“Veig l’habitatge cooperatiu i el cooperativisme com un sistema de valors, no com una forma jurídica”

Roser Casanovas | Arquitecta i sòcia fundadora del Col·lectiu Punt 6


“La utopia és un pensament bàsic i necessari per construir alternatives al món real, que recull totes aquelles visions que han imaginat o planificat nous entorns físics on poder viure millor”. Precisament, “viure millor” és l’objectiu que es proposa l’arquitecta Roser Casanovas quan fundà el Col·lectiu Punt6, l’any 2005. Es tracta d’una cooperativa formada per arquitectes, sociòlogues i urbanistes de procedències diverses, que treballen per repensar els espais domèstics, comunitaris i públics des d’una perspectiva feminista. Ara ens rep per parlar d’habitatge, perquè viure millor també passa —o passa principalment— per tenir un habitatge digne, un lloc on descansar i, alhora, agafar forces per crear i imaginar nous entorns físics i mentals que ens acullin i ens tinguin en compte a totes.

Com ha de ser una ciutat, una comunitat, un habitatge per viure millor? “L’espai no és neutre i la seva producció tampoc”, això vol dir, segons aquesta arquitecta, que quan es construeix l’espai es prioritzen drets i es configuren relacions de poders. Casanovas, que ha estudiat l’espai que habita, sap que les grans metròpolis constitueixen un entorn, moltes vegades, hostil. Però no tira la tovallola. Al contrari, resisteix i insta tothom a no fugir de la ciutat, sinó a transformar-la. Per fer-ho, aposta per buscar “xarxes d’afecte per capgirar-ho tot”. 

Proposeu crear xarxes comunitàries de suport i de cures al voltant de l’habitatge. Què vol dir això?

Treballar les xarxes comunitàries de cures entorn de l’habitatge té a veure amb trencar la dicotomia entre públic i privat, que el que fa és perpetuar aquesta construcció de rols i aquesta construcció que ha fet el capitalisme i el patriarcat de com vivim i quin lloc ha d’ocupar cadascú en l’espai. Per tant, la nostra proposta és: construir espais i temps, per poder canviar moltes més coses. Som conscients que només des de l’espai no podem canviar la societat, però sí que podem afegir un granet més de sorra per donar suport.

De quina manera enteneu, doncs, l’espai?

Entenem l’espai físic com un suport material en el qual desenvolupem la nostra vida. Llavors, si generem espais de trobada, podem triar si ens trobem o no; però si no els tenim, no ho farem mai. Pensem, per exemple, quan els habitatges tenen només l’ascensor i l’escala com a espais comunitaris. Si aquest és l’únic espai comú que tenim i és allà on ens trobem, vol dir que no ens trobem, perquè només és un espai de pas. A partir d’aquí neix aquesta idea: com podríem trencar amb aquesta dicotomia entre públic i privat?

“Per entrar en una cooperativa d’habitatge has de destinar el teu temps diari. No és un projecte immediat, sinó a llarg termini”

I quina seria la resposta a aquesta pregunta?

Construint espais intermedis. Realment, una nova organització social ha de tenir una forma urbana diferent. Aquestes xarxes comunitàries no pretenen fer una tabula rasa amb el que ja tenim i construir un espai físic diferent. No. El que hem de fer és organitzar-nos diferent i a partir d’aquí veurem com reutilitzem el que tenim. Però, la major part de les vegades, els habitatges cooperatius, per exemple, es fan en edificis de nova construcció. Costa molt trobar edificis en rehabilitació destinats a habitatges cooperatius, tot i que cada vegada sembla que en surten més. Per tant, el que vol aquesta xarxa, estiguis com estiguis agrupat i visquis com visquis en la teva unitat de convivència, és anar més enllà d’aquesta unitat, sortir fora i compartir més coses i corresponsabilitzar-nos tots i totes i no només nosaltres, les dones. Hem de continuar pensant formes de com poder trencar amb aquesta desigualtat de l’ús del temps i, per tant, també de l’espai. Amb diferents tipologies d’habitatge, perquè, de moment, no totes vivim en una cooperativa d’habitatge ni ens ho podem permetre, ni per diners, però també per temps.

Has de tenir temps per entrar en un habitatge cooperatiu?

