“És un tòpic dir ‘cuida’t’ o ‘salut’, fins que un dia et manca”

Magda Gregori | Periodista i autora del llibre ‘Salut! La vida amb elles’


Magda Gregori (La Noguera, 1993) és periodista i politòloga i treballa actualment com a redactora en cap al magazín La Mira. Acaba de publicar el seu tercer llibre, ‘Salut! La vida amb elles’ (Fonoll, 2021), on a través dels retrats de 13 professionals sanitàries crea un relat sobre el naixement i la mort, amb la vida com a fil conductor. “Després d’alguna de les converses vaig necessitar tres dies per tornar-me a situar i valores, llavors, la fortalesa mental d’aquestes professionals”, explica la periodista, que s’ha endinsat en el dia a dia de les sanitàries a la vegada que aporta una visió polièdrica del territori català.

D’on neix la necessitat d’escriure aquest llibre?

Hi ha dos motius: primer, en el món sanitari les dones han estat invisibilitzades, sobretot en certes figures que sempre han estat feminitzades com les llevadores o les infermeres, i problema rau en el fet que se les ha vist darrere del metge. Segon, que algunes malalties que ens afecten només a les dones també han estat invisibilitzades perquè l'objecte d'estudi sempre ha estat l’home. La psiquiatra, la Lluïsa Garcia.Esteve, em va explicar que quan va començar a estudiar sobre la depressió postpart gairebé no hi havia bibliografia perquè mai ningú s'havia preocupat d’escriure-ho. L'endometriosi és un altre exemple.

Al llibre fa un repàs de la vida a través de 13 professionals, com metgesses, infermeres, psicòlogues, fisioterapeutes o terapeutes ocupacionals, que s’enfronten al naixement i a la mort cada dia. Què reivindiquen elles?

He intentat és plasmar com, tot i percebre que sempre donen una imatge molt directa i serena, gairebé impertorbables, al final són persones amb les seves debilitats, dubtes i incoherències. Sovint se’ls posa l’etiqueta de superheroïnes o àngels de la guarda i això és una cosa que fins i tot a elles els molesta. Són persones que treballen sota molta pressió i que han de prendre decisions decisives en segons, però al final no deixen de ser persones.

“En el món sanitari les dones han estat invisibilitzades. Sobretot en certes figures, com les llevadores o les infermeres, sempre estan per darrere del metge”

Quins objectius teníeu respecte els perfils professionals?

Que hi hagués representat diferents col·lectius i visibilitzar-los tots ells, i l'altre element que vam trobar interessant és l'escala territorial i comprovar com, tant la treballadora de l'hospital més gran, que és el Vall d'Hebron com la que treballa al CAP més petit, el de Sant Vicenç de Castellet, els mouen els mateixos objectius professionals.

Segons el Departament de Salut, el 2020 treballaven més de 120.000 professionals col·legiats als centres públics sanitaris catalans, dels quals 90.625 són dones. Creu que hi ha estructures socials que empenyen a les dones al món de les cures?

[Sospira] Si diguéssim que el món de les cures no és un món molt feminitzat, mentiríem. Però hi ha figures com la de la llevadora, que dins el món sanitari és la figura femenina per excel·lència perquè gairebé totes ho són, que voldrien tenir més companys homes. La llevadora que apareix al llibre, la Cristina Martínez, és professora també universitària i anima els homes a què s'acostin a aquesta especialitat, però encara costa trobar aquest perfil masculí. En canvi, amb altres perfils la cosa ja ha canviat, com passa amb les metgesses, ja que les facultats de medicina estan plenes de dones. És un canvi que no s'ha de produir només en l'àmbit sanitari sinó en tota la societat.

La consellera Vergés escriu al pròleg que algunes vegades el treball de la dona ha estat poc reconegut i, fins i tot, invisibilitzat. Malgrat això, segons les dades del Departament de Salut del 2020, hi ha una majoria femenina, fins i tot en el perfil de metge (57,7% envers 42,3%). Què creu que passa?

Posaré un exemple molt femení que moltes dones entrevistades m’han explicat: si acabes de tenir un fill o una filla i entren a l’habitació una dona, la ginecòloga i un home, que és l’infermer, un munt de vegades es dirigiran abans a l’home com a doctor pensant-se que ell és el ginecòleg. Això passa. La societat ens ha empès a això i provoca encara aquestes situacions. La realitat ha canviat, però els canvis a les facultats han d’anar acompanyats de canvis culturals perquè encara s’arrosseguen molts tics masclistes en la societat. 

En quin moment va decidir que volia escriure un llibre sobre dones i salut i què busca amb la publicació d’aquestes històries?

Vaig pensar aquest llibre abans de la pandèmia i aquestes professionals hi són sempre, hi hagi o no un virus. Bàsicament, he buscat donar veu a aquestes professionals perquè s’expliquin, alhora que això feia aflorar els problemes que afecten les dones.

La periodista entrevista la ginecòloga Elena Carreras | Jordi Borràs

Com va contactar amb les professionals? Quan va durar el treball de camp?

Les primeres entrevistes les començo a fer a finals del 2019 i el 25 de febrer del 2020 és el dia en què es detecta el primer cas de Covid-19 a Catalunya i jo aquell dia estava fent una entrevista a Claudia Coderch, una de les pediatres que apareixen al llibre. A partir d’aquell dia no vaig poder fer més entrevistes fins a finals d’agost i principis de setembre, perquè aquells mesos les condicions als hospitals eren molt complicades.

Què simbolitza per a elles un hospital, el lloc en què, com diu al llibre, “pots rebre la millor notícia i hi pots viure els minuts més infames”?

Un hospital és un lloc de màxim contrast perquè pots veure néixer i morir. Elles, a diferència de molts de nosaltres, en són molt conscients. Saben que són vulnerables, però s’enfronten a realitats que a nosaltres ens queden molt llunyanes, com la pediatre que treballa a pal·liatius amb infants que saben que acabaran morint. Això passa cada dia als hospitals, malgrat que nosaltres no ho veiem o no ho vulguem veure. La Georgina Moron, de l’Hospital Sant Pau, ho detalla molt bé al llibre. Ella em va explicar que, com a societat, tenim un nom per anomenar a una dona que perd el marit, però en el cas d’uns pares que perden a un fill no sabem quin nom posar-li perquè és una realitat llunyana i que, a més, la volem lluny. Això no vol dir, per contra, que no existeixi.

Avui dia sembla que tothom està més immunitzat de cara a la mort, oi?

Ara tenim molt present la mort cada dia perquè una pandèmia ens hi ha obligat, però elles cada dia acompanyen a persones en aquestes darreres etapes de la vida. És un element d'autoprotecció de nosaltres mateixos per tenir totes aquestes realitats molt allunyades. El llibre és un exercici de periodisme perquè vol posar la realitat sobre la taula i mostrar-la. Això genera incomoditats, però a vegades les coses cal que ens les mostrin tal com són i, per a elles, és un exercici d’exposar que elles s'hi enfronten cada dia.

“Un hospital és un lloc de màxim contrast perquè pots veure néixer i morir. Elles, a diferència de molts de nosaltres, en són molt conscients”

Quina història la va colpir més?

Hi ha dues entrevistes que són les que més m’han marcat. Per una banda, la pediatre del Sant Pau que tracta malalts oncològics, la Georgina Morón, perquè et parla de la mortalitat infantil i et sorprèn, ja que no segueix l’evolució normal de la vida. Vaig acompanyar-la a la consulta i veure nens i nenes malalts genera moltes incomoditats. Per altra banda, la infermera de pal·liatius de l’Hospital de Vic, l’Elisenda Illa, que parlava molt obertament de la mort. En un moment em va interpel·lar a mi i em va preguntar si havia pensat en la meva pròpia mort.

Com es va quedar?

Em vaig quedar molt descol·locada, perquè evidentment no hi pensem massa en la mort. Va ser una conversa molt intensa, perquè al final la reflexió que ella feia era que la mort sempre és més dura per qui es queda que per qui marxa i que hem d’acostumar-nos a viure amb l’absència.

Tot i publicar el llibre en plena pandèmia, aquest no tracta ni molt menys sobre la Covid-19. Però ha sorgit el tema en alguna entrevista?

Sobretot va sortir molt amb la metgessa de família, la Meritxell Sánchez-Amat, perquè ella és la professional que acompanya en moltes etapes de la vida i que té una relació propera amb els pacients, fet que valora molt quan s’ha d’enfocar en un determinat tractament. Ella deia que quan  trucava a un pacient, en plena pandèmia, i preguntava per ells, els pacients li retornaven la pregunta. És bo que es trenqui aquesta línia que a vegades s’autoimposen alguns metges, ja que més enllà de la professionalitat hi ha una part humana en tot plegat. És una condició que li ve de família, perquè aquesta metgessa, tot i no haver-lo conegut mai, tenia un avi que va ser durant molts anys el metge d’un poble molt petit a Organyà i tenia aquest tracte més de tu a tu. Jo crec que encara que sigui inconscient, aquest avi encara la guia.

Com ha afectat la pandèmia al llibre?

Crec que la pandèmia ha visibilitzat que aquests col·lectius són imprescindibles tots ells, que sempre hi són, tot i que aquests mesos han estat sota el focus mediàtic. Elles són conscients que som éssers vulnerables que ens podem topar amb coses que trontollin la nostra seguretat, però la diferència és que elles s’hi enfronten cada dia. Nosaltres, la societat, vivim moltes vegades d'esquena a la realitat dels hospitals o dels centres d'atenció primària.

És molt recorrent, sobretot durant el temps de Covid-19 i per part de l’esfera política, la retòrica bèl·lica per fer front a les malalties. És la salut una “guerra” per la vida?

