“Hem de buscar la veu de les que no es creuen dignes de ser escoltades. És on hi ha les opressions més brutals”

Bel Olid | Escriptora i traductora


És escriptora, traductora, professora de llengua i activista, sobretot, de la lluita feminista. “Quan et poses les ulleres feministes ja no pots parar”, assegura Bel Olid. La seva contundència no deixa indiferent ningú. Parla i escriu sense embuts. Autora de diversos assajos, defensa “molt profundament” que escriure, si ets una dona, “és un acte feminista en si, perquè vol dir que et dediques temps, i això està sancionat, si ets una dona”. Des del 2015 és la presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Considera que amb la cultura es pot arribar a tota mena de persones. “Miro d’escriure llibres de divulgació que puguin arribar a més gent, i escric ficcions que plantegen els temes que em preocupen”.

Actualment, l’identifiquem com a activista de la lluita feminista. En quin moment va començar a implicar-se en aquesta lluita?

Vaig començar a implicar-m’hi a partir d’una vivència, amb l’embaràs del meu primer fill. Em van fer fora de la feina, mentre al pare de la criatura simplement el van felicitar. No m’ho podia creure! Aquesta discriminació tan flagrant em va fer replantejar fins a quin punt era cert que la igualtat —a l’escola m’havien convençut que arribaria abans que fos adulta—, era una mentida insostenible. I vaig començar a veure discriminacions més subtils, més naturalitzades. Vaig començar a llegir autores feministes, a parlar-ne amb les amigues... Quan et poses les ulleres feministes ja no pots parar.

“Defensar-se de manera violenta d’una agressió violenta és un dret que se’ns nega i que hem de recuperar”

A partir de la seva experiència personal, va decidir iniciar la lluita feminista amb “metralleta”? Creu que hi ha una altra manera de fer-ho?

Metralleta com a element simbòlic, com a dret de les dones a pensar que podem respondre davant una agressió, que no som dèbils i que no tenim per què quedar-nos quietes, sinó que també tenim capacitat física i mental per respondre a la violència. Defensar-se de manera violenta d’una agressió violenta és un dret que se’ns nega i que hem de recuperar.

Part de la seva trajectòria feminista utilitza la literatura i es fa a través de les lletres. Com pot la cultura ajudar a transformar la societat?

Prenent la paraula. Amb la cultura es pot arribar a tota mena de persones. Miro d’escriure llibres de divulgació que puguin arribar a més gent, i escric ficcions que plantegen els temes que em preocupen. La cultura hauria de donar l’oportunitat a tothom d’expressar-se. I penso en les persones que es podrien expressar en el meu lloc, si estic prenent el protagonisme a algú.

Què vol dir convertir el camp de batalla en un camp de jocs i en una festa?

L’expressió ve d’una cita de Kate Bornstein, una activista dels EUA, que deia que el cos no ha de ser un camp de batalla, sinó de jocs. Per a mi, vol dir transformar un cos que ha rebut molta violència —sexual, estètica....— i reconciliar-t’hi per recuperar-lo com a espai de plaer i d’alegria.

“Les feministes que aconseguim una veu pública al final som les que tenim actituds més tradicionalment masculines”

Com creu que ha construït el feminisme els seus lideratges? Quines estratègies ha emprat?

El que està passant ara mateix és que les feministes que parlem i que aconseguim, d’alguna manera, una veu pública, al final som les que tenim actituds més tradicionalment masculines: les maneres com ocupem l’espai potser són més agressives, també les maneres com ens expressem. A mi m’encantaria que moltes veus que escolto en àmbits privats poguessin sortir a la llum. Perquè en àmbits privats puc escoltar moltes companyes amb idees molt vàlides, però que tenen una síndrome de la impostora tan enorme que no s’atreveixen a fer aquestes contribucions tan necessàries en l’àmbit públic.

Olid va començar a implicar-se en la lluita feminista quan la van fer fora de la feina, amb l’embaràs del seu primer fill | Sira Esclasans

I com s’aconsegueix creuar l’àmbit privat?

Una cosa que crec molt profundament és que escriure, si ets una dona, és un acte feminista en si perquè escriure vol dir que et dediques temps, i això està sancionat, si ets una dona. A més, no només dediques temps a pensar, sinó que dediques temps a escriure i, si a sobre ho publiques, vol dir que estàs molt convençuda que té algun valor. El que em preocupa molt són les persones, no només dones, sinó les persones que estan marginades per mil motius. Persones que no arriben ni a creure’s que les seves idees mereixen ser compartides. És molt difícil arribar a aquestes veus si no és des dels àmbits més privats, perquè simplement no emergeixen. Estic pensant en persones racialitzades, persones que viuen en situació de pobresa... Estic pensant en determinades persones a qui els costa trobar l’espai, les eines i el moment per reflexionar i que costa molt que la gent se les escolti... Però també estic pensant en la gent que ni tan sols se m’acut.