Sens dubte! Per construir comunitat has de destinar temps i has de destinar el teu temps diari. No és un projecte immediat, sinó a llarg termini. I, a més a més, no totes les persones se senten igual d’interpel·lades, perquè ho veuen com una cosa d’un sector de la població i perquè també tenim diferents formes de viure en aquest món.

Tothom està disposat a acceptar aquestes formes diverses de viure?

No, perquè hi ha moltes persones que ja tenen habitatge en propietat i llavors es queden fora. Nosaltres veiem l’habitatge cooperatiu i el cooperativisme com un sistema de valors, no com una forma jurídica. Per nosaltres el cooperativisme no és només una forma jurídica, sinó que és una manera de pensar. Perquè sabem perfectament que hi ha moltes cooperatives que no compleixen amb els valors del cooperativisme.

Com es relacionen aquests valors del cooperativisme i l’habitatge cooperatiu amb les xarxes de cura que promoveu?

Quan vam idear aquestes xarxes de cura, vam pensar que l’habitatge cooperatiu seria com una llavor. Per què? Perquè són un grup de persones que, a priori, destinaran temps a la comunitat i que ha reduït el seu interior propi per compartir coses. Això pot ser com una llavor que permeti transformar aquell entorn concret i dir: “Ei, hi ha alguna persona més d’aquest entorn que vulgui compartir també?”.

Més enllà de l’habitatge cooperatiu, es crea una xarxa que va creixent.

Per exemple: una cooperativa d’habitatge, hi ha un grup de dues o tres àvies que viuen soles en aquest entorn, hi ha un grup de famílies que també viuen en aquest entorn en propietat, etc. Potser podem flexibilitzar aquesta xarxa i pensar una estructura major. Al final, a mi, si és associació o és cooperativa de segon grau no m’importa molt. No soc purista en aquest sentit. A mi el que m’importa és que la gent comparteixi la col·lectivització de les cures, que realment vulgui canviar la forma d’organitzar-se socialment. És veritat que, com més passos fas i més compromís tens, la forma jurídica et dona més seguretats.

El model d’habitatge cooperatiu podria ser una resposta a l’actual crisi immobiliària?

Segur. Però, tot i això, la crítica que fem és que, actualment, s’està fent èmfasi en un model, en el model d’habitatge cooperatiu. A nosaltres la paraula “model” no ens agrada gens, perquè torna a tancar en una capseta una sola forma de fer. Llavors, si analitzem quin és el biaix que tenen ara mateix les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, veiem que qui no està entrant potser és que necessita altres opcions; però el que no podem dir és: “Les polítiques públiques ja faran altres alternatives”. I des d’aquí no en podem pensar més?

“No només hi ha una manera de viure: família nuclear i heteropatriarcal. Però així és com la nostra societat ens ha pensat a totes”

És com substituir un model d’habitatge per un altre.

A mi em fa por aquesta substitució. Perquè nosaltres volem trencar amb aquesta idea que només hi ha una opció a la vida, que només hi ha una manera de viure: amb una família nuclear, heteropatriarcal. I així és com la nostra societat ens ha pensat a totes. Llavors, reconeixem tot el treball que estan fent les cooperatives d’habitatge cooperatiu, tot el recorregut i tot el que han aconseguit, però fan falta altres opcions.

A quines opcions es refereix?

Per exemple, muntar cooperatives que siguin de lloguer, perquè potser estàs en un moment de la teva vida que no pots posar temps, però necessites un habitatge per poder compartir-lo amb altres persones i el necessites ja. Nosaltres quan mirem l’habitatge des d’una perspectiva de gènere interseccional sempre posem èmfasi en el fet que calen polítiques públiques amb aquesta perspectiva, que tinguin en compte que encara tenim una alta feminització de la pobresa, per les desigualtats que patim les dones en molts àmbits, sobretot, dones grans vivint soles. Les persones cuidadores encara són, majoritàriament, dones. Les famílies desnonades, majoritàriament, són encapçalades per dones. Les dones que pateixen violència masclista necessiten un entorn adequat per poder recuperar la vida, una vida digna; una sèrie de situacions que necessiten mirades especials o diferents o concretes.

Per això proposeu una xarxa comunitària de cures, que vagi més enllà d’un model concret d’habitatge?

