Ferran Castellarnau és integrador, educador social especialitzat en salut mental i diversitat funcional i també consultor en el grau d’Educació Social a la UOC. Ha publicat recentment el llibre ‘Relats d’un educador social. Crònica, reflexions i resistències a ambdues bandes de la frontera’ (Editorial Descontrol, 2020), on exposa diverses experiències reals, tant personals com professionals. “M’agrada molt escriure i he anat escrivint relats de les coses que em passaven, del que pensava, del que publicava al blog... Em vaig adonar que tenia moltes coses a explicar”, justifica. Ara, una part dels beneficis que l’educador obtingui de les vendes del llibre la destinarà a Ràdio Nikosia, una associació formada per persones amb trastorn mental “sense itineraris medicalitzats de patiment”.
Durant la conversa, Castellarnau fa referència a la seva experiència com a usuari dels serveis socials, als reptes a què s’enfronta en el seu dia a dia com a educador social i a la precarietat que travessa el sector. “En el nostre ofici treballem amb la misèria, que és l’última conseqüència del sistema capitalista”, afirma. Justament la pandèmia ha fet més evident el que explica l’educador. “La gent més pobre i més vulnerable de la nostra societat és la que ha viscut pitjor i viurà pitjor les conseqüències de tota aquesta crisi”, argumenta. Per això, Castellarnau defensa que cal que tots ens conscienciem que “el planeta és finit, les vides són finites i les cures han d’estar al centre”. “Hem d’aprendre a col·lectivitzar”, assevera.
En un assaig del llibre parla de l’“educador mecanitzat”. A què es refereix?
Els professionals de l’atenció a les persones treballem, a vegades, d’una manera mecanitzada, és a dir, com si fóssim màquines o autòmats: ens regim per uns objectius i ho fem d’una manera productiva, deixant de banda tota la part humana, crítica, sensible i propera que té la nostra professió. Treballem sense pensar, sense qüestionar o sense reflexionar. Al llibre dic que necessitem temps per aturar-nos, reflexionar, fer una crítica del que fem…
“Escoltar, preguntar i fer-ho amb respecte són de les eines bàsiques que tenim. També és molt important reflexionar”
I aleshores, quina hauria de ser la principal tasca de l'educador social no mecanitzat? Com es pot ser dissident del món social productivista?
Escoltar, preguntar i fer-ho amb respecte són de les eines bàsiques que tenim. Una altra eina que tenim, i que és molt important, és reflexionar, ja sigui mitjançant debats, col·loquis, escriptura o lectura, per poder revisar la nostra tasca i fer un exercici d'autoreflexió i autoconeixement. Una manera de ser dissident és reflexionant, fent debats, fent crítiques, escrivint, opinant, alçant la veu, posant coses sobre la taula. Totes les persones que evitem a les institucions amb les quals no ens sentim còmodes, cal que fem sentir i fem valdre la nostra veu. A partir d'aquí, cal actuar amb coherència.
En un moment de la seva vida va ser usuari dels serveis socials. Potser per això té més sensibilitat a l’hora d’entendre quina ha de ser la tasca de l’educador. Quina situació el va dur a demanar ajuda?
Vaig ser usuari dels serveis de salut mental. Vaig tenir una època en què vaig patir molta ansietat i insomni. Treballava en un lloc on no estava massa a gust i, alhora, estudiava el grau d’Educació Social. Això suposava moltes hores de treball i estudi a la vegada, i tenia molt d’estrès. No ho vaig gestionar bé i, al final, vaig necessitar psicoteràpia. En aquell moment, em vaig adonar de la precarietat del sistema d’atenció de salut mental, especialment en els casos que denominen “lleus”, i també de la vulneració dels drets dels usuaris pel que fa a atenció psicoterapèutica, perquè no em van fer massa cas. Em donaven hora cada dos o tres mesos i, al final, vaig haver de recórrer, gràcies al suport familiar, a psicoteràpia privada.
La seva experiència és un símptoma que a l’educació social o als serveis socials hi falta sovint empatia?
Vaig viure en carn pròpia que, quan una persona no t’escolta, no valida el teu dolor. No et sents representat ni ajudat. La gent, quan va als serveis socials o als de salut, hi va amb la necessitat que l’ajudin o l’escoltin i que intentin acompanyar-la a resoldre el seu problema. I vaig entendre que no sempre és així, que et trobes un professional a l’altra banda de la taula que està allà i no t’escolta, i sents que no t’han ajudat o que no t’has sentit acollit. Al llibre, intento reflexionar sobre com d’important és tenir present la mirada de l’altra persona.
“En el nostre ofici treballem, generalment, amb la misèria, que és l’última conseqüència del sistema capitalista”
La feina de l’educador social és també molt esgotadora emocionalment. A quins reptes s'enfronta en el dia a dia?
En el nostre ofici treballem, generalment, amb la misèria, que és l’última conseqüència del sistema capitalista. És difícil treballar amb persones que estan en situacions de discriminació, opressió i vulneració dels seus drets i, alhora, intentar apoderar-les cap a l’autonomia, cap a la seva independència. I ho és perquè al mateix temps que estàs intentant ajudar o acompanyar a una família, una persona o un col·lectiu, has d’intentar mentalitzar-te que estàs fent gairebé una militància contra un sistema capitalista que ens extenua, que ens invalida, que ens classifica o ens cosifica. I això és un gran repte.
Però ser educador social no és tenir, en certa forma, una posició de privilegi davant de la persona que ajuda? Com es trenca aquesta barrera del privilegi?
Els privilegis no es poden eliminar de cop. És a dir, soc conscient que soc home, que tinc la pell del color que la tinc, que parlo la llengua que parlo i que he nascut on he nascut. Tinc privilegis que no puc dir que no existeixen i que no puc fer veure que no tinc. Quan estic treballant, el més important és ser conscient de tots aquests privilegis. També cal pensar quins sistemes d'opressió cauen sobre l’altra persona; saber, des de la interseccionalitat, en quin moment es creuen les discriminacions contra la persona que tens davant. Cal adonar-se d’aquests eixos de discriminació i dels teus privilegis i, sobretot, intentar pensar i actuar en relació amb això, per no perpetuar-los. Això és difícil de fer, perquè no ho tenim instaurat encara, de la mateixa manera que, fins fa poc, els edificis no eren accessibles i, ara, per sort, la llei ja ho contempla.
Potser una de les tasques més complexes de l’educador social és la de posar-se a la pell de qui tens davant...
En efecte, i més encara perquè els dolors i les situacions són molt subjectives, cadascú les viu com les viu i el dolor d’un no serà igual que el d’un altre. Això és difícil. Per entendre com està passant aquella persona o família aquella situació, la millor manera és fer servir la nostra millor eina: escoltar. A més, cal preguntar amb respecte, evitar fer judicis, sense mala intenció, sense indagar massa en coses molt personals. S’ha de poder oferir un espai de confiança i escolta on la persona o família pugui explicar-te com està vivint la situació, què està passant...
Quins són els escenaris més complexos en els quals es pot arribar a trobar un educador social?
En el llibre parlo d’aquells moments en què estàs treballant en institucions tancades, ja sigui en residències o en serveis concrets, que estan més per la lògica d'excloure que d'incloure. Allà, el malestar és bèstia. Fer macrocentres per aglomerar la major part de la població exclosa, siguin residències o presons, és una lògica molt capitalista. Jo en aquestes situacions també he sentit cert malestar. I pel que fa a situacions bèsties, també en vivim de desagradables. Hi ha situacions d'agressivitat que no són amables, però, quan li busques la lògica, entens que algú està molt sobrepassat per moltes circumstàncies. En la precarietat és complicat que una persona respongui bé a les instruccions.
“Fer macrocentres per aglomerar la població exclosa, siguin residències o presons, és una lògica que genera malestar. Hi ha violència institucional”
També hi ha una violència estructural, doncs?
També hi ha la violència institucional que ens afecta a tots i totes, efectivament. En general, els serveis d’atenció a les persones estan precaritzats i no estan valorats com es mereixen, tant social, com administrativa i institucionalment. Quan tens un servei tan precaritzat i en situació de vulnerabilitat, no pots donar l’atenció més adequada.
Fins a quin punt està precaritzat el sector? Teniu prou eines per fer bé la vostra feina?
Fa poc, precisament, el Col·legi d'Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC) va denunciar l’oferta pública d’un ajuntament per a una plaça d’educador social on es podien presentar persones amb altres titulacions. Això, per exemple, és una vulneració cap a la nostra professió. També les entitats privades contracten majoritàriament persones amb la funció d’educador social amb altres titulacions, perquè així ho reclamen a les ofertes. A banda d’això, els convenis col·lectius són ridículs. Les retribucions econòmiques no tenen res a veure amb les d’altres àmbits que atenen a persones, com la Salut o l’Ensenyament. Estem precaritzats. Som potser els últims als quals presten atenció i tenim molt camí per fer. És un sector que, a més, històricament ha estat molt feminitzat i, per tant, també molt marginat pel poder.
En el llibre explica que, històricament, el poder ha gestionat la mort i que, amb l’arribada del capitalisme, ha creat un seguit de professions amb les quals gestionar també la vida. Aquesta mirada no fa que considerem professions humanístiques, com l’educació social o la pedagogia, des d’un punt de vista massa productivista, massa paternalista, fins i tot, opressor?
