugui anar fent. Perquè ens costa trobar maneres de fer la continuïtat. Ara per exemple estem buscant espais familiars, biblioteques, ludoteques, etc. per poder fer seguiment a les dones quan surten d'aquesta unitat. Hem d'anar a parlar amb l'Ajuntament de Barcelona perquè ens faciliti equipaments per tenir en compte les dones amb més necessitats.

Quantes dones ateneu? Totes poden accedir a aquest hospital de dia?

Ara mateix hi ha deu places. Però fem diferents trajectòries, per tant, una mare pot venir tres cops per setmana i una altra ve dos dies. Una ve a fer els grups de vincle i d'infermeria i l'altre un altre. Llavors podem atendre més de 20 dones. Està obert a tothom que compleixi els criteris clínics, és a dir, una dona amb una malaltia mental diagnosticada en els 12 mesos des del part. Per exemple, si hi ha un consum de tòxics, no considerem que aquest sigui un lloc adequat, ho portem a consulta externa i mirem una altra manera d'afrontar-ho.També creiem que hi ha barreres d'accessibilitat. Si tu vius a Vilafranca del Penedès, no sé si pots venir fàcilment amb el bebè. Inclús a vegades mares que viuen molt a prop però el desplaçament ja els suposa una dificultat perquè no tenen diners per agafar l'autobús. En aquests casos, tenim els serveis de treball social unes hores, tot i que en necessitaríem més.

És una feina transversal aquesta que feu amb treball social?

Sí, es necessita una mirada holística. I necessitem trucar moltes portes per aconseguir-la. Personalment, m'he dedicat molt a trucar portes perquè la persona que està a l'Ajuntament no en té ni idea de tot això que fem. Quan treballes amb perspectiva de gènere has de ser molt activa perquè si no et quedes on ets i on ets no hi ha res.

“Quan treballes amb perspectiva de gènere has de ser molt activa perquè si no et quedes on ets i on ets no hi ha res”

El projecte té bona acollida, però?

Sí. Aquest any hem concentrat tot l'esforç en posar en marxa la unitat: contractar personal, formar-lo, etc. L'esforç cap enfora l'hem canalitzat a través de treball social, a través de converses amb els polítics que puguem tenir accés, etc.

I actualment teniu bona resposta del Departament de Salut?

El 2017 el departament va impulsar un Pla de Salut Mental dotat amb 70 milions d'euros, i la nostra unitat en va rebre 300.000 euros. Amb aquests diners vam posar en marxa l'hospital del dia. Actualment tenim una consellera de salut compromesa amb la perspectiva de gènere, i una de les tasques ara és fer-li arribar les nostres peticions. Però no només hem d'entrar en l'àmbit de salut sinó també en l'educatiu. Perquè hem de pensar què oferim als bebès de 0-12 mesos que venen aquí. Això no és un pàrquing. Per afavorir tot el seu sistema de connexions, d'estímuls, etc. hem de pensar en un programa per a ells, no només per les mares.

Quins objectius us plantegeu a mitjà termini?

D'una banda, ampliar l'equip. Necessitem més hores amb les professionals de treball social, amb la psicòloga infantil i amb infermeria. Un altre aspecte també molt important és que aquest projecte d'unitat està pensat en dues fases: la primera és la fase actual on som ara, amb la consulta externa que segueix un model inclusiu, integral i un hospital de dia amb el mateix model, intensiu i multidisciplinari. En una segona fase voldríem disposar d'uns llits d'ingrés mare-nadó: és a dir, que quan les mares estan greus i hi hagi una indicació d'ingrés psiquiàtric dels 0 als 12 mesos del postpart, puguin venir a aquesta unitat que farem, espero, si ens ho faciliten. Que les mares puguin venir amb els bebès, igual que venen de dia però també a la nit, ingressades, mentre van recuperant el seu estat. Aquest model funciona a fora: a Anglaterra hi ha 23 unitats; a França 13 o 14, i a Austràlia moltes més. Austràlia és pionera en aquest àmbit.

L’equip mèdic del centre | HDMB

Us heu emmirallat amb algun d'aquests països?

