“La pandèmia ha mostrat clarament l’enorme fracàs del neoliberalisme”

Vicenç Navarro | Sociòleg i politòleg

Tot i que no hi ha receptes miraculoses i senzilles per intentar refer una societat cada cop més polaritzada, en la qual les dificultats reals de moltes persones per viure dignament topen de cara amb els privilegis d'una classe que va ampliant poder i riquesa, sí que hi ha fórmules evidents per evitar els desequilibris socioeconòmics, segons defensa el sociòleg i politòleg Vicenç Navarro en aquesta entrevista al Social.cat.

Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, matèria que també imparteix a la Johns Hopkins University (a Baltimore, Estats Units), sosté que el sistema neoliberal, promocionat per les forces conservadores mundials, ha possibilitat la vulnerabilitat social i l’empobriment de les classes treballadores. Assessor de diversos governs del món en polítiques públiques i sobre l’Estat del Benestar, i autor de més d’una vintena de llibres cabdals per entendre els desequilibris del món actual, la veu crítica del professor Navarro és essencial per saber què pot passar ara que la Covid-19 ha deixat encara més visibles les costures del sistema.

Tots els indicadors econòmics i socials alerten que aquesta crisi tornarà a eixamplar les desigualtats socials de manera evident i forta. Som a temps d’evitar-ho?

A Catalunya i a la resta de l’Estat s’han estat aplicant polítiques públiques que han causat un increment de les desigualtats socials, de manera que s’ha arribat a un nivell molt elevat, dels més elevats de l’Europa Occidental. L’escassa despesa pública social, de les més baixes en aquest continent, que s’ha accentuat encara més durant les polítiques de retallades, ha contribuït molt a l’augment d’aquestes desigualtats, a Catalunya sobretot.

Per què sobretot a Catalunya?

Perquè Catalunya té un Estat del Benestar molt polaritzat per classe social, amb la gent que disposa de més recursos recorrent a la sanitat privada i enviant els infants a l’escola concertada, i les classes populars utilitzant la sanitat pública i enviant els seus fills i filles a l'escola pública. Això és resultat del fet que Catalunya ha estat governada la major part del període democràtic per forces conservadores i liberals. Una altra raó de l’augment de les desigualtats han estat les reformes laborals, que han perjudicat molt el nivell de vida de la classe treballadora i sectors de la classe mitjana. El nivell de desigualtat d’un país depèn molt de la sensibilitat política dels seus governants, i per desgràcia a Catalunya no han estat gaire sensibles amb el tema social i la necessitat de reduir les desigualtats. Igual ha passat en l’àmbit estatal.

“Allò que explica la qualitat de vida d'un país no és la seva riquesa, sinó la distribució d'aquesta riquesa”

Creu, llavors, que hi ha una deixadesa conscient de la nostra classe política per no corregir les desigualtats socials a través de la despesa pública i les polítiques socials?

Històricament, les classes socials desenvolupen els seus propis instruments polítics per defensar els seus interessos. Resultat d’una transició bastant poc modèlica, les forces conservadores sempre han tingut molt poder, tant a l’Estat com a Catalunya i, en canvi, les forces originades en els moviments populars no n’han tingut gaire. Un país pot ser molt ric i, en canvi, tenir un nivell de pobresa molt elevat. Els Estats Units són el país més ric del món, amb un PIB per càpita molt elevat i, en canvi, les classes populars tenen un benestar molt limitat, amb molt pocs drets laborals, socials i polítics. La mortalitat infantil, per exemple, és de les més altes entre els països rics.

Com s’explica?

Allò que explica la qualitat de vida d’un país no és la seva riquesa, sinó la seva distribució. Noruega és un país més pobre que els Estats Units i, en canvi, té uns indicadors de qualitat de vida molt més elevats que els Estats Units, i és el país d’Europa amb una mortalitat més baixa per la Covid-19. Això és degut al fet que ha tingut governs molt sensibles amb la distribució de recursos, conseqüència que les classes populars tinguin molt més poder polític que les del sud d'Europa, incloent-hi Catalunya i l’Estat espanyol. No és per casualitat que l’Estat espanyol i Catalunya són dels països més desiguals i amb majors índex de mortalitat per coronavirus. Em permeto aconsellar-los, per veure l'evidència del que dic, que llegeixin els meus llibres i el meu blog.

