“Hi ha un límit d’explotació a partir del qual les persones, inevitablement, emmalalteixen”

Jaume Funes | Educador i psicòleg


La salut mental està a tot arreu. Se’n parla a les escoles, al Parlament, a l’hospital, a les oficines i, fins i tot, cada vegada més a casa. Però, com ens ho fem per gestionar els malestars emocionals en una societat cada vegada més complexa, més segregadora i més injusta? Com podem demanar que sigui feliç algú que no té un espai propi on dormir ni xarxes familiars o d’amistat? Davant d’aquestes situacions, com hauríem de transformar el model d’atenció a la salut mental perquè sigui realment efectiu? Per a l’educador i psicòleg Jaume Funes la resposta és clara: “Les dificultats de la vida no poden ser gestionades amb el criteri de malaltia mental”. 

Ens trobem amb l’autor de Quan la vida ens dol a casa seva, concretament al seu estudi, un espai molt lluminós, amb vistes a Cornellà del Llobregat i ple de quadres. Unes pintures que, com ell mateix explica, va començar a pintar quan sentia que les neurones li fallaven i necessitava distanciar-se de les paraules i els llibres. Amb l’excusa dels quadres comencem a parlar de les emocions i les relacions socials, les quals, així com els colors dels quadres impressionistes, només cobren sentit quan es posen un al costat de l’altre i es miren amb distància.

Actualment es parla molt de salut mental, però, se’n parla com caldria? On estem posant el focus i on creu que l’hauríem de posar?

Quan parlem de la salut mental sempre hi ha hagut dos problemes importants: com tenim un model explicatiu d’allò que els passa a les persones i com dimonis donem una resposta que sigui útil. No exactament col·lectiva, perquè moltes vegades no es tracta de curar, sinó d’ajudar a sobreviure o viure d’una altra manera. A més, el món de la salut mental sempre ha estat ple de tribus de gent que som incapaços de posar-nos d’acord entre nosaltres. A mesura que avança el temps, el coneixement del cervell i del sistema nerviós és una mica més acurat, però encara desconeixem la immensa majoria del seu funcionament. Entremig neix la indústria farmacèutica, que sempre ha inventat malalties per aplicar els seus medicaments, no medicaments per les malalties que hi havia. I dins d’aquesta història apareixen les demandes socials, els models explicatius de la salut, que la pandèmia posa en crisi perquè apareixen altres perills, altres dificultats. Tot això condueix a una preocupació més intensa sobre la salut mental, però no està clar que la preocupació respongui a una visió sensata i útil del que ens passa.

“Moltes vegades no es tracta de curar, sinó d’ajudar a sobreviure o viure d’una altra manera”

Llavors, que la salut mental sigui un tema que està sobre la taula no és beneficiós?

Per sort, en aquest moment en parlem més i tenim més recursos, però, malauradament, quasi seria millor no tenir recursos, perquè la manera com els estem aplicant és una reproducció del model anterior, d’una construcció d’una immensa quantitat de programes-respostes-dificultats, cadascuna d’elles no connectades. Tenim un munt de propostes d’activitats, motivades per la idea d’“hem de fer alguna cosa”, i ara tenim diners. Si destinessin els recursos d’una manera més sensata i coordinada, pactant què fem amb les persones, com les ajudem a millorar el conjunt de malestars que genera aquesta societat, probablement els recursos ens conduirien, a dos anys vista, a tenir una lectura més sensata de la salut mental i unes respostes una mica més coherents i útils. En aquests moments, vivim un moment delicat perquè no entra en crisi ni l’explicació, ni ha entrat en crisi el model d’atenció a les persones.

Quina incidència tenen les qüestions socials i estructurals com la precarietat o la incertesa laboral i econòmica de molts joves en la salut mental?

Hi ha un principi del qual, per molt espiritualista o hippie que siguis, no pots prescindir: hi ha un límit d’explotació a partir del qual les persones, inevitablement, emmalalteixen. Per tant, si un està en una societat sistemàticament injusta, que no permet viure en unes condicions mínimament dignes, hi ha un moment que no dormirà, perquè treballarà dotze hores. I, si no dorm, li donarem una benzodiazepina perquè pugui dormir, o un barbitúric. En conseqüència, és impossible mantenir la salut mental. També hi ha un altre criteri que tampoc podem oblidar: per mantenir un cert equilibri personal i col·lectiu necessites un grau mínim de felicitat. La nostra societat cada vegada precaritza més les vides de les persones: cada vegada s’ha de treballar molt més per poder mantenir el ritme d’una societat de mercat que també imposa a les persones el model de felicitat.

“La nostra societat cada vegada precaritza més les vides de les persones”

Però no tothom viu en les mateixes condicions.

Clar, depèn del barri on visquis, de què treballis o amb qui estiguis, com sigui el teu habitatge... Demanar a una persona que estigui equilibrada, sensata i feliç, si viu en una habitació compartida, no té ningú que li faci companyia, carícies, etc., no té cap sentit. La qual cosa no condueix a l’afirmació, com a vegades es fa, que només la precarietat o la pobresa generen dificultats de salut mental. L’altre pol de les dificultats en salut mental està en el contrari: tenir-ho tot i no saber què fer amb el que tens. En aquesta societat, viure al ritme de l’estrès que suposa mantenir l’èxit i els diners també genera un altre tipus de malestars que són inherents en una societat en què els rics pateixen d’una manera (el que passa és que tenen més medicaments i més companyia) i els pobres pateixen d’una altra manera i sovint no tenen accés ni a medicaments ni a companyia.

Sempre hi ha aquesta dicotomia entre si la salut mental és una qüestió individual o col·lectiva. Què en pensa?

Al llarg de la meva vida sempre he defensat les coses col·lectives: no emmalaltim individualment, tot i que hi ha excepcions (una persona que per una raó biològica o d’herència té unes dificultats dins la seva mateixa estructura nerviosa que automàticament la portarà a patir un determinat malestar que la trastorna). Llevat d’aquests casos —en què fins i tot apareix la idea del detonant— tota la resta de coses passen amb relació a altres coses. Per tant, tot allò que vivim i ens passa, sigui en la salut o la malaltia, sempre hi ha una variable que té a veure amb la relació. En el llibre, quan no sabia com explicar la varietat de sistemes que conforma el cos humà, de subjecte interrelacionat, al final se’m va acudir que necessitava pintar perquè les meves neurones ja fallaven, i vaig utilitzar la idea del quadre impressionista.

Què vol dir?

L’impressionisme crea sensació de colors col·locant-los un al costat de l’altre. En el llibre sempre insisteixo: aquest color no és taronja, és un groc col·locat al costat d’un vermell; i no és verd, és que està al costat d’un blau. Tots nosaltres som la interacció de més persones, sigui l’adolescent que se sent rebutjat, l’adolescent que pensa que no és com li agradaria ser, la persona que vol tenir èxit en un entorn... Estem sempre emmalaltint amb relació, i la manera de recuperar una certa salut, la manera de tornar a sentir-nos bé, sempre és en comunitat. Això que històricament dèiem la psicologia o teràpia comunitària. Les persones, igual que són en relació, necessiten sentir-se bé en companyia de. I una part dels trastorns mentals actuals, o malestars que trastornen, tenen a veure amb processos de marginació i d’exclusió. Per tant, només amb una consulta individual en un despatx poques vegades recuperarem les possibilitats de sentir-nos bé, perquè per sentir-nos bé necessitem sentir-nos bé en relació.

“Hem de tenir més temps per tenir experiències de felicitat, i això des de la sexualitat fins anar a la muntanya a descobrir la natura” | Augusto Magaña

Quan la vida ens dol diu que si canviéssim les maneres de viure no tindríem algunes de les formes d’emmalaltir actuals. A quines formes de viure es refereix i de quina manera creu que hauríem de viure?

Unes formes de vida en què no pots parar-te mai a pensar com et sents, i que quan et sents estrany penses que estàs malalt. Que no tens temps per mirar de discriminar com són els teus sentiments, les teves vivències, el que genèricament acabem dient educació emocional. Moltes vegades, quan treballes amb les persones perquè aclareixin els seus sentiments, paren a pensar-se i descobreixen que no es coneixen. Hem de tenir més temps per tenir experiències de felicitat, i això des de la sexualitat fins a anar a la muntanya a descobrir la natura, o anar-te’n de viatge. La vida, en alguna petita cosa, depèn de tu. Saber què pintes en aquest mercat, pensar-te una mica més, tenir una atenció a la salut més humanitzada, sortir d’aquest model en el qual sempre ha d’existir una causa, ha de tenir un nom, un diagnòstic, i ha d’existir un remei... Són coses que ens ajudarien, com a mínim, a què no apareguin malestars diferents ni amb tanta freqüència a causa de tenir la sensació que la nostra vida està col·locada en un motlle del qual no podem sortir.

Pensant en les xarxes socials, sembla que cada vegada passem més temps construint com ens veuen els altres, més que construint-nos a nosaltres mateixos, sobretot els adolescents, i això ha d’influir d’alguna manera en la salut mental. Creu que cada vegada és més així?

L’ésser humà és un subjecte que s’adapta a un món canviant, però la capacitat adaptativa és relativa respecte a l’accelerament del món canviant. No ens enganyem, les pantalles no deshumanitzen: tenim una societat deshumanitzada i les pantalles, la comunicació, pot o no aguditzar aquesta deshumanització. Ja als anys 70, si demanaves a un adolescent que es definís, hi havia una part de la pregunta relacionada amb l’autoconeixement i l’autoestima que tenia a veure amb com ets tu en funció del que diu l’altre. Ara bé, el que deia l’altre fa 30 anys era més o menys el que estava veient. Les xarxes socials han multiplicat exponencialment la necessitat educativa de sempre: com ajudes a un adolescent a ser un mateix. Però, quina part de tu no ha de dependre del nombre de m’agrades que tinguis? El suposat narcisisme dels adolescents sempre ha estat present, però ara alguns col·legues, i alguns pares i mares diuen que és un problema. Quan tu eres adolescent anaves de l’armari al mirall deu vegades abans de sortir al carrer. El problema —o l’avantatge— d’ara és que els miralls parlen, cosa que fa més complexa aquesta construcció de la persona, perquè la dependència del que es diu al voltant teu és desproporcionada respecte al temps que tens per pensar què tens, què no tens, què ets, com vols ser.

“Les xarxes socials han multiplicat exponencialment la necessitat educativa de sempre: com ajudes a un adolescent a ser un mateix”

Molta gent critica els adolescents i joves d’avui en dia, la generació de vidre que li diuen, dient que són uns deprimits, que no s’esforcen prou. Creu que és així, i si ho és, creu que és normal que estiguin deprimits?

Aquesta és una expressió dels adults. En general, els adolescents no tenen problemes, són els adults qui tenen problemes amb els adolescents. La discussió sobre la pedagogia de l’esforç està contaminada pel discurs conservador, esforçar-se vol dir “la letra con sangre entra” i clavar els colzes per empollar i oblidar. Això no nega que hi ha una part d’una generació a qui li ha estat molt més fàcil accedir a coses sense que depenguessin d’ells o elles. Al món de l’escola sempre diem que la pedagogia de l’esforç és implicació activa en aprendre, no que un professor xapa doni el rotllo i el xaval hagi d’examinar-se. Moltes vegades l’anomenada cultura de l’esforç amaga un adult que no vol de cap manera que l’adolescent s’impliqui en aconseguir-ho. Una altra part de la pedagogia de l’esforç té a veure amb el fet que darrere de tots els béns que vols obtenir hi ha hores de feina, hi ha una mare o un pare que treballa per tenir aquells diners perquè tu puguis comprar. Com ajudem a fer veure a l’adolescent que la vida és dura i que allò que vol costa uns diners, si topem una vegada i una altra amb el problema de fons de “per què m’he d’esforçar si el mòbil ja me’l paguen?”. Estan disposats els pares i mares a què els seus fills s’emancipin amb 18 anys amb un salari social i que facin la vida sols, fora de la llar familiar, d’“ocupes” en un pis social protegit? Que s’emancipin, s’equivoquin, decideixin, es busquin la vida, i després tornin a casa...? No està clar, perquè els adults no volem de cap manera que els adolescents i joves prenguin decisions i el poder. En una societat que és de la meva generació, tot està en funció dels iaios com jo, no fos cas que s’alteri res.

Creu que el sistema de salut mental funciona i està ben coordinat amb les escoles?

Alguna de les dificultats del sistema de salut mental, tot i que ha anat canviant una mica, és que depèn de la comarca en què estiguessis et tocava una escola psicològica o una altra. Anaves al Garraf i et tocaven psicoanalistes, i anaves a l’Empordà i et tocaven conductistes, per exemple. L’altra és que és un model, salvant alguns casos, basat en la idea de l’atenció de despatx. Si són adults no hi ha cap problema, perquè com a adult si estàs fotut al final acceptes anar a ser pacient, que vol dir aguantar pacientment el que tens davant, però si ets adolescent això se’n va en orris, perquè has d’estar molt fotut per accedir anar a una consulta.

A més, com deia abans, no es tracta només d’anar a consulta...

La recuperació té a veure no només amb la paraula, no només amb les drogues, sinó amb la interacció amb altra gent. Si tu acceptes aquest model de consulta i continues amb la idea que a la persona li passa una determinada cosa per una causa biològica o un trauma infantil, a això li hem de posar un diagnòstic i hi hem d’aplicar un remei. La salut mental és complexa i se sustenta en com a mínim quatre o cinc peces clau, que van des de la biologia a les raons per viure, i tothom ha de tenir el dret a la paraula, el dret a ser escoltat, el dret a drogar-se sanament, el dret a tenir experiències felices, el dret a conviure... Si sumes tot això, un model pensat des de la lògica medicalista, sanitarista, només de model de despatx, és un model que fracassarà per la immensa majoria de situacions. Per a algunes funciona, però especialment per al sector més jove, el sector més socialment maltractat, no funciona. Perquè el meu col·lega que està allà escoltant no intenta saber com és la vida d’aquella persona: està intentant buscar simptomatologia que el permeti col·locar-lo en alguna etiqueta. Per tant, el model actual és enormement deficitari i defectuós.

“El model actual de salut mental és enormement deficitari i defectuós”

Cal més educació emocional? Com hauria de ser?

Com deia a l’inici, hem anat destrossant i oblidant la dimensió emocional, efectiva i relacional de la persona humana. Ningú vol que expliquin als seus fills i filles res sobre sentiments, afectes o enamoraments. Hi ha pares i mares que es preocupen de si el model d’aprenentatge de la lectoescriptura segueix el Montessori corresponent, i s’obliden que a vegades un infant no llegeix perquè no té ningú que l’escolti llegir. Molts nens i nenes decideixen un dia llegir simplement perquè tenen ganes d’explicar al seu pare o la seva mare que saben ajuntar sons i paraules. Fins i tot una cosa tan elemental com un procés d’aprenentatge està condicionat per les vivències, ja no et dic el pronom feble o el sistema d’equacions en una primavera en què estàs enamorada. Com diran ells: “Me la suda el que m’intentes explicar”. Hem oblidat que som éssers enormement condicionats per les nostres maneres de sentir, de viure, de relacionar-nos.

Què cal fer, doncs?

Hem de garantir que en el currículum de la vida, en llocs diversos, també es presti atenció a això. No és que es faci un taller especial, però que s’hi presti atenció. Quan jo ensenyo o me’n vaig d’excursió, també presto atenció a la cara que posa, a per què està de mala hòstia o per què avui està feliç. L’altre dia, en sortir d’un institut, una nena de 15 anys em va venir a dir, amb llàgrimes als ulls: “Jaume, eres la persona más buena de este mundo”. Què havia passat? Que havíem pogut parlar de nòvios a classe de 4t d’ESO. No havíem fet cap taller sobre el masclisme, simplement se sentia compresa per haver pogut parlar del que estava sentint i vivint. La cosa és: per poder parlar d’això, hauria d’haver anat a una consulta de salut mental, si simplement està lluitant contra la vivència racional de dir “aquest tio és un plasta i que se’n vagi a la merda però m’agrada i quan em dona petons em sento molt bé”? No té sentit. Hem de facilitar que a llocs diversos l’adolescent —o la persona que sigui— senti que la seva vida i el que està sentint importa a l’altre. Cal que els pares i mares acceptin que l’escola també influirà en les vivències, les emocions, els sentiments, les relacions dels seus fills i filles. I cal que acceptin que segurament no necessitem un protocol contra l’assetjament, sinó professionals amb capacitat i encàrrec de mirar si estan tristos, exclosos, segregats...

“No necessitem un protocol contra l’assetjament, sinó professionals amb capacitat i encàrrec de mirar si els alumnes estan tristos, exclosos, segregats...” | Augusto Magaña

Tinc la sensació que cada vegada hi ha més persones diagnosticades. De fet, crec que si ens posem a analitzar-nos, tots encaixaríem en algun diagnòstic de salut mental.

Entre la primera i la cinquena versió de la disorder mental statistic (DMS), l’eina més universal per posar una etiqueta al que li passa a les persones, s’han anat incorporant cada vegada més activitats de la vida quotidiana dins de la insània. Alguns penedits d’haver fet això diuen que, ara, poques coses de la vida no poden caure dins del trastorn mental.

Ens estem passant? Estem sobrediagnosticant?

