“És necessari deixar de parlar de padrastres, madrastres i fillastres”

Sarah Boix | Co-coordinadora de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar

Protegir i procurar el benestar de les famílies, sigui quina sigui la seva estructura i procedència. Aquest és l’objectiu que persegueix l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar, una entitat de caràcter marcadament femení, que va néixer l’any 2017, quan un grup de dones que formen part d’una família enllaçada van considerar que, a la pràctica, aquesta diversitat no està tan acceptada i, per tant, “calia fer feina”. Reivindiquen les maternitats feministes, i defensen altres formes de maternitat que no es basin, únicament, en la biològica.

Amb quin grau de normalització compta actualment la diversitat familiar?

Estem fent camí, però encara queda molt per fer, i penso que moltes vegades confonem el fet que ens hem acostumat a veure famílies diferents amb què això estigui normalitzat, per exemple, a l'escola o a l'àmbit judicial. Quan no formes part d'una família típica de model nuclear, és quan t'adones que aquesta normalització, que d'entrada pensaries que ja existeix, no existeix.

On s'ha de fer més incidència perquè la normalització sigui efectiva, doncs?

En l'àmbit legislatiu, escolar i també en l’àmbit de la salut. Ens hem acostumat que hi ha famílies diferents, però això no vol dir que estigui reflectit del tot en els diferents àmbits de la nostra vida. Per això diem que estem a mig camí. Una cosa és l'acceptació i una altra cosa és la normalització de debò, la integració i la inclusió. Aquest és un altre pas.

“És important posar de relleu que la diversitat familiar no la tenim tan normalitzada com ens pensem”

I com s'ha de fer aquest pas?

És molt important fer pedagogia. Posar de relleu que no ho tenim tan normalitzat com ens pensem, i això sempre costa molt, perquè pot passar com amb el racisme: tothom pensa que no és racista, però en realitat, si ens hi fixem bé, la majoria de nosaltres ho som, o caiem en actituds racistes contínuament. Això és el mateix, són qüestions molt subtils i que, com que formen part de la nostra cultura i les hem après en el nostre procés de culturització, estan tan arrelades dins nostre que no te les qüestiones fins que no t’hi trobes dins. No només necessitem la complicitat de les altres famílies que són diferents, perquè aquestes famílies ja fan un exercici crític de la realitat, nosaltres necessitem la complicitat de les famílies nuclears que no han caigut en què potser l'amic del seu fill té dues cases, i és important que vagi a jugar a les dues. Són coses d'aquest tipus, que són molt invisibles, i s'han de fer visibles, i per això s'ha de fer molta pedagogia.

En aquest cas, per normalitzar, quin paper hi juga el vocabulari?

És fonamental fer un exercici de revisió del vocabulari, de la mateixa manera que ho fem en els biaixos de gènere, revisar i acordar coses noves, i pensar en conceptes més respectuosos i més positius, per una banda, però per l'altra, també hem d'intentar que tot això no sigui una gàbia. De vegades fem definicions que ens deixen una mica engabiats; és a dir, sí a fer una revisió crítica però no engabiar-nos. Què és una família nuclear? Què és una família extensa? Què és una família enllaçada, homoparental, homomarental? És necessari i fonamental fer aquest exercici, però sempre que les etiquetes no ens deixin engabiats, perquè de vegades la mateixa revisió ens acaba portant a tancar-nos més. També hem de pensar que depèn d'on posis el focus, poden sortir unes definicions o unes altres. Per exemple, trobarem tipologies de famílies segons com viuen, segons la seva residència. Després, es poden classificar segons la seva estructura, o segons per on passa el parentiu, si són patrilineals o matrilineals. Una sèrie de criteris que fan que siguin diferents i alhora són compatibles les unes amb les altres, i és molt complex.

En quin moment i per què neix la vostra associació?

Va néixer el 2017, en un moment en el qual, per tota una sèrie de qüestions, vam coincidir un grup de dones que teníem en comú que totes formàvem part d'una família enllaçada amb rols diferents, unes mares, altres mares afins, altres filles, etc. A banda d'estar d'acord en el fet que formàvem un altre tipus de famílies, i que en general està acceptat el divorci o la separació, coincidíem totes en fer aquesta diagnosi, que a la pràctica aquesta diversitat no està tan acceptada. I per tant, calia fer feina.

Quina va ser la pedra angular del vostre projecte?

