“El tercer sector és l'excusa perfecta per dir que externalitzar no és privatitzar”

Abel Santamaria | Educador social


L'Abel Santamaria, que en aquesta entrevista ha preferit mantenir l'anonimat i usa un nom fictici, és educador social. Al març va ser acomiadat de la cooperativa d'iniciativa social Eduvic, on treballava amb infants en un dels centres històrics de l'entitat. Tot i que la cooperativa va al·legar baix rendiment a la feina, ell està convençut que els motius per fer-lo fora van ser la seva afiliació sindical a la CNT i haver estat un dels impulsors de la Plataforma d'Educadores i Educadors en Lluita. El cas ha acabat als jutjats, on el litigi segueix el seu curs.

La denúncia coincideix amb la d'una seixantena de treballadors de la plataforma Eduvic en Lluita, que s'han seguit organitzant després de la marxa de l'Abel i que alerten de les condicions en què treballen els professionals socials als centres de menors. Al capdavall, l'experiència de l'Abel és un símptoma més d'un model, el d'atenció a la infància, que s'ha tensat fins al límit els darrers anys amb l'arribada dels joves migrants sols i evidencia mancances en tot el sistema de serveis socials a Catalunya. Tant el Govern com el tercer sector com els treballadors reconeixen que cal replantejar-lo.

Ara, l'educador lluita per transformar l'acció social i millorar les condicions laborals a través de la plataforma Sector Social Combatiu, que agrupa els sindicats més crítics, CNT, COS i CGT, i la Xarxa de Cures. Per a ell, el gran problema és que l'Administració hagi decidit abandonar la gestió dels serveis. “El tercer sector és l'excusa perfecta per dir que externalitzar no és privatitzar”, sentencia.

Com va ser acomiadat de la cooperativa?

Va ser a finals de març d'aquest any. Al cap de cinc dies d'enviar per burofax l'afiliació sindical a CNT, amb una taula reivindicativa, em citen. Jo feia el torn de cap de setmana i el mateix dilluns al matí em reuneixo amb la direcció, que em presenta la carta d'acomiadament.

“Les nòmines d'octubre i novembre les vam cobrar uns 15 dies tard. Llavors, comencem a rebre missatges de l'empresa que incendien l'ambient”

I l'empresa què al·lega a la carta?

En la carta, sortia reflectit, primer, un acomiadament procedent, o ho intentaven maquillar, argumentant baix rendiment, però, després, reconeixen la improcedència, perquè no tenen proves per justificar-ho. Ho reconeixen i em paguen la indemnització, aplicant-me l'article 56 de l'Estatut dels Treballadors que no es pot aplicar actualment, el famós acomiadament exprés que la reforma laboral del 2012 del PP, tot i que virava cap al neoliberalisme, havia prohibit, perquè Europa no permetia aquesta mena d'acomiadaments. Com em va dir la meva advocada: “Després de set anys, em trobo amb un acomiadament exprés. M'hi trobava el 2012 o el 2013, però el 2019?! És il·legal!”.

Quants anys portava treballant per a la cooperativa?

Dos anys. Era indefinit. Totes les valoracions, i això és quelcom que els vaig dir quan em van fer fora, eren positives.

No havia pensat mai que l'empresa el podia acomiadar?

Sí, és clar, m'havia estat preparant davant d'aquest escenari.

Per què?

A finals del 2018, vam començar a patir retards en els pagaments. Les nòmines d'octubre i novembre les vam cobrar entre 15 i 20 dies tard. Aleshores, comencem a rebre tot un seguit de missatges per part de l'empresa, que incendien l'ambient entre els treballadors, perquè, segons opinem alguns, menyspreen la nostra tasca, enganyant-nos en certa forma. Eren missatges cada tres dies que deien: “Estem negociant. Tranquils, d'aquí a dos dies cobrareu”. Però passava un temps i no responien. I al cap de tres dies, una altra vegada. Primer, es posaven com molt i molt oficials. “La direcció financera anuncia que...”. I, després, ja apel·laven al “companys i companyes”.

