“Educar és aprendre junts a viure i aprendre a viure junts”

Marina Garcés | Filòsofa

“L’educació té a veure amb el fet de conviure. I aquest aprenentatge no es redueix a la instrucció, a saber fer coses i saber-les fer molt bé”, diu la filòsofa Marina Garcés, el darrer llibre de la qual es titula ‘Escola d’Aprenents’ (Galaxia Gutenberg, 2020), un assaig sobre com educar-nos per viure. Conversem amb ella en un racó assolellat de la placeta que hi ha darrere de l’Espai Jove La Fontana, al barri de Gràcia de Barcelona, quan un grup d’adolescents surt de l’edifici per esbargir-se i comença a jugar a pilota.

La imatge dels joves que riuen i s’empenten i es fan bromes ens sembla, de sobte, una bona analogia per il·lustrar aquest conviure de què parla Garcés, que també és professora universitària, i que comença el seu assaig, precisament, preguntant-se què serà dels seus alumnes de Filosofia, després de la pandèmia: tindrà sentit educar quan tot torni a la “normalitat”? Com volem ser educats? I això li demanem, a la filòsofa, que fa una reivindicació del dubte com a motor per aprendre i reivindica una aliança d’aprenents per afrontar les crisis estructurals que ens assolen. Perquè tots som, ens dirà, aprenents de la vida.

“La sensació més inquietant del nostre temps és que no aprenem”, escriu en un moment del llibre. Per què no aprenem?

No només a causa de la pandèmia, sinó de moltes altres crisis que ja són part estructural del nostre present, tenim la sensació, com a societat i com a humanitat, que no hem après res del que realment és important. Sabem moltes coses, tenim molts coneixements, ciències, tecnologies, i disposició, però potser allò que faria que alguna cosa important de la vida canviés, no ha canviat gens, com si no haguéssim après de crisis i conflictes anteriors. Sempre estem tornant a començar des del punt més baix.

“De les coses més dures de la pandèmia és que, a mesura que ha anat passant aquest any tan llarg, hem vist que el món segueix sent com era”

Amb la pandèmia, aquesta sensació es fa més evident encara. En el moment àlgid del confinament, semblava que, de cop, ens miràvem la vida pròpia amb cert estranyament i n’apreníem alguna cosa, però de cop i volta, se’ns oblida el que hem après.

La pandèmia va crear aquesta sensació d’interrupció sobtada de la vida, que, d’entrada, genera una reacció d’emergència, de por, de rapidesa, però també una claredat de visió de què estava feta aquesta vida que s’ha interromput. I estava feta de moltes violències, de moltes desigualtats, de moltes distàncies, que ja hi eren, tot i que ara les vivim d’una manera més crua; i també de tot un règim de productivitat, d’explotació i d’abús sobre la vida i sobre el planeta. Aquesta visió va crear certa il·lusió que tot canviaria i sortiríem renovats, amb uns horitzons i una capacitat de decisió més clars sobre com no tornar a aquella normalitat que ens havia portat fins aquí. Penso que una de les coses més dures de la pandèmia és que, a mesura que ha anat passant aquest any tan llarg, hem anat veient que aquest moment revelador no només no portava enlloc, sinó que la pandèmia ha seguit fent funcionar totes aquelles dinàmiques i mecanismes que senzillament fan que el món segueixi sent com era.

En un moment del llibre cita a l’escriptora Charlotte Delbo, que diu: “De què serveix saber quan ja no sabem viure?”. Amb aquesta crisi que ens ve a sobre, també hi ha aquesta sensació que no hem après a viure?

Sí. La cita es refereix a una escena molt forta que explica en un dels seus llibres, Cap de nosaltres tornarà (Club Editor, 2020), amb testimonis de dones que surten dels camps de concentració nazis i es reincorporen a la normalitat. I s’hi pot fer un símil, amb totes les distàncies, evidentment, entre una vida confinada i capturada, abocada a la violència i a la mort, i el retorn a la normalitat després de la pandèmia. Una d’aquestes dones s’està recuperant en una habitació, acollida, en una situació de cert confort, i li deixen uns llibres a la tauleta de nit, i ella reflexiona sobre per què no els pot llegir, que seria allò que més desitjaria. Els llibres, diu, ja no li diuen res.

“Podem aprendre oficis i, fins i tot, coneixements sofisticats, i això no vol dir que siguem persones educades”

Per què?

Quan has viscut una experiència que et demostra que no sabem conviure en un sentit radical, que no sabem explicar-nos per què ens destruïm i per què som capaços de viure destruint-nos, de què serveix llegir? És llavors quan podem arribar a fer una impugnació de la cultura, de la poesia, de tot allò que hem construït, perquè, al capdavall, ho estem usant per tapar una vida on no sabem canviar el més bàsic i fonamental, i on ens seguim destruint. D’alguna manera, estem en una situació similar a la que explica Delbo, no perquè el que estiguem vivint ara sigui com un camp de concentració, sinó perquè aquesta destrucció de la vida i dels uns pels altres també té, avui, tots aquests rostres de crisi ambiental, social, pandèmica...

Fa la sensació, a més, que se’ns instrueix per seguir les normes, per no plantejar mai cap crítica al sistema i, en canvi, no se’ns educa en un sentit profund per combatre totes aquestes violències. En què es diferencia la instrucció de l’educació?

Hi ha una dimensió de l’aprenentatge que és bàsica i necessària per desenvolupar mecanismes fonamentals de la vida. Ens instruïm els uns als altres en moltes d’aquestes coses, i aprenem a menjar, a funcionar, a anar per la ciutat. Podem aprendre oficis i, fins i tot, professions i coneixements sofisticats, i això no vol dir que siguem persones educades. Penso que l’educació va més enllà, en el sentit que inclou una altra dimensió que té a veure amb el fet de conviure. La idea que educar-se o educar és aprendre junts a viure i aprendre a viure junts. I aquest aprenentatge no es redueix a la instrucció, a saber fer coses i saber-les fer molt bé, sinó que és aquest aprenentatge en el qual no en sabem mai prou, que és com un ham, és a dir, aprendre d’aprendre amb els altres i, des d’aquí, ser capaços de transformar les nostres condicions de vida.

“El que es premia avui és saber-se moure. Amb què et mous i amb qui et mous no té importància” | Mar Barberà

Vostè, que també és professora a la universitat, creu que els mestres, els educadors, tenen la impressió que els obliguen a instruir més que a educar?

En tots els àmbits de l’educació, i sobretot a mesura que anem pujant de nivell dins del sistema educatiu, es va perdent aquesta relació amb la convivència, amb el fet d’aprendre a viure junts, i es va reduint tota l’educació a la instrucció sofisticada de determinats coneixements, pràctiques i procediments. El més greu és que, no només es redueix a una instrucció concreta, sinó que a més aquesta instrucció ens obliga a aprendre a procedir d’una determinada manera.

És aquesta famosa discussió sobre si els continguts són importants o no.

Sí, hi ha tota una tendència pedagògica, i del mateix capitalisme cognitiu, que prioritza els procediments per sobre dels continguts, perquè, ens diuen, moure’s en aquest món de canvi constant és adaptar-se a determinades maneres de funcionar i resoldre problemes, sempre nous, amb solucions també canviants. Aquest és l’objectiu d’avui, que té des del becari fins al yuppie. En totes les escales socials el que es premia és saber-se moure. Amb què et mous i amb qui et mous i què hi passa quan et mous no té importància. I qui no ho aprèn, fracassa, emmalalteix, és un obstacle per als altres, no és prou àgil, no és prou adaptatiu, no és prou mòbil.

“Hi ha hagut una operació molt ideològica d’obsolescència programada dels mestres. Se’ls exigeix que s’actualitzin com un sistema operatiu”

S’ha sotmès, al mestre, amb aquest procedimentalisme merament instructiu?

