“La pandèmia ha posat en evidència totes les crisis que ja hi eren a la nostra societat”

Daniel Silva Sánchez  @danixiula 

“Per a moltes dones la casa és una presó, perquè han de fer dues feines per aconseguir una mica d’autonomia econòmica”, ha sentenciat la professora i escriptora feminista, Silvia Federici, només començar la conversa telemàtica amb l’advocada Carla Vall. Reconeguda per les obres ‘Caliban i la bruixa’, ‘Bruixes: caça de bruixes i dones’, ‘Revolució en Punt Zero’ o ‘Salari per al treball domèstic’, Silvia Federici (Parma, 1942) ha esdevingut un referent per al feminisme i la lluita social. El II Congrés Internacional per a l’Erradicació de les Violències Masclistes, organitzat per l’Institut Català de Dones, s’ha inaugurat aquesta setmana amb la ponència de Federici, que ha contextualitzat la pandèmia, que afecta especialment les dones, com el resultat últim i més devastador del sistema capitalista, la desigualtat o la violència. En l’esdeveniment, s’hi han celebrat fins a 31 ponències d’expertes, teòriques i investigadores del moviment feminista.

“La pandèmia ha posat en evidència totes les crisis que ja hi eren a la nostra societat, crisis que les dones viuen en forma i nivells diferents”, ha etzibat Federici. Una situació, la de la crisi sanitària, que ha descrit com a “explosiva”. Per a ella, la dicotomia entre família i feina s’ha vist “radicalment trastocada” amb el confinament i el teletreball i la llar ha esdevingut una “presó”, una idea que la pensadora ha anat remarcant al llarg de la conversa. “Les dones depenen dels homes perquè la seva feina està molt mal pagada, i això les fa vulnerables a la violència. La mateixa dependència crea una desigualtat de poder, i això condueix a la violència”, ha desgranat l’autora, que ha recordat que “les estadístiques a escala mundial mostren que la violència cap a les dones ha augmentat un 40% durant la pandèmia”. 

“Som davant el resultat d’anys de política que s’ha dedicat a destruir la vida”, ha afirmat l’autora

“Som davant el resultat d’anys de política que s’ha dedicat a destruir la vida”, ha afirmat l’autora. Clara i concisa en cadascuna de les intervencions, els seus 78 anys de vida no li han tret la radicalitat del pensament. Tampoc li han tret la crítica al sistema i a la seva lògica productivista, que titlla d’“inútil” i “destructiva”. Per això, ha demanat a les dones que “afrontin aquesta lògica sota la mirada de la vida, i no sota la mirada de l’acumulació de riqueses”.

Al ulls seus, la pandèmia és una crisi política, i no de salut. La destrucció del sistema sanitari, l’agricultura industrial i química, la destrucció de l’aire, la desigualtat social i el racisme són cinc dards que Federici ha llançat contra el sistema, el veritable “culpable” d’aquesta crisi bacteriològica. Una crisi que “des dels darrers 30 o 40 anys ha sigut constant a l’Àfrica, però fins que no ha arribat a Europa i Estats Units no s’ha volgut atendre”, ha apuntat l’autora, que és coneixedora de la situació al continent africà perquè va ser professora a Nigèria a la dècada dels 80.

La crisi de la dona en la societat, ha arguït Federici, “no és generada per la Covid-19, només intensificada”. Ara, tem que la pandèmia serveixi d’excusa per als empresaris per reestructurar l’economia i obligar, sobretot a les dones, a retornar a la llar i fer-se càrrec de totes les despeses de la reproducció social. Els Estats Units, el seu país d’acollida, són un clar exemple d’aquestes polítiques, ha dit la filòsofa, on “el Govern i les classes altes intenten abolir les reformes socials que s’han guanyat durant l’últim segle per retornar a la societat al segle XIX, quan els treballadors no tenien drets socials”. Per això, per a l’intel·lectual, “la justícia social ha de ser el centre del moviment i les polítiques feministes”. 

“Les cures són un enorme creador de capital que, si no es reconeixen, només són funcionals per al mercat”

També a l’assaig El patriarcat del salari, Federici sosté la tesi que el capitalisme no s’enfronta mai directament a les dones, sinó que les explota a través del salari, i proporciona als homes el poder de controlar-les i supervisar la seva feina. Tanmateix, “el mateix capitalisme també ha creat dependència dels homes enfront de les dones en les tasques de la llar i en un interès immediat de poder utilitzar els seus serveis”, ha afirmat la filòsofa. “Molts homes no han comprès, però, que el moviment feminista també ha sigut alliberador per a ells”, ha manifestat Federici en un castellà fluid, i ha recordat, incrèdula i amb un somriure irònic, que “el capitalisme va començar amb l’esclavitud”.