“Em pregunto quines veus estic tapant jo com a dona blanca, occidental amb estudis universitaris”

Les persones invisibles socialment.

Sí, aquelles persones que estan tan invisibilitzades que, des de la meva posició de privilegi extrem, fa que ni se m’acudeixin. Quan em diuen que si comencem a censurar les obres dels grans directors de cinema perquè són uns agressors sexuals ja no sentirem la seva veu genial, penso que potser la veu d’aquestes persones l’hem sentida fins a l’avorriment. A mi em preocupen molt més les veus que no emergeixen, perquè aquests senyors estan exercint violència. I les veus que estan silenciades perquè els homes blancs, occidentals i rics les estan tapant. Per això em pregunto de vegades quines veus estic tapant jo, com a dona de classe baixa no heterosexual, però també com a dona blanca, occidental amb estudis universitaris —per molt que m’hagi costat aconseguir-los i per molt que vingui d’una família en la qual soc la primera generació que ha anat a la universitat—. Quines veus estic tapant jo que no estic escoltant? M’agradaria un lideratge diferent. És a dir, que es premiessin uns valors que no fossin els tradicionalment masculins a l’hora d’escoltar les persones.

Plantegem els lideratges, no com a líders, sinó com a moviment. Creu que hi ha diferència entre els lideratges dels moviments socials i els sindicats?

Sí, sobretot si ens referim als sindicats majoritaris, perquè formen part de l’estructura, ara mateix. Han acumulat un poder que els converteix en part de l’estructura. Quan va venir la filòsofa Judith Butler a Barcelona parlava d’estar al marge. Segons Butler, quan ets als marges, lluites per aconseguir uns drets i llavors ja no estàs tant al marge, sinó que estàs una mica més al centre i llavors deixes altra gent al marge. Evidentment que un sindicat no és un partit polític, però sí que hi ha connexions molt fortes entre els sindicats i els partits polítics; sí que hi ha una part dels sindicats majoritaris que formen part de l’establishment.

Per tant, la manera de fer dels sindicats no té res a veure amb la manera com actuen i s’organitzen els moviments socials?

Exacte. El que et porta a afiliar-te a un sindicat és que pertanys a un gremi. És clar, per als autònoms que no pertanyem a cap gremi, que no som empleats, sinó que ens busquem la nostra feina, associar-nos a un sindicat no té molt de sentit. Hi ha alguns intents d’aquests sindicats per captar l’atenció d’aquests autònoms, però és una lluita molt difícil perquè jo tinc 50 caps, ja em diràs a qui li demano vacances pagades. Les faré jo com pugui, si és que puc.

“Els moviments socials permeten que es pengi i es despengi gent que no tenen per què fer una militància de tota la vida”

En canvi, els moviments socials et permeten afiliar-te per altres motius més amplis.

Sí, i també ho permeten a aquelles persones que no tenen cap dret laboral. D’aquí surten, per exemple, moviments com Les Kellys o el Sindillar, que no tenen lloc en un sindicat majoritari perquè tenen zero drets laborals i necessiten associar-se des d’un altre lloc per reivindicar els seus drets laborals, contra la llei d’immigració, contra el racisme, contra el masclisme... És clar, per a mi, sindicats i moviments socials no tenen res a veure.

També dependrà del tipus de sindicat?

Si parlem de sindicats més minoritaris i més situats a l’esquerra sí que hi ha una connexió forta. Això és una mica com els llibres: hi ha uns quants lectors que llegeixen molts llibres i després hi ha molts lectors que llegeixen un llibre. Hi ha una quanta gent que fa molta feina en molts fronts: estan en el sindicat, en el moviment social, al casal del barri, a l’AMPA, estan a tot arreu. I després hi ha gent que vota cada quatre anys i aquesta ja és la seva contribució a la democràcia, que és la mínima. El llibre d‘Esperança dins la foscor, de Rebecca Solnit, parla dels moviments socials caòtics com a agent de canvi. Perquè és realment fàcil adherir-se a un grup que lluita per un objectiu concret. Per exemple, que els autònoms lluitem perquè puguem agafar la baixa de veritat —ara no és el cas—. Aquest és un objectiu concret que compartirem molts autònoms, encara que sobre altres aspectes no pensem igual. Anem junts en aquest objectiu. Els moviments socials permeten que es pengi i es despengi gent per coses concretes que no tenen per què significar una militància de tota la vida.

El principal propòsit d’Olid és la lluita per la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones | Sira Esclasans

***

El principal propòsit d’Olid és la lluita per la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones. Persegueix aquesta igualtat amb fermesa i ho fa des de molts àmbits, un d’ells, el cultural. “La cultura hauria de donar l’oportunitat a tothom d’expressar-se”, assevera. En l’àmbit social considera que “ens hauríem d’esforçar a escoltar molt més les veus que no solem escoltar”. Escoltar la veu dels silenciats, “a les persones que no creuen ni que les seves veus siguin dignes de ser escoltades, perquè és aquí on hi ha les opressions més brutals”. En aquesta línia, creu necessari replantejar els mecanismes de participació i com fer “que el màxim nombre de persones creguin que la seva opinió compta”.

Quines virtuts i defectes diria que tenen els moviments feministes?

La virtut és que no és un sol moviment sinó mil, que hi ha molts feminismes. I el defecte és la dificultat dels grups hegemònics d’escoltar els altres.

Hi ha molts fronts diferents o estan amalgamats en una estratègia conjunta?

Quina estratègia conjunta?! Cadascú pensa coses diferents... Així és molt difícil que ens en sortim. Però penso que la idea més bàsica és que totes les feministes hauríem d’estar d'acord en què busquem la igualtat de drets i d’oportunitats efectiva de totes les persones. Aquesta seria la idea bàsica. Per a mi, algú que no vol això ja no és feminista.

“El feminisme és una lluita que s’ha de fer des de molts àmbits perquè així ho impregnes tot, i arribes a més llocs”

Voler això vol dir ser anticapitalista?

És clar, però, en canvi, hi ha moltes feministes que ni són antiracistes, ni són anticapitalistes, i et diran que són feministes. Des del moment en què no compartim aquesta base —que, per a mi, seria la base més elemental del feminisme—, vol dir que no ens podem coordinar. El que sí que em sembla que està bé i que és un punt fort és que hi ha tants feminismes diferents... que n’hi ha alguns que col·laboren amb les institucions, mentre que altres no en volen saber res i van per una altra banda... És una lluita que s’ha de fer en molts àmbits perquè així ho impregnes tot. El fet que hi hagi tants feminismes diferents vol dir que estem tocant i estenent-nos a molts àmbits.

Com una taca d’oli.

Sí. I que tu pots cagar-te en què una empresa com Inditex faci samarretes amb lemes feministes, però, alhora, si una persona de 15 anys vol comprar-se una samarreta, en cas que se l’hagi de comprar igualment a Inditex, prefereixis que ho faci amb un lema feminista que amb un altre. L’objectiu és que et puguis comprar una samarreta a Inditex amb lema feminista? No, l’objectiu és un altre. L’objectiu és la igualtat de drets i oportunitats efectives de totes les persones. Mentre no arribem aquí, que vagi impregnant-ho tot també està bé. Tornant al cas concret d’Inditex, però: posen un lema feminista a la samarreta, que ha cosit una dona explotada en condicions molt extremes, com cosia la meva mare fa 30 anys, en un taller, sense llum, 14 hores al dia, sense seguretat social, i inhalant tot el borrissol de la roba... Per tant, els mateixos que posen el lema feminista estan explotant les dones!

Quan parla de tenir en compte tots els feminismes, es refereix també al tipus de feminisme que pregonen algunes dones, com el feminisme liberal?

El feminisme liberal, el que em penja del camal! [Riu]. Soc molt crítica amb aquesta mena de feminismes, sobretot perquè em fa l’efecte que el que volen els qui el propaguen és descafeïnar-lo, prendre-li tota la potència revolucionària.

Creu que si anéssim totes unides el feminisme tindria més força?

No, perquè unides no hi podem anar de cap manera, totes pensem coses diferents. Tenim força en la mateixa contradicció que fa que una feminista transfòbica i jo ens creiem que som feministes, quan pensem coses radicalment oposades. Jo no soc ningú per dir-li a ella que no ho és ni a l’inrevés.

Aquesta contradicció és útil?

Sí, perquè és una contradicció però, alhora, crec que fa que hi hagi lluites des de molts llocs diferents. Tot i així, crec que algú que exclou les dones trans de la lluita feminista no es pot anomenar feminista. Estem parlant d’una altra cosa, aleshores. Però, en tot cas, crec que la multiplicitat del moviment feminista està fent que cadascuna vagi al pas que pot anar.

La lluita feminista té pressa?

Voldríem que anés tot molt més ràpid, és clar que sí. M’encantaria que el gènere no fos un problema, m’encantaria no patir cap discriminació, ni exercir-la. De moment, no està passant. Per això està bé que puguem anar incorporant mesures noves, perquè a mesura que les incorpores, ja hi ha uns drets que seran difícils de revertir. És a dir, actualment estem veient com algunes idees que fa deu anys les podies expressar molt tranquil·lament sense que passés res, ara, són perseguides per un grup de gent que t’assenyala amb el dit. Fa molt poc temps que passa, això. Els mitjans de comunicació s’han hagut de disculpar moltes vegades. Abans ho feien i no passava res.

