“Tenim un model que converteix a qualsevol que visqui de lloguer en una persona vulnerable”

Jaime Palomera | Investigador de La Hidra Cooperativa


No hi ha res com l’habitatge que determini tant el benestar social i econòmic d’una persona. A l’àrea metropolitana de Barcelona, aproximadament vuit de cada deu persones destinen més del 30% dels seus ingressos a pagar el lloguer, segons l’estudi sobre els Impactes socials del mercat de lloguer publicat per l’institut d’investigació La Hidra Cooperativa. “L’habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país”, afirma el cofundador d’aquesta cooperativa, Jaime Palomera, amb qui conversem sobre un dels principals reptes que té la societat per davant: garantir que l’habitatge sigui un dret i deixi de ser una mercaderia amb la qual es pot especular a les ciutats.

Com a una de les primeres cares visibles del Sindicat de Llogateres i Llogaters de Catalunya, el Jaime Palomera (Barcelona, 1982) ha viscut de primera mà el que suposa enfrontar-se als bancs i fons d’inversió que controlen el mercat immobiliari. Més d’una vegada ha hagut de fer front a querelles i campanyes de criminalització per haver participat en protestes contra desnonaments. Ara, com a antropòleg especialitzat en economia i habitatge, centra els seus esforços a investigar els efectes de l’evolució dels preus dels lloguers i els orígens de les bombolles immobiliàries. Ho fa com a cofundador i investigador de La Hidra Cooperativa, on ens rep un matí solejat de novembre a les seves oficines, a l’antic Canòdrom de la Meridiana a Barcelona.

L’accés a l’habitatge és el principal repte al qual s’enfronta Catalunya ara mateix?

L’habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país. No hi ha res que t’enriqueixi o t’empobreixi tant com ho està fent actualment l’habitatge. Però en realitat és un problema global. No parlem només del dret o de l’accés a l’habitatge, que està en perill o directament no està garantit a pràcticament tots els països del món, sinó que estem parlant d’un problema del capitalisme global.

En quin sentit és un problema del sistema econòmic?

És a dir, la majoria de la riquesa mundial i dels actius financers estan en l’habitatge, estan invertits en cases. Llavors, el capitalisme global depèn de forma majoritària que el preu de l’habitatge sempre pugi, perquè els beneficis també pugin, i que els valors dels actius, actius que són cases que s’han mercantilitzat, mai baixi.

“No hi ha res que t’enriqueixi o t’empobreixi tant com ho està fent actualment l’habitatge”

Per aquest motiu és tan difícil fer mesures locals que puguin tenir efectes reals a l’hora de garantir el dret a l’habitatge?

Hi ha clarobscurs. Des del 2008 estem en una crisi estructural on veiem que la societat de propietaris que vam construir aleshores no ha desaparegut, però té esquerdes molt importants. La principal esquerda és generacional: tota la gent nascuda a partir de l’any 1982 ho ha tingut molt més complicat i ho està tenint molt més complicat que les dues generacions anteriors per accedir a l’habitatge.

Per què?

Perquè l’única forma d’accedir a l’habitatge que havia estat promoguda pels governs, que és la propietat, és inaccessible per moltíssima gent. Fins a l’any 2008 hi havia un model que es basava en el fet que pràcticament tota la població garantia la seva necessitat d’un habitatge a través de la propietat. Hi havia un sistema hipotecari que et permetia endeutar-te per ser propietari i aquesta era la manera —exitosa fins al 2008— d’accedir a l’habitatge. Les generacions més joves, en canvi, tenen molt difícil accedir a la propietat. Bona part d’aquesta generació l’única alternativa que tenen és o no emancipar-se o anar al mercat de lloguer privat.

Quines conseqüències té això per a la societat?

Hem passat d’una societat de propietaris molt hegemònica, dominant, a una societat cada cop més polaritzada on el que et defineix el futur i les teves oportunitats és si heretes o si tens ajudes familiars, és a dir si pots accedir a la societat de propietaris o no. Barcelona és un cas paradigmàtic. Tenim ara mateix una majoria propietària, del voltant del 55% de la població, però que és cada cop una majoria més exigua, i una població que viu del lloguer que cada cop creix més i que a Barcelona ja és el 40%. I no només hi ha una desigualtat estructural entre qui pot accedir a l’habitatge i qui no, sinó que, a més, el sistema legislatiu i les polítiques públiques que tenim beneficien a qui pot accedir a la propietat i perjudiquen a qui no.

Palomera és un dels cofundadors de La Hidra Cooperativa, un institut d'investigació centrat a estudiar les transformacions urbanes | Silvia Rodríguez

Davant d’aquesta situació, global i local, quines mesures es podrien prendre?

D’entrada, hi ha una emergència immediata, que és l’especulació amb els preus en el mercat privat de lloguer. Ara mateix tenim un model que converteix a qualsevol que visqui del lloguer en una persona vulnerable. Se sol parlar del problema de l’habitatge com un problema de la població socialment més vulnerable i això és una confusió absoluta dels termes. A l’estudi que vam fer a La Hidra sobre els impactes del mercat de lloguer sobre la població el que vam veure és a persones amb estudis, alta qualificació i feines relativament bones que es troben que, com que viuen de lloguer, pateixen una inseguretat molt gran, perquè els hi poden fer pujades de preu, perquè els poden fer fora de casa, perquè no saben si podran continuar vivint en aquella casa els pròxims anys, etc. I això té a veure, fonamentalment, amb la nostra legislació. No cal imaginar futurs utòpics per pensar un marc legislatiu més protector. Només cal mirar cap a França o Alemanya, que són països on els preus dels lloguers estan regulats i també està garantit que no et poden fer fora de casa, a no ser que hi hagi una necessitat que ho justifiqui o hagis incomplert les teves obligacions. Això són mesures d’urgència que caldria fer ja. No hi ha cap altra solució a curt termini.

“La solució al problema de l’habitatge és un sistema públic de veritat”

I a mitjà o llarg termini?

Si volem resoldre un problema com el de l’habitatge, la solució és un sistema públic de veritat. Clar, això implica augmentar els esforços destinats a fer habitatge públic de forma exponencial. A l’Estat hi ha una mica més de 200.000 habitatges públics. Són xifres absolutament ridícules. Per anar bé, aquí s’haurien d’incorporar com a mínim un milió d’habitatges públics en els pròxims cinc o sis anys, amb una política valenta i radical. Si no hi ha una inversió estatal d’un mínim d’un 1% del PIB anual a fer habitatge, no resoldrem el problema a mitjà i llarg termini.

Això voldria dir construir habitatge nou?

Existeixen maneres de construir que no són el formigó. A Barcelona s’ha demostrat que es pot fer habitatge industrial i prefabricat, amb contenidors de vaixell per exemple. Que algú es pot escandalitzar, però els contenidors de vaixell no són més que una matèria primera amb la qual tu pots fer habitatges de qualitat, atractius, ecològicament eficients i, a més, més barats. Això es podria fer massivament allà on hi hagi espai, per començar a abordar la greu crisi que tenim.

Més enllà de fer habitatge públic nou, com es podria fer perquè l’habitatge buit que ja hi ha disponible sigui més accessible per al conjunt de la societat?

Una via, que seria la més radical, seria fer mesures per incentivar que a la gent li surti molt car tenir molts habitatges. No calen mesures expropiatòries. Simplement amb un sistema fiscal que castigui l’acumulació de propietats es podria ajudar que els que no en tenen hi puguin accedir i que els qui en tenen massa tinguin incentius per vendre-les. Hi ha una altra possibilitat, que és fer un sistema fiscal que, sense tocar aquesta estructura tan desigual de la propietat, socialitzi a través de l’import de patrimoni o l’impost de successions part de la riquesa que generen els propietaris dels habitatges només per la pujada de valor dels seus actius immobiliaris.

Veu factible que es puguin prendre mesures com aquestes en els pròxims anys?

No és cap secret que hi ha una patronal immobiliària a l’Estat que és molt forta i que té molts tentacles a Madrid. Al costat del Congrés hi ha múltiples lobbistes que estan permanentment en contacte amb aquells que governen. No és cap secret que algú com Joan Clos, que és exalcalde de Barcelona i exministre d’Indústria, és ni més ni menys que el president de la FIABCI, la patronal immobiliària, i també és la cara visible del lobby que va crear Blackstone i altres fons d’inversió, justament per garantir que no hi hagi lleis que limitin els seus beneficis i garanteixin el dret a l’habitatge. Ara bé, també hi ha una societat organitzada que en els darrers anys ha estat capaç de crear moviments de referència que abans no existien i crec que hem de valorar el que la societat ha arribat a fer.

“El Sindicat de Llogateres és una cosa de la qual hem d'estar orgulloses com a país”

Creu que la pressió que fan els lobbies immobiliaris acabarà fent que la llei d’habitatge que s’està estudiant actualment al Congrés dels Diputats s’encalli?

Dependrà de la correlació de forces parlamentàries i de la capacitat de les majories socials d’exercir pressió sobre el Congrés. La crisi del 2008 continua present a les arrels i estructures de la nostra societat. Se li ha sumat la crisi de la Covid-19 i ara una crisi energètica. Totes aquestes crisis concatenades, a les portes d’una gran recessió que ve, segurament generaran més tensió social i obligaran el Govern a prendre decisions. Ara bé, hauran de ser mesures valentes. Qualsevol regulació de lloguers i política de promoció de l’habitatge protegit o és molt decidida i valenta per anar a l’arrel del problema o està condemnada a convertir-se en pedaços que es dissolen en el magma que és un mercat immobiliari, que té una inèrcia que fa que l’habitatge sigui sempre una mercaderia.

Els moviments socials com la PAH o el Sindicat de Llogateres s’han mostrat crítics amb la proposta de llei de l’habitatge tal com està plantejada. Serà efectiva?

El tipus de regulacions que s’estan plantejant no faran que la població que cobra rendes del lloguer es vegin perjudicades. El que s’està plantejant, de fet, és que puguin continuar cobrant lloguers, però no continuar apujant els preus i que hi hagi reduccions de preus, per no augmentar encara més aquest abisme cada cop més gran que hi ha entre els preus dels lloguers i els sous. La regulació de lloguers no impedirà que la desigualtat entre qui té habitatges per a lloguer i qui no en té continuï augmentant, perquè continuarà havent-hi una transferència de rendes de qui viu de lloguer a qui té la propietat d’aquell habitatge. El que s’està dient és que sigui una transferència una mica més moderada. Estem parlant de mesures extremadament tímides, que a vegades hi ha qui té un interès a plantejar-les com a radicals o com una amenaça al dret a la propietat i és una confusió absoluta. Del que estem parlant és del dret a especular i aquest dret no està a cap constitució.

Per a Palomera, l'única solució real al problema de l'habitatge és ampliar el parc públic de pisos | Silvia Rodríguez

Vostè va ser una de les primeres cares visibles del Sindicat de Llogateres a Catalunya. Quins records té d’aquells anys?

Moltíssims records. Ara donem per fet que en un país on hi ha cada cop més gent que viu del lloguer és lògic que hi hagi una organització que treballa per aconseguir que viure de lloguer sigui sinònim de dignitat i de tranquil·litat, però crec que estem menystenint tota la feina que s’ha fet per a aconseguir això que al principi semblava impossible. Quan vam començar a organitzar-nos, la gent et mirava com si estiguessis boig quan plantejaves la possibilitat de plantar-se davant de les pujades de lloguers o de fer desobediència civil. Deien que, a diferència de qui té una hipoteca i ho ha perdut tot perquè no pot pagar-la, qui viu de lloguer i rep una carta que diu que se n’ha d’anar de casa sempre pot trobar una solució i, per tant, no es plantarà. Ara podem parlar, uns anys més tard, que pràcticament 2.000 persones han fet ja aquest acte de desobediència. No hi ha una llei que controli els lloguers, no hi ha una regulació, però tu amb el sindicat, amb els veïns, t’organitzes per fer una regulació i implementar-la en el teu cas concret i en el de la gent que també se suma a la teva causa i fa el mateix que tu. Hem d’aconseguir molt més. Però, vaja, la regulació de preus a Catalunya, que va estar vigent un any i mig, assenta un precedent, demostra que és possible i canvia el marc mental de la gent. Quan vam començar a organitzar-nos ningú s’imaginava que tan ràpidament poguéssim començar a canviar una llei. Modestament, el Sindicat de Llogateres és una cosa de la qual hem d’estar orgulloses com a país.

“La regulació de preus dels lloguers és una solució per l'ara, però no és una solució d'aquí a trenta anys”

Després de la crisi del 2008 va néixer la PAH i la crisi actual del lloguer ha portat al naixement del Sindicat de Llogateres. En què ha canviat el moviment social pel dret a l'habitatge?

Un dels aspectes més interessants del moviment per l’habitatge és que respon a problemes reals i urgents que pateix la gent, i ho fa, a més, amb propostes concretes. Justament el moviment per l’habitatge a Catalunya des de fa més d’una dècada, si una cosa virtuosa ha sabut fer, és ser pragmàtic. Al mateix temps, aquesta és una de les seves limitacions, perquè el moviment pel dret a l’habitatge és un moviment de reacció, que reacciona a les crisis i a les conjuntures. Això té una part positiva i és que reacciones a un problema concret i dones solucions a molta gent, perquè atures desnonaments, aconsegueixes lloguers justos i fas propostes polítiques. Però també pot ser un hàndicap, perquè a aquest moviment li costa pensar quins són els canvis estructurals que necessitem com a societat per tenir un sistema d’habitatge que sigui com l’educació o la sanitat i per pensar, al cap i a la fi, una societat de benestar diferent. Cal pensar mesures de fons, estructurals, per no trobar-nos amb una situació molt més crítica que l’actual. La regulació de preus dels lloguers és una solució per l’ara, però no és una solució d’aquí a trenta anys. Cal anar construint-la ja, ara.

L’activitat del Sindicat de Llogateres ha sigut sovint criminalitzada. Vostè mateix ha rebut diverses querelles per participar en protestes contra desnonaments. Quina conseqüència té per als moviments socials aquesta persecució?

Els èxits d’un moviment social o de qualsevol iniciativa col·lectiva es mesuren per la magnitud dels atacs que rep. Que ens hagin posat molts judicis en aquests anys és una mostra que hem aconseguit canviar coses. Les regles del joc han canviat. Això també s’ha de dir. La situació no és bona, el problema de l’habitatge no deixa d’agreujar-se, però també és innegable que hem assolit canvis legislatius i polítiques públiques que han dificultat molt les coses a aquells que volen especular sense límit. És per això que ens ataquen i no només per la via judicial, per la via mediàtica també.

Com és aquesta persecució mediàtica?

Es va fent cada cop més espai a l’agenda que criminalitza el moviment social i que planteja que el que està en perill no és el dret a l’habitatge sinó el dret a la propietat privada. És com si haguessin capgirat el mitjó, perquè es planteja tot el debat de l’ocupació, una realitat que a l’Estat és absolutament minoritària, que estadísticament veiem que va a la baixa i, en canvi, mediàticament s’ha sobredimensionat de manera exagerada.

“L’habitatge no pot ser una bona inversió i assequible al mateix temps”

Confia que arribarà un moment que l’habitatge deixarà de ser un factor d’especulació i es convertirà realment en un dret?

Perquè això passés hi hauria d’haver un canvi radical en la política pública i en el sentit comú abans. Hi ha una contradicció d’arrel i és que l’habitatge no pot ser una bona inversió i assequible al mateix temps. Si és una bona inversió per tu, està deixant de ser assequible per a aquell que no té un habitatge en propietat.

Com es resol aquesta contradicció?

Amb un canvi estructural on el benestar de les famílies, de la societat, no impliqui tenir un habitatge en propietat. Tenim un estat de benestar amb un sistema de pensions molt precari i on bàsicament la vellesa és una etapa de la vida on no hi ha garanties que tu tindràs un benestar. L’habitatge en propietat, a través del mercat, ha estat històricament la manera de compensar aquesta falta d’inversió pública en un bon sistema de pensions i un sistema de residències públiques. És a dir, l’expectativa de la població propietària que el preu de la propietat sempre pugi i no baixi està directament vinculada al fet que el benestar de la població passa per la riquesa patrimonial. Si no canviem aquest model de benestar, serà molt difícil resoldre el problema de l’habitatge.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Joan Olot
1.

L'abecedari del dret a l'habitatge i la dignificació de l'accés a la vivenda de forma universal,és de progrés del model associatiu de propietaris i el introspectius de barri a la nova instància administrativa i comunitària en base a l'empoderament i la emprenedoria.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article