“Connectar amb la pròpia capacitat creativa genera un altre punt de partida davant la vida”

Marta Esteve | Directora de la Fundació Carulla

Marta Esteve ho té molt clar, i no dubta ni un segon: la cultura ha de donar resposta als reptes socials per ser realment transformadora. La directora de la Fundació Carulla, que va assumir el seu càrrec el 2016, va experimentar, durant la seva trajectòria anterior en entitats del món social —com la Fundació Ires, Càritas o Fundació ‘La Caixa’—, com a l’apropar l’experiència artística a persones en situació de vulnerabilitat es donava un canvi real i tangible en les seves vides. Esteve, llicenciada en Dret i Treball Social, vol apuntalar, des dels diversos projectes culturals que impulsa la fundació, aquest canvi de paradigma per fer que la cultura sigui un motor de transformació social. Un d’ells és el ‘Mutare’, un espai de diàleg, reflexió i acció sobre com la cultura transforma la societat, que es celebrarà aquest 26 de maig a Barcelona. 

Des de la seva arribada a la direcció de la Fundació Carulla, s’ha fet una aposta ferma per potenciar la transformació social a través de la cultura. Per què?

Arribo a la Fundació Carulla el 2016, i era una fundació cultural que apostava per un model de mecenatge més clàssic. Ho feia a través de premis, com el Baldiri Reixac, el Lluís Carulla; o el Francesc Candel. Així mateix, la fundació compta amb l’Editorial Barcino, dedicada als clàssics medievals, i dirigida a l’àmbit universitari, i el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí. És a dir, una fundació que donava suport a projectes i que ha aconseguit moltes coses importants, i amb molta intenció, però des d’una perspectiva de mecenatge, exclusivament.

Per quina raó es dona un viratge social? 

Jo venia del sector social, i allà conec el projecte Apropa Cultura, que vam incorporar a la Fundació Ires, on jo treballava. Va ser un canvi increïble veure com els projectes no només se centraven a ajudar a la gent perquè sortís de la seva situació, sinó que també es fomentaven les seves potencialitats artístiques i culturals,  empoderant-les. Així em vaig adonar que la cultura és un motor de transformació social molt bèstia. Així, connectar amb la pròpia capacitat creativa genera un altre punt de partida davant la vida.

“La cultura, especialment la d’entitats públiques, ha de ser equitativa i accessible”

Per què hi ha un canvi?

Perquè la cultura posa les persones en un espai d’equitat i d’igualtat. Et permet parlar des d’un altre lloc, i imaginar-te d’altres maneres, i també et dona l’oportunitat de sortir del teu dia a dia, que és molt dur. Per això, la cultura, especialment la d’entitats públiques, ha de ser equitativa i accessible, i els espais culturals han de tenir un projecte social per ser realment transformadors. Quan entro a la fundació proposo una nova estratègia que passés per treballar des de la cultura com un motor de canvi social, perquè permet millorar la vida de les persones, genera oportunitats en les comunitats i desenvolupament econòmic en els territoris. Tu poses un projecte cultural en un territori i passaran coses. 

Com va conduir tota aquesta transició?

Vaig pensar com s’actuava al sector social, i com el podia traslladar al cultural. Són dos sectors que en realitat s’assemblen, ja que els dos tenen pocs recursos. Tot i que viuen en precari tots dos, l’àmbit social, hi ha molta tradició de treball en xarxa, i el sector cultural estava més parcel·lat. Vaig plantejar-me com posar en diàleg la cultura, primer entre ella mateixa, i entre totes les disciplines, per treballar conjuntament. I llavors vam crear ‘Mutare’ el 2018. Sense saber què passaria i si funcionaria. Però la jornada va ser un èxit, va venir molta gent.

Quina és la proposta de valor de l’esdeveniment?