No podem oblidar que formem part d’un sistema capitalista, racista, patriarcal, perquè seria autoenganyar-se, ens agradi o no. Hi lluitarem en contra més o menys, però hi formem part. Així que les professions humanístiques també formem part d’aquest sistema, i sabem que és pervers, que el sistema té els seus mecanismes de control i que aquests estan difuminats. El sistema té les seves formes de control de la població, i els serveis de salut mental, serveis de salut en general, serveis socials, entre d’altres, hi juguen un paper. La qüestió és fer autocrítica sobre com estic actuant, si estic fent més per controlar aquesta persona, que torni cap al camí de la normalitat hegemònica i que torni a ser una bona ciutadana, com vol el poder, o si realment l’estic escoltant i apoderant-la cap on vol anar.
“Els convenis col·lectius són ridículs. Les retribucions no tenen res a veure amb les de Salut o Educació. Estem precaritzats”
Una de les opressions més grans que s’està cometent és potser contra els joves migrants sols, els mal anomenats MENA. Com i per què passa? De quina manera s'hauria de replantejar el sistema perquè aquests joves no rebessin tanta violència estructural i social?
Jo crec que el problema dels joves migrants té a veure directament amb les polítiques migratòries de la Unió Europea, que sigui tan terrible que una persona, per fer un procés migratori, hagi de passar pels processos que passen, que són un drama i que provoca que vinguin joves no acompanyats buscant-se la vida per veure si poden ajudar a les seves famílies als seus països d’origen. Quan a Catalunya ens trobem amb aquest problema, ens hi tornem amb violència institucional. Agafen els joves, els institucionalitzen en centres, a vegades de manera precària, i els fan dormir en passadissos o a terra perquè no hi ha infraestructures o més espais on deixar-los. Després, resulta que un cop fan 18 anys se’ls acaba tot el suport que tenen per part de l’administració pública i passen a ser indocumentats: no poden treballar, no tenen lloc on anar i res a fer. Això és una perversitat del sistema, en particular, del sistema de protecció a la infància. I caldria una revisió important. I, insisteixo, la mare dels ous són les polítiques migratòries de la Unió Europea.
Pel que fa a la situació que ens ha deixat la pandèmia, quina part de la societat creu que ha quedat més perjudicada?
Doncs les persones en situació de més precarietat, és a dir, famílies amb infants que viuen en pisos petits i que ho han passat molt malament. No és el mateix un confinament en un pis de 50 metres quadrats al Raval que en una urbanització amb jardí i piscina. La situació més precària l’han viscut persones amb molts menys recursos… En definitiva, la gent més pobre i més vulnerable de la nostra societat és qui ha viscut pitjor i viurà pitjor les conseqüències de tota aquesta crisi. Perquè la crisi sanitària, tard o d’hora, d’alguna manera s’acabarà, però la social i econòmica perdurarà. El que és fotut és que de la social i econòmica, després, quan tot torna una “certa normalitat”, poca gent se’n recorda.
Comentava en un article publicat al ‘Social.cat’ que els infants, juntament amb els professionals de l'educació, són un dels col·lectius més afectats per la situació de la pandèmia. Aquesta circumstància ha evidenciat la necessitat d’una reforma del model educatiu?
És clar. Les escoles s’han vist abocades a ser un pàrquing per a la infància perquè els adults poguéssim tornar a produir. És a dir, no ha estat pensat des de cap mirada pedagògica ni des de cap mirada social, ni sanitària; ha estat des d’una mirada productivista i capitalista.
“La crisi sanitària, tard o d’hora, d’alguna manera s’acabarà, però la social i econòmica perdurarà i cal recordar-ho”
Quin és el paper que juguen els joves en la nostra societat i amb quines dificultats es troben?
Ara mateix tenen poc protagonisme, tot i que hi ha col·lectius de joves militants o moviments socials que tenen molta potència, però no deixen de ser moviments alternatius que malauradament tenen poca importància. Haurien de tenir un paper més rellevant, perquè, si no, predomina l’altra mirada, la mirada adulta, que els adults som els qui sabem, els que han de decidir i prendre decisions. Molts cops es prenen decisions sobre la joventut sense preguntar a la joventut, i aquesta és una altra dinàmica perversa de l’educació social i dels projectes educatius en si. Els joves haurien de ser també part activa de la presa de decisions, amb consells de joventut, participació dins les entitats i administracions.
I de quina manera cal conscienciar els joves, i tothom, en general, d’aquesta tornada a la ‘nova normalitat’, si és que n’hem de tornar?
És difícil, perquè els joves tenen unes ganes boges de tornar a sortir al carrer. És evident que hauríem d’alertar molt més des dels mitjans de comunicació, des dels serveis, des dels professionals, des de la pedagogia i les escoles. I, sobretot, cal conscienciar tothom que el planeta és finit, que les vides són finites, que les cures han d’estar al centre, que ens hem de cuidar, que hem d’aprendre a col·lectivitzar.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari