“La cocreació és la base del desenvolupament d’una societat”

Lucía Miranda | Directora d’escena, dramaturga i arteducadora

Treballar “amb, de i per la comunitat”. Aquesta és, segons Lucía Miranda, la clau per a la transformació social a través de l’art. Directora d’escena, dramaturga i arteducadora, la val·lisoletana no es talla ni un pèl a l’hora d’afirmar que la cocreació és la base del desenvolupament d’una societat. I no ho diu per dir. Com artista-educadora ha coordinat projectes i facilitat formacions de teatre aplicat a l’educació i la transformació social arreu del món, des de Senegal a Noruega passant per Argentina i Estats Units, entre d’altres. Llocs en els quals ha pogut veure i viure de primera mà com diferents contextos i situacions requereixen de certes tècniques i metodologies. Però, sobretot, ha pogut comprovar que “escoltar, preguntar-se des de l’altre i fer-ho des del respecte i l’escolta” ens permet generar espais on buscar solucions.

Fundadora de la iniciativa cultural i social The Cross Border Project, Miranda serà enguany una de les participants de ‘Mutare’22: VulnerArts’, una jornada de diàleg, reflexió i acció sobre les arts com eines de transformació social, impulsada per la Fundació Carulla

Què és The Cross Border Project?

El Cross Border va néixer fa ja 11 anys a Nova York, perquè jo estava estudiant allà un màster en educació i teatre. Vaig muntar un espectacle a Nova York, De Fuente Ovejuna a Ciutad Juárez, una versió adaptada de Lope de Vega al context dels feminicidis, i vaig fundar la companyia. L’espectacle va funcionar molt bé a Nova York i també a Espanya, on vam fer una gira per tots els festivals de teatre clàssic, i vaig començar a somiar en un projecte on es treballés en la intersecció de teatre, educació i transformació social. En aquell moment no n’hi havia molts, a Espanya. A Catalunya n’hi havia algun més —sempre heu anat d’avançada—, però a Madrid no hi havia a penes res, almenys en la dimensió en què jo ho somiava. Ara som una companyia de teatre professional, l’últim espectacle s’ha estrenat en el Teatre Lliure de Barcelona, on vam estar-hi tres setmanes el mes de desembre amb Casa. Tenim una companyia que treballa espectacles fets des de, per i amb la comunitat, que diem nosaltres.

“Tenim una companyia que treballa espectacles fets des de, per i amb la comunitat, que diem nosaltres”

Què vol dir?

Que tots els nostres espectacles venen de processos compartits amb un grup de persones. Jo soc la dramaturga, però mai estic sola a casa escrivint. Hi ha una part així, sí, però el text deriva d’entrevistes fetes a moltes persones, perquè treballem teatre documental; o d’un procés de creació col·lectiva, de tallers on treballem amb una comunitat; o una combinació d’ambdues coses. A vegades hi ha actors professionals a l’escenari contant les històries d’aquestes persones, i d’altres són les pròpies persones les que conten les històries.

Les seves històries?

Exacte. Tot el nostre treball parteix de la comunitat. I, a part, tenim una escola —que no és una escola física, perquè som cross border: la nostra escola és una maleta— amb la qual donem moltes formacions a professorat, educadors i treballadors socials en les tècniques que nosaltres emprem per treballar amb aquestes comunitats, perquè hi hagi altres persones que puguin realitzar el que fem nosaltres en altres ciutats.

És a dir, treballen situacions de vulnerabilitat a través de l’art. Però, com es fa, això?

Amb molta escolta, amb molta cura —posar les cures, aquesta paraula tan injuriada, en el món del treball—, i amb molta tècnica. Jo crec que no sols té a veure amb l’escolta i la cura, que s’aprenen i s’entrenen, sinó que també hi ha una sèrie de metodologies a l’hora de treballar que ajuden al fet que aquest treball, aquesta escolta i aquesta cura siguin majors.

Quin tipus de metodologies?

Nosaltres treballem molt amb teatre de l’oprimit, d’Augusto Boal, amb teatre documental, que també té a veure amb l’escolta, i fem servir una tècnica que es diu drama in education, que té a veure amb el fet que, quan treballem a l’aula, entrem en rol, entrem en personatge a l’aula, i se segueix tota una línia dramatúrgica. Solem dir que som arteducadors, i tot l’equip treballa en actiu en projectes de creació. Per a nosaltres és molt important que els arteducadors del Cross Border no siguin només educadors, i no estiguin només amb la comunitat, sinó que facin també treball artístic al Lliure, al Centre Dramàtic Nacional, a on sigui, perquè tots els projectes, en aquests contextos de vulnerabilitat, tenen un input de creació artística molt forta. Creiem en l’art com a eina de transformació.

“Creiem en l’art com a eina de transformació”

Creu que hi ha alguna disciplina artística en concret que sigui més transformadora que altres?

Totes poden ser-ho per igual. He conegut a gent que treballa fotografia, dansa, música,... Cada creador coneix la seva eina i també hi ha comunitats o edats —gèneres no— més propícies a usar una cosa o una altra depenent de les seves necessitats. Per això no crec que hi hagi una que sigui més transformadora que una altra, crec que totes valen.

Suposo que la intersecció entre elles també pot ajudar a la transformació.

Clar. Crec que quan treballes en aquests contextos és fonamental conèixe’l, escoltar què tens, qui són, què necessiten. Llavors pots veure quines eines poses a favor d’aquestes persones. Moltes vegades ens criden per a un projecte i ens diuen: “Volem que munteu un projecte de teatre fòrum amb els nois”. Bé, és que primer cal veure als nois, cal escoltar-los! Potser no és teatre fòrum, l’eina ideal per a treballar en aquest context. Potser és teatre documental, dansa, o una combinació de totes. Em molesta una mica, quan la institució a vegades et contacta perquè ha sentit a parlar d’una cosa que fas i que li interessa, i que vol que la facis amb cert grup. Però, el que més t’interessa és la comunitat, no? Llavors hem de veure quina comunitat hi ha i què necessita. És com un metge, que posarà solucions, però primer ha de veure al pacient. Per tant, has d’escoltar què succeeix, i veure quina metodologia apliques, o quin art.

Clar, la persona és el primer.

Totalment, i has de saber escoltar-la. No és el mateix un adolescent de Vallecas que un adolescent de Dakar, al Senegal.

Les seves realitats són completament diferents.

Exacte, i en funció d’això hauràs de treballar una cosa o una altra.

Ha viatjat per tot el món, això també li deu haver permès veure com l’art pot transformar de diferents maneres.

En això he estat molt afortunada, perquè el fet d’haver estudiat fora em va permetre connectar-me més amb el món. Durant moltíssims anys he treballat més fora d’Espanya que dins: Amèrica Llatina, els Estats Units, Àfrica... Això m’ha permès, d’una banda, aprendre moltíssim veient com viuen altres persones, i també com altres professionals desenvolupen el que nosaltres fem en aquests contextos. Poder asseure’t amb una companyia senegalesa, o de Filipines, i estar immersa en el seu procés, i aprendre de com ells ho fan... Sobretot en un món postcolonial tan etnocentrista i tan eurocentrista en el que sembla que els europeus som els que ho sabem tot tota l’estona. Per a mi ha estat un gran aprenentatge, veure com cadascun aplica el mateix que jo sabia però de maneres molt diferents en funció del context.

“Hi ha vegades que el grup necessita un espai on parlar i ser escoltat, un espai de confiança i seguretat” | Javier Burgos

Com ens poden les arts ajudar a reconnectar amb nosaltres mateixos i ajudar-nos a sortir de situacions de vulnerabilitat?

Jo crec que depèn del projecte i del grup. Hi ha vegades que allò que el grup necessita és un espai on parlar i ser escoltat. Un espai de confiança i seguretat, perquè viuen en espais de no seguretat, i potser l’art et dona aquest espai que necessites i que a casa no tens. O potser necessites una casa, perquè ets una comunitat refugiada, acabes d’arribar i estàs completament perduda, i l’art, o aquest espai de creació et genera una comunitat, una casa on pots arribar, ser tu mateix, sentir-te a gust i fer el que et vingui de gust.

“Hi ha vegades que allò que el grup necessita és un espai on parlar i ser escoltat”

És a dir, que depèn del context l’art et pot donar unes coses o unes altres.

Exacte. Quan hem treballat amb comunitats refugiades, ens deien que l’art era casa, era refugi en un moment en el qual en sis mesos havien canviat tres vegades de pis, convivien amb gent molt diferent, passaven per albergs, no controlaven l’idioma. Tenir un lloc on sempre estaran les mateixes persones, on et pots descalçar, on pots deixar la teva motxilla i no has d’estar amb cent ulls, on si vols et tombes i somies durant una estona, i en altre moment pots ballar com fem tots a casa quan ningú ens veu. Això és generar una casa. Si treballem amb adolescents que estan buscant-se, i estan amb el tema del gènere, intentem crear un espai en el qual potser no surten d’allí sabent qui són i què són, però on hagin tingut l’oportunitat per a buscar-se. Sempre dic que nosaltres moltes vegades no trobem solucions, però generem un espai per a la seva cerca, i la seva escolta. Això en una societat que va a una velocitat esbalaïdora i que no dona temps als processos per a un, ja és un trosset de qualitat de vida magnífic.

Com es pot aterrar un projecte artístic perquè realment pugui transformar en els barris en els quals hi ha més desigualtats socials?

Una cosa que aquests projectes necessiten és continuïtat. A Madrid, als llocs on hem aconseguit impacte és perquè les institucions s’han afermat i han estat continuistes amb el projecte. Moltes vegades hi ha ajudes a projectes d’un any o de sis mesos, i això no serveix per a res, perquè no es provoca cap canvi. Serveix com una prova, però no serveix a llarg termini. Per a nosaltres ha estat fonamental una continuïtat en la institució i també en la comunitat, i que un grup pugui estar una temporada llarga: parlo de tres o quatre anys, depèn del procés. I, si estem parlant de territori, sense cap dubte necessita anys.

I, a part de continuïtat, alguna cosa més?

Nosaltres confiem molt en el que anomenem agents locals: treballar amb la pròpia comunitat. Jo soc una dona blanca, molt viatjada i estudiada, però depèn de segons quins contextos, en comptes de convertir-me en una veu de lideratge que pugui mediar en un procés, faig nosa. Per això treballem molt amb gent de la comunitat, i això porta un treball previ. Quan hem treballat amb comunitat gitana ho hem fet de bracet amb gitanos, i eren colíders, comediadors o coeducadors en el procés. Quan treballem amb xavals en context de diversitat cultural, procurem que dins l’equip hi hagi gent de diverses procedències culturals. És fonamental per al canvi, que des de la mateixa institució els diguem que ells poden arribar on nosaltres estem.

Clar, si no continua sent el de dalt i el de baix.

Completament. Treballem en barris amb molts nois i noies que han deixat l’institut, i que si no estiguessin en els nostres projectes no formarien part de res institucional, perquè no van a classe, ni treballen. Estan tot el dia tirats, però venir amb nosaltres a fer teatre els permet realitzar alguna cosa en grup, i no estar sols. I crec que és important que entre els professionals que treballen amb aquests joves també hi hagi gent com ells, perquè si no pensaran: “Clar, tu ets de classe mitjana, els teus pares eren no sé què, has pogut accedir aquí i allà i per això vius de les arts, però com jo no tinc possibilitats, perquè aquest és el meu context...”. Hi ha diversos factors en els projectes en territori que ajuden a què funcionin, però és molt difícil, perquè tant la continuïtat com compartir el lideratge amb la pròpia comunitat són coses molt complicades.

“Tant la continuïtat com compartir el lideratge amb la pròpia comunitat són coses molt complicades”

I es necessiten diners.

Exacte, es necessiten diners. Perquè sempre es parla de coses molt boniques com les cures o l’escolta, treballs que són molt de tu a tu, ficada a l’aula o la sala. Però es necessiten diners per pagar l’aula, per començar! Amb un dels nostres projectes, quan vam fer l’avaluació del primer any, els xavals van dir que el que més els agradava era que alguns dies menjaven gratis. I era un projecte artístic de la pera! Amb això, va caldre replantejar-se els pressupostos i decidir que, en comptes de menjar dos dies, aquests nois el que necessiten és que cada dia hi hagi menjar. Si aquests nois han menjat bé, després pensaran bé, ballaran bé i jugaran bé. Per això els diners són fonamentals i, de nou, l’escolta de què necessita la comunitat. 

Potser cal, per exemple, dedicar menys pressupost a la infraestructura, a l’aula?

Bé, no, perquè crec que el lloc també és important. Que entrin a llocs on altres vegades no han entrat. Per exemple, quan vaig treballar amb la comunitat gitana en un projecte que vam fer a Valladolid, van entrar al Teatre Calderón. El Teatre Calderón, per als val·lisoletans és com per a nosaltres el Lliure o el Teatre Nacional. Doncs mai hi havien entrat, i parlem de famílies senceres. No havien entrat al teatre públic de la seva ciutat, que paguen també amb els seus impostos. No ho havien gaudit. I penso que també és important trencar aquesta barrera i que gaudeixin de la bellesa. Cal trobar un equilibri entre tot això, i per a això es necessiten diners, i es necessita que les institucions també vulguin obrir-se a aquesta mena de projectes, perquè llavors han de muntar unes taules i deixar-nos portar un càtering per a poder menjar tots allí!

Enguany farà la ponència principal de ‘Mutare’22: Vulnerarts’ de la Fundació Carulla. Què destacaria d’aquest esdeveniment?

És la primera vegada que hi aniré, i m’han instat que provoqui una connexió i un diàleg real. Estaré al final de tota la jornada, i el que volen és justament que escolti el que ha passat i que faci alguna cosa amb això que he escoltat. I això, d’una banda, és molt arriscat, perquè potser aquell matí estic molt lúcida, però potser no, així que te la jugues una mica. Que se la vulguin jugar, que vulguin arriscar, i escoltar el que passa de veritat vol dir que des de la fundació hi ha un interès real de canvi i d’escolta dels diferents contextos. Perquè volen escoltar aquests professionals que estan treballant en l’àmbit social, l’artístic, l’educatiu, etc., veure què els passa, què els mou, què necessiten, i treballar amb la pròpia vulnerabilitat, també d’aquests professionals. A mi mateixa em posen en una situació de vulnerabilitat demanant-me això, i em sembla molt autèntic, molt encertat, molt de veritat. No trobes moltes situacions així, des d’una institució. Així que jo destacaria això, el risc i la veritat en la jornada, en el que demanen, en el que busquen.

“Destacaria el risc i la veritat en la jornada Mutare, en el que demanen, en el que busquen”

Clar, ha de viure el que els altres expliquin de les seves vivències, integrar-ho i retornar-ho.

Exacte, retornar-ho d’alguna manera. I buscar la manera de llançar preguntes, de trobar espai perquè tot això que s’ha comptat, aquestes coses que han sortit, ens moguin i ens facin pensar.

De fet, ‘Mutare’ se centra molt en la cocreació. Per què creu que és tan important en el món de l’art i la cultura?

La cocreació és important per a tot el món. Nosaltres vam fer un dels últims projectes amb un laboratori d’enginyeria, i quan vaig entrar i els vaig veure vaig dir: això és una companyia de teatre. Hi havia una directora —una enginyera que era la directora del departament—, però hi havia moltíssima gent pensant alhora, debatent, aportant noves idees, provant coses, veient què no funcionava i tirant-ho, quedant-se amb el que funciona. Crec que la cocreació és la base del desenvolupament d’una societat. Que pensem i que ens equivoquem junts, i que perdonem junts aquestes equivocacions, i que continuem buscant junts és la base per trobar les solucions, per millorar el que ens passa, per trobar els camins. Un sol no fa res; jo sola no faig res. Hi haurà caps impressionants que faran molt sols, però normalment si els poses en escac amb uns altres, si els poses en debat amb uns altres, faran més. I no crec que sigui només per al nostre treball. Tant de bo cocreessin molt més els polítics. Tant de bo s’asseguessin, s’escoltessin com ens escoltem nosaltres en els espais escènics, i fossin capaços d’abandonar el que no serveix, preguntar-se des de l’altre i fer-ho des del respecte i l’escolta amb la qual treballem els creadors i els educadors. Crec que és la base de tot i un dels grans mals de la democràcia. Els polítics no cocreen les lleis, es peguen per elles.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article