“El tercer sector surt de la pandèmia tocat i decebut. Cal una aposta valenta”

Joan Segarra | President de La Confederació

Joan Segarra, president de La Confederació, la patronal del tercer sector, ho repeteix una i mil vegades: “El tercer sector surt de la pandèmia tocat i decebut”. A tots els mals endèmics que l’acció social arrossega, com la congelació de les tarifes, la precarització de les condicions laborals i la falta d’una legislació en favor de la concertació tal com reclamen les directrius europees, s’hi va sumar la pandèmia. El repte, ara, és de dimensions descomunals, reconeix. “Quan es va declarar el confinament, no partíem de zero, veníem de denunciar una dècada perduda. Estem pitjor del que estàvem”, es lamenta Segarra. Per això, considera que cal una “aposta valenta”, polítiques que reverteixin, no només els efectes de la crisi derivada de la Covid-19, sinó que permetin “donar la volta al model econòmic” per tal de construir una societat cohesionada. 

“La relació amb l’exconseller va anar de més a menys. Va faltar un punt de comprensió. Hem notat que les paraules no es corresponien amb els fets”

Creu que amb el nou Govern hi haurà més transversalitat i que, per tant, hi haurà d’haver també molta més interlocució. I això, lluny d’espantar-lo, sembla que l’esperona, però també admet que a l’administració li falten idees i força per desenvolupar-les. De motius per pensar-ho no n’hi falten. “Aquella idea d’ajuntar Treball i Afers Socials que va tenir l’exconsellera Dolors Bassa, tot i que la comparteixo i filosòficament podia estar bé, va crear un monstre de conselleria difícil de gestionar”, resumeix només començar. Després, hi afegeix la manca de diàleg i la invisibilització de l’àmbit social. “Hem quedat arraconats. Si Educació i Salut són pilars de l’Estat del Benestar, per què l’àmbit social no? Ha de ser-ho, perquè tots aquests pilars estan interrelacionats. Volem tornar al 2008? Volem tornar a viure una pandèmia en aquestes condicions? Jo vull un país de mestres, de sanitaris, de professionals de l’acció social…”, s’esplaia.

Així, com valora La Confederació l’acció de l’exconseller Chakir el Homrani?

A banda de les enormes dimensions de la conselleria, moltes vegades ha faltat aquests darrers quatre anys que la coordinació entre els dos grans àmbits del Departament funcionés. I la interlocució amb el conseller ha anat de més a menys, sincerament. 

De més a menys, per què? Si hauria de ser tot al contrari, amb la pandèmia que ens ha caigut a sobre.

El conseller era un diputat que coneix el sector del treball, perquè ve del sindicalisme, però la realitat de la pandèmia va fer que la part de drets socials agafés molt de pes i potser ell no la coneixia tant. Al principi, va haver-hi molts espais de trobada, però al final la relació no va ser tan bona com hauria d’haver estat, i la pandèmia hi va tenir molt a veure. Va faltar un punt de complicitat, de comprensió. En algun moment també hem notat que les paraules no es corresponien amb els fets. Parlàvem del tercer sector com a aliat principal, però a l’hora de concretar-ho no ens n’hem sortit. El debat sobre l’actualització de les tarifes ha estat complicat, però és que al final no et sabria dir quan va ser l’última reunió amb el conseller… en algun moment vam deixar de tenir relació. 

La Confederació ha titllat els darrers deu anys de gestió de l’acció social com a “fracàs”, perquè no hi ha hagut manera de renovar les tarifes congelades fins fa pocs mesos.

Correcte. Vam fer aquella roda de premsa per denunciar l’infrafinançament d’una dècada perduda. En deu anys no només no havien millorat les tarifes i les dotacions pressupostàries, sinó que en algun cas havíem anat enrere. Vam fer un desglossament per àmbits: gent gran, infància, discapacitat... Ara no podem afirmar que no s’han tocat les tarifes, perquè sí que s’han actualitzat, però no prou. Es van incrementar, sí, però va ser sense negociació. Directament ens van dir: “Ho decidirem nosaltres i, si us agrada, bé; i si no, també”. I estem demanant dues coses: revertir aquest infrafinançament, és a dir, recuperar tots aquests diners perduts, però a més posar les tarifes al dia i fixar un sistema de revisió i de millora més o menys estàndard. I hem quedat pendents de si això s’inclourà en els pressupostos, o no. 

“Cal fer una injecció real cap al sector social, que vam valorar en uns 600 milions. No podem anar any a any amb una negociació terrible”

Tot això té una afectació directa sobre la negociació col·lectiva, perquè els treballadors fa anys que alerten d’una gran precarització.

Les professionals i els sindicats ens retreuen que no apliquem les millores promeses, però nosaltres necessitem poder-les cobrir. Som els primers interessats que les nostres professionals cobrin més. Però quan nosaltres fem unes propostes d’increments a l’Administració, per exemple, d’entre el 3% i el 5%, i ens en dona només un 1%, ens és difícil de revertir la manca d’inversió. Els petits increments sempre són d’agrair, però no resolen la situació. Cal fer una injecció real de diners cap al sector social. 

De quan ha de ser aquesta injecció real? Posem-hi xifres.

En el seu moment la valoràvem en uns 600 milions d’euros. Estem parlant d’una gran quantitat, per tant, no podem anar any a any amb una negociació desgastadora i terrible en la qual només aconseguim una part. Volem poder-ne parlar i explicar-ne els motius i poder veure per mòduls, en el cas de les tarifes, què és el que cobreixen i què no. 

També heu arrossegat la Llei de concertació, que havia d’ajudar a prioritzar les entitats per sobre de les empreses en la gestió dels serveis d’atenció a les persones, tal com recomanen les directives europees, però ha estat una taca negra, amb una Llei de contractació, l’anomenada Llei Aragonès, que ho va acabar d’empantanegar tot.

La Llei de concertació va ser un compromís del conseller a finals del 2019. Després hi ha hagut altres compromisos. I sí, la Llei de concertació ha estat molt afectada pel fracàs de la Llei de contractació. En som plenament conscients. El fracàs els va fer dir: “Ostres! Ara no podem treure una Llei de concertació, perquè se’ns tornaran a tirar a sobre!”. En podríem parlar molta estona, de com es va portar la negociació... Nosaltres sempre vam dir que no era la normativa que estàvem demanant i, finalment, el que va passar va ser que després de dues o tres reunions sobre concertació, vam deixar de reunir-nos. 

Us van deixar de convocar?

Cada vegada que insistíem en activar-la, ens donaven llargues i no concretaven. Fins que al final vam veure que passaria a la següent legislatura. Per això hem insistit tant en campanya electoral que volem aquesta Llei d’acció concertada, i la volem ja! De fet, en l’última reunió amb l’equip de Chakir el Homrani, a principis del 2021, sí que van expressar la voluntat de tenir-la. Hem aconseguit signar la Llei d’economia social, i després ve la de la concertació i, després, la del tercer sector.

“No pot ser que perquè en alguns sectors concrets hi hagi hagut empreses mercantils no puguem fer una Llei d’acció concertada com Déu mana”

Però la Llei de concertació hauria de beneficiar només les entitats sense ànim de lucre, oi? Quan els periodistes hem preguntat als alts càrrecs sobre això, semblaven compromesos, però després afirmaven que afegirien un segell social que les empreses privades podran aconseguir si compleixen uns determinats requisits i que els permetrà fer-se càrrec també de la gestió de serveis públics. Per tant, quin és l’objectiu d’aquesta Llei de concertació, al capdavall?

El problema el tenim aquí. Nosaltres com a sector estem demanant una Llei d’acció concertada que fonamentalment es faci amb el tercer sector com s’ha fet en altres comunitats autònomes i com les directives europees reclamen. Si això ho volem fer per desmercantilitzar els serveis públics, ho hem de fer amb les entitats sense afany de lucre. El problema és que aquests alts càrrecs de seguida et surten amb allò de “No podem deixar tothom fora”. 

I com combateu aquest argument?

Posem dades sobre la taula. Excepte en les residències de gent gran i centres de dia i una part del lleure educatiu, la resta dels serveis públics d’atenció a les persones els gestiona el tercer sector. No hi ha empreses privades ni al sector de la discapacitat, ni a l’atenció precoç. Cap operador mercantil. Perquè no interessa, perquè no els deu sortir rendible... Si parlem d’uns sectors molt concrets, doncs debatem-ho. Però d’entrada no pot ser que perquè en alguns sectors concrets històricament hi hagi hagut empreses mercantils no puguem fer una Llei d’acció concertada com Déu mana. Hi poden haver períodes de carència, però la Llei ha de ser molt explícita perquè el sense afany de lucre tingui el pes que li correspon. A més, si han de gestionar alguna cosa amb l’empresa privada, sempre tindran la Llei de contractació catalana que crec que està al programa de Govern, no?

Cal que els polítics, per tant, es mullin.

Aquí és on nosaltres reclamem i trobem a faltar l’aposta valenta, sí. Si el polític ha fet servir arguments com el de la desmercantilització dels serveis d’atenció a les persones, quan ens asseiem a la taula o quan parlen amb els mitjans, no comencem a posar-hi peròs... I en tinc un exemple molt clar. Com a pas previ a la Llei d’acció concertada, els polítics ens van dir que, com que no hi arribaríem ràpidament, necessitàvem fer un decret... i vam fer el decret de concert. Allà, ens deien, incorporarien alguns elements condicionants que conduïssin cap a la concertació que reclamàvem. I ara ho llegeixes i el nivell d’exigència és decebedor, perquè el que diu és que tenim “un model de governança participada” i el Florentino Pérez, per posar un nom, ja et farà com sigui aquest “model de governança participativa”.

“Si el polític ha fet servir arguments com el de la desmercantilització que no comenci a posar peròs...” | Cristina Allué

Aquest nivell baix d’exigència s’ha evidenciat, fins i tot, amb administracions que es diuen progressistes, com l’Ajuntament de Barcelona. Es van establir clàusules socials en els contractes i no han servit perquè, per exemple, l’atenció domiciliària torni a caure en mans d’empreses privades. Si amb clàusules socials incloses acaba guanyant una empresa privada, potser val més no externalitzar res, no?

I en el cas de l’atenció domiciliària de Barcelona la resposta que donen és “Bé, però és que només s’ha presentat una entitat social, que no ha guanyat”. I la pregunta que ens fem nosaltres és: “I per què no s’ha presentat cap més entitat social?”. Potser perquè posen unes condicions i uns plecs econòmics que ho fan molt complicat… Per què no fan blocs més petits d’adjudicació? Però, és clar, ho segueixen fent a la manera que ho fan… I al final, tornem al mateix: cal una aposta valenta per fer normatives que afavoreixin el sense afany de lucre. No estem demanant que ens regalin la gestió dels serveis. Nosaltres apostem per la igualtat, la màxima qualitat, amb tota la tutela que calgui, amb titularitat pública, evidentment i, per tant, amb supervisió.

“L’Administració posa unes condicions i uns plecs econòmics que ho fan molt complicat… Per què no fan blocs més petits?”

En la dicotomia entitat social o empresa, també hi ha un altre debat: els treballadors no noten la diferència en les condicions laborals, que són igual o més precàries quan es treballa en el sense ànim de lucre.

Les condicions laborals, d’una empresa o d’una entitat, són les mateixes, perquè venen fixades pels convenis col·lectius sectorials; i les condicions dels convenis estan absolutament condicionades al finançament dels serveis. On sí que haurien de notar la diferència, i no dic que sempre passi, és en la manera de treballar, en el tracte. Però ho hem d’acceptar, sí, hem de trobar la manera que les condicions laborals de les professionals d’un servei públic siguin les millors possibles. I, aquí, també hem de tenir en compte que la pandèmia ha demostrat que el sector social no està ben pagat ni ben reconegut. Catalunya ha de fer una reflexió seriosa i decidir si té sentit que siguem estratègics per al país. La pandèmia ens demostra que les cures són imprescindibles. Nosaltres sempre diem que els serveis socials som els més pobres de tots els treballadors públics, però el personal sanitari tampoc està ni ben pagat ni ben reconegut. 

Si no hem aconseguit finançar el sistema de salut o l’educatiu com es mereixen, i això ho diuen des dels moviments socials fins als sindicats passant per les patronals, com finançarem uns drets socials que ni tan sols estan reconeguts com a prioritat? Sembla que hi ha un compromís eteri de l’Administració, mentre que el context social és molt dur.

Anem cap a un moment molt complicat, sí. Perquè el problema és doble. Primer, que hi hagi reconeixement per part de les administracions, que no el tenim. I segon, i aquesta és una lliçó de la pandèmia: al tercer sector ens hem queixat que hem quedat invisibilitzats, arraconats i hem desenvolupat aquesta teoria que, quan es parla de Salut o Educació, tothom se sent interpel·lat, però quan es parla de l’àmbit social es tendeix a pensar que això no ens afecta. Com que no soc una persona amb discapacitat ni en situació vulnerable… I justament la pandèmia el que ha demostrat és que tots som vulnerables, i no només perquè tothom pot agafar la Covid-19, sinó perquè molta gent, avui, no té feina i ha de demanar menjar i ni s’ho hauria plantejat. Si Educació i Salut són pilars de l’Estat del Benestar, per què l’àmbit social no? Ha de ser-ho, perquè tots aquests pilars estan interrelacionats.

“La reflexió ha de ser molt de fons. No només hem de millorar la Salut, l’Educació o l’Acció Social. Hem d’anar més enllà. Li hem de donar la volta a tot el model”

No sembla que aquesta sigui una reflexió que hagi quallat en la majoria de la societat…

I dins de l’administració també hi ha dinàmiques que s’arrosseguen fa molts anys… Amb la pandèmia, el Departament de Salut, és lògic, ha agafat la força que ha agafat, perquè s’ha fet una feina espectacular. I també Educació. Però l’àmbit social ha quedat diluït. I a sobre hem tingut la mala sort que la Covid-19 va massacrar les residències i el context ens va posar a la picota… La reflexió que ha de fer la societat ha de ser molt de fons. No només hem de millorar la Salut, l’Educació o l’Acció Social. Hem d’anar més enllà. Volem tornar al 2008? Volem tornar a viure una pandèmia en aquestes condicions? Li hem de donar la volta a tot el model econòmic. Aquest Estat del Benestar l’hem d’enfortir. Jo vull un país de mestres, de sanitaris, de professionals de l’acció social… Nosaltres apostem per l’economia social. Volem anar cap aquí, cap al repartiment de la riquesa. I les conclusions que comencem a veure de la pandèmia s'assemblen tant a la sortida de les altres crisis… 

…que sembla que no ha servit de res tot plegat? 

Hem cantat, hem aplaudit, ens hem dit tots bones paraules, però sí, de què ha servit? Sí que hi ha una part de la societat que crec que ho ha entès o, com a mínim, ho ha viscut, però crec que les reflexions han de ser polítiques. Els discursos que fan sembla que van cap aquí. El primer acte que ha fet com a president Pere Aragonès ha estat a la unitat de salut mental del Taulí. Perfecte. Abans se n’anaven a la Seat. Però més enllà d’això necessitem gestos, i gestos valents.

