“L’art pot transformar la societat, però per transformar-la hi ha d’haver molts canvis”

Clara Congost  @QuasiClara 

Quan Sergi Estebanell va decidir estudiar teatre s’imaginava treballant a TV3 o a algun gran teatre professional. Però la vida dona voltes i a vegades ens porta per camins insospitats a llocs que no ens havíem imaginat. I és que durant els vint anys que fa que  forma part del món escènic, Estebanell ha centrat la seva investigació en l’àmbit del teatre de carrer, l’humor i l’ús d’espais no convencionals per aconseguir transformar la societat. “Tots els projectes que faig estan enfocats a l’art per transformar, no l’art com entreteniment”, assegura.

És impulsor de moviments com l’Street Art Manifesto; director artístic, clown i formador de Pallapupas; i cofundador del Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou i de la companyia Kamchàtka, entre molts altres projectes dels quals forma part i que busquen cohesionar la comunitat a través de l’art, com el ‘Mutare’, un esdeveniment d'immersió creativa impulsat per la Fundació Carulla i del qual n’és comissari artístic. Ara formarà part del jurat del Premi Francesc Candel, a través del qual la Fundació Carulla impulsarà un projecte artístic realitzat en una organització social que busca com a finalitat la cohesió social des de la inclusió de persones migrades.

Què és Kamchàtka?

El projecte va néixer ara fa 15 anys una mica inspirat en els moviments migratoris, en la gent que per algun motiu ha de marxar de casa seva. El primer espectacle, que té el mateix nom que la companyia, dona vida a vuit persones migrants, de qualsevol lloc del món, que arriben per les coses bàsiques: menjar, feina i casa, i per trobar persones que les estimin. És un espectacle d’improvisació, nosaltres arribem als llocs amb aquests objectius però no parlem, no hi ha idioma, i això ens permet connectar amb una part més emocional i universal del què la gent entén què són aquests personatges, de manera que cadascú entén diferents coses segons les experiències que ha viscut. 

“A través de Kamchàtka hem anat generant connexions amb persones que han viscut migracions”

És a dir, que l’espectacle no té un guió concret?

No, a partir d’una foto que portem a la maleta —que és una foto del nostre record, del que hem deixat o del que busquem— i de la interacció amb les persones es crea un relat sobre memòria, viatges, el que deixem i el que anhelem, si ens sentim estimats i acceptats o rebutjats. Hem fet més de 400 espectacles a 31 països, i a través de Kamchàtka hem anat generant connexions amb persones que han viscut migracions o entitats socials que treballen amb persones migrades, com Metges Sense Fronteres, amb qui vam treballar per fer una campanya de sensibilització. Tot i que nosaltres no hem anat mai a buscar entitats, pel que fem, pel recorregut que tenim i les experiències que hem anat obtenint, s’han anat acostant. Això ens permet, a més de poder actuar, tenir un impacte en la societat, que al final és del que es tracta.

Són molt diferents, l’art d’entreteniment i l’art per transformar?

Hi ha una grandíssima diferència. I en aquest país, com en tants d’altres, el què ha estat al capdavant és la cultura de l’entreteniment. Entenem que la cultura és entretenir, però en realitat mai ha estat així. La cultura s’ha fet servir sempre des d’un vessant social i, de fet, la cultura vinculada a una comunitat és la que ha permès generar canvis socials. En els moviments socials hi ha hagut una gran part cultural. 

I què ha passat?

Que s’ha generat la indústria cultural. A Catalunya, per exemple, hi ha molts diners invertits en televisió i teatres nacionals per potenciar una cultura que entretingui amb qualitat. I això està bé que existeixi, però l’altra cultura, aquesta cultura més transformadora, és més inexistent, hi gastem menys diners i hi ha menys projectes. Però és la cultura que hem de potenciar, una cultura que aglutina no només creadors sinó també entitats socials i societat, així com gent del món social: pensadors, psicòlegs, sociòlegs... És a dir, aquesta cultura que no pot ser entesa sense aglutinar totes les persones que creuen que el canvi és possible. Jo estic una mica entre els dos, perquè treballo a festivals arreu d’Europa, amb creacions que faig, en aquest sistema de compravenda, i després estic en aquesta altra part de creacions més socials, de transformació, de comunitat, més a prop de les persones. 

“Aquesta experiència em va permetre entendre que l’art i el teatre es poden utilitzar de diferents maneres”

Com va anar a parar al bàndol de l’art per transformar la societat?

Vaig tenir la sort de començar en un projecte social per treballar el maltractament entre iguals, el tema del bullying. Això va ser fa vint anys, quan no tenia cap mena d’experiència. Vaig topar amb una entitat que treballa a diferents països europeus, i en el projecte hi havia una educadora social, un psicòleg... i jo era com la part de teatre. Aquesta experiència em va permetre entendre que l’art i el teatre es poden utilitzar de diferents maneres.

Com fèieu servir l’art?

Tractàvem el tema de la violència entre iguals, que es desencadenava de diferents maneres en diferents col·lectius, i ho feiem amb la comunitat. Treballàvem amb diferents franges d’edat dins de l’escola, dels instituts, i dels espais de temps lliure, i es treballava amb entitats i associacions, que estaven presents de diferents maneres: grups de pares i mares, centres esportius vinculats a les extraescolars d’esport... És a dir, teníem en compte tots els espais on adolescents i joves interactuaven. Nosaltres érem un equip interdisciplinari i observàvem, cadascú des de la seva mirada, què passava, com es generava aquesta competència, aquesta violència, perquè hi havia molts temes d’assetjament escolar. 

I què li permetia veure la seva mirada més artística?

Veia les relacions que s’establien i les emocions que aquestes generaven. I a partir del que cadascú anava identificant des del seu àmbit i expertesa creàvem projectes, tallers i activitats que promoguessin valors com la no-competitivitat, la cooperació o el treball d’emocions. Era un projecte que durava tres anys, així que vam tenir temps de fer diverses coses, com un curtmetratge donant veu als joves perquè expliquessin el que ells volien i anhelaven o tota una sèrie de tallers cooperatius que vam fer durant les extraescolars d’esport i que potenciaven la cooperació, no la competició. Tot això va funcionar perquè estava finançat per la Unió Europea.

Aquí entren en coalició tres aspectes: la interdisciplinarietat, la cooperació i la importància del finançament perquè els projectes puguin ser de llarga durada.

Per mi aquí està la clau entre el canvi i la transformació. L’art pot transformar la societat, però per transformar-la hi ha d’haver molts canvis, i aquests canvis només es generen amb el temps. Perquè aquest tipus de projectes puguin tenir un impacte cal que hi hagi una cooperació entre diferents entitats de l’àmbit social i artístic, i que els projectes perdurin en el temps, perquè si no s’arriben a petits canvis que es reverteixen molt ràpidament amb el dia a dia. 

“Si els projectes no perduren en el temps s’arriba a petits canvis que es reverteixen molt ràpidament amb el dia a dia”

Es tracta d’una carrera de fons.

I per això aquesta conjunció entre creadors artístics i entitats socials no passa gaire sovint, perquè cal una inversió de temps. Cal conèixer-se, establir confiança, treballar amb un equip interdisciplinari que té diferents mirades. Només crear l’equip ja porta un temps! I entendre la realitat que tenim davant, amb quin col·lectiu treballem, quin és l’objectiu, què volem aconseguir, tot això encara porta més temps. S’ha d’escoltar molt al col·lectiu, no podem anar allà a fer el que nosaltres creiem, primer hem de fer aquesta fase d’investigació, d’aterratges, d’entendre’s, i a partir d’aquí pots començar a fer sessions. En aquest tipus de projectes les idees pràctiques són molt benvingudes, però aquestes idees s’han de contrastar amb els destinataris.

No pots imposar les teves idees.

Has de vincular-te i entendre amb qui vols treballar, i a partir d’aquí sí que és veritat que l’art té una gran capacitat i valor per poder transformar les coses, perquè treballa des de l’emoció, i l’emoció és el que ens mou. L’art permet entendre les emocions, les relacions, l’entorn, i en conjunció amb algú del món social (un psicòleg, educador, sociòleg, filòsof…) es pot generar un canvi més profund. Això és el que jo he anat provant, buscant, explorant. Alguns projectes han sigut fracassos, i alguns que han sigut èxits; alguns s’han sostingut més en el temps i han aconseguit una transformació, i d’altres han aconseguit canvi. Per mi la fórmula és tenir una metodologia, però alhora has d’estar molt obert a què passa al teu voltant, i això també t’ho permet l’art, aquesta capacitat d’improvisació.

Creu que l’art pot ajudar a impulsar els missatges de les entitats?

L’art es pot utilitzar de diferents maneres, la més interessant de les quals és la cocreació, un concepte fàcil de dir i molt difícil de fer i que té a veure amb entendre quines són les necessitats de cadascú, posar-les sobre la taula i mirar de fer una cosa conjunta. Quan es cocreen projectes vol dir que ni jo com a artista vaig a buscar una entitat per, per exemple, conèixer millor un col·lectiu i integrar-ho al meu espectacle; ni l’entitat social va a buscar l’artista perquè li interessa trobar un altaveu del seu missatge o una manera diferent d’expressar els seus objectius. Sí que hi ha aquesta part d’utilitzar-nos, en el bon sentit, però hem de fer un pas més, arriscar i cocrear, perquè tot i que no és fàcil, quan surt, surten projectes realment sòlids i potents que aconsegueixen una transformació.

Em podria posar un exemple d’un d’aquests projectes?

Ara ja fa tres anys que participo en el Projecte Click amb la Fundació IRES, un programa socioeducatiu dirigit a adolescents i joves en situació de risc o vulnerabilitat i que pretén donar-los eines per identificar millor el seu recorregut formatiu, laboral i personal adaptat al seu potencial. A través de diferents manifestacions de l’art —art de carrer, visuals, plàstiques, música— experimentem com l’art pot transformar la societat, i ho fem donant-los a ells el protagonisme. A través de les eines que els oferim, des de la seva emoció i mirada, expressen la seva visió del món, ja que creiem que a molts joves els diem què han de fer i poques vegades els donem l’oportunitat de parlar per ells mateixos. Aquest projecte es tracta d’això, de donar-los un altaveu. La primera edició la vam fer fa uns vuit o nou anys, però es va aturar perquè es va quedar sense finançament.

“A través de les eines que els oferim, des de la seva emoció i mirada, expressen la seva visió del món”

Al cap i a la fi, el finançament és una peça clau perquè els projectes tinguin continuïtat o no en tinguin. 

Falten beques com el Premi Francesc Candel de la Fundació Carulla que ofereixin una quantitat de diners que permeti generar oportunitat, perquè moltes vegades hi ha iniciatives interessants per impulsar que projectes com aquest comencin, però amb quantitats econòmiques molt baixes o que només cobreixen un any de projecte. En aquest cas, crec que la quantitat econòmica és prou solvent i interessant com per poder fer un projecte sòlid en què hi hagi cocreació i transformació. Al final, tant en el món artístic com en el món social hi ha molta vocació, molta gent que vol fer coses i les fa perquè hi creu, però les fa sense diners; i si elles no ho poden sostenir i no arriben els diners, els projectes desapareixen. Crec que premis com els Candel poden donar un impuls prou gran perquè algun projecte petit pugui esdevenir realment transformador.

Us titllen molt de “despertadors de consciència”. Creus que aquest és l’objectiu de l’art?

Totalment, jo crec que si l’art s’ha de situar en algun lloc és en aquest. L’art té la capacitat de veure la realitat, de copsar-la, i l’artista justament el que intenta és fotografiar, atrapar el que està passant, i des d’això que capta intentar donar una solució. O, a vegades, només sacsejar. Amb aquest sacseig, amb aquest intent de canvi, es provoca un despertar de les consciències, es mouen emocions, es viuen les coses d’una manera diferent. I ja, això, és molt. A vegades intentem anar més enllà, però només amb intent, aquest despertar de consciències, ja és suficient, perquè arribar a fer-ho no és fàcil. I si a més després això pot seguir com un treball més metodològic, de projecte, de continuïtat, ja és fantàstic.

“Connectar amb persones que no et venen a veure ens permet generar un impacte social en la societat mateixa”

Al final, com més consciències sacsegeu, més gent participarà en la transformació social. És per això que treballeu tant en el carrer? 

A través de Kamchàtka vaig descobrir el carrer i l’impacte que té l’art en persones desconegudes. Al teatre et venen a veure, però al carrer no. Adonar-te de la capacitat que tens com a creador d’impactar en la vida de persones que no et venen a veure és molt potent, perquè és posar el teatre a la vida, i jo veig la vida així: la vida és teatre. Entendre que el que ens passa a vegades és realitat i a vegades ficció, desdibuixar els límits de la veritat i la mentida, perquè el que vivim està completament ficcionat i ens ha portat a creure de la manera que creiem. La possibilitat de connectar amb persones que no ens venen a veure ens permet generar un impacte social en la societat mateixa, no només sobre aquells que volen consumir cultura. Des que vaig entendre això només treballo a l’espai públic, a sala ja faig molt poqueta cosa i tot el que faig ho faig pensant en aquest impacte dels que em vindran a veure, però també dels que no vindran.

Amb el vostre art doneu molta importància al públic.

Les persones passen a ser les protagonistes. Quan faig formacions, sempre explico que hi ha tres nivells de públic: el públic que és públic, que és el que trobem en una convenció, que s’asseu en una butaca, t’observa i, si li agrades, t’aplaudeix; el públic que és còmplice, que és aquella persona que comença a entendre què és el que s’està movent, a part de l’espectacle mateix, comença a entendre les relacions, per què faig el que faig i amb quina intenció, i és curiós i vol saber més, de manera que podem crear una complicitat; i el públic que és protagonista, que és quan el públic es converteix en l’actor o l’actriu. I nosaltres moltes vegades juguem amb això, en convertir el públic en el protagonista, posar-lo en el focus i que sigui ell o ella qui digui com segueix la història, que participi tan activament que ja no se sap qui són els artistes i qui és el públic.

Clar, i això és molt important a l’hora de treballar l’art des de les entitats socials.

Exacte, és el mateix que la cocreació. Pots situar-nos en una escala de rols o situar-nos en aquest nivell de complicitat o de transformació, que seria l’últim esglaó. Junts, som els protagonistes per fer això altre. Són fases. Moltes vegades és una qüestió de convicció, de creure que el canvi és possible. Jo ara fra dos anys que, gràcies a la beca SOS de la Fundació Carulla, faig el Laboratori dels Impossibles, que té per objectiu convertir allò impossible en possible.

“No només hi ha limitacions d’ordre públic sinó que també n’hi ha d’emocionals i personals”

I com es fa, això?

A través d’un projecte formatiu vaig crear aquest laboratori, i amb diferents artistes de Catalunya i després d’Argentina vam investigar què es pot fer i què no a l’espai públic, quines i per què són les normatives, i com des de l’art podem arribar a transformar aquestes regles del joc establertes. Ens vam adonar que no només hi ha limitacions d’ordre públic sinó que també n’hi ha d’emocionals i personals. Això és el mateix que passa a l’hora de treballar l’art des de les entitats socials, que moltes vegades no ens atrevim a fer aquest tipus de projectes perquè no ens acabem de creure que sigui possible. Hem de trencar molts limitants, tant els establerts per la societat com els personals, i creure que podem convertir allò impossible en possible. Hem d’arriscar més i tenir la convicció que podem transformar les coses. 

Arriscar-se i creure que el risc tindrà un resultat

És que tindrà un resultat, sigui quin sigui! Potser no és l’esperat, però segur que mourem coses, segur que sacsejarem, que a nivell de consciència ens passaran coses. I la transformació passa per un mateix. Si vols transformar alguna cosa, primer t’has de transformar a tu, perquè si no no ho aconseguiràs. I a això, a vegades, tampoc hi estem disposats.