“Els educadors socials estem molt cremats i no tinc la sensació que mai ho hàgim deixat d’estar”

Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

“L’he conegut sempre igual: arran de barri, enmig del carrer i a peu de realitat”. Així descriu l’activista David Fernàndez la tasca de l’educador social David Vázquez al pròleg del llibre La mirada horitzontal, un recull d’històries i vivències que aquest educador social de base, avesat a treballar a la “trinxera”, ha escrit per explicar i prestigiar aquesta feina sovint invisibilitzada. 

Parlem amb Vázquez —que ha treballat amb infants en risc, persones sense llar i ara coordina equipaments residencials per a col·lectius vulnerables, principalment joves migrats sols— sobre com exercir una professió que impulsa el canvi individual i col·lectiu, que lluita per la transformació social i per dotar d’oportunitats a tothom, sense distinció de les motxilles que carreguin. Una professió que pateix una precarització constant, que s’exerceix molt sovint des de la frustració de saber que cap realitat canviarà si el sistema continua alimentant les desigualtats socials. 

Vázquez, que també és professor al cicle formatiu de grau superior d’Integració Social i col·laborador docent al grau d’Educació Social de la UOC, ens comparteix al llarg d’aquesta entrevista moltes reflexions necessàries, i una sentència demolidora: “Estic orgullós de treballar d’educador social, però no de ser educador social, no hauríem d’existir”. 

Defensa establir una mirada horitzontal en la vostra professió. Quina és la millor manera de fer-ho?

Per tenir una mirada horitzontal, una de les característiques que ha de tenir l’educador és l’empatia, saber-se posar al lloc de l’altre. I aquí es diferencia una persona que treballa en el món social i que prèviament ha estat “a la trinxera”, de la que no ho ha estat. Això es percep de seguida, tot i que també és veritat que hi ha molta gent que ha estat en aquesta trinxera que, quan ja no hi és, d’alguna manera s’acomoda i s’oblida d’ella. Per mi, és important tenir un peu a cada lloc per establir aquesta mirada horitzontal. D’altra banda, per fer-ho bé cal que t’agradi ser educador, i també és crucial estar bé amb tu mateix. Aquestes dues coses són les premisses principals.

Tots els educadors i educadores podeu establir aquesta mirada empàtica?

Depèn del col·lectiu amb el qual treballes, i a on treballes, perquè condiciona molt. No és el mateix treballar a un lloc que té uns bons recursos, o treballar a altres que no els tenen, així com els equips amb què comptes: si treballes amb un equip que es creu la seva feina, que està unit i treballa en equip —que no és el mateix que ser un equip de treball—, tot tindrà més sentit, i aconseguirem la desitjada transformació. En canvi, si treballo en un lloc amb condicions precàries, i la meva principal preocupació és saber si seguiré l’endemà treballant aquí, estic pendent d’una subvenció que no arriba, i em dedico més temps a burocratitzar i fer paperassa que a fer atenció directa, doncs segurament no aconseguiré establir aquesta mirada horitzontal.

La contraposició seria una mirada vertical, de control social?

La mirada vertical és el negoci de la pobresa. És aquella mirada que no posa la persona al centre, no és la protagonista del seu procés, i es dedica a fer gestió, al marge de la persona. És la mirada que vetlla pels propis interessos.

“Veiem entitats que estan barrejades amb fons voltors, que el que fan és competir per una quota de mercat”

Qui s’està enriquint amb la pobresa aliena?

Ho veiem sobretot quan hi ha determinades crisis socials, i es necessiten obrir recursos de forma ràpida, com va passar amb la Covid-19 amb els recursos per abordar el sensellarisme, perquè eren necessaris. Quan passa això, hi ha una quota de mercat, i entren al sector empreses que tradicionalment no són de l’àmbit social. Això no ve d’ara, va passar també l’any 2018, amb l’augment del flux migratori dels joves migrats sols. Avui dia encara hi ha albergs gestionats per empreses que no tenen res a veure amb l’àmbit social, i no és el mateix. Algunes es canvien el nom i fa que siguin més properes; però veiem entitats que estan barrejades amb fons voltors, que el que fan és competir per una quota de mercat, perquè és la possibilitat d’entrar al món social. Entren i fan currículum, i penso que des de les administracions s’hauria de tenir cura, perquè precisament això fa que la feina sigui més precària. 

Aquesta precarietat es manifesta quan parlem d’empreses privades, amb afany de lucre, o també amb les entitats que en teoria no tenen afany de lucre? Perquè darrerament també s’estan assenyalant males pràctiques a ambdós tipus d’organitzacions.

Jo he treballat als dos costats, i he vist claríssimament que hi ha una diferència. He treballat a llocs on l’important no era la persona: l’important era el preu per plaça, és a dir, els diners. I he treballat a entitats on la persona estava al centre. També és veritat que quan he estat en aquella banda, a la qual no voldria tornar, jo ja feia anys que tenia una trajectòria laboral. Potser això m’ha permès veure aquestes pràctiques, perquè ets més madur i perquè has estat a l’altra banda. I no li diria a ningú que no vagi a treballar a aquests llocs, perquè tothom ha de pagar un lloguer o una hipoteca. Però el que sí que dic als futurs educadors, ara que faig moltes xerrades a instituts de cicles formatius i a facultats de Catalunya i de fora, és: abans de treballar per elles, informeu-vos per saber quin tipus d’entitat és.

Per què?

Perquè ho hem vist darrerament, en una generació de professionals, la dels anys 2018-2019, que en part ha estat una generació perduda, perquè molts han acabat el grau d’Educació Social i s’han trobat que al contracte no ho posava, però havien de portar un “escut” a la feina, i han dit: “No, jo no vaig a la guerra. Jo no he estat estudiant quatre anys per això. He estudiat per una sèrie de funcions que estan recollides en els documents professionalitzadors…”. Per tant, és important tenir aquesta mirada crítica perquè això determinarà molt el fet que tu amb 40 anys segueixis dient que ets educador social o no.

Us trobeu molt desprotegits, davant d’aquesta nova mirada no social? El sector està molt cremat.

Sí. Estem molt cremats i no tinc la sensació que mai ho hàgim deixat d’estar. Això és el més preocupant. També és veritat que no som una professió tan nova, ja fa 30 anys que es va professionalitzar. A vegades sospites que poden haver-hi canvis, però mira el famós conveni d’acció social, que no canvia mai. També dic que la nostra feina ha de tenir un component de denúncia i crític, però moblat: no tot s’hi val. Ni tothom és bo, ni tothom és dolent. Ho dic perquè és important contrastar i saber què passa al teu voltant, però no tot val, i ho dic sobretot per les xarxes socials. No totes les fundacions són dolentes, i de fet, la majoria fan una bona feina, igual que l’administració, amb la qual tenim moltes diferències, però hi ha gent que s’ho creu, inclús gent que ve de la trinxera i continua reivindicant. Cal trobar l’equilibri. A un professional del món social li ha d’agradar la feina, ha d’estar moblat, ha de saber vincular, i saber posar límits en la intervenció i límits personals. Però també ha de saber què significa la justícia social. I això està lligat a fer xarxa, fer denúncia, tenir esperit crític, però no tot val.

S’ha generat un greuge important entre companys, entre aquells que treballeu a serveis externalitzats i els que ho fan per a l’administració?

Efectivament, hi ha molta desigualtat, i això fa que molta gent vulgui treballar a l’administració, i també es perden molts professionals per aquesta raó. Perquè conec a professionals que hi treballen a l’administració i veuen que el seu marge de maniobra és minúscul, comparat amb el que tenien abans. Això també genera frustració.

“Cal una mirada crítica amb el sector perquè això determinarà que amb 40 anys encara diguis que ets educador social o no”

Per donar resposta a aquesta precarització, s’estan iniciant moltes lluites, però encara esteu molt disgregats. Quina ha de ser la manera?

Està clar que no estem units, estem disgregats i un dels motius és la pròpia precarització, perquè amb prou feines et pots estabilitzar per anar a les xarxes d’organització... Quan he estat en aquests espais sempre es diu: “Ha de venir més gent”. Però a la teva feina tens uns encàrrecs i no hi cap punt que sigui participar en xarxes. Si és una xarxa professional es fa en horari laboral, i ja no pots participar, i les que es creen al marge, és complicat construir-les, perquè al final necessites una plataforma, algú que t’acompanyi. I com que estem tan disgregats, es fa molt complicat.

Pel que fa a l’atenció directa, esmenta al seu llibre La mirada horitzontal tres preguntes amb les quals començar a engegar un procés de canvi: Vol, pot, sap? Han de ser totes preguntes afirmatives? Què passa quan no ho són?

Si les tres preguntes es responguessin afirmativament, no estaríem treballant amb aquella persona, perquè s’entendria que no necessita cap suport. La realitat és que aquestes tres preguntes són importants, i ens les hauríem de fer sempre, perquè si ens oblidem una, no estaríem fent una bona anàlisi. Un cas clàssic és la persona que té un problema amb les addiccions. Aquella persona vol deixar-ho? Sí que vol, però no pot. En sap? Depèn de la seva història de vida. Però hi ha un moment que la batalla l’està guanyant l’addicció, i fa que ell no sigui ell. Si no ens féssim aquestes preguntes, podríem pensar que consumeix perquè vol, o que està al carrer perquè vol. Hi ha professionals que esperen que la persona a la qual estem acompanyant ho faci tot bé, i que sigui perfecte, però precisament alguna cosa falla, i és aquí on nosaltres hem de sumar, perquè si fóssim tots perfectes no estaríem aquí.

“Els educadors socials no estem units i un dels motius és la pròpia precarització”

Hi ha processos amb persones que dona per perduts, en els quals sap que no podrà fer cap tasca educativa?

Sí, clar. És important no enganyar ningú, però tampoc anar amb la mirada catastrofista. Si veig una persona que no ens sortirem, ni a curt ni a mig termini, el que no puc fer és mirar-la amb cara de pena, o pensar que és una desgraciada, perquè llavors estaré replicant el que la societat li està transmetent. Pensa que una persona que fa 20 anys que viu al carrer està demostrat que pot trigar 20 anys a sortir-se’n. La que porta dos mesos, en dos mesos pot fer-ho, perquè fa poc temps tenia unes eines. Cada dia fem entrevistes i veiem moltes situacions. Hi ha molta gent al carrer, més de la que pensem, i cada vegada més joves, la majoria joves migrats sols. És molt diferent el procés migratori conscient que el que és inconscient, perquè normalment aquest últim porta una motxilla molt carregada, amb moltes pedres i molt pesades. La nostra feina té més sentit acompanyant aquest procés conscient, malgrat que en tots dos processos ha d’estar el professional. També amb l’inconscient, perquè aquesta persona pot fer un clic, i hem de ser optimistes i pensar que ho farà. Si no, no seríem bons professionals de l’àmbit social sinó creguéssim en la transformació.

“No seríem bons professionals de l’àmbit social sinó creguéssim en la transformació”

L’any 2018 van arribar a Catalunya molts joves migrats sols. Es van obrir molts recursos i va haver-hi moltes crítiques per la manca de previsió per part de les administracions. Treballa amb aquest col·lectiu. Quina és ara la situació? S’està fent una bona feina?

No. Ara no hi ha alarma social, perquè la frontera està molt controlada. Des que Espanya reconeix el Sàhara com autonomia i no com a estat, Marroc està controlant la frontera, tot i que sabem que això té data de caducitat. I ara no estan arribant joves d’origen magrebí, però sí estan arribant molts joves subsaharians per la ruta de Canàries. El 2022 van arribar 1.000 menors d’edat subsaharians a Catalunya. Cada vegada hi ha més joves al carrer i no s’estan obrint recursos de continuïtat. Alguns recursos van passar d’estar sobreocupats a estar infraocupats, i dels quatre que es van obrir, un s’ha tancat, un s’ha reconvertit i dos segueixen, però hem d’estar alerta. He estat al gener durant un mes al Senegal i entens clarament perquè venen. Jo també ho faria. La població allà és molt jove i aquí cada vegada ho és menys, i aquí ho sabem. Si s’ha regularitzat el reglament de la llei d’estrangeria no és perquè sigui un govern d’esquerres sinó perquè les dades indiquen que necessitem gent de fora per mantenir molts llocs de feina. Estem superant les dades d’abans del 2018, i estem esperant que hi hagi una altra alarma social i es tornin a activar recursos, però arribarà tard una altra vegada. Seria més intel·ligent fer prevenció i recursos de continuïtat. 

Aquest canvi legislatiu, malgrat que no sigui per justícia social i sí per afavorir la mà d’obra barata, ha ajudat a millorar la vostra feina, entenc.

Sí, d’ençà que va canviar la llei hi ha molts casos d’èxit. Hi ha molta rotació, i moltes persones que es regularitzen. Ara el problema és l’exclusió residencial, perquè per aquests joves és més fàcil trobar feina que pis. És un dels principals cavalls de batalla, perquè si et dius Mohamed o Ibrahim, ho tens molt complicat per trobar on viure. Per això penso que són importants els recursos de continuïtat, i canviar les lleis i fer més accessible l’habitatge, tal com es fa a altres països.

“Cada vegada hi ha més joves al carrer i no s’estan obrint recursos de continuïtat”

Els educadors i educadores us trobeu sovint amb situacions molt difícils. Com treballeu la frustració? Hi ha moments que penseu: necessito retirar-me d’això?

Soc de la segona promoció de la carrera d’Educació Social, any 93. Era tot molt nou i ja de seguida vaig trobar feina a un CRAE, i me’n recordo que em deien: aquí duraràs tres anys, i vaig estar-ne sis. Quan he treballat a fundacions que posaven al centre els diners i no les persones era impensable que hi hagués un supervisor a l’equip, en canvi, a entitats, i per sort, a moltes, tenen aquesta figura. Aquesta és potser una manera per no haver de canviar de feina habitualment, sinó poder fer una aturada dins del teu horari laboral, respectar un moment de descans i poder-te supervisar. Això és una manera, però hi ha altres.

Però creu que manquen mecanismes de cura?

Sí que en manquen. Són conceptes que comencem a desenvolupar ara, i confio que amb el temps això millori. Es van donant millores... Per exemple, abans el model d’atenció era el model escala, –és a dir, pas per pas: si vens a una entrevista, et tramito la Pirmi, això seria un clàssic del model–. Ara això es critica molt, tot i que no vol dir que sigui dolent. Ara estem amb el model housing first: et poso un sostre, i partir d’aquí tu fas el teu procés.

Allunyant-se l’assistencialisme?

Però l’assistencialisme tampoc és del tot dolent. En algun moment de la nostra feina, es pot donar. Si una cosa cau i es trenca, jo m’hauré d’agenollar i reparar-ho, i no diré “no, jo només educo”. La mirada horitzontal és la que reconeix les seves errades, i no treballa amb un uniforme, encara que a vegades ens obliguin a posar-nos en determinats llocs una jaqueta o un distintiu, però no és perquè jo sigui més que tu. En canvi, a la mirada vertical es treballa amb un uniforme i no li cauen els anells. A l’horitzontal, si la persona està a terra, el professional es posarà a terra, i si s’embruta, s’embruta.

També parla de la importància de la individualització dels processos, de no caure en rutines. Què passa quan només es veu l’expedient, el número?

Passa, sí. I necessites que algú de fora t’ho digui, perquè tu pots estar en un procés de rutina i no adonar-te’n, i no per això ets culpable. És important el treball en equip, i és important treballar de manera transparent i trobar aquests moments de descans. També ens passa que moltes vegades ens trobem en feines en les quals no pots promocionar, no tens aquest incentiu, i t’estanques i acabes en la rutina, o directament marxant a treballar d’una altra cosa, que passa molt sovint. Hi ha molt pocs educadors que superin els 45 anys i encara estiguin en atenció directa.

“Hi ha molt pocs educadors que superin els 45 anys i encara estiguin en atenció directa”

La vostra és una professió en la qual abunden les persones amb una mirada molt crítica davant el sistema, un sistema que normalment s’imposa…

És veritat que la nostra professió té molt d’antisistema, però què vol dir ser antisistema? No t’agrada el sistema que hi ha, però no vol dir que te l’hagis de carregar. Això que diré ara a molta gent no li agradarà, però quan parlem de treball interdisciplinari, ho fem amb la policia, perquè és un agent més que intervé al carrer. Si tu vas amb el prejudici que tots els polis són assassins i són dolents, estaràs condicionat. Així i tot, sí que cal que tinguis una mirada crítica, i saber que a vegades la policia no intervé com cal. Cal trobar aquest equilibri.

Pertany a la segona promoció de la carrera d’Educació Social, factor que li dona una perspectiva molt àmplia. Creu que ara s’entén millor la vostra tasca?

Cada vegada és més coneguda. Abans deies que eres educador social i et miraven estrany, i encara passa, però menys. La Covid-19, en aquest sentit, ha sigut una oportunitat, perquè ha visibilitzat molt als educadors; es va parlar més d’educació social durant la pandèmia que en 30 anys. I molts recursos que es van obrir gràcies a la Covid-19 s’han quedat, com els centres específics per a dones en situació de carrer, etc.

Totes aquestes realitats que la pandemia va evidenciar, resten massa invisibilitzades per a bona part de la ciutadania. Com es pot fer, des de l’educació social, per assenyalar aquesta realitat?

Justament, vaig fer el llibre per dues raons. Per explicar la nostra professió, perquè penso que no està escrita; hi ha molts autors, metodologies, però, de què va? I a més, també volia sensibilitzar, explicar que l’educació social no és només treballar a un centre de menors, que això és un clàssic. Hi ha un món molt més enllà, aquesta és una professió emergent i jo volia reivindicar-la. En aquesta reivindicació, i després de dos anys —anem per la tercera edició en català i també s’ha traduït al castellà—, estic molt satisfet, perquè m’he trobat interpel·lat per moltes persones que m’han dit que parlo al llibre de coses que no sabien ni que existien. Hi ha molt camí per fer en l’àmbit de la salut, en l’àmbit de l’escola, en salut mental... Sempre dic que estic orgullós de treballar d’educador social, però no de ser educador social, no hauríem d’existir.