“Abans els infants quedaven desasistits per la família, i ara és el sistema qui els desprotegeix”

Enric Canet | Director de relacions ciutadanes del Casal dels Infants


El van saludant pels carrerons del Raval. “Bon dia, Enric”. “Bones, com esteu”. “Aquestes dones són mare i filla, les dues han vingut al Casal”, ens va explicant mentre ens dirigim a una cafeteria, on conversarem sense presses sobre infància, pobresa, educació i també de les forces que empenyen a les persones a voler transformar les realitats socials més complexes.

L’Enric Canet fa més de 30 anys que està vinculat al Casal dels Infants, entitat en la qual dirigeix les relacions ciutadanes, i on ha viscut la transformació d’una associació petita i de barri, impulsada l’any 1978 per l’Associació del Districte Cinquè de Barcelona, a una organització que durant l’any passat va atendre a més de sis mil infants i joves i famílies de barris i ciutats de Catalunya i el Marroc. “Hauríem de ser-hi en molts més”, ens confessa durant la conversa. Ara Canet ha publicat El cel té pigues, un llibre que recull els inicis del Casal dels Infants del Raval, i en el qual rescata a totes les persones que van fer possible que els infants del barri miressin més sovint al cel, com ens explica també durant aquesta entrevista.

Fa més de tres dècades que està vinculat al Casal dels Infants. Creu que han millorat les condicions de vida de la infància que va al Casal en aquests 30 anys?

Ha canviat molt. Abans hi havia situacions molt greus que ara no es tolerarien de cap de les maneres. Nanos que tenien problemes d’habitatge i dormien al carrer; infants maltractats per la família... Són situacions que ara no s’acceptarien. El que veiem ara és que les famílies són molt més estables. Per exemple, les famílies que venen al Casal, moltes migrants de països extracomunitaris, acostumen a estar molt més consolidades. En aquells moments eren nanos que saltaven de casa en casa, de viure amb pares, a estar amb els avis, amb els tiets... Als 70 i 80 els infants estaven molt desprotegits.

Tot i aquesta millora que menciona, les dades sobre vulnerabilitat infantil són molt alarmants: un 30% dels infants catalans viuen sota el llindar de la pobresa. Les polítiques socials no estan funcionant?

La primera cosa que cal pensar és que la pobresa infantil no és un problema d’infants, sinó que és causada per una situació de vulnerabilitat general, familiar i social, amb unes famílies que no tenen les condicions de vida que haurien de tenir, perquè estan vivint processos de desnonament que abans no existien perquè els lloguers eren molt baixos i ara no; o per les dificultats de l’accés al treball, ja que moltes famílies voldrien treballar i no poden, perquè són extracomunitàries. Si no arreglem aquests problemes, no arreglarem els altres. Abans els infants quedaven desasistits per la família, i ara és el sistema qui els desprotegeix. O fem polítiques d’habitatge, laborals i d’immigració importants, o no arreglarem la pobresa infantil.

“O fem polítiques d’habitatge, laborals i d’immigració importants, o no arreglarem la pobresa infantil”

El Casal s’ha expandit des del Raval a altres indrets com la Mina, Salt, Badalona o Santa Coloma de Gramenet... És un mal símptoma, que organitzacions que atenen a la infància en risc hagin de multiplicar-se?

Hauríem de ser-hi en molts més... Els problemes al Raval són molt similars als que ens podem trobar a altres barris de Catalunya, això no ha canviat gaire. Són dificultats molt expandides.

I quina hauria de ser la prioritat a l’hora de donar resposta a aquests problemes que pateixen els infants i les seves famílies?

Crec que el més urgent és oferir-los escoles que els atenguin des d’una altra perspectiva. Que els nanos sentin que el que tenen i el que són és vàlid i valuós. No passa a totes, però en general a moltes escoles no valoren la càrrega d’herència que porten aquests infants, com si l’aprenentatge d’un nen que ha arribat del Marroc, amb el seu procés migratori, no fos un fet fonamental que pogués ajudar a créixer a tota la col·lectivitat, i que també serveixi per dir-li a ell: això que tens val molt la pena. El segon aspecte que cal resoldre és el tema de l’escola 0-3, perquè és aquí on comencen les desigualtats. Quan amb tres anys l’infant arriba a l’escola sense haver anat a la bressol es troba que no domina la llengua, ni té prou autonomia personal.

D’altra banda, una realitat molt estesa a Catalunya són les escoles gueto, on es concentren els infants amb condicions socioeconòmiques vulnerables.

És un tema que cal abordar. No té les mateixes condicions una escola d’aquí del Raval, que una de Sarrià. Allò d’allà dalt no és un privilegi, és el que haurien de tenir també els infants d’aquí!

De fet, als barris on feu acció educativa és on hi ha més segregació escolar. Com se soluciona?

És un tema econòmic. Cal dotar de més recursos aquestes escoles, han de tenir molts més docents, i a més a més, han de ser els més motivats. Aquest sistema que la gent ve als llocs perquè li toca... Tu has de venir a l’escola al Raval perquè tens ganes d’anar a aquesta escola. El que fa falta en aquests centres és justament aquesta càrrega de professionalitat, de gent que s’ho creu. Si tens un equip molt motivat, i amb més recursos, funcionarà.

I un cop fora de l’escola? Les desigualtats encara són flagrants.

El lleure també, és clar. Als barris amb situacions benestants els infants tenen unes possibilitats fora de l’escola que són tan importants com les de l’escola. Aquesta activitat de la tarda és molt rellevant, formativament, i aquí es generen moltes desigualtats.

El lleure pot esdevenir un espai de cohesió social?

Hauria de fer-ho l’escola, perquè és universal, però molts dels nanos d’aquest barri, o de la Mina, les famílies dels quals tenen certs recursos, se’n van a escoles fora del barri a estudiar. Hauríem de fer que primer vinguessin aquí. Com? Dotant millor a l’escola de totes les eines. No ho evitaràs del tot. La gent que pot sempre intenta anar una mica més enllà amb els seus fills, perquè els sembla que si surten del barri sempre seran millors. Això és un element important, que la gent es quedi al seu barri, i que l’escola fos universal. Que es coneguessin tots i es barregessin, així evites un gueto. Fes escoles de referència educativa a Ciutat Vella, a la Mina, i ja veuràs com canvia la situació.

“Fes escoles de referència educativa a Ciutat Vella, o la Mina, i ja veuràs com canvia la situació”

Ha volgut rescatar amb el llibre El cel té pigues els inicis del Casal dels Infants, que es remunten l’any 1978. Per què va ser tan important per la gent del barri aconseguir un espai com aquest?

Volien obrir unes perspectives de lleure a una zona on no hi havia esplais. Era gent del barri, que unida amb joves que venien precisament de la zona alta de Barcelona, es barregen i fan una cosa nova, perquè ja hi havia algun petit esplai, i el Centre Obert Joan Salvador Gavina, que treballava amb fills de persones a la presó, però era per a un col·lectiu molt determinat, no per a tots els infants.

Crida l’atenció que l’equip dels inicis fossin joves de Sarrià i Sant Gervasi que baixaven al Raval a topar-se amb una realitat molt diferent de la seva. Què creu que els impulsava?

Aquell inici l’impulsa una generació de gent que volia canviar el món. De fet, és la meva generació. En aquell moment, a finals del franquisme i inicis de la transició, ens crèiem que canviaríem el món. I per tant ens vam posar a fer el possible per canviar-ho. Alguns van fer-ho des del món polític, altres des del sindical, i alguns ens vam posar amb això. Aquesta gent van venir aquí per atzar. Hi havia un edifici i un projecte i els faltava la gent i per casualitat la Lurdes Díaz els coneix i els connecta a tots. Tot aquest grup va estar poc temps, perquè ja acabaven la carrera i es posaven a treballar, altres es casaven... Curiosament, abans no havien fet mai voluntariat, ni les seves famílies eren socialment implicades. Eren un grup d’estudiants de diferents carreres que s’ajuntaven per estudiar i que van acabar aquí de casualitat... De fet, no els van voler de voluntaris en un esplai de l’església perquè no eren creients i per això van venir al Raval.

Descriu al llibre com la tasca inicial es va fer d’una forma assembleària i que podia ser caòtica, però a la vegada, era efectiva, perquè els infants estaven cuidats i protegits.

Els nanos necessitaven sobretot referències. De sobte veuen uns joves que no són del barri, amb estudis, amb unes aficions molt diferents de les seves... I això els obria un món que ells no tenien. Això ens passa molt amb el voluntariat de l’entitat. És un perfil molt diferent, de gent de diferents estrats socials, siguin grans o joves, però que representen uns models socials amb els quals els infants no es mouen habitualment, perquè ells es relacionen amb gent amb problemes socials, sempre. I veure algú que no té aquests problemes, perquè ha tingut la sort de no tenir-los, els va bé.

És rellevant la història que hi ha darrere de la portada del llibre, quan un infant del casal, en les primeres colònies que fa l’entitat l’any 78, es troba amb un cel ple d’estels i es pensa que són pigues. Què representava per aquells infants que no havien sortit mai del barri aquests espais d’educació no formal?

Estaven veient un món que no havien vist mai. Al Raval dels anys 70, a la nit, no es veia res, miraves a terra per no trepitjar porqueries... Ells no havien sortit dels quatre carrers de casa seva, el seu món era molt petit. Es troben amb uns joves amb unes perspectives vitals molt enormes, que els expliquen coses molt diferents i els porten a llocs molt remots envoltats de natura.

Canet creu que a moltes escoles no es valora la càrrega d’herència que porten molts infants, sobretot els migrats | Laia Planchart 

Una figura clau en els orígens del Casal és el Pitu Conillera, president de l’Associació de Veïns des d’on es va vehicular tot el projecte. Per a Conillera, tal com recull el llibre, era molt important que des del Casal es potenciés la transformació social.

En Pitu i la seva dona, la Rocío, que era qui aguantava la família i els joves que estaven vinculats al casal, quan no podien més. En Pitu va ser la persona que va mobilitzar el barri en aquells moments. Era un home que s’implicava molt i era molt reconegut. Va ser el primer president de l’Associació de Veïns que es va crear l’any 74, i era qui anava organitzant el veïnat quan es volia obrir l’avinguda Garcia Morato, i el barri estava en contra. El franquisme volia fer desaparèixer el Raval, perquè era un barri moralment mal vist i havia estat el barri dels anarquistes, i el volien esborrar.

Ell parlava molt de fer incidència política, des de la base.

El que realment volíem era carregar-nos el franquisme. Tots érem conscients que el franquisme havia generat unes desigualtats molt grans entre qui era del règim i qui no. L’associació de veïns es lligava a tots els moviments que servissin per transformar, i es mobilitzaven i es ficaven en molts temes, no només del barri.

Pocs anys després dels seus inicis, és l’Ajuntament de Barcelona qui entra al Casal i comença a posar ordre, fins que finalment hi ha una escissió entre els que advocaven per ser més professionals o els que volien continuar com fins al moment.

L’Ajuntament entra al 79 i veu que el Casal està fent una feinada important amb els nanos i els comença a donar diners, tant al Casal dels Infants com al Centre Obert Salvador Gavina. A poc a poc, l’Ajuntament el vol transformar en un esplai diari, i que el treball amb els infants amb risc social es porti directament des de l’Ajuntament, amb les seves treballadores socials. Finalment, es va facilitar tot això, perquè la gent que va seguir va acabar desapareixent com a esplai diari, i els que van quedar a la seu de Sant Rafael van anar aguantant, i l’Ajuntament va començar a ajudar-los.

El casal d’avui és llavors l’hereu d’aquest projecte que es va escindir, que apostava per la professionalització?

Si, exacte, tot i que no creguis que eren gaire professionals... Ells es creien professionals, però llavors encara no hi havia una professionalització, hi havia la figura dels educadors especialitzats. És una escissió que es considera hereva dels inicis, perquè aquestes persones ja estaven des dels primers moments també.

Què va aportar aquesta mirada més “professional” respecte als inicis?

Hi ha tot un tema sobre la professionalització i què vol dir ser professional, i al llibre en parlo... No perquè contractis a una persona és un professional, però t’interessa contractar professionals. La professionalitat no només és una persona experta, perquè l’expert ho és perquè la gent així ho considera, perquè amb l’experiència quotidiana ha après... El problema de la professionalitat és que acabes separant el professional i el voluntari, i això és un error. El voluntari ha de ser professional, i el contractat ha de ser professional, i no és un professional perquè estigui contractat, és una persona que s’ha d’implicar molt en la feina que fa, i això ho hem anat perdent des dels anys 80.

“El problema de la professionalitat és que acabes separant el professional i el voluntari, i això és un error”

Per què?

Perquè quan contractes algú sembla que serà professional, i t’acabes trobant que hi ha persones que tenen ofici, però també alguns que són com funcionaris. Aquí ha tingut molt a veure la mercantilització dels anys 80, amb tot el neoliberalisme que va propiciar Reagan i Thatcher, i a l’Estat espanyol és quan entren en tot el món dels serveis socials i la professionalització dels serveis socials. I ens hem mercantilitzat tots. Serveis socials, salut, ensenyament, tot acaba sent molt professionalitzat.

Malgrat això, al Casal heu mantingut el voluntariat, i de fet, és un puntal de la vostra organització.

La paraula no és la que més m’agrada, perquè hi ha aquest pensament que el voluntari és qui ha d’ajudar als professionals: vindreu aquí a fer riure els infants, però no us impliqueu, ni amb l’entitat, ni amb la transformació social... Si el voluntariat l’entenem així... La paraula ve de l’exèrcit voluntari dels Estats Units que ajudava a l’exèrcit regular, i era el que feia la feina bruta, i és el que hem d’evitar.

Com li diria llavors?

És difícil, perquè la paraula activista a alguns no els hi agrada. A mi m’agrada militant. Sigui com sigui, ho entenc com una persona que vol transformar. I, per tant, s’implica políticament, perquè vols canviar el món, no vols només canviar la vida d’aquests infants d’aquí, perquè canviar la vida d’aquests infants implica canviar les estructures.

Trobem dins del sector veus contràries a la figura del voluntariat, al·legant que aquests serveis s’han de pagar. Què n’opina?

Depèn de quina feina facin. Hi ha qui les ha de fer un professional, gent que en sap, però també cal que sigui una persona que s’impliqui, però hi ha unes feines molt importants que fa la comunitat, i això el contractat no ho pot fer. No pot tenir una feina comunitària com la que feia en Pitu Conillera, això no ho pagues. A les entitats socials ens passa que el nostre horari no és l’horari de la comunitat, que és el vespre, els caps de setmana, o la nit, però llavors no hi és la gent contractada. Dissabte al matí no hi ha cap entitat oberta, o gairebé cap... Per què? Perquè les entitats socials es van mercantilitzant... Faig un horari, cobro per aquest horari... I quan passa això i creus que no has d’estar implicada en la transformació de la comunitat, malament. El voluntari és qui t’ajuda a això, perquè viu al territori, o és reconegut pel territori.

“El problema del món social és que hi ha desigualtat entre els salaris més alts i els més baixos”

La implicació de les persones pot anar decaient si les condicions laborals no acompanyen, i es dilueix el compromís?

És evident que has de cobrar bé, i crec que el problema del món social és que hi ha desigualtat entre els salaris més alts i els més baixos. No obstant això, hauríem de continuar mantenint l’esperit que es va viure durant la pandèmia amb els professionals de la salut. Aquesta militància és cabdal.

Diu al llibre: “El Raval, des dels seus orígens ha viscut entre la pietat i la força, estimat però marginat i estigmatitzat”. Per què aquest barri ha viscut des de sempre i encara conviu amb l’estigma?

El Raval passa de l’estigmatització, a l’odi i a l’amor. La realitat del barri és la que és, i això acaba estigmatitzant. Està clar que, de xeringues, n’hi ha a la Mina, i al Gòtic, i a molts altres llocs. Ara tenim el problema dels pisos buits, que s’ocupen per narcopisos, i veus que sempre van passant coses: els narcopisos, el terrorisme islàmic, els nanos al carrer, abans va ser la prostitució... És un barri d’obrers, i sempre ha estat estigmatitzat.

Es pot acabar amb aquesta estigmatització?

Jo diria que és el seu ADN. Aquest barri neix a l’altre cantó de les muralles, és un barri al marge. Té la seva part positiva, pel que fa a la cohesió social perquè continua sent un barri amb molta força, ja perduda a altres llocs com el Gòtic, per exemple.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article