Hi ha hagut una operació molt ideològica i intencionada d’obsolescència programada dels mestres, que es contraposen sovint a la tecnologia, com si no estiguessin prou adaptats al seu temps, com si no dominessin prou les eines, ni estiguessin a l’altura dels reptes i les innovacions del seu temps. Se’ls exigeix, d’aquesta forma tan perversa, que s’adaptin, que s’actualitzin, com si fóssim el sistema operatiu d’un ordinador. Però, és clar, evidentment, els oficis de l’ensenyament no funcionen amb aquesta lògica i, alhora, la pedagogia sempre ha estat una pràctica de renovació, de reinvenció, perquè cada cop arriben vides noves a una aula. Si algú sap relacionar-se, un cop i un altre, amb un temps i amb unes vides que no són les seves, sinó les que estan arribant, són els mestres, precisament. I relacionar-se amb els que estan arribant no és actualitzar el sistema operatiu, no és haver-se d’adaptar. Amb aquests arguments s’ha creat una sensació, a vegades molt patida íntimament, quasi de destrucció de la mateixa persona i de l’ofici propi, de molts mestres que diuen “Jo ja no sé ensenyar”. Això és una gran derrota que s’ha infligit sobre tota una professió, a la qual s’ha sotmès.

Diu que els mestres no són un sistema operatiu que s’actualitza per respondre totes les preguntes i, de fet, a l’assaig Nova Il·lustració Radical (Anagrama, 2017) ja parlava del “solucionisme”. Ara, de nou, contraposa aquesta obsessió per buscar solucions efectives per a tot amb aquest viure experimentant.

El solucionisme és un terme que ve de l’urbanisme i que, després, han manllevat alguns analistes de la tecnologia, com Evgeny Morozov, i ve a dir que la nostra és una cultura que es relaciona amb els problemes en la mesura que els pot solucionar de manera efectiva, immediata i resolutiva. I cada cop som tots més així. Aprenem a relacionar-nos amb problemes en la mesura que en tenim una solució concreta, immediata, eficaç i resolutiva i, si no, els abandonem. Però, és clar, en canvi, l’existència, la vida en comú, la vida col·lectiva i social, la vida íntima i la personal, és problemàtica per se. Perquè la vida és, no només allò sobre el que podem oferir solucions, sinó les preguntes que ens fem. Hem de saber estar-nos-hi, en el fet problemàtic, no per recrear-s’hi, sinó per fer dels procomuns les situacions en les quals podem intervenir, canviar i transformar les coses, o pensar-les d’una altra manera.

“No es tracta de resoldre o conjurar els problemes amb solucions millors, sinó d’atrevir-nos a no saber. Podem no saber-ho tot junts”

Això no és massa habitual...

Això, avui, es veu com un obstacle, una pèrdua de temps, i sobretot es viu amb por. Llavors, es conjura aquesta por amb solucions immediates, i qui no en té, de solucions, no es relaciona amb els problemes, i senzillament ens apaguem, ens empastillem o ens adormim, existencialment o políticament parlant, que és el que acaba passant.

Així, cal que ens atrevim a no voler saber-ho tot, a no voler resoldre-ho tot. Per què ens hem d’avergonyir de ser ignorants, si és justament en aquest procés que aprenem, oi?

No es tracta de resoldre o conjurar els problemes amb solucions millors, sinó que, molt abans, el que tenim al davant és un desafiament, que és el d’atrevir-nos a saber, però també a no saber. Aquesta por no es conjura amb experts, sinó amb la capacitat de viure en el no saber, i de fer-ne una condició per a l’exigència, per al coneixement. No significa recrear-se en la ignorància, no és dir “Som ignorants, i què?”. Que no sapiguem resoldre o pensar què passarà amb el nostre futur immediat no ens pot fer més esclaus, sinó al revés: ens hem de reapropiar del no saber. Podem no saber-ho tot junts, i podem moure’ns en aquest no saber, i buscar maneres d’estar-s’hi perquè no ens esclavitzi o perquè no sigui quelcom que ens acabi dominant a través de la por.