El que volíem demostrar era una societat on tot tingués cabuda: masoveria urbana, habitatge cooperatiu, etc. Es crea una mena de cooperativa dispersa i llavors decideixen què és allò que volen compartir. Per exemple: tindrem un local amb rentadores a bon preu i un bar per servir esmorzars, un servei de cotxe compartit o, per exemple, una senyora gran que té un pis molt ampli i comparteix habitacions pels convidats dels seus veïns.

L’interessant és que l’habitatge cooperatiu sigui, doncs, un node del nou model d’organització entorn l’habitatge i les relacions socials que provoca?

Sí, la “reproducció social”. És un concepte que està molt treballat en l’àrea social: des de la sociologia, des de la geografia, des de l’antropologia; però que no té una derivada directa en la planificació de l’espai. Perquè no s’ha tingut en compte. Les nostres ciutats es basen en les cartografies de principis del segle XX, quan es va fer la zonificació. Què vol dir? Que dividim el sòl en equipaments, habitatge, oci, etc. Està tot categoritzat per zones. S’ha treballat alguna promoció que es pot barrejar, però tot dins del sector públic, per exemple: tu tens un CAP i uns habitatges socials perquè són públics tots. Hi ha aquests espais més físics, però, aquesta xarxa té unes infraestructures que n’hi diem toves. Les infraestructures toves tenen a veure amb l’estratègia social per a compartir la vida quotidiana de gestió i ús del temps: si organitzes diferent el temps, també pots ser més eficient.

“La interseccionalitat té a veure amb les opressions que patim les persones i que ens multiplica la desigualtat en l’ús de l’espai i del temps”

Per tant, torna a entrar en joc el binomi espai-temps.

Això és el que abans en dèiem xarxa de temps: si tens temps i vols aportar-lo, entres en un banc del temps. I aquí hi entren més factors, per exemple: organitzar-nos amb les famílies per anar a portar els infants a les activitats extraescolars, o la neta d’adopció, etc. Aquests són elements que hem tret de la nostra recerca de cures compartides que ja existeixen.

Què s’ha de fer perquè aquestes xarxes comunitàries que proposeu funcionin?

Hi ha dues esferes de les activitats que nosaltres considerem bàsiques perquè aquestes xarxes puguin aflorar més, que són les esferes comunitàries i l’esfera personal. La vida és una barreja d’activitats d’oci i de feina. Quan ho analitzes, veus que existeix una greu desigualtat en l’ús de l’espai i del temps per les persones. És a dir, no és el mateix ser una dona gran amb mobilitat reduïda d’origen estranger, amb unes capacitats econòmiques ‘x’, que una noia jove sense dependències, que viu al centre de la ciutat i que té una feina que li permet fer una sèrie de coses. La interseccionalitat té a veure amb totes les altres opressions que també patim les persones i que ens multiplica la desigualtat en l’ús de l’espai i del temps, i que totes puguem gaudir d’una vida digna, triant el temps que volem dedicar a cadascuna d’aquestes esferes de la nostra vida.

“Treballar les xarxes comunitàries de cures entorn de l’habitatge, té a veure amb trencar la dicotomia entre públic i privat” |  Augusto Magaña

Com ens organitzem per dedicar suficient temps a cadascuna d’aquestes esferes?

Sempre hi ha hagut formes d’espavilar-te per organitzar-te amb les cures comunitàries, perquè no som éssers independents, som interdependents. Ens necessitem les unes a les altres i, encara que siguis una persona que viu sola a casa teva i que tu t’ho resols tot, un dia et trencaràs una cama, o et trobaràs malament, o necessitaràs anar a fer un cafè amb algú per sentir-te acompanyada. Això també és en aquesta esfera d’allò que és personal-propi. El capitalisme ens ha fet pensar que som independents, que no necessitem ningú i ha promocionat l’individualisme fins al màxim. Ens agrada parlar de xarxes comunitàries com un ecosistema que fa més equilibrada la subsistència en aquest món, que té a veure amb reduir desplaçaments, reduir despeses de tota mena, no només econòmiques, també de consum, perquè podem organitzar-nos com a comunitats energètiques. Llavors, això també és una decisió personal.

Sovint, aquests projectes de transformació social a través de l’espai són criticats perquè sobre el paper sonen molt bé, però potser a l’hora d’aplicar-los no s’aconsegueixen els resultats esperats. Com es resol aquesta distància que hi ha entre la planificació urbana i el resultat?