“La feina de cures és un enorme creador de capital que, si no es reconeix, significa que no podem controlar la condició de la nostra reproducció, i que únicament és funcional per al mercat de treball, però no per a la vida”, ha explicat la pensadora. Una idea que proclama des de fa gairebé mig segle: el 1975 va publicar la seva primera obra, Salari per al treball domèstic, durant l’efervescència social dels moviments per al reconeixement de la igualtat de drets entre homes i dones, dels quals Silvia Federici ha estat una de les principals impulsores i activistes. 

Aquell moviment, conseqüència de l’opressió capitalista, volia fer valdre el treball de la dona a la llar i reivindicava un salari per a les dones que s’hi encarreguen. El lema “Wages Against Housework” justament es desgrana al llarg de Salari per al treball domèstic, que comença: “Diuen que és amor, diguem que és una feina no desitjada. En diuen frigidesa. En diem absentisme. Tot avortament és un accident laboral”. Així és com l’autora ha reprès aquesta idea durant la ponència, tal com la recull també al llibre Revolució en Punt Zero, quan Carla Vall li ha preguntat pel paper de la dona a la llar: “Ells li diuen amor i nosaltres, treball sense remuneració”. 

“Ells li diuen amor i nosaltres, treball sense remuneració”, ha recordat l’activista

Federici també ha defensat que les dones han d’aprendre a dir “No” a la família. I ho ha exemplificat amb la celebració del Dia de la Mare, on la dona fa passar els interessos dels fills i del marit per sobre dels seus i s’acaba convertint, en lloc de celebració, en “el sacrifici de la mare”. Per això, Federici ha defensat que s’han de crear noves estructures de família més obertes. A la dona que diu “No” a la família se la titlla de “mala mare”, ha resumit l’autora, i sovint rep insults i atacs de simpatitzants del moviment per la defensa de la vida, els autoanomenats Pro-Vida, que solen fer escarnis i piquets a les entrades de les clíniques d’avortament. 

De fet, al llibre Caliban i la Bruixa, la seva obra més consagrada, Federici narra aquests processos col·lectius de demonització de les dones al llarg de la història. “A les bruixes les van acusar d’anar contra la vida, d’usar anticonceptius, fer avortaments... Tot això, perquè el capitalisme necessita controlar la sexualitat de les dones i les veu com una força subversiva que pot revertir les relacions de classe, les desigualtats, la feina o la procreació”, ha reblat l’autora, que ha detallat que el capitalisme estableix el control sobre el cos de les dones i ha minat el poder social que havien conquerit contra el poder feudal. No és “casual”, ha seguit l’escriptora, veure avui dia una nova caça a llocs com l’Àfrica o l’Índia.

La recepta de Federici per combatre totes aquestes desigualtats passa per dues vessants. La primera radica en la “creació d’aliances entre els diferents moviments, com el feminista, l’ecologista o el de l’escola, per gestionar el coneixement i no ser dependents dels mitjans”. En aquest sentit, l’autora ha emfatitzat en la necessitat de reenfocar l’activitat política cap a la reproducció quotidiana. La filòsofa ha admès que “la forma tradicional de fer política ha desincentivat molta gent, sobretot a les dones”, a causa d’una forma “molt masculina, molt barallada”. Actualment, aquesta tendència, ha dit, està canviant cap a formes “menys individualistes i més d’estar juntes i de descobrir altres persones”, ha conclòs.

“Per impactar en les institucions, hem de construir des de baix”, ha defensat Federici

La segona vessant es basa en la necessitat que sorgeixin “formes d’autogovern a escala local, com als barris”. D’aquesta manera, hi hauria “vies de comunicació més directes amb els treballadors de l’Estat”, ha defensat. Superar la idea passiva que l’Estat té el poder i i la població només redueix la seva activitat a ser un espectador és “essencial”, segons Federici, per apoderar la societat, ja que “no es poden canviar les estructures de l’Estat si la ciutadania no comença a cooperar a partir del més essencial: la vida”. Una idea, aquesta, que recull al llibre Tornar a encantar el món: El feminisme i la política dels comuns. 

“Per impactar en les institucions, hem de construir des de baix”, ha al·legat l’autora, i ha afegit: “L’Estat ha dividit a la població i s’han de superar aquestes divisions i desigualtats, perquè quan la ciutadania s’aplega té una gran capacitat”. Per això, Federici aposta per construir col·lectivament un teixit social fort que permeti prendre decisions i recuperar la riquesa monopolitzada per l’Estat. “No hi ha canvi social si seguim vivint en l’empobriment”, ha conclòs l’escriptora.