El que era molt important per nosaltres, i el que va ser la pedra angular que va provocar tot plegat, és que teníem una visió compartida i diferent, alhora, sobre el perquè es deien famílies reconstituïdes. D'entrada ja no compartíem aquest concepte. La Berta Rubio, presidenta de l'entitat, ja estava treballant en la revisió del llenguatge per crear tot un vocabulari més positiu i neutre del que fèiem servir quan ens vam conèixer. Totes estàvem d'acord en el fet que era necessari deixar de parlar de padrastre, madrastra i fillastres, per començar a parlar de mares i pares afins, fills i germans afins, perquè això ajudava a normalitzar-ho. Compartíem cap a on volíem dirigir la feina, que és diferent de com la resta d'associacions ho han enfocat.

“Potser un infant té més de dues mares o més de dos pares, i no té sentit veure-ho com una cosa negativa”

Quina és aquesta diferència?

Sobretot, aquest vocabulari positiu, i també diria que nosaltres participem en el que ara s'ha anomenat maternitats feministes, i que pensem que s'obliden formes de maternitat diferents, que no són estrictament la biològica. Ens trobàvem que s'havia de posar fi a aquesta relació clàssica entre mare i madrastra, de competència i violència, i que calia més sororitat, això també estès a les unitats familiars que formen part d'una família enllaçada. Aquesta idea de separar-se d'una altra manera, tenint en compte que els fills formaran part de dos nuclis familiars diferents i que potser tindran nous germans d'un nucli i de l'altre, fixant-nos també en la criança respectuosa, que de vegades s'oblida molt de tot això, perquè potser un infant té més de dues mares o més de dos pares, i no té sentit veure-ho com una cosa negativa.

Esteu fent una mirada en positiu però també en global, veieu tota l'extensió de la família.

Sí, sí, perquè aquesta és una idea amb la qual sempre hem estat d'acord, la suma de persones la veiem com una riquesa activa. Si aconsegueixes tenir una relació cordial amb el teu ex, serà molt millor per a la criatura i per a tothom. Venim d'una cultura molt agressiva i violenta entorn les separacions; encara que hi ha casos i casos, perquè en les relacions passen coses i tothom té dret a no voler que la relació sigui bona, però tot i això, segur que hi ha moltes vegades en què es podria fer d'una manera molt més amable i harmoniosa per tothom. La idea és veure-ho com una suma, no com una resta.

Des d'aquest punt de vista, com assessoreu les famílies?

D'una banda, quan arriben les famílies a nosaltres els oferim informació sobre maneres respectuoses de parlar de nosaltres mateixos, i també literatura que reflexiona sobre tot això. Per altra banda, tenim un club d'ajuda mútua virtual, que ha rodat des de fa bastants anys, i és un grup de dones que, com nosaltres quan vam crear l'associació, tenen un rol diferent, però totes estan en una família enllaçada, o inclús són dones que s'han desenllaçat, és a dir, en un moment van formar part d'una família enllaçada i ara ja no. Dones que van tenir una parella que tenia fills, van conviure amb ells durant un temps, i després van separar-se. Aquí hi ha una ruptura i parlem de desenllaçar-se, perquè no és una separació a l'ús, perquè no és només una separació de parella i també oferim suport en aquest sentit.

Quines accions més promoveu?

També hi ha un grup mixt, que s'està creant ara, de persones amb diferents rols dins de les famílies enllaçades, per donar-nos feedback, i per veure altres maneres de fer, perquè venim d'una cultura de la separació i el divorci molt judicialitzada, i a la mínima es feien demandes, etc. Des de l'associació fem una aposta molt ferma per la mediació familiar, i també per intentar anar consolidant la figura del coordinador parental, que tot i que està molt lligada en l'àmbit judicial, és més amable que la figura d'un jutge, per tirar endavant la vida després d'un divorci. També fem assessorament legal i psicològic, amb professionals que són de la nostra confiança i que sabem que entenen les famílies enllaçades en els mateixos termes que les entenem nosaltres. Perquè, per exemple, ens trobem de vegades amb problemes amb els terapeutes, perquè continuen reproduint estereotips o idees amb les quals nosaltres ara mateix no ens sentim còmodes.

Quins tipus de famílies hi ha avui dia?