Arts i inclusió social és un tema molt treballat, i el que no volíem era fer un altre simposi sobre aquesta qüestió. ‘Mutare’ és una experiència immersiva, experiencial i emotiva. Vivim en un món on has de saber què passarà, on aniràs, quan començarà i quan acabarà... I el ‘Mutare’ convida a obrir-nos i deixar-nos emportar. Enguany, la proposta de valor és viure des de l’experiència artística com les arts connecten amb la vulnerabilitat. Així mateix, un altre valor és connectar amb l’altre, mirar-te i dir: qui ets, què fas i què podem fer junts. Tothom qui està allà té el desig, les ganes i el convenciment que la cultura pot transformar el món.

“Tothom qui ve al ‘Mutare’ té el desig, les ganes i el convenciment que la cultura pot transformar el món”

A qui va dirigit especialment?

Aquest ‘Mutare’22: Vulnerarts’ està dirigit al sector cultural i artístic, i també a professionals del sector social que treballen dia a dia en l’atenció directa a col·lectius vulnerables. Realment, podria venir qualsevol persona, i tothom el gaudiria, però en aquest cas el que volem és potenciar aquest diàleg: ens hem de conèixer més, i ens hem de conèixer des d’una altra mirada, des de l’experiència de l’emoció.

Què aporta aquesta mirada experiencial?

Tots tenim poc temps, pocs recursos i molta necessitat, i això et porta a estar en un dia a dia molt trepidant, i amb poc espai per a la connexió. Crec que les arts són molt potents per aconseguir connectar. Fixa’t en el projecte de les Impuxibles, per exemple. És igual que hagis vist 300 documentals sobre què implica tenir TOC, allà connectes immediatament. Al ‘Mutare’ aprofitem aquesta altra manera de connectar.

Així mateix, ‘Mutare’ incideix molt en la cocreació i en la sinergia entre els diferents actors socials. Per què?

Sempre he pensat que es dona una gran pèrdua de valor en alguns esdeveniments, perquè les persones assegudes entre el públic podrien estar a l’escenari. Estem convocant a professionals dels sectors cultural, social i educatiu amb moltes coses a dir, però tenim una limitació horària i n’has d’escollir quatre o cinc experiències. Com captar tot el que té a dir aquesta gent? Treballant en equip i intentant buscar un espai per posar en comú experiències, perquè el valor de ‘Mutare’ és la participació. Ho hem fet així des de l’inici, i de fet, en la primera edició els grups de treball van propiciar el decàleg d’allò que ha de tenir un projecte cultural per ser transformador i tenir impacte social.

I què ha de tenir?

Ha de ser un projecte que neixi amb esperit de compromís i repte social, i que qüestioni què es vol canviar. També, que impulsi la participació, que no tractin les persones com un públic passiu sinó actiu. Un altre aspecte seria el treball en xarxa, cal sumar la gent. D’altra banda, han de tenir una metodologia, que es puguin mesurar els resultats, i que sigui sostenible: perquè realment pugui ser transformador, ha de ser sostenible en el temps.

Algun exemple de projecte que compleixi tots aquests punts?

Un exemple clar és el projecte Nilak, l’últim premi Lluís Carulla. Dona resposta a un repte social, com és facilitar l’accés cultural, ja que hi ha un 26% de comarques a Catalunya que no tenen cap equipament d’arts escèniques. Ells plantejaven una carpa itinerant que recorre tots aquests territoris, aportant innovació artística en aquestes zones i impulsant als artistes locals, perquè hi ha molt de talent a Catalunya, però no tothom té espai per exhibir-lo. Han treballat en xarxa amb instituts i escoles, fent creacions comunitàries, perquè quan arriba a un territori aterra durant uns 15 dies. 

Marta Esteve, a la seu de la Fundació Carulla, a Barcelona | S. Rodríguez 

Creu que hi ha alguna disciplina artística en concret que sigui més transformadora que l’altra, o totes poden ser-ho?

En realitat, si hi ha intenció, tot pot mobilitzar i transformar d’alguna manera. Ho fa el Photografic Social Vision, que des de la fotografia dona un espai a persones del barri que passen de no ser ningú a ser vistes per tot el veïnat. Potser les arts escèniques són per excel·lència transformadores. Des de la fundació impulsem, per exemple, unes beques SOS Cultura per a arts de carrer, perquè és justament al carrer on una proposta artística pot arribar a tothom. No ens podem oblidar de la música, que també té un poder brutal per emocionar. En general, totes les arts ho tenen. Fins i tot la literatura, que és més íntima, aconsegueix generar aquesta transformació individualment, perquè té un impacte emocional.

Avui dia és un valor afegit si un projecte artístic té una mirada social, i el públic ho reconeix. 

Per sort, hi ha hagut un canvi, en aquests darrers anys, i tots hem fet el mateix camí. Al final, si volem que la cultura sigui important en les nostres vides, ha de parlar de les nostres vides.

“Si volem que la cultura sigui important en les nostres vides, ha de parlar de les nostres vides”

Com es pot aterrar un projecte artístic perquè realment transformi la vida en els barris on es donen més desigualtats socials? 

Hi ha molta cultura i creació artística a tot arreu, i és curiós perquè de vegades en algunes zones amb menys recursos és on més creativitat es dona, amb un potencial molt fort. Crec que s’hauria de potenciar més la part artística en els plans comunitaris, per exemple. I s’ha de fer des del diàleg: comencem a pensar junts.

I des del món social i el món cultural, com es dona aquesta interlocució amb els col·lectius vulnerables?

Una de les artistes becades amb la SOS Cultura està fent un projecte amb dones del Besòs que anaven al centre cívic i feien una activitat de gimnàs allà. Aquesta noia és ballarina i va anar ella a impartir les classes, treballant des del cos, el moviment... Una d’aquestes dones vindrà al ‘Mutare’, i quan la sents parlar, explicant que mai havia pujat a un escenari, i que mai havia rebut un aplaudiment, ni que mai havia sentit que podia fer això… Això és una altra manera de sentir-te una persona potent, i tots els exemples de la part Inspira, al ‘Mutare’, parlen d’això. No són grans experiències amb un pressupost enorme, sinó que són projectes locals i petits.

L’art com una forma d’alliberament? 

És un poder que tenim tots, tot i que amagat, perquè durant molt de temps hem sentit o experimentat la cultura d’una forma molt determinada i encorsetada. Però el valor és adonar-te que tots tenim un poder creatiu que ens dona una força brutal i que ens permet expressar-nos, fer-nos preguntes, relacionar-nos amb els altres d’una altra manera.

“Hem de ser capaços de treballar en aliança, perquè l’art desperta coses, però qui les sosté després?”

Molts d’aquests projectes dels quals parlem pateixen d’un mal endèmic:  sempre tenen problemes per poder-se dur a terme, pel finançament, i molts artistes ho acaben fent literalment per amor a l’art. De quina forma institucions grans com aquesta, o les administracions, poden acabar amb aquesta precarietat?

És un mal endèmic del sector creatiu i artístic. Primer el que hem de fer és posar-ho en valor, hem de saber explicar de què va tot això. Hem de ser capaços de treballar en aliança, perquè l’art desperta coses, però qui les sosté després? És aquí on veig l’aliança amb el sector social o l’educatiu. Per això és crucial que es treballi des dels equipaments culturals estables del territori, i ja està passant amb molts referents com el Teatre Lliure, la Sala Beckett, o el MNAC, convertint aquests equipaments culturals en equipaments per a la ciutadania.

Per què pensa que s’ha donat aquest canvi?

No té sentit fer-ho d’una altra forma. El que em sorprenia és que no passés això abans, perquè es corria el risc de ser molt irrisori, de no ser important. En la cultura hi ha un problema molt crític de públics, però al final els públics hi són. Però, com ens relacionem? Des de dalt programo per a tu? O de tu a tu, obro les portes dels equipaments? En Pepe Serra, director del MNAC diu: “Volem que el museu sigui com el menjador de casa”. I jo crec que és això, o això. No hi ha marxa enrere.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article