Sí, l'Hospital Clínic em va becar perquè pogués fer una estada de quatre mesos a un hospital mare-bebè a Londres. Allí vaig poder veure com estaven les mares, com funcionaven els professionals, quins tractaments aplicaven i com s'organitzaven. Quan vaig tornar vaig començar a adaptar tot allò que havia après. Els hospitals de dia que hem vist fora d'aquí tenen un caire més de centre de dia, menys mèdic. Aquí, actualment, una mare que hagi d'ingressar en el postpart ha d'anar sense l'infant. Per tant: si està amb la lactància, s'ha d'interrompre i deixar de vincular-se amb el seu fill durant tot el temps que està ingressada. Això vol dir que la mare, a més de la malaltia, ha de passar per un ingrés i una separació del seu fill, fet que pot ser molt traumàtic. Aquestes unitats que vaig anar a veure, van demostrar que les mares ingressaven amb els bebès i els primers dies els infants estaven atesos per les infermeres. La mare està en una situació de gravetat perquè no pot fer-se càrrec de res i llavors, a poc a poc, a mesura que la mare va millorant, van incorporant el nadó però mentrestant està allà al costat, i passen l’estona junts. A vegades les coses no només depenen del tema econòmic sinó de voluntat política per fer les coses: a l'Índia han muntat una unitat mare-nadó. Als Estats Units no n'hi ha ni una. Res. Zero. La unitat mare-bebè és molt cara perquè necessites una ràtio d'infermeres, cuidadores i d'auxiliars molt alt perquè és quasi un a un, perquè són mares molt greus, més els bebès. Cada persona que ve necessita dues persones. Si ho multipliques per nit, festius, etc. són molts diners.

“Hem aconseguit des de fa un any que hi hagi un protocol de seguiment de l'embaràs i hem inclòs la detecció de la salut mental, que abans no existia”

Què fan a l'Índia?

A l'Índia estan alertats per l'alt suïcidi matern (aquí entra tot el tema d'estigma de les dones, de les dones que tenen filles en comptes de fills, etc.) Estaven molt preocupats perquè l'índex de suïcidi matern era molt alt. Fan ingressos molt curts, però és una unitat que funciona molt bé. Ingressa la mare, el bebè i la cuidadora de la mare, que acostuma a ser l'àvia. Ingressen les tres. Llavors tenen el llit de la mare, el bressolet i un auxiliar per la mare o la germana. Fa un parell d'anys que van obrir aquesta unitat. Aquí ho hauríem de fer, no podem mirar cap a un altre costat. Ara ja hem començat aquest camí. Hem d'aconseguir la unitat d'ingrés mare-bebè.

Hi ha previsió de quan es podria iniciar la unitat d'ingrés mare-bebè?

El Departament de Salut es va comprometre a ajudar-nos, però ens van dir que el 2019 no els anava bé, i per tant es farà més endavant. A mi no m'han dit que no, al contrari. En el moment que tinguem aquest suport, farem una unitat petita. Són unitats de sis o vuit llits petits, amb molta rotació. Si tinguéssim un hospital de dia, seria molt més fàcil perquè la mare no caldria que estigués ingressada molt de temps, perquè moltes vegades necessiten quedar ingressades, quan hi ha un risc, i en aquests casos, ja podrien venir aquí si tenim la unitat d'ingrés.

Tot això s'explica a les consultes ginecològiques quan una dona que no té diagnosi de malaltia mental decideix tenir un fill?

No. No t'ho explicaran. De moment, el que hem aconseguit des de fa un any és que hi hagi un protocol de seguiment de l'embaràs. Una dona que vulgui ser mare va al seu centre de salut i trobarà el servei del Centre de Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) on la poden atendre llevadores, i especialistes en ginecologia i psicologia. Aquest protocol ha aconseguit en la tercera edició incloure la detecció de la salut mental en les embarassades, que abans no existia. El protocol ha introduït unes preguntes per saber si la dona ha avortat, si ha tingut depressions, etc. i tot això serveix per fer prevenció. Aquí ja reculls la població de risc amb la que pots treballar i estar molt atent, un fet que fins ara no existia i que implicava que passessin dones embarassades amb trastorns mentals greus que no constaven enlloc. I després al postpart sortia. Una frase que sents molt entre les mares i futures mares és que les han preguntat de tot menys com es troben d'ànim i si estan tranquil·les o nervioses. S'ha de tenir el model al cap. La salut mental s'ha d'incloure. Ha de quedar atesa.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article