Quins motius al·ludien?

La situació en què es trobava el país... S'entenia que els diners de l'Administració que havien d'anar a les entitats encara patien retards pel 155 i això afectava tot el tercer sector. I mira que feia mesos des que havien començat a aplicar el 155...

Els motius eren certs, o així ho van reconèixer la FEDAIA i el Govern. Es van aportar per a infància 14 milions, més 29 milions del fons de contingència. Però la conselleria imputava els retards, que ells xifraven en 5,3 milions i la FEDAIA en 12, a les complicacions del 155, que impedien la signatura de contractes i adjudicacions.

Sí, era cert. El nostre director ens deia que això afectava a totes les entitats... però som un sector molt endogàmic i sabíem que tots els amics i companys en cooperatives similars, com ISom o Fundació Idea, cobraven, excepte FASI.

Moltes entitats, durant aquells mesos, i fins i tot aquest primer semestre de l'any, quan han hagut de fer els tràmits per al nou sistema d'acreditació, van haver-se d'endeutar amb préstecs bancaris per poder pagar sous. Així ho va denunciar La Confederació.

Sí, i aquí està el tema. De seguida vam intuir que una de les coses que estava fent l'empresa era carregar l'interès al treballador. Semblava que la cooperativa estava disposada a esperar el màxim fins que l'Administració pagués, i això impactava en els treballadors, que érem els que havíem de demanar el préstec, o bé al banc o bé a la família o bé als amics, per poder passar el mes. El primer mes no va passar res, però el següent van començar les discussions.

“Semblava que la cooperativa estava disposada a esperar fins que l'Administració pagués. Això afectava els treballadors, que demanàvem préstecs”

Com van començar aquestes discussions?

Al centre on jo treballava, per exemple, hi ha molts socis de la cooperativa, i van començar a dir que no entenien què passava, que tot se'ls estava escapant de les mans. Els socis vinculaven el creixement exponencial de la cooperativa a aquesta situació límit. En aquell moment es deia que la cooperativa havia passat, en molt poc temps, del centenar llarg de treballadors a més de 400...

Per què creu que la cooperativa va créixer tant en tan poc temps?

El creixement va ser brutal. Alguns socis ens comentaven que a les assemblees la cooperativa sempre argumentava que havien de donar un cop de mà al país [amb l'arribada dels joves migrants sols] i que havien d'obrir més centres, perquè corrien el risc que la DGAIA, si no, els tanqués projectes històrics. Però és evident que la DGAIA no pot permetre's tancar projectes importants com un Talaia o un Kairós o un Antaviana... La conflictivitat a l'empresa va començar així.

Potser la cooperativa sí que considerava que havia de donar un cop de mà a l'Administració i, en certa forma, tenia por que, si no ho feia, pogués perillar la seva viabilitat econòmica...

Sí, però la cooperativa ho absorbia tot, no deia a res que no... A CNT també hem assenyalat que hi va haver un apropament personal, per interès empresarial, de la direcció a ERC [que és qui lidera políticament la DGAIA]...

Què va encendre la guspira entre els treballadors?

L'única educadora del comitè, on hi havia quatre membres de la UGT, i que portava treballant deu anys en un dels centres històrics, comença a remoure-ho tot. Amb ella obrim un grup de whatsapp amb tots els treballadors. Ella acabarà fora de l’empresa. Jo aleshores no estava ni tan sols afiliat a cap sindicat, només militava políticament...

I obriu el grup de whatsapp.

Sí, amb pressió del comitè, acabem obrint el grup de whatsapp. No amb tots els treballadors, només amb els treballadors dels centres històrics. I aleshores, pensem: “Ei, aquí falta molta gent. On estan els treballadors dels centres nous?”. I la noia de la UGT comença a agregar-los a tots, en un treball personal total. A mitjans de desembre, quan encara no ens havien pagat, decidim unir-nos a una concentració davant de la DGAIA amb els treballadors del CRAE Maria Assumpta, que reclamaven la fi de les agressions. En els CRAE públics han viscut molt bé... abans, als centres públics no arribaven els casos més difícils; als CREI, sí, però als CRAE, no. I, ara, han hagut d'acollir molts joves migrants i les han viscut molt dures, perquè els educadors dels centres públics són més veterans. No és el mateix estar en un CRAE amb 30 anys que amb 50. Per això es començaven a manifestar.

“Sempre que apareix un moviment autònom, com la Plataforma d’Educadores i Educadors en Lluita, sorgeixen pressions de totes bandes”

I vosaltres us hi uniu.

Sí, i un diari generalista ens fa un article... No érem 50, sinó 14, i se'ns pot identificar a tots. “Els treballadors d'Eduvic volen cobrar”, titulava el mitjà. Al final, a tots els que vam protestar aquell 14 de desembre davant de la DGAIA ens va passar factura...

Malgrat tot, seguiu protestant.

Tot segueix endavant, perquè una de les treballadores del CRAE Maria Assumpta també té un whatsapp, i allò és l'embrió de la Plataforma d'Educadores i Educadors en Lluita. Entre els treballadors que no cobràvem Eduvic i ells, creem la plataforma. Ens comencem a organitzar i a créixer una barbaritat, perquè anem contactant amb amics, i amics dels amics... Primer, només afecta els centres de menors i, després, també s'hi afegeixen treballadors de centres de persones amb discapacitat, gent gran... de tot el tercer sector.

Quan creeu la plataforma, noteu de seguida pressions?

La primera assemblea la vam tenir el 5 de gener del 2019 i, sí, sempre que apareix un moviment autònom sorgeixen pressions de totes bandes. Primer, dels sindicats. Comencem a rebre, sobretot, la pressió de CCOO i UGT, que envien sindicalistes a les assemblees, i CNT, COS i CGT, que envien els seus també, i intenten controlar. Això és un embolic, perquè tenen les seves baralles sindicals. Aleshores, la plataforma va de davallada. Però després torna a despertar, amb una concentració davant de la DGAIA, també com a plataforma.

Quan neix la Plataforma d'Educadores i Educadors en Lluita es crea també el Sector Social Combatiu, que és la unió dels sindicats més crítics, CGT, COS i CNT, amb la Xarxa de Cures.

Sí, coincideixen, però no és coincidència. Jo crec que CNT, COS i CGT aprofiten l'embranzida dels educadors per atraure'ls sota el seu paraigua i que no caiguin en mans de CCOO i UGT, que funcionen com a patronals gairebé dins el sector, i estan molt vinculats als polítics, estan més acostumats a fer despatxos... Van a aquestes taules i comissions, però en què ens afecta, en què canvia, això, les condicions del treball? Jo també participo, aleshores, en una protesta del Sector Social Combatiu davant de La Confederació. Alguns mitjans en feu notícia. És clar, al final, surto a la primera concentració davant la DGAIA, a la segona i també al piquet... Un mes abans del meu acomiadament, m'assabento que hi ha dos d'improcedents en un altre centre de la cooperativa i començo a sospitar que em queda poc temps, tot i que era difícil que em fessin fora, perquè jo treballava en un CRAE històric que està ben organitzat i no havia promogut mai cap protesta dins l'empresa. Malgrat tot, amb el grup de whatsapp m'havia convertit una mica en l'enllaç entre els centres.

L’educador social, d’esquenes, mira el centre comercial de les Arenas | Cristina Garde

I les companyes que van fer fora les coneixia?

No, a aquestes dues companyes no. Però aleshores comencen a rebre cada vegada més amenaces...

A què es refereix amb amenaces?

