“Em vaig trobar amb un cos de noia quan encara em sentia una nena”

Marta Gaspart | Activista Obertament

Em dic Marta, tinc 23 anys. M’he graduat en psicologia i actualment estic fent dos màsters en psicologia també i m’estic formant com a activista. La meva història es remunta a la preadolescència, tot i que en el meu cas m’he sentit bastant diferent sempre, perquè des de petita era molt més alta que la resta.

Però l’inici el posaria en la preadolescència, perquè va ser a partir de llavors quan vaig començar a estar molt més pendent del meu físic. Cosa normal, d’altra banda, per l’edat i el moment; el cos canvia, les opinions dels companys comencen a tenir un pes molt més gran que les opinions dels pares... Llavors jo ja em començava a percebre de forma diferent.El cos em va canviar molt de pressa (i d’hora) i gairebé de la nit al dia em vaig trobar amb un cos de noia quan encara em sentia una nena.

Hi havia parts de mi que encara no sentia meves i, crec que, com l’experiència de molts, en aquell moment em sentia molt confosa. Tot i saber que el cos canvia i que et ve la regla i, biològicament t’ho expliquin tot, em trobava amb tot un ventall d’emocions que em feien sentir confosa, trista i amb molt malestar cap al meu cos de dona. A més, rebia un feedback confós dels meus companys i companyes, tenien molta curiositat pel meu nou jo i aquelles parts de mi que eren ja de dona, però d’altra banda, els nois es fi caven molt amb mi per la meva imatge.

Aquest rebuig dels altres em va acompanyar fins als 15 o 16, després ja no rebia crítiques, però llavors les crítiques eren meves cap a mi, i eren molt més fortes que les que qualsevol altra persona m’hagués pogut fer mai. A l’estiu dels 16 no vaig sortir de la meva habitació per res. Cada vegada que sortia al carrer em venia una sensació de terror que m’angoixava i em feia voler tornar a casa.En tot aquell moment de solitud, vaig veure que necessitava anar al psicòleg i els hi vaig dir als meus pares. Ells també veien que estava malament i volien ajudar-me, però els hi costava molt entendre què em passava. Durant tota aquella època, en l’àmbit escolar vaig baixar molt el rendiment, bàsicament no estudiava, els professors em van prendre com a mandrosa i mala estudiant, quan, fins a primer d’ESO, jo era una estudiant bona.

Però a partir de segon vaig anar cap avall, i ningú mai es va preguntar si jo estava emocionalment bé. Segurament perquè intentava no mostrar fragilitat a classe i tenia un grup d’amigues, o sigui que físicament no em veien sola, tot i que per dins estava molt malament.Penso que l’angoixa a l’adolescència és molt present, ja que és un procés de canvis constants, psíquics, familiars, socials-relacionals, que sovint poden portar tant il·lusió i valentia com pors, angoixes i desesperances.

Aquests canvis d’humor, es viuen amb molta intensitat i generen tota aquesta angoixa. I és necessari més que mai, sentir i disposar de molt de suport per part de la família, els amics i sobretot l’escola. És per aquest motiu pel qual esdevé tan important parlar de salut mental i adolescència, posar la mirada en què pot estar passant més enllà de les notes i la part acadèmica. Tabú, semblaria com que a l’adolescència el que passa són coses més banals i de “nens” en el sentit de que no és res important i que aquestes coses “acaben passant”. Jo crec que reflexa la por que hi ha per part dels professionals que es dediquen a l’educació, de que sorgeixi alguna cosa més greu i que no sàpiguen gestionar... Per això crec que recorren molt al minimitzar.

El motiu pel qual vaig voler ser activista va ser a arrel de llegir sobre obertament i veure-ho anunciat en diferents plataformes, que vaig pensar molt sobre l’estigma que hi pot haver, i de fet, hi ha, dins del propi ofici de la psicologia, i en com, sent psicòleg, s’acostuma a pensar que no hauries de tenir problemes, o si més no, no hauries de parlar del tema obertament. S’ha de donar la impressió de que no has estat massa malament. Penso que això és completament fals: som persones com en qualsevol altra professió; i més en la nostra, en què constantment estem en contacte amb coses molt dures, que sovint tenen un impacte emocional. No ho vaig dir fins que no sabia el passava per por al que poguessin pensar”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article