“Tant de bo hi hagués una incertesa on la vida estigués oberta a la sorpresa, a allò que no sabem i que pot ser una promesa” | Mar Barberà

És cert que el que avui domina la societat és aquesta incertesa on mai saps què et passarà, i que ens provoca tanta angoixa. Però podem aprendre a conviure en la incertesa i fer-la una aliada?

Que vivim temps incerts seria com la declaració més òbvia del nostre temps. Però quan estem dient això estem apropant el sentit de la incertesa a la idea d’amenaça. En realitat, no diem que vivim en la incertesa. Tant de bo hi hagués una incertesa on la vida estigués oberta a la sorpresa, a allò que no sabem i que pot ser una promesa o un motiu de desig! I no, no estem dient això: quan diem incertesa, diem que vivim sota amenaça. Per això tenim ansietat o por... I jo crec que hem de poder desacoblar aquestes dues nocions. No volem saber-ho tot. Déu nos en guard d’una vida on ho sabéssim tot! Només la mort ho sap tot. La qüestió del nostre temps és com acollim aquest no saber sense que sigui sinònim d’amenaça, com obrir una incertesa que sigui realment promesa de canvi i no una ombra, una sospita. Per a aquestes preguntes penso que no hi ha respostes individuals, sinó, precisament, el treball en col·lectiu, posar en comú aquestes incerteses, per tal que deixin de ser amenaces i puguin ser exigències de canvi.

“Són les formes d’autoritat buides de rostre, que no funcionen des de la verticalitat, sinó des d’aquesta burocràcia, les que amenacen la vida de molta gent”

Però justament la manera com el poder construeix la seva autoritat és inoculant en la ciutadania aquesta por a no sortir-se mai de la instrucció reglamentària, a no fer-se preguntes plegats.

Tenim encara en l’imaginari cultural aquesta idea de l’autoritat del mestre, que és jeràrquica, vertical, que dona ordres i castiga. Evidentment, aquesta idea encara existeix, tot i que potser està devaluada o, almenys en el nostre entorn social, no és la que predomina. I, malgrat tot, sovint diem que els mestres han perdut autoritat, com també ho han fet les famílies. Quan afirmem això, no estem veient quines noves formes d’autoritat s’han instal·lat en el sistema. Són aquestes formes d’autoritat buides de rostre, que no funcionen des de la verticalitat, sinó des d’un continu, que és aquest cúmul procedimental de burocràcia, finançament, rendiment de comptes, austeritat com a amenaça davant la incertesa que no sabrem si l’any que ve podrem seguir reproduint aquesta rutina nostra... les que, avui, amenacen constantment la vida de molta gent i, en particular, la de molts docents, però també la de tants altres col·lectius.

Aquesta autoritat ens sotmet, però tampoc sembla que ens hi oposem fermament.

Ningú ens mana, en el sentit antic de la paraula, i tampoc saps ben bé que obeeixes, perquè no sents que estiguis obeint, sinó funcionant dins d’un sistema que, a més, t’obliga a fer-lo funcionar contínuament i per al qual mai en saps prou. Et fan sentir un aprenent fallit d’un sistema burocràtic o autoritari que t’està dient que no hi arribes, que no li estàs donant prou informació, que no ho has fet prou bé. Se sistematitza l’entrega de resultats de tal manera que se sotmeten, es codifiquen i es limiten les maneres com aquestes pràctiques educatives es poden dur a terme.

Pot el mestre o l’educador esquerdar aquesta burocratització?

En part, el llibre és la forma de buscar una altra manera d’educar: no de defensar un passat, perquè això no té cap sentit en el món educatiu, sinó de dir, realment, què ens fa necessaris, o no, als mestres, als educadors, als professors, en aquesta escola d’aprenents que és la vida, i en la qual tots en som, d’aprenents. Jo crec que la presència d’un mestre és una invitació a saber i a no saber i a compartir en funció dels marges i límits de cada temps i la possibilitat d’investigar i experimentar i renovar junts la relació amb el coneixement. Això és el que fa el mestre.

