Francina Gorina, més coneguda com “La Queency”, és una cantant de música urbana. En plena pandèmia ha acabat la carrera de sociologia. Ella és una jove més que es troba afectada per la situació actual. L’any 2008 ja van viure una crisi econòmica i ara, s’està repetint aquest escenari. “Les xifres de l’atur juvenil són d’un 40%. És una bogeria”, exclama. Quin és el futur que els hi espera als joves?
Malgrat les adversitats del moment, “La Queency” arriba decidida a l’entrevista i ens regala un somriure, que l’intuïm a través de la mascareta. Aquesta terrassenca de 23 anys es mostra combativa des de la serenitat. Explica que sempre li ha interessat la sociologia i el seu tarannà, decidit però tranquil, ens dona una pista de les eines que ha adquirit d’aquesta disciplina.
D'on surt “La Queency”?
Surt del meu inici en la indústria musical i ara crec que va més enllà de l'àmbit musical, però comença fa dos anys. Tenia molts amics que feien música i que tenien estudis, però sempre eren homes. En aquell moment em plantejo que jo que tinc els instruments tan a prop també puc fer-ho i començo a fer música.
Què significa que té els instruments?
Tinc amics que fan videoclips, música, són productors. Llavors m'animo. Sempre he tingut al meu voltant referents homes i vaig veure que hi havia dones que ho estaven fent i doncs, per què jo no ho podia fer si m'havia interessat el tema?
En el moment actual quin pes ocupa la música al vostre dia a dia?
Depèn del moment, perquè jo intento fer música per parlar de coses que sento. Clar, amb la pandèmia era com quasi un any on no hi ha històries. Sí que tires de records, però crec que si no hi hagués la pandèmia, trauria més música.
A nivell creatiu està preparant algun tema?
Fa poc vaig treure un tema amb la Cooba, que es diu Free Pablito. No faig música reivindicativa, però necessitava expressar el que estava passant i solidaritzar-me amb la causa. Tots els beneficis van a la caixa de resistència del Pablo Hasél. El pròxim és una mixtape creada durant la pandèmia i que acabarà reflectint tot el que està passant.
“No faig música reivindicativa, però necessitava expressar el que estava passant i solidaritzar-me amb la causa”
En plena pandèmia ha acabat la carrera de sociologia.
Vaig començar fent economia perquè en aquell moment m'interessava molt l'economia crítica. Vaig entrar i vaig durar un semestre perquè era tot molt heavy, d’anomenar-me cada dia a Adam Smith, la teoria de la mà invisible i només un cop van anomenar a Marx. Això a la UAB, que és una universitat pública! No em va agradar. Sempre m'havia interessat la vessant social, i vaig veure que sociologia era per on podia tirar.
Li ha agradat?
Moltíssim. Sí que el primer curs és molt global, ho vaig veure com si fos tercer de batxillerat. A segon comences a especialitzar-te una mica, però tampoc em va acabar d’agradar perquè era com un bolet allà. Tercer i quart sí que m’han agradat. De fet, crec que aquesta carrera es podria reduir en dos anys.
Per tant, l'espai que ocupa la vessant de sociòloga té més pes pel context actual?
En la meva ment sí que té més pes, però a la pràctica no estic exercint com a sociòloga. Intento que tingui pes per a mi i també faig estudis propis.
Quines creu que eren les expectatives dels joves abans de la pandèmia?
Abans de la pandèmia, les expectatives eren trobar estabilitat econòmica i mental. Tothom tenia molt clar que havies d'estudiar i després, començaves a treballar. Òbviament, potser no treballaves del que havies estudiat, però la situació no era actualment, que hi ha un 40% d'atur juvenil. És una bogeria. Les expectatives, més enllà de laborals, eren també poder socialitzar. Això ho ha trencat completament la pandèmia. També tenia expectatives d'anar a festivals. Considero que són importants, no només per la nostra estabilitat mental sinó perquè també dones recursos als artistes. La pandèmia ha trencat amb tot això.
Què és el primer que vol fer quan s’acabi la pandèmia?
Sortir de festa i abraçar la meva àvia, perquè no poder fer això em mata.
“Els joves també tenim por a perdre els nostres pares i avis, i això no ho diu ningú, al contrari, se’ns està culpant”
Ara mateix quin és el futur dels joves?
El futur el veig molt complicat, sincerament. Nosaltres com a joves hem patit dues crisis econòmiques. Crec que el que ve ara és una crisi que empobrirà a tothom, i molt més a la classe obrera. Com a joves, crec que és important remarcar que no tots estem en la mateixa situació, perquè no és el mateix viure la pandèmia en una casa gegant, amb els teus pares fent teletreball, que en una casa petita i els teus pares super exposats. Els joves també tenim por a perdre els nostres pares i avis, i això no ho està dient ningú, al contrari, se'ns està culpant. Vaig amb mascareta a veure a la meva família, i no l’he abraçada des de fa un any. Això no ho diu ningú.
La societat culpabilitza els joves, com si fosin un sol ens.