Aquesta crisi també ha posat en evidència que les retallades dels serveis públics han fet col·lapsar el sistema sanitari i el de serveis socials. Creu que aquest factor pot obrir la porta cap a un nou escenari?

La pandèmia ha mostrat clarament l’enorme fracàs del neoliberalisme. Però això no vol dir que estiguem veient el seu final. Ans al contrari, la resposta de l'estructura de poder econòmic, polític i mediàtic en un país, quan es veu amenaçada, respon per mitjans autoritaris i dictatorials per defensar els seus interessos. El feixisme i nazisme dels anys trenta del segle passat eren la defensa de l'estructura de poder que existia a Alemanya, Itàlia i l’Estat espanyol davant de l’amenaça que representaven els partits socialistes i comunistes. Això ho estem veient ara de nou. El creixement de moviments socials i polítics que qüestionen la distribució de poder econòmic, polític i mediàtic ha estat amenaçant l’estructura conservadora dels països, que han respost creant instruments nous que canalitzen l’enuig popular, com ha estat el trumpisme als Estats Units. Quan analitzem les polítiques públiques del trumpisme, són la visió més radical del neoliberalisme, la qual cosa amaguen presentant-se com els grans defensors de la pàtria amenaçada pels rojos.

Pensa que la situació aquí també és greu?

Això està passant també a Catalunya i l’Estat espanyol, sí, on les banderes s’estan fent servir per totes bandes per amagar les enormes mesures d’austeritat causants de la greu crisi sanitària imposades pels superpatriotes. L’altra alternativa és qüestionar les estructures de poder econòmic, polític i mediàtic, canalitzant l’enuig de les classes populars en una direcció oposada, que anteposi sempre el bé comú per sobre dels interessos particulars. Això passa per la redistribució del poder polític dins d’un país. El que acabem de veure a les eleccions catalanes és el gran desencís de les classes populars amb el sistema polític existent a Catalunya. L’abstenció, sobretot de les classes populars, no havia estat mai tan alta en la història democràtica recent de Catalunya, i la causa no era només la pandèmia, sinó el desencís amb les institucions polítiques. La gent està molt cansada i esgotada.

“El creixement dels moviments socials que qüestionen la distribució del poder ha amenaçat l'estructura conservadora dels països”

Però hi ha una contradicció: amb més pobresa i exclusió es fan fortes opcions polítiques obertament neoliberals.

Un gran problema que veiem és la manca d’instruments per poder arribar a les classes populars. A Catalunya i a l’Estat no hi ha una diversitat ideològica als mitjans, i caldria que n’hi hagués en una societat que es defineix com a democràtica. Els mitjans estan molt controlats per poders financers o interessos partidistes, en el cas dels mitjans públics. És una de les grans limitacions de la democràcia catalana, i també de l'espanyola. I és molt difícil poder comunicar-se amb la majoria de la gent. I aquesta és una de les raons del fet que, malgrat l’enuig i la frustració existents al carrer, un tema clau sigui qui els canalitza. Des d’aquest punt de vista, les forces conservadores i liberals tenen molt més accés que les forces reformistes, que qüestionen aquest poder polític mediàtic. El que estem veient aquests dies, amb una enorme hostilitat cap a aquestes últimes forces, n’és un exemple.

Molts organismes que defensaven el nul intervencionisme dels Estats ara aposten per les inversions i la despesa pública. Aquest canvi afavorirà qui més ho necessita o les inversions aniran a parar a mans de les multinacionals i les grans fortunes?

Depèn de qui controli la distribució d’aquests recursos. Si el govern és de sensibilitat conservadora i liberal, com ha estat el cas del govern català, afavoriran els interessos privats. En canvi, si el govern fos un govern conscient de la necessitat de la redistribució de recursos, donant prioritat als serveis públics, podrien posar les bases per a una reorganització del país.

Vostè pertany a una generació on existia el famós ascensor social, on les classes populars podien prosperar. Ara s’ha vist que aquest ascensor no funciona. Es podia imaginar que les condicions socioeconòmiques de la ciutadania serien pitjors ara que fa 40 anys?