[Fa una pausa] És veritat que s’utilitzen aquestes connotacions bèl·liques, però al final el que volem guanyar ara és al virus i no hi ha cap altre objectiu. Jo crec que a elles no els mou res de tot això [Riu], els mou la pura supervivència, com ara. En veritat les mou el contrari dels motius bèl·lics, perquè el que més valorem de la seva feina és la part més humana. En un determinat moment certes feines les podrà fer un robot, però a la part d’acompanyament els robots encara no hi arriben [Riu].

“Cal més inversió, però no tan sols en recursos i personals, sinó en recerca o investigació. Preocupar-se vol dir també invertir”

El pròleg del llibre l’ha escrit la consellera de Salut Alba Vergés. Quina importància li dona a què la consellera sigui justament també una dona?

Un dels objectius de la conselleria en la darrera legislatura ha estat el de feminitzar la salut, i, per tant, visibilitzar-la, a través d’algunes campanyes de salut femenina. Al cap i a la fi, la veu de la consellera és la veu de qui està al capdavant del sistema de salut públic. D'alguna manera és qui dona entrada al llibre, però les veus importants són les de les sanitàries.

Com veu el sistema de salut públic?

Més enllà de la manca de recursos i personal, el sistema català de salut és pioner a incorporar nous perfils. Un exemple és el de la psicòloga, que des de fa un parell d’anys s’ha incorporat en un equip de pal·liatius conjuntament amb metgesses, infermeres i altres perfils professionals. A Catalunya s’ha aconseguit que siguin equips molt interdisciplinaris i figures com la terapeuta ocupacional són avui dia imprescindibles.

Cal més inversió?

Crec que tenen raó, les professionals, quan diuen que cal més inversió, però no tan sols en recursos i personals, sinó també en recerca o investigació. Fins ara mai hi havia hagut un equip que es dediqués a la salut mental de les dones embarassades o en un procés de postpart i avui dia l'Hospital Clínic té especialistes en aquesta matèria. Preocupar-se vol dir també invertir.

La pediatre Georgina Morón, en una entrevista per al llibre ‘Salut! La vida amb elles’ | Jordi Borràs

Es valora prou la feina de sanitàries i sanitaris?

La valora aquella persona que l'ha hagut de viure en primera persona. Si tu no has de visitar de forma recurrent un hospital o un CAP, no li dones tota la importància. Ara, per la situació que tenim, sí que és cert que tothom valora la seva feina, però elles són molt conscients de la responsabilitat que tenen, són professionals i esperen que la seva feina es valori igual que qualsevol altra.

Algunes converses no tracten únicament de situacions laborals, sinó també de situacions vitals de les professionals com a dones. S’ha sentit identificada en algun moment?

És impossible, sigui o no dona, no sentir-se identificada en les converses perquè al final és la vida i, nosaltres, en un determinat moment de la vida, topem amb aquestes professionals. Elles, a més, són persones i poden viure en primera persona o en el seu entorn els mateixos contratemps que qualsevol de nosaltres. Vaig intentar mantenir una distància amb elles, perquè hi ha certes situacions o històries que t’expliquen que, si m’hagués implicat emocionalment, hauria convertit el llibre en un drama, i hauria perdut tota la serenor. Tanmateix, no som aliens a tot això, al contrari, som molt vulnerables.

“La metgessa del SEM em va explicar que, després d’una reanimació a una persona que al final va morir, era capaç d’explicar un acudit. ‘És necessari que sigui així’”

Què n’ha extret personalment de les converses amb les professionals? Ha canviat alguna cosa en la seva percepció sobre la seva feina?

Diré una cosa que és molt tòpica i que elles mateixes saben que és molt tòpica, i és que la vida és ara, aquí i d’aquesta manera. És carpe diem.

Va titular així un capítol del llibre, oi?

[Riu] Sí, vaig posar aquest títol en el capítol de la metgessa del SEM, l’Isabel Martorell, però també va aparèixer el tema amb la terapeuta ocupacional. Elles comentaven en les entrevistes que ens preocupem per banalitats, que donem molts tombs a coses que no tenen sentit i que hem de gaudir el moment. És un tòpic dir “cuida’t” o “salut”, fins que un dia et manca. I elles van fer adonar-me que hem fet tòpiques coses que no ho són. Elles, en el llibre, et demostren tres coses: què és essencial, què és important i què és totalment innecessari. Quan vaig xerrar amb elles, vaig percebre per part de moltes una forma molt directa d’expressar-se i penso que la professió les obliga a això.

Hi ha hagut alguna anècdota que la impactés?

La metgessa del SEM em va explicar que després d’haver fet una reanimació cardiopulmonar a una persona que acabava de morir, era capaç de pujar a l’ambulància i explicar un acudit. “És necessari que sigui així perquè sinó no podíem viure”, deia. I, és clar, te n’adones que tenen raó perquè s’enfronten cada dia a fets que professionalment jo mai m’hi hauré d’enfrontar. Després d’alguna de les converses vaig necessitar tres dies per tornar-me a situar i valores, llavors, la fortalesa mental d’aquestes professionals.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

mercè Les Masies de Voltregà
1.


M'agrada moltíssim aquest article!!!
Gràcies!

  • 0
  • 0

Comenta aquest article