Per exemple, quan hi va haver el conflicte a Castelldefels entre els joves migrants sols i un grup de veïns, la Plataforma d'Educadores i Educadors en Lluita difonem l'escrit d'una companya que hi treballa. Aleshores, hi havia moltes reclamacions per part dels educadors i és quan l'Administració i les entitats, pensem que com a estratègia per silenciar-les, comencen a vendre el discurs de tots units contra el racisme. A Castelldefels, el que va passar va ser una baralla entre nanos, no pas de grups organitzats d'extrema dreta. Els moviments socials del municipi ens explicaven que la cooperativa havia obert el centre sense mitjans. Primer el volien ubicar dins la ciutat, però el van acabar obrint dalt de tot de la muntanya, en un alberg, en una zona on molts joves fumen i prenen drogues. Imagina't el panorama... En aquest context, la companya educadora que hi treballava, i que ara ja no està a l'empresa, va fer l'escrit anònim i va explicar el que passava a la televisió ocultant la seva identitat. L'empresa li va enviar un missatge dient-li: “Has fet l'entrevista i sabem que has fet el comunicat anònim”. La noia va rebre aquesta mena d'amenaces.

És així com van començar les coaccions que alguns treballadors denuncieu?

Sí, així van començar. Dient-nos que no parléssim, que no podíem explicar segons què. Tot i així, el 14 de desembre, coincidint que a Eduvic li entregaven el Premi Coop a les millors cooperatives, organitzem aquella primera concentració davant de la DGAIA. Cobrem la mateixa tarda. L'empresa ho justifica dient que ha aconseguit un acord amb el Consorci de Serveis Socials de Barcelona, però en un dels centres encara no havien cobrat.

I se celebra una reunió en aquest centre?

Sí, però les companyes que havíem aconseguit que se sumessin al grup de whatsapp comencen a abandonar-lo, perquè a la reunió la direcció llegeix missatges d'aquest grup en veu alta. És aleshores quan jo denuncio el cas al Col·legi d'Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC), que assegura que comença a investigar-ho.

“Al CEESC l'hauríem d'anomenar Col·legi de Directors i Directores, perquè a les juntes no hi ha pràcticament educadors. És una decepció”

Considera que el CEESC va actuar amb diligència?

Per a mi, el que passa al CEESC és preocupant. Fa cinc anys que soc col·legiat i, quan comencem a tenir aquests problemes, contacto amb ells, però no acaben de defensar-nos i no entenc per què. A través del Sector Social Combatiu ens posem a mirar qui hi ha a la junta de govern i ens adonem que, per exemple, hi ha el cas alarmant de Joan Muntané, que és secretari de La Confederació, tresorer de la FEDAIA i, alhora, tresorer del CEESC i president de Drecera, una entitat que treballa amb infància. I vas estirant del fil i entens quins són els interessos que fan que el Col·legi no sigui més combatiu... L’hauríem d’anomenar Col·legi de Directors i Directores, perquè a les juntes no hi ha pràcticament educadors. Per a mi això és una decepció.

Però al CEESC hi ha molta gent col·legiada que lluita per revertir aquesta situació de precarietat i busca que l'ens tingui un paper més rellevant, no?

Sí, jo també penso que hi ha petites escletxes, però l'estructura viciada ve de dalt, de les portes giratòries. Els educadors s'afilien al CEESC per poder tramitar les denúncies, però hi ha qui considera que és un ens perdut i que cal tirar cap als sindicats.

Creu que la seva experiència a Eduvic o amb el CEESC són símptomes que el tercer sector té problemes estructurals que l'Administració hauria d'abordar?

És difícil de dir. Jo he treballat en tots els sectors de l'acció social, amb gent gran, persones amb discapacitat, infància... Penso que, quan vam patir les retallades, el sistema de protecció a la infància es va intentar protegir, perquè és el que primer es veu. Ara, amb els joves migrants sols, tot és molt visible. Tanmateix, i això ho ha reconegut la mateixa patronal, l'IPC ha pujat un 15,9% i els sous només han pujat un 1,2% en deu anys. Les condicions laborals, ara, són molt precàries. Això afecta els educadors, però també les companyes del Servei d'Atenció Domiciliària (SAD), que guanyen 900 euros pelats i moltes acaben anant a Càritas per poder mantenir la família. El tercer sector és una estructura d'Estat, com diem aquí, a Catalunya, i és gran com no ho és gairebé en altres autonomies i d'herència pujolista. Així que, al final, el tercer sector és l'excusa perfecta per dir que externalitzar no és privatitzar. Només cal fixar-se en com va atacar la patronal a Colau quan va fer el teatret de municipalitzar el servei A Partir del Carrer i el 10% del SAD, molt enrere del que va prometre.

La promesa era remunicipalitzar tot el servei d'atenció domiciliària, però el segon o primer any de mandat Colau es va adonar que no podria fer-ho.

És clar, no podia fer-ho, penso, perquè va haver d'endollar tota l'estructura de l'antiga Iniciativa. A Sector Social Combatiu li hem donat molta canya a l'exregidora Laia Ortiz amb tot això, perquè va obrir la porta a Florentino Pérez, amb Clece [Accent Social]. Això no ho va fer la dreta, ni l'alcalde Clos ni l'alcalde Trias, sinó Colau.

L’empresa de Florentino va aconseguir un dels paquets del SAD a Barcelona, en contra d'ABD, que és una entitat sense ànim de lucre, malgrat que l'Ajuntament havia introduït clàusules socials en els concursos. Això fa que moltes entitats es preguntin si realment s'està protegint l'atenció a les persones i els treballadors es demanen quina diferència hi ha, per a ells, entre una entitat i una empresa.

Sí, aquí està l'excusa. Ara, el tercer sector està molt desesperat amb la “Llei Aragonès” i, més concretament, amb l'altra llei, la de concertació, la “Llei Segarra o el Homrani”, perquè és amb la que volen blindar el seu xiringuito. Però, avui dia, el tercer sector tampoc és garant del servei. No poden dir que Florentino Pérez ho farà pitjor, perquè en molts casos ja ho estan fent malament.

“El tercer sector tampoc és garant del servei. No poden dir que Florentino Pérez ho farà pitjor, perquè en molts casos ja ho estan fent malament”

El tercer sector sempre ha argumentat que les millores salarials, que també consideren justes, no arribaran si l'Administració no destina els recursos suficients. Amb els pressupostos prorrogats sembla difícil.

Però, al final, on rau el problema? Que els serveis socials han de ser públics. I el tercer sector és justament el que permet que siguin privats, per molt que ho anomenin “externalització” o “iniciativa social”. Busquen sempre paraules per no dir privat. El tercer sector és com el capitalisme, és irreformable, és l'excusa en si mateixa perquè tot sigui privat. I, ara, han vist com la Llei d'Acció Concertada s'aprovava a les Illes Balears i estan intentant aplicar-la aquí. Però la Llei de concertació el que farà és blindar les seves males praxis.

Ara, encara que tu ja no estàs a la cooperativa, hi ha 60 treballadors que s'han animat a denunciar públicament les condicions en què treballen.

Si la dinàmica no frena, pot anar a més... La DGAIA fa uns quants anys va començar a tancar macro centres públics per a joves i infants tutelats i va començar a obrir petits centres privats, amb l'excusa que calia fomentar pisos com als països nòrdics de com a màxim 13 infants. I, ara, quan tenen una urgència com la dels joves migrants sols, comencen a obrir macro centres de primera acollida com si res [La DGAIA ha anunciat aquest juliol que vol tornar a reduir les ràtios en aquests centres]. I vas a treballar a un centre on hi ha adolescents que acaben d'arribar a Catalunya amb una ràtio que ha arribat a passar de 120 nanos per cada cinc educadors. Allò és com una ciutat!

Però aquesta situació només es permet en els centres de primera acollida, no?

Aquests centres estan com en els llimbs... Però imagina't treballar així i, a més, si no t'agrada, fora. Si tu al teu treballador li dius que en pocs dies se n'ha d'anar a treballar a Calella i té un torn de 12 o 14 hores i es queda a dormir al mateix hotel on s'estan els joves migrants sols, no li pagaràs l'hotel? No li pagaràs el transport fins allà? Això no té per què estar reflectit al conveni, ho has de voler perquè els teus treballadors estiguin bé.