Vaig ser dels primers a documentar que estàvem veient als dos costats de l’Atlàntic Nord un nou fenomen, i que era resultat de l’aplicació del neoliberalisme. Els fills i filles tenen un nivell de vida més baix que el dels seus pares. Això està passant a l’Estat espanyol d’una manera molt accentuada, en un sector que, tot i ser minoritari, aviat serà majoritari. Això obliga a ser molt més crítics amb la situació actual, amb propostes més contundents de les que s’han explorat fins ara. El quart pilar del benestar n’és un exemple.

“Els treballadors han de tenir més poder per corregir les enormes desigualtats que es donen al mercat de treball”

Part d’aquestes desigualtats socials sorgeixen per les pèssimes condicions laborals. Pensa que és possible albirar un nou pacte social per assegurar feines dignes?

Depèn de la relació de forces. Crec que el Ministeri de Treball està ben dirigit ara mateix. S’ha de corregir l’enorme desequilibri que hi ha hagut a les relacions laborals entre el món de la gran empresa, d’una banda; i els treballadors, de l’altra. Els treballadors han de tenir més poder per corregir les enormes desigualtats que es donen al mercat de treball. Des d’aquest punt de vista, la diferència entre el nord i el sud d’eEuropa és abismal.

Com a expert, quines polítiques socials proposaria perquè a Catalunya no tinguéssim una taxa de pobresa del 19%?

No es pot reduir a una o dues intervencions. És tota una sèrie d’intervencions orientades a disminuir l’enorme desigualtat, i que implica eliminar les reformes laborals que s’han anat imposant, així com donar més poder a les classes populars i a la classe treballadora. També cal establir un Estat del Benestar molt més finançat que l’actual, en què el fill del banquer i el de l’empleat de la banca vagin a la mateixa escola pública, com passa a Finlàndia, que té una de les escoles públiques més avançades d’Europa. El mateix passa amb la sanitat. Aquesta dicotomia públic-privat no és bona per a ningú. Fins i tot la gent que recorre a la privada, quan estan ingressats en una clínica privada i la seva situació s’agreuja, acaben anant a hospitals públics. S’ha de fer un Estat del Benestar que serveixi a totes les classes socials, la qual cosa vol dir una despesa pública molt més elevada que la que s’està fent en aquest país. Juntament amb aquesta desigualtat per classe social, hi ha d’haver també una correcció de les desigualtats per gènere. A l’Estat espanyol, la dona i les famílies estan molt desprotegides.

“Cal establir un Estat del Benestar molt més finançat que l'actual. La dicotomia públic-privat no és bona per a ningú”

I què es pot fer per protegir aquestes famílies?

S’ha de crear un servei d'ajut a les famílies, que inclogui escoles bressol a partir dels zero fins als tres anys, i serveis de dependència, tant domiciliària com residencial. La manera com la societat tracta els infants i la gent gran és intolerable. La pandèmia ho ha mostrat molt clarament. S’ha d'establir el quart pilar del Benestar, com passa als països escandinaus, on les forces progressistes han governat molts anys. Nosaltres tenim, aquí, un Estat del Benestar que és com una cadira que té només tres potes. Una és el dret a la sanitat, una altra és el dret a l'educació, una altra és el dret a la jubilació i la quarta, que existeix als països nòrdics, però no al sud d’Europa, que és el de servei a les famílies. I quan diem família, al nostre país, volem dir dona. Cal ajudar que la dona s’integri al mercat de treball i amb les mateixes condicions que l’home. Naturalment, l’home s’ha de corresponsabilitzar de les tasques familiars i de la llar. De nou, això no passarà a no ser que les forces progressistes sensibles a la necessitat de reduir les desigualtats, siguin més fortes del que ho són ara.

Van lligades les desigualtats socials i les de gènere?

Sí. No és per casualitat que els països que tenen menys desigualtats per classe social tenen també menys desigualtats de gènere, i això es deu al fet que hi ha moviments polítics socials que aglutinen els diferents moviments d’alliberament en un únic espai polític. Això és una condició essencial. Si cada moviment d'alliberament va per la seva, com passa als Estats Units, no s’aconsegueix gaire. Les dones tenen un moviment feminista molt gran, tot i que tenen molt pocs drets. La causa és que no hi ha moviments o partits polítics que aglutinin tots els moviments en contra de qualsevol mena de desigualtat, com ha passat als països nòrdics on les forces progressistes estan unides i són fortes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article