Aquesta és, precisament, la crítica que fem al plantejament actual: que no és interescalat, que es prenen les decisions des dels despatxos, que no es trepitja el context, que s’ha de treballar més interdisciplinàriament, que no hi ha una persona que sap com ha de viure tothom sinó que els canvis o les transformacions no poden venir d’un projecte. Aquesta lògica s’ha de trencar. Ha de venir d’un canvi acompanyat de totes les persones, incloses les que viuen en el lloc on fas el canvi. A part, jo crec que ja hauríem de parar de fer projectes de creixement.

“S’ha de canviar la lògica de la forma com transformem. Des de l’espai sol no transformarem la ciutat”

Per què?

Ara tot hauria de ser decreixement o refer el que tenim, perquè ja no és lògic continuar creixent. Per tant, el que s’ha de canviar és la lògica de la forma com transformem. Perquè en els programes de transformació, s’ha de transformar tot, no només la pedra. Des de l’espai sol no transformarem la ciutat.

I què passa amb tot allò que no és ciutat? És més fàcil implementar aquesta transformació en un entorn rural?

Depèn de les dependències que tingui aquest entorn rural del qual estem parlant. Perquè cada vegada, amb les vides que tenim, hauríem de decréixer molt encara. Sovint quan es pensava en cooperativisme es pensava en una vida rural, en un àmbit idíl·lic. La vida que tenim a la ciutat és una vida on cadascú té el seu habitatge i no es relaciona amb el seu entorn. Per això el cooperativisme ens reporta aquesta nova mirada de com han de ser aquestes relacions en una ciutat. Com han de ser aquests espais que afavoreixin noves mirades. És veritat que vam tenir una gran tradició de la cooperativa i la col·lectivització fins a la Guerra Civil. Segurament, estaríem en un altre context actualment, però no ho sabem tampoc. És cert que també hi ha molta tradició de cooperativisme al territori rural, com les cooperatives agràries, i ara n’hi ha moltes d’habitatge també. A més, tot el que té a veure amb el món rural vol temps i dedicació: cuidar un hort, tenir animals vius i cuidar-los, etc. És una feina 24/7. I, si es comparteixen les tasques, guanyes en temps i es posen les cures al centre. Hi sortim tots guanyant.

Compartir temps i tasques.

Organitzem-ho a partir d’aquí. Som interdependents i ecodependents, partim d’aquesta base. Actualment, hi ha unes desigualtats de gènere brutals accentuades pels altres eixos d’opressió que fa necessari que ens unim. Aquí els lemes feministes tenen més sentit que mai. Juntes som més fortes. L’altre dia estava en una conferència i una de les participants va dir que les proves pilot serveixen per crear nous imaginaris. Jo he fet aquesta prova pilot, precisament, per això. Perquè la gent visualitzi una nova manera de viure i que no s’imaginin només la caseta amb el jardinet que s’ha de cuidar cada cap de setmana. El que volem és donar suport per repensar i trobar altres models i vies i investigar altres possibilitats.

“La societat capitalista aboleix conflictes a través de l’espai: els joves fan botellot en un banc públic?, traiem el banc”

Aquestes altres possibilitats de vida que esmenta també hi tenen cabuda dins les grans ciutats?

Sí, a Barcelona s’ha de resistir. No tothom té una xarxa familiar que li pot donar suport. I la nostra societat el que ha fet és donar més suport a aquesta xarxa familiar que no pas a les altres. El que reivindiquem és que els vincles es construeixen i que tu pots aconseguir aquest vincle en el lloc on vius, amb persones que tens a prop. Què fa la societat capitalista? Abolir conflictes a través de l’espai: tenim un problema amb els joves que van a fer botellada en un banc públic?, traiem el banc i llestos. No es repensa el model. 

I en aquest procés de transformació d’imaginari, quin paper estan jugant i quin paper haurien de jugar les administracions?

Tot això ha d’anar acompanyat d’un suport públic. Moltes polítiques públiques d’habitatge es basen a anar donant claus i unitats d’habitatge i prou. Està clar que està resolent una part de la vida de les persones però no tot. L’habitatge no hauria d’entrar en el mercat especulatiu. L’habitatge ha de ser una garantia, com ho són els centres de salut i les escoles.

Casanovas, en un moment de l’entrevista, mostra el seu projecte sobre la xarxa comunitària de cures a l’entorn de l’habitatge | Augusto Magaña

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article