Començant per les tradicionals, que serien les famílies nuclears, que en realitat no ho eren certament, perquè tots venim de famílies extenses, on vivien els pares amb els avis, tots junts, amb una xarxa de suport més gran. Aquestes famílies, avui dia també existeixen, tots tenim una família extensa però ja no vivim junts. També vam veure que durant el 2000 va haver-hi moltes adopcions, i ara això s'ha rebaixat bastant, o les famílies d'acollida que donen residència i acompanyament familiar a una criatura durant un cert temps.

Amb quines famílies més treballeu?

També trobem famílies monoparentals, la majoria de les quals estan formades per mares solteres per elecció, sense parella, i els seus fills. També hi ha parelles homosexuals, hi ha les famílies poliamoroses, que a vegades ens oblidem d'elles, i que són famílies que s'han constituït a partir d'una manera diferent, no monògama, on es poden fer famílies de moltes combinacions, i on la xarxa de cures és molt més àmplia. També hi ha les famílies enllaçades, parelles actuals i exparelles, amb fills de cadascuna d'aquestes relacions. Altres famílies que també tenim presents són les famílies transnacionals, – formades per dones estrangeres majoritàriament-, que estan aquí treballant i que tenen els seus fills al país d'origen, cuidats per les àvies; també és una realitat a tenir en compte.

“La idea de tribu s'ha de recuperar, encara que no tothom està preparat per fer tribu en la criança”

El que veiem és que hi ha moltes realitats dins de les famílies.

Moltes. Al grup d'ajuda mútua recordo que teníem una mare que, a banda de ser mare afí, també feia acollida de nadons quan acabaven de néixer, i eren acollides curtes.

Testimonis que sumen.

Tots els nens tenen dret a tenir una família, no és que els grans tinguem dret a tenir fills, sinó que els infants tenen dret a tenir una família. La criança actualment, precisament perquè hem perdut les nostres xarxes més extenses, és dura, i les famílies enllaçades tenen estructurat que aquest enllaç pot alleugerir la sobrecàrrega que a vegades vivim. No és el mateix portar a un adolescent entre quatre que entre dos. També en l'àmbit emocional, aquesta idea de tribu que s'ha de recuperar, encara que no tothom està preparat per fer tribu en la criança. Partim d'idees molt carques com “mare només hi ha una”, i coses així. I gent que veu un fill com una propietat, on no pot entrar ningú més. Per això s'ha de fer pedagogia, perquè no són propietat, són parcel·les de la vida on s'entrecreuen vides diferents. Que una criatura tingui una bona relació amb el seu pare afí, no invalida el vincle que tingui amb el seu pare biològic. Les coses se superposen, però no cal fer jerarquies, que és la cultura de la qual partim.

I que tenim molt interioritzada.

Molta exclusivitat, jerarquia... Moltes vegades acaben interferint problemes d'autoestima dels grans, perquè els nens no tenen aquests problemes. Recordo el testimoni d'una mare poliamorosa, i sempre deia que el problema no era que els seus fills no entenguessin la seva relació, sinó els problemes que hi afegien la gent de fora.

Aposteu per la promoció de la corresponsabilitat entre família, escola i ciutat, entorn, del rol de l'educador cap aquest infant. Com es promou aquesta corresponsabilitat?

No necessitem grans coses, el que necessitem sobretot és poder obrir espais de reflexió, perquè en el moment que la fas, per exemple, en un claustre de professors, obres la caixa i els ensenyes la realitat diversa que hi ha entre els seus alumnes. Ells mateixos van veient fets que es poden millorar, com si posen a l'agenda una ratlla per escriure l'adreça quan potser aquest nen té dues cases, amb dues adreces que són igualment vàlides. Hi ha coses que ja arriben quan es fa la reflexió, de deconstrucció i de mirada crítica, i també per buscar solucions compartides, no cal que anem nosaltres a una escola, o a un jutjat, a dir com s'ha de fer.

I com es fa?

No hi ha una sola manera de fer-ho, i sobretot, s'ha de treballar en equip. Són canvis molt petits que ajudarien a normalitzar, però per arribar a aquests canvis s'ha de fer molta pedagogia. També cal posar límits, perquè ens trobem que alguns infants han patit discriminació a les escoles pels models familiars que tenen: coneixem el cas d'una nena que la seva classe va votar si el fill que la seva mare tindria amb la seva nova parella seria un germà o no. S'ha de saber ser ferms amb els límits. També ara estem alerta amb les postures de l'extrema dreta que tenen una visió sobre la família retrògrada, i ha d'haver-hi qüestions en la que s'ha de ser molt ferm.