Exacte, i se’ns culpabilitza en un context on el racisme segueix instaurat institucionalment. Si hi ha racisme institucional, homofòbia institucional i transfòbia, englobar els joves com una massa hegemònica no té sentit. O el cas de les dones, no és el mateix el que hem viscut nosaltres que el que han viscut els homes. Nosaltres hem estat molt més exposades al virus, la violència de gènere ha augmentat durant la pandèmia. Crec que des dels mitjans és important que no s'englobi els joves com una massa.
Creu que la pandèmia ha sigut una oportunitat per part dels governs, per privar la llibertat als joves?
Sí. Les llibertats se'ns retallen des de tota la vida o almenys jo, amb els meus 23 anys, és el que he vist. Sí que és veritat que ara es fa d'una manera que es veu legitimada. No ens arribem a queixar o manifestar-nos perquè està legitimat, però en un altre context això explotaria i no ho acceptaríem. També venim d'Urquinaona on ja es van veure els joves mobilitzant-se. Aquesta manera de fer per part de les autoritats, s'ha incentivat arran de la pandèmia, però no és nova. Ha sigut la clau per veure que, com a joves, et venen les puntades per tot arreu. Queda reflectit amb el cas d’en Pablo Hasél, ningú s'està manifestant per ell en si mateix, sinó que ens estem manifestant per tot. Perquè ens estan retallant la llibertat d'expressió, i això es fa molt evident quan una persona acaba a la presó per una cançó.
“Les llibertats se’ns retallen des de tota la vida. No ens arribem a queixar perquè està legitimat, però en un altre context això explotaria i no ho acceptaríem”
Ha de ser xocant que els vostres avis us expliquin d'on venien i què va passar en temps de dictadura. Semblava que ja estava tot fet i ara estem tornant allí.
Totalment. El meu avi no volia que el meu pare parlés català públicament. El perillós és que abans tu eres conscient que estaves en una dictadura i ara et venen el discurs democràtic. També passa molt que altres generacions et diuen que tampoc estem tan malament i que ens queixem molt, que ells van viure una postguerra, una guerra i una dictadura. Clar, si ho analitzem: no ens estan matant com abans. Tot i que, a les dones sí que ens estan matant, i als negres també. A nivell de drets tampoc ha canviat tant la situació.
És més de manifestar-se pacíficament o de cremar contenidors?
Ens focalitzem molt en la crema de contenidors i en la violència. Al final tu estàs a la manifestació i necessites defensar-te. O te'n vas a casa teva i ells acaben guanyant, -que és el que volen, que tinguem por i anem a casa i ningú es queixi- o bé, intentes estar allà aguantant, sigui tirant pedres o pacíficament. Entenc que els contenidors són una eina d'autodefensa, independentment de què després se saquegin grans comerços. Jo no estic a favor de les saquejades i molt menys en petits comerços. No tenen cap sentit ni tampoc tenen cap culpa els comerciants. Però, al final, els grans mitjans donen moltíssima veu a tot això. Jo em pregunto: Per què no se centren en el motiu pel qual els joves estem allà manifestant-nos, amb tot el que podem arribar a perdre? Podem tornar a casa sense un ull! Es diu molt que els joves no tenim res a perdre, però no em sembla el discurs adient. Tenim una família també, i tenim molt a perdre.
De quina manera es podria canalitzar tota aquesta ràbia?
Crec que és important continuar manifestant-nos, parlar del tema, donar veu i organitzar-se. Pot sortir una força nova. Al final, la història ens ha demostrat que manifestant-se i sortint al carrer s’aconsegueixen victòries, a casa i queixant-te per Twitter, no.
“Els contenidors són una eina d’autodefensa. Ens focalitzem molt en la violència i al final, tu estàs a la manifestació i necessites defensar-te”
Fan falta victòries.
Les victòries han de ser aconseguir millores. I ara mateix aquestes millores es tradueixen en no empitjorar la situació i no perdre llibertats. Tant de bo poder arribar al punt de no haver de lluitar per no perdre-les. Sí que hi ha hagut victòries. Recordo quan volien aplicar el 3+2 (tres anys de carrera més dos de màster obligatori). Era el Pla Bolonya, allí ens vam moure molt i gràcies a partits polítics com la CUP que van apretar al parlament es va aconseguir tombar-ho. També és cert que, en realitat, si no tens un màster és el mateix. A totes les ofertes que he trobat de sociòloga et demanen un màster i experiència de tres anys.
Si cremant contenidors no us fan cas o us jutgen, quina és la solució perquè us escoltin?
La solució, ara per ara, és manifestar-nos i, sobretot, no tenir por. Personalment n'he tingut moltíssima. Els meus familiars em diuen “Cuidado amb el que dius”. Però no només això, perquè vas a una manifestació amb por de perdre un ull o d'acabar a la garjola. El Pablo Hasél ho ha fet molt bé. Ha donat visibilitat i s’està palpant fora d’Espanya que aquí no hi ha llibertat.
D’una crisi, l’acció social en surt més enfortida, en la majoria dels casos. Què farà perquè sigui així?
Amb la poca veu que pugui tenir, seguiré reivindicant tot això. També crec que és important fer treball de conscienciació en l’àmbit personal, amb les meves amistats i família.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari