“Actors i actrius demanant menjar? Doncs sí, aquesta professió no és només glamour”

Nora Navas | Actriu

La pandèmia ha posat en evidència les necessitats de les persones. Amb major o menor grau, tothom ha necessitat suport. I allà on no ha arribat l’Administració, hi han arribat les persones, organitzades i amb empenta. Aquest també ha estat el cas del món de la cultura: no és or tot el que llueix i aquest sector ha combatut els mals de la pandèmia —que ha deixat a més de 42.000 persones d’aquest àmbit sense feina— amb l’acció social i directa dels propis artistes. Organitzats per ajudar els companys amb la iniciativa Actúa, Ayuda, Alimenta, han repartit ja més de 2.200 cistelles d’aliments entre els professionals de la cultura. L’actriu Nora Navas, vicepresidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematrogràfiques d’Espanya n’és una de les impulsores.

Arriba corrents: “Trànsit”, diu. Som al hall del Teatre Nacional de Catalunya. Les columnes gregues emmarquen la Nora que seu, amb presses, i es posa ella mateixa el micròfon. Sap de què va. La poca estona que durarà l’entrevista ens queda clar que es mulla per la professió. Ho explica amb la mateixa energia amb la qual puja a l’escenari i que prepara caixes d’aliments pels seus companys.

Són temps difícils per gairebé tothom, i especialment per la gent de la cultura, que ha patit molts tancaments o aforaments molt reduïts. Com heu viscut tota aquesta crisi des del vostre col·lectiu?

El de la cultura és un sector que sempre ha sigut molt precari. L'atur dels intèrprets i dels ballarins és molt alt. Per això vam començar a plantejar-nos fer quelcom per ajudar als companys que ho estaven passant pitjor. Primer vam voler esbrinar si hi havia aquesta necessitat, i vam veure que sí, que hi havia gent que principalment necessitava menjar i d’altres que també tenien moltes dificultats per pagar el lloguer, per exemple, i per això vam començar a moure tot aquest projecte de l’Actúa, Ayuda Alimenta.

La va impactar veure aquella necessitat tan bàsica?

A mi em va sorprendre molt, principalment, que els periodistes dels mitjans de comunicació es quedessin molt sorpresos que els professionals de la cultura estiguessin tan malament, perquè era un fet molt evident. La gent de la cultura feia molts anys que ho dèiem.

“Portem moltes entregues i, de fet, ha anat en augment la demanda de les famílies que sol·liciten menjar”

El projecte es cou, doncs, des de la necessitat i la urgència del moment?

Sí, perquè nosaltres tampoc sabíem quina era la necessitat i vam fer un estudi per veure quina demanda hi havia, perquè no teníem informació de si hi hauria tanta gent per plantejar una iniciativa com aquesta. Per això ens vam posar en contacte amb grans institucions que tinguessin els contactes dels professionals: el Lliure, el Teatre Nacional, l'Acadèmia del Cinema Català, l'Acadèmia del Cine, Aisge, l'Associació d'Actors, i vam demanar que s'unissin al manifest i que el llancessin als seus associats, per veure si hi havia molta o poca gent que necessitava suport. Al principi hi havia poca demanda, la qual cosa ens va alegrar molt, però també teníem la sensació que s'estava coent… Vèiem que la corba de la Covid-19 anava baixant, però que la de l’atur i la de la fam anava pujant... Ara ja portem moltes entregues i, de fet, ha anat en augment la demanda de les famílies que sol·liciten menjar.

Quantes persones han atès, des que es va impulsar la plataforma?

Cada vegada que hem fet aquestes entregues, a part de l'ajuda, intentem que sigui també un crit reivindicatiu de cada sector. L'últim repartiment es va fer des del MACBA, i ho vam destinar als professionals de les arts plàstiques. Vam donar suport a unes 70 famílies en aquesta acció. En total, des que es va iniciar l’acció, hem repartit 2.200 cistelles d’aliments entre els professionals de la cultura.

Creu que la campanya ha arribat a tothom qui ho necessitava o pensa que hi ha gent que per l’estigma que genera rebre aliments no va participar?

Sí, al principi estava claríssim... Som una associació molt petita, i va néixer en aquest moment determinat,  i la gent no ens coneixia, i demanar ajuda a qui no saps qui és… Ens plantejàvem també fer-ho diferent, perquè anar a una cua a demanar menjar, si em passés a mi, no sabria on anar, i em faria vergonya i seria una mica denigrant. Per aquest motiu ens vam plantejar que fos una cosa anònima, i per això se'ls va oferir la possibilitat de portar-los-hi a casa la caixa d'aliments o també l’opció de venir-les a buscar.

Per evitar les cues de la fam...

Exacte. Sempre els hi demanem si volen parlar amb la premsa, que sempre la convoquem per donar a conèixer la iniciativa i que se'n faci ressò, però entenem també que vulguin ser anònims. Parlem de molta gent, actors, actrius, runners, hi ha molta gent que viu d’aquest sector.