“No es poden normalitzar certes violències, per aconseguir la igualtat és bàsic desnaturalitzar-les”

Ara hi ha pressió social.

Hi ha una pressió social molt bèstia que serà difícil de fer tornar enrere. No es podran normalitzar determinades violències que estem assenyalant tota l’estona. Estem aconseguint coses, desnaturalitzar algunes violències. Això és bàsic per a la igualtat.

Què diria que li aporta reivindicar-se com a dona que lluita per un feminisme social?

M’aporta la possibilitat de ser, així de fàcil. Jo he crescut en una família racista, masclista, homòfoba, en què no podia respirar. Per conviure havia de ser una altra, no podia ser jo. A mi el feminisme m’aporta la possibilitat de ser i la xarxa per ser amb altres. La xarxa de connexions, d’amistat i de seguretat. I de reconeixement mutu. És clar, estar en un ambient hostil que et diu tota l’estona que el que tu ets no és vàlid és dur. Tot i que si el món exterior et diu que tu no ets vàlid, però tens una xarxa íntima molt potent, ho portes molt més bé.

Actualment es parla molt de coeducació, d’educació afectiva i sexual, però els homes hi són, acompanyen?

Pobres, fan el que poden, que no és gaire, en la majoria dels casos [Riu]. És clar, jo em vaig criar amb les mestres de la Rosa Sensat dels anys 70 i 80. Vaig néixer el 1977 i vaig començar l’escola el 1981 i em vaig trobar una fornada de mestres molt joves que creien en la coeducació de veritat, que treballaven per projectes. Ara, em fa riure que, 40 anys després, tornem a parlar de coeducació, com si ens ho acabéssim d’inventar!

Això ja es feia i s’ha perdut?

Hi va haver una relaxació durant els anys 90, perquè pensàvem que ja ho teníem fet. Potser aquestes lluites efervescents durant la Transició i final del franquisme, que creien que mitjançant l’educació canviarien el món, es van relaxar i, ara, tornem a necessitar aquesta efervescència.

I el paper dels homes, doncs, on queda, ara?

No m’agrada generalitzar, però l’actuació dels homes, si mirem estadístiques: molt malament! No estan compartint les seves responsabilitats com les haurien de compartir, no s’estan encarregant de les tasques de criança, no s’estan encarregant de les tasques de cures a casa... Llavors, el que acaba passant és que les dones hem conquerit l’espai públic i els homes no han conquerit l’espai privat i aquí estem, fent el que podem. Veig moltes amigues de la meva edat amb parella heterosexual molt insatisfetes amb la seva vida, perquè, encara que s’estimin molt el seu company, no és el company que esperaven, amb qui fan vida, sinó que és una càrrega més, al final.

“La poca implicació dels homes és frustrant per a tothom, sobretot per a elles, perquè es carreguen molta feina a l’espatlla”

Quines conseqüències té aquesta poca implicació dels homes?

Això és molt frustrant per a tothom. Per a elles sobretot, perquè es carreguen molta feina a l’espatlla i, per a ells, perquè senten el ressentiment constant de no estar fent el que han de fer. Crec que haurien de sortir del seu espai de comoditat, haurien de deixar d’ofendre’s quan els assenyales i haurien de començar a reflexionar per què els estàs assenyalant i fins a quin punt això va amb ells o no. Per exemple, quan les meves companyes racialitzades em diuen que soc racista, jo els dic: “És clar que sí, em sap greu i em comprometo a vigilar més i canviar-ho”.

I què cal per canviar d’actitud?

Reflexionar. En el meu cas, reflexiono sobre tot allò que he fet que fos racista o que he considerat que era racista, i intento rectificar, si crec que calia rectificar, o intento buscar més informació, si continuo creient que no soc racista. Però, si m’ho ha assenyalat una persona racialitzada, doncs m’hauré d’informar més i intento fer-ho. Crec que això ho hem de fer tots des dels nostres àmbits de privilegi: sortir de la comoditat de dir “Jo soc molt bona persona”. És clar, ja sé que no ets masclista perquè siguis una mala persona que m’odia.

Són idees arrelades en les estructures socials.

Sí, entenc que són costums, que són idees que tenim molt integrades, però, si t’ho he assenyalat i tu continues en la teva comoditat i ho continues fent, si no t’ho planteges, si no hi reflexiones, si ni tan sols intentes entendre què t’estic dient, doncs llavors potser sí que ets una mica mala persona... I hi ha gent que encara se sent dolguda! Doncs que llegeixin el llibre Ofendiditos, de la Lucía Lijmaer!

Olid considera que tothom hauria de reflexionar, des dels seus àmbits de privilegi, sobre les pròpies actituds | Sira Esclasans

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article