“Hi ha molts educadors que acabem pensant que la DGAIA o bé espera que tot exploti o bé es planteja crear centres en origen, i el problema, lluny”

Alguns d'aquests educadors es lamentaven, en la roda de premsa, que la DGAIA no fa prou i es demanaven: “Està esperant que exploti tot per demostrar que no es pot fer res?”. Té la mateixa percepció? Aquests darrers dies es van produint atacs a centres per a joves migrants sols sense que la DGAIA pugui fer massa per evitar-ho.

Això és el que vam pensar en els primers atacs a Castelldefels i Canet. Per què portes aquests nanos, que acaben d'arribar, a una muntanya i vinga? És una mica el que li ha passat a Angela Merkel a Alemanya. Ho han intentat tot, diuen que no els poden integrar i els fan fora. I, després, hi ha un racisme institucionalitzat, un racisme latent en la societat. He tingut caps que, en contextos informals, et deien: “El Rei del Marroc ens ha enviat tota la púrria!”, i jo pensava: “I si no t'ho creus, què carai fas obrint tots aquests centres per a joves migrants sols?”. Hi ha molts educadors que acabem pensant que o bé esperen que tot exploti o bé es plantegen crear centres en origen, i ja està, el problema, lluny.

El Homrani critica sovint la manca de diàleg amb l’Estat, que no facilita informació, sobretot per regular la situació administrativa d'aquests joves. I la consellera Dolors Bassa va arribar a denunciar públicament que hi havia altres autonomies que enviaven els joves en autobús a Catalunya.

A Catalunya això també passa amb França... Hi ha també un fracàs en el nostre model. Tinc un amic que sempre diu que intentar solucionar una crisi d'Estat des de la DGAIA és impossible. Jo ho comparteixo.

Afers Socials va presentar un pla per als joves migrants sols, però no anava acompanyat de pressupost i les entitats es van queixar.

Plans i serveis de contenció, com si el sistema fos un contenidor. Els tenim sota un sostre i, si en lloc de tenir-ne 40 al carrer en tens cinc, millor. I ja està.

No creu que les entitats també haurien de dir prou?

El 2011 van començar a tancar moltes petites cooperatives i, des d'aleshores, el mantra sempre ha estat: “Hem de créixer, hem de créixer!”. Aquesta mentalitat mercantilista, per la por de desaparèixer, barrejada amb un seguit de sentiments, com que has de donar un cop de mà al país, les obsessiona. Però en algun moment hauran de negociar amb els seus treballadors.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Laia
Aquesta entrevista posa en paraules el que fa temps que penso des del tercer sector. S'ha anat deixant créixer sense mesura entitats que a dia d'avui funcionen com la pitjor empresa que puguis imaginar-te: corrupció, contactes i estafades varies. Sóc treballadora social i amb els anys que porto treballant he vist de tot. Llegir aquestes coses m'entristeix.
En resposta a Laia
Francesc Cárdenas Barcelona
3.

Bona tarda Laia, m'agradaria poder parlar amb tu
Paco Cárdenas, tlf 661.495.212
[email protected]
www.eslamevafilla.cat
www.aprodeme.org

  • 0
  • 0
Francesc Cárdenas Barcelona
2.

Bona tarda "Abel", m'agradaria poder parlar amb tu
Paco Cárdenas, tlf 661.495.212
[email protected]
www.eslamevafilla.cat
www.aprodeme.org

  • 0
  • 0
Laia Barcelona
1.

Aquesta entrevista posa en paraules el que fa temps que penso des del tercer sector. S'ha anat deixant créixer sense mesura entitats que a dia d'avui funcionen com la pitjor empresa que puguis imaginar-te: corrupció, contactes i estafades varies. Sóc treballadora social i amb els anys que porto treballant he vist de tot. Llegir aquestes coses m'entristeix.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article