“Convidem els professionals sanitaris que facin recerca de quina família hi ha darrere dels pacients”

Promoveu també el concepte de diversitat familiar en l'àmbit sanitari. Quines activitats feu?

En el projecte salut, que encara no ha arrencat del tot, la idea és oferir els nostres serveis als professionals sanitaris per col·laborar en la creació d'espais de suport i reflexió, grups de treball o grups d'ajuda mútua per a famílies. Moltes vegades, ens trobem que els mateixos sanitaris tenen problemes en diverses situacions; hospitalitzacions, etc. Es troben amb famílies que no són les típiques nuclears, i on s'han de prendre decisions importants, i ells mateixos ens demanen com gestionar aquestes situacions perquè no tenen eines per fer-ho.

I quines eines els oferiu?

Una de molt bàsica és informar, això dóna molta llum. Intentem que igual que en l’àmbit escolar, i en altres àmbits, al sanitari intentem que tinguin clar la realitat afectiva d'aquella criatura. Que s'interessin per veure com aquella família es viu a si mateixa, com s'organitzen, quina mena de rols hi ha. Perquè alguns professionals encara volen parlar només amb els pares biològics sense pensar que els pares i mares afins potser fa molts anys que estan amb aquell nen. I no només en famílies enllaçades... Els convidem que facin recerca de quina família hi ha darrere dels pacients, perquè poden trobar que hi hagi persones clau en la recuperació d'aquesta persona que potser no són família biològica.

Té bona acollida aquest projecte? Són professionals que tenen molta càrrega laboral.

Quan treballem amb escoles, jutjats o sanitat, sempre pensem que és gent amb una sobrecàrrega de treball molt gran, però la família és una qüestió tan important per tots, que és vital. Molts cops ens vénen a buscar, és gent que t'està demanant eines. Hi ha moments que ens reben més amablement, d'altres que tenen més reticències però al final acaben responent bé. No és tant fer la reflexió, com obrir aquests espais perquè es donin.

“Volem buscar termes de relació directa entre persones que no tenen un vincle genètic dins la família”

Teniu també el projecte Va de Papus. Està adreçat als infants concretament o a tota l'estructura familiar?

Aquest és el projecte nuclear de l'associació i s'adreça a tots els membres de la família, però sí que intentem mirar-nos-ho tot des de l'experiència de la criatura, perquè, al cap i a la fi, són els que es troben en una situació més vulnerable, i també són els que poden tenir menys eines davant de segons quins conflictes. El projecte Va de Papus precisament és la materialització d'aquesta aposta per un llenguatge positiu, proper. Això se’ns feia una mica difícil utilitzant termes com “madrastra”. Tot i que hi ha dones que es troben bé amb aquesta paraula, socialment té una càrrega negativa. I també volíem buscar termes de relació directa entre persones que no tenen un vincle genètic dins la família. En comptes de dir el fill de la meva parella, poder tenir un terme que ja els uneixi directament, com fills afins. El papu i la mamu és una proposta que fem perquè de vegades les criatures, més per pressió social que per elles mateixes, necessiten buscar una paraula que els doni familiaritat i escalfor amb aquella persona. Va ser una proposta de la Berta Rubio.

Quins serien els objectius de l'entitat a mitjà termini?

Aquest any tenim diverses coses; volem visibilitzar-nos una mica més perquè l'associació, malgrat moltes coses que teníem clares, ens ha portat a una reflexió compartida sobre coses, que han anat sorgint amb les nostres pròpies famílies. La veritat és que no hem mirat gaire cap enfora perquè hem estat pensant molt i donant moltes voltes a temes, de portes endins. Ara estem en un moment en què farem més coses i ens visibilitzarem més. Per exemple fa molt poc va ser la primera trobada de famílies enllaçades, a Sabadell, volíem crear un espai en el qual tothom es trobi còmode. Per al proper mes de maig tenim unes jornades, amb xerrades i debats sobre diversitat familiar. També tenim pensat entrar en el món dels educadors i treballadors socials per fer un curs de diversitat familiar. I continuarem amb les escoles, fent petites formacions. També al juny hi ha un congrés d'antropologia feminista on participaré, parlant sobre mares afins, perquè també pensem que les mares afins han estat molt reprimides en l'àmbit social. Estem mal vistes, i rebem missatges molt censuradors, com els que et diuen que no demostris afecte al fill afí davant la seva mare biològica, i coses així. Ens espera un any o dos que anirem i mirarem més cap enfora.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article