Nora Navas, davant l’entrada de la Sala Gran del TNC | Silvia Rodríguez 

Si no hagués estat per aquesta xarxa de suport, amb qui podrien haver comptat tots aquests companys?

Doncs estem una mica abandonats... En cas de necessitat total, imagino que es posarien en contacte amb persones de serveis socials i els hi dirien què han de fer. De fet, quan ja portem moltes entregues a una mateixa família, sí que els derivem a ajuda social, perquè tinguin accés a altres prestacions. Però nosaltres, des del principi, vam viure la proposta des de la urgència: no vull demanar cap paper, ni l'última nòmina, ni res, perquè per mi una persona que em diu tinc gana, és perquè alguna cosa greu està passant... Sí que les associacions més establertes demanen una sèrie de requisits, perquè hi ha molta gent que està demanant ajuda i has de saber a qui prioritzes, per això quan veiem famílies que porten diverses entregues ja els hi diem si volen una ajuda social més continuada, que també pot abastar més coses, com medicaments, lloguers... Hem de demanar a les administracions que accionin, que no siguin només paraules.

“Molts de nosaltres no podem optar a l’atur, perquè treballem de forma estacional, vivim molt en el dia a dia”

Creu que aquesta pandèmia ens aboca a aquest vell assistencialisme gestionat des de la urgència, en comptes d'anar cap a una demanda com a ciutadania dels nostres drets socials?

Sí, absolutament. Està passant en l'habitatge, en l'alimentació o en la feina. Jo crec que el principal és que aquesta gent no segueixi demanant menjar, que accedeixi a llocs de feina i que es facilitin opcions. Cal que ens donin ajuts a tots aquells sectors que no estan treballant. Al teatre, tot i que amb aforaments reduïts, estem treballant, però molts altres sectors culturals no ho estan fent, com a la música.... Han d'arribar aquests ajuts. Molts de nosaltres no podem optar a l'atur, perquè treballem de forma estacional, i molta gent es va quedar sense res... Vivim molt en el dia a dia.

La dels intèrprets, o artistes en general, és una professió que viu amb una gran contradicció: entre la fama i el glamour a la qual arriben pocs i la penúria d’unes condicions laborals pèssimes de la gran majoria. Cal un replantejament del sector per acabar amb algunes pràctiques laborals que freguen l’explotació i s’aprofiten de la necessitat?

Calen molts replantejaments. I, de fet, una de les coses que volem impulsar des de la plataforma és una iniciativa que li diem ‘Àgora’, que pretenen unir a institucions públiques, privades i al nostre col·lectiu per fer una llista de les coses que no podem continuar assumint. No podem anar de bolos sense cobrar el dia abans, o portar tu el cotxe si has d'actuar... Hi ha moltes petites coses que fan que aquesta feina sigui molt precària.

 D’altra banda les dones artistes i actrius també patiu un biaix de gènere que us resta oportunitats laborals, tal com s’ha denunciat en infinites ocasions. S’ha avançat en aquest sentit?

Contínuament s'està reivindicant el paper de la dona en la cultura, i jo crec que ara comencem a veure els resultats, perquè s'està fomentant que hi hagi un canvi. Sobretot ho veiem en el món de l'educació, i ho vam veure fa poc també als Goya. Penso que els canvis no són d'un dia per l'altre, i per tant, anirem veient més transformacions pel que fa a la paritat entre l'home i la dona. Sempre sortim pitjors parades pel que fa als sous i als llocs de treball. Per exemple, quan una dona arriba als 40 comença a baixar la demanda de feina, la qual cosa no passa amb els homes. Cal fomentar que a les escoles se’n parli molt més de totes aquestes figures de cineastes, directores, directores de fotografia... Aquests Goya ha guanyat per primer cop una dona directora de foto, i és molt fort. A les escoles ja n’hi ha moltes noies que volen ser directores de fotografia, i això farà que d'aquí a un temps, hi hagin més opcions per elles, i que treballin més, però sobretot hem d'incidir en l'educació.

“Hauríem de canviar moltes coses, però crec que hem fet soroll. La cultura és necessària i la gent ho ha vist”

Està esgotat el model cultural preCovid-19? Pensa que aquesta crisi canviarà molt la forma en què entenem la cultura, i com la consumim?

Hauríem de canviar moltes coses, però jo crec que des de la nostra petita associació, tinc la sensació, i vull pensar, que hem fet soroll, en quant que hem dit: la cultura és necessària, i la gent ho ha vist. Ha sortit més en premsa aquesta iniciativa que jo amb les meves obres... Els actors i la gent de la cultura demanen menjar? Doncs sí, perquè aquesta professió no és només glamour, és un ofici del qual viuen moltes famílies i que s'ha de fomentar, igual que es fomenta el sector de l'automòbil o el del turisme. S'ha de cuidar en aquest aspecte.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article