El programa electoral recull 700 milions de rescat social. Però no tenim cap certesa de com es concretarà i si serà prou. I, a més, La Confederació calcula, com ha dit, que només per a les entitats calen aquests 600 milions. Les xifres no sembla que quadrin. Això són gestos valents?

No, i a més es barregen dues coses, en aquesta cerimònia a vegades interessada de no explicar les coses. Al tercer sector, tenim dues dimensions, que recullen la Taula del Tercer Sector i La Confederació. La Taula batalla per aquests 700 milions d’euros, que són per al rescat directe de les famílies, per a l’habitatge, per combatre la pobresa, per a les pensions… Però després a La Confederació estem reclamant aquest sistema de serveis socials potent que sembla que l’administració també vol crear, però que en una part molt important no gestiona l’administració, sinó les entitats. La responsabilitat és de l’administració, i potser això no estem sabent explicar-ho bé. El que no pots fer és delegar-me el servei públic, però no donar-me el finançament necessari per atendre aquelles persones que, al final, també seran les beneficiàries del rescat social.

També sembla que l’administració està venent amb molta esperança els recursos que han de venir de la Unió Europea per afrontar la crisi derivada de la Covid-19, però no s’explica que aquests fons no serviran per desenvolupar projectes petits o polítiques públiques, sinó que beneficiaran grans projectes estratègics confinançats i, per tant, molt probablement només hi podran aspirar grans empreses privades.

I té diverses arestes, aquest missatge. Una és la que expliques: que seran projectes que l’entitat haurà de cofinançar, per tant, no seran projectes per a entitats petites. Una altra, que aquests diners no serviran per oferir aquell servei públic que tu estàs obligat per llei a oferir. I una tercera, que políticament ja ens avisen, o ho intuïm, que això vindrà tot decidit des de Madrid i que, a més, les grans empreses de l’IBEX estan escombrant cap a casa seva. Amb la qual cosa tornarem una altra vegada als disbarats… I insisteixo de nou amb la comparació amb la crisi del 2008: els que estaven malament, sortiran pitjor; els que estaven bé, sortiran millor.

Aquesta baralla entre administracions també amaga un debat de fons.

És clar. Per la pandèmia, ara parlem d’inversió social, però fa molts anys que al tercer sector parlem de quin és el percentatge que assumeix l’Estat i la Generalitat en comparació amb altres països d’Europa. I el mateix podríem dir en Educació o Salut. 

“Els polítics pensen que sempre ens estem queixant, i no s’adonen que tenim una amenaça real, que ens hi juguem la cohesió social”

La inversió social d’on surt?

Dels recursos públics. I d’on surten, aquests recursos? Del que recapta l’administració. Ja sabem que Catalunya no té tota la capacitat recaptatòria en l’IRPF o altres impostos, però s’han de poder fer coses, els pressupostos s’han de poder repartir d’una altra manera. No qüestiono que s’hagi d’invertir en indústria, però, escolta, és que estem parlant d’àmbits que ens permeten mantenir els mínims d’una societat. Tinc la sensació que de vegades aquests polítics pensen que sempre ens estem queixant, i no s’adonen que aquí tenim una amenaça real, que ens hi juguem la cohesió social, que cada vegada hi haurà més desigualtats. Fa temps vaig llegir sobre el concepte de la revolta de la misèria… i potser anem cap aquí. Hem vist aquests mesos de pandèmia les cues de la fam i les hem assumit com una emergència, però no pot ser que aquest sistema assistencialista es consolidi a la Catalunya de l’any 2021. Hem de donar oportunitats a la gent. On quedaran aquells lemes de “No deixarem ningú enrere”? Això no pot ser tan car.

Així com la comunitat educativa reclama una inversió als pressupostos del 6% del PIB o el sector cultural en reclama el 2%, teniu calculat a l’acció social quin hauria de ser aquest percentatge?

No, no ho hem fet mai, però potser seria una manera d’explicar-ho. Fa molts anys que els polítics ens diuen que els pressupostos que aproven són els més socials de la història. I això és molt fàcil de dir, és clar, perquè és evident que el percentatge social ha anat pujant, però dins d’aquest paraigua social ho inclouen tot.

Una altra promesa electoral són 917 milions de més que serviran per implementar el pla estratègic del sistema de serveis socials. Aquesta xifra ja estava compromesa en la legislatura passada i és un import al qual s’arribarà progressivament el 2025. No sé si un compromís ja signat de la legislatura passada es pot vendre com una gran mesura del nou Govern, sobretot quan, en realitat, és el que l’administració calcula que necessitarà per sostenir l’àmbit social.

Tots els diners que arribin de més estaran bé, però sí, són uns imports que ja s’havien compromès a invertir. I no oblidem una cosa: al sistema de serveis socials, bàsics i especialitzats, hi ha el que gestionen directament els ajuntaments i la Generalitat i tot allò que fem les entitats. I sembla que l’administració, de vegades, només mira cap a una banda, i a sobre serà progressiu. Ara per ara, estem en una situació en què possiblement no tindrem pressupostos per al 2021, sinó que prorrogarem els del 2020. I, per tant, ja haurem de batallar pels pressupostos del 2022, perquè siguin autènticament socials. 

“Quan al final aconseguim la Renda Garantida, entrem en un maremàgnum de burocràcia on tot es perd” | Cristina Allué

També hi ha el repte d’una implementació més majoritària de la Renda Garantida.

Nosaltres estem absolutament alineats amb el que diuen la Taula del Tercer Sector i ECAS: cal fer una revisió de la prestació. Aquest és un exemple més que hi ha una bona política entre l’administració i les entitats que, posteriorment, no acabem implementant bé. Això és el que hem d’evitar, perquè estem jugant amb la vida de persones vulnerables que depenen d’aquests ingressos. Per tant, hauríem d’actuar amb més responsabilitat, amb la màxima eficàcia.

“La pandèmia ens ha trastocat moltes coses i ara parlem de les conseqüències socials que tindrà, però saps? Plou sobre mullat”

La Renda Garantida sembla simplement una millora en l’ajut que ja existia per a rendes mínimes. L’abisme entre els beneficiaris que les entitats i els promotors de la prestació esperaven i els que han estat finalment ha generat desconfiança. I sembla que l’Ingrés Mínim Vital de l’Estat va pel mateix camí… A banda, ara s’ha de debatre com fer complementàries ambdues ajudes a Catalunya.

Genera desconfiança i frustració, perquè a més ha sigut una iniciativa que ha estat reclamada per les entitats i els moviments a través d’una iniciativa legislativa popular. Quan al final ho aconseguim, resulta que hem entrat en un maremàgnum de burocràcia on tot es perd. Ara tot sembla indicar que les ajudes de l’Estat de l’Ingrés Mínim Vital seran gestionades per Presidència de la Generalitat. Si això ha de servir perquè les coses millorin, perfecte. Han de ser efectius. Estem en un context en què haurem de pencar molt, perquè anem tard i hem perdut molt de temps. Hi ha molta feina per fer i l’administració haurà de deixar enrere els recels amb les entitats. Hem de treballar plegats i sumar, perquè, si no, tindrem un problema. Si volem ajudar les persones, com amb la vacunació, que s’està fent tan bé, no posem més traves, no ho fem més complicat. 

I creieu que una prova pilot de Renda Bàsica Universal és prou per fer evolucionar la Renda Garantida cap a una ajuda més generalitzada? Hi ha figures molt properes als partits que aposten per aquesta Renda Bàsica Universal i sorprèn que, al final, la mesura només entri dins del programa perquè la CUP insisteix i com a prova pilot. Aquesta no és l’aposta decidida que el tercer sector reclama al Govern.

Una prova pilot sempre és més que res, però tornem-hi: aquest país aposta per polítiques socials de veritat? Doncs som-hi! La pandèmia ens ha trastocat moltes coses i ara parlem de les conseqüències socials que tindrà, però saps? Plou sobre mullat. El 13 de març, quan es va declarar el confinament, no partíem de zero, veníem de denunciar una dècada perduda, d’alertar de moltes deficiències, de demanar una Llei d’acció concertada... La pandèmia ha sigut un roc que ens ha caigut a sobre que encara ens ho ha fet tot més complicat. Estem pitjor del que estàvem, per tant, fem polítiques socials que reverteixin tot això. No es tracta de fer polítiques que ajudin al sector i a les persones a sortir de la pandèmia. És que venim de més enrere. Per què ha servit la pandèmia? Per adonar-nos que Salut arrossegava unes retallades i que calia ficar-hi diners. Doncs es tracta d’això, que algú s’hi posi de veritat, que s’atreveixi.

Amb la catàstrofe que s’ha viscut durant la pandèmia a les residències de gent gran, el nou Govern no ha concretat com reformular tot el model. Tampoc hi ha una aposta decidida per la Llei de la dependència, que l’Estat no ha complert mai. I no s’ha acabat aprovant mai la Llei catalana d’Autonomia Personal. Què hem de fer?

El resum de la manca de valentia és el que ha passat amb les residències durant la pandèmia, i el que no s’ha analitzat encara i que caldria analitzar. Per què Salut va haver d’assumir la gestió de les residències? No estaven preparades per donar una resposta sanitària i potser, en un moment de màxima emergència, es van prendre males decisions. 

“L’Estat del Benestar és la garantia que qualsevol té dret a ser atès. Serà una legislatura molt complexa, molt intensa, molt legislativa”

No hi havia cap control, perquè no hi havia cap cohesió territorial ni de model.

És clar, pel model. En molts moments hem sentit que l’administració pensava el sector sense el sector. Sobre el model d’intervenció, sobre el model comunitari, l’administració va pensant, però no compten amb nosaltres. Et van col·locant els avis a la residència com en un aparcament, però no compten amb el sector. I ara, i ho vaig escriure durant la pandèmia, resulta que Salut i Drets Socials es posaran d’acord per treballar un model? No ho faran. Per a Salut fer-se càrrec de les residències és un maldecap. De moment, s’ha quedat la gestió per controlar la situació i que no se’ls escapi res de les mans, però… També es va parlar durant uns anys de fusionar les conselleries, però això tampoc ho faran.

Potser seria tan fàcil com exportar el model d’inscripció de l’educació al model de gent gran. Com pot ser que hi hagi milers d’avis que no poden accedir a una plaça pública o concertada en una residència? 

La comparativa és la mateixa, sí, i hauria de ser així amb tots els trams d’edats i per a les persones amb discapacitat física o intel·lectual, per a l’atenció precoç de zero a sis anys o en les places de les escoles bressol. Això és l’Estat del Benestar, és la garantia que qualsevol té dret a ser atès.

La conclusió seria que estem davant d’un sistema social caduc que necessita ser reformat?

Serà una legislatura molt complexa, molt intensa, molt legislativa. “Ja sereu capaços de posar en marxa tres lleis?”, ens pregunten des de la política. Nosaltres els diem que ho patirem, però que ens en sortirem, i que a nosaltres el que ens preocupa és que ells siguin capaços de donar-nos resposta. Recordes el discurs d’investidura de Pere Aragonès, en què va invertir mitja hora al Parlament llistant totes les lleis que cal aprovar? És una llista llarguíssima… Totes aquestes lleis s’han de fer i et puc assegurar que per les nostres tres anirem a totes, perquè són fonamentals. I els demanarem que estiguin a l’altura. I, després, haurem d’estar atents perquè aquestes lleis no quedin en paper mullat, que es concretin, perquè no passi el que ha passat amb la Renda Garantida. El tercer sector surt d’aquesta pandèmia i d’aquest últim mandat molt tocat i decebut i, ara, tenim molta confiança en aquesta legislatura que comença.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article