“La presència d’un mestre és una invitació a compartir, investigar, experimentar i renovar junts la relació amb el coneixement”

Al final del llibre, defensa una aliança d’aprenents que, plegats, s’atreveixin a viure.

Sí, porto la idea de l’escola d’aprenents cap a la imatge d’una aliança: quina aliança seria possible entre els aprenents? Entenent que els aprenents no són els que tenen en un determinat moment la posició de l’estudiant o de l’alumne, sinó que ho som tots alhora, de forma diversa, perquè no és el mateix aprenent un mestre que un alumne, un adult que una persona menor d’edat, una persona que té uns coneixements ja adquirits que el que els està adquirint. Aquesta diversitat de posicions no anul·la el fet que, ensenyant i convivint, també estem aprenent els uns dels altres i els uns amb els altres. Això, que és un fet, es pot senzillament organitzar, gestionar i dirigir o es pot convertir en la condició d’una aliança.

Què implica aquesta aliança?

Aquí ja entrem en un terreny més polític, més ètic: com en fem, d’aquesta aliança, una condició per fer iguals els desiguals? I fer iguals els desiguals vol dir que no cal que estiguem tots en la mateixa franja d’edat per aprendre els uns amb els altres, o que tinguem la mateixa condició social o que estiguem en el mateix moment de la vida, sinó que, precisament perquè estem en posicions diverses, l’aprenentatge es converteix en una aliança possible que fa iguals i propers als estranys. L’aprenentatge és sempre una relació amb l’estranyesa, amb allò que encara no és, o amb allò que ja no és el mateix.

Parla, en concret, d’una trobada que es basa en l’estima mútua.

L’aliança dels aprenents és aquella que fa del fet de trobar-nos la condició per a la construcció d’un medi de vida, d’un entorn, d’una composició. És a dir, sempre ens trobem amb d’altres, però les maneres de trobar-nos poden ser sistematitzades, segregades, organitzades per segments socials o per targets de públic i de mercat, o poden ser un estranyament, un situar-se entre estranys, junts. Per tant, fer d’aquesta trobada la condició, no per a un reconeixement, sinó per a un estranyament; no per a una identificació, sinó per a un desplaçament; i compondre, des d’aquí, una força col·lectiva i fer dels aprenents, no només instruments els uns dels altres, sinó realment un subjecte polític col·lectiu, que es basa en aquesta capacitat i aquest desig que tenim d’aprendre junts.

“Si no veiem el futur clar és perquè no tenim eines per llegir el present. Cal fer dels aprenents un subjecte polític col·lectiu”

Només aprenent a viure junts podem disputar el futur per apropiar-nos del present?

De fet, si no veiem el futur clar, i només el veiem amenaçant, és perquè no tenim eines, o no ens les donen o no ens les deixen compartir, per llegir el present. I quan convido, al final del llibre, a tornar a aprendre a llegir com ho havíem fet sempre, que ha sigut una pràctica emancipadora bàsica de l’educació i de la pedagogia revolucionària, és perquè crec que l’alfabetització, avui, no és aprendre a llegir les lletres, on tots ja hi arribem, sinó poder llegir junts el nostre present. Aquesta lectura que genera sentit, context, composició, trobada, és la que obre futurs. I no com fan tots aquests imaginaris totalment dislocats, i que s’expressen, per exemple, en aquesta passió que tenim ara per les utopies i les distopies. Les utopies i les distopies s’escriuen o s’imaginen quan no hi ha relació entre el present i el futur, s’escriuen des d’aquesta desconnexió. I es tracta de reconnectar, i reconnectar és llegir, i llegir és precisament donar sentit a allò que sembla que no en té gens, i que és, avui dia, el nostre present.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article