El problema del diagnòstic és que té components complexes. El diagnòstic serveix perquè ens entenguem, és a dir, tant jo com un col·lega d’una altra companyia sabem que darrere una etiqueta de trastorn bipolar hi ha una sèrie de manifestacions vitals, però l’etiqueta, en el món de la salut mental, no serveix com altres etiquetes. Diferenciar si jo tinc un còlic nefrític o una apendicitis és important, perquè el tractament que has de rebre és diferent. Però una etiqueta de salut mental no respon a cap indicador biològic, no hi ha la neurona 45 que s’ha trastornat; i, a més a més, moltes vegades l’atenció que hem de donar no variarà amb el diagnòstic. A mi m’és infinitament igual que sigui trastorn límit de la personalitat o trastorn negativista desafiant, jo el que vull és que en el sistema em deixi posar “adolescent enrabiat cabrejat amb la vida que si sent amor es tranquil·litzarà”. Vull que em deixin posar la descripció. Que, a més a més, necessiten l’etiqueta? D’acord, però atenció, que vivim en una societat que les persones, per sentir que allò que els hi passa és important, reivindiquen l’etiqueta.

L’etiqueta ens reconforta.

Jo no puc dir “estic trist tot el dia, em sento melancòlic”. No em faran cas. Ara bé, si en el meu expedient posa que tinc una depressió... No donem importància a les descripcions de la vida, i a sobre, per obtenir una determinada vida necessites un diagnòstic. Moltes vegades, per aconseguir que la mútua et pagui la psicoteràpia, primer necessites un diagnòstic del psiquiatre, i el mateix passa amb les ajudes econòmiques. Si tu vas al sistema de salut mental —bé, ara ja no l’he mirat fa temps—, però si tu vas a un CSMIJ l’estadística dirà que el 50% o el 60% són trastorns límit de la personalitat. Què vol dir això? Doncs un calaix de sastre on han col·locat tota la gent que la lia o que no saben on posar. Serveix d’alguna cosa? No, però el sistema no et deixa posar una descripció, t’obliga a posar un diagnòstic.

Llavors, hi ha situacions relacionades amb la salut mental que no són necessàriament un trastorn o un problema?

Jo m’estimo més parlar de dificultats que no pas de problemes. O de conflictes, inseguretats, malestars. Perdre la salut no és un problema —bé, és un problema perquè la gent pateix—, però no tenim problemes de salut mental, tenim dificultats en la construcció de la salut mental i dificultats en la recuperació de la salut mental. Tanmateix, que la gent visqui problemàticament és un problema. Socialment, sí que tenim un problema de salut mental. Tenim tantes dificultats de salut mental, en la construcció, la pèrdua i la recuperació, que s’ha acabat convertint en un problema de salut mental. En aquest sentit, sí. Quan treballes amb la persona, és útil que descrigui com viu el que està vivint i que tu no avancis la idea de “tens un problema”. Aquesta és la idea de dir-ho en singular, també. És important que no la fixis en la paraula per evitar que s’apropiï de l’etiqueta com una manera de definir-se.

“No tenim problemes de salut mental, tenim dificultats en la construcció i la recuperació de la salut mental”

Ens estem sobremedicalitzant? Del teu llibre i la meva experiència personal extrec que, bàsicament, hem arribat a un punt que necessitem medicalitzar-nos per poder gestionar els estats d’ànim i malestars que ens genera el dia a dia que ens hem creat per viure dins aquesta societat.

Aquesta societat és cada vegada més complexa, més segregadora, més injusta, més canviant i més mestissa. Sobreviure humanament dintre de tanta complexitat requereix habilitats que no sempre tenim, competències que no sempre hem après i una estabilitat emocional-afectiva que sovint se’n va en orris perquè sempre hi ha alguna cosa que plou: una ruptura, una pèrdua, etc. Aquest caos és difícil de gestionar si no tens possibilitats que la gent sigui escoltada en llocs diversos i pugui parlar del que li passa; si no tens un discurs mitjanament útil per entendre què li passa a la humanitat, com va passar amb la Covid —que la vida estable d’una persona passa per tres o quatre llocs: la feina, la casa, la diversió... I, de cop i volta, tota la vida de la persona està regulada per la família. Alguns adults descobreixen que tenien fills, d’altres s’adonen que un nòvio o marit està bé, però només per una estona. Descobreixen que la vida no és tan estable com creien: puc perdre la feina, el que estava fent no funciona; i, a més, no sé què està passant, perquè a l’inici tothom estava completament perdut de si eren els astres, el virus o què.

Està clar que la vida no és un camí planer.

Cal tenir un cert ordre vital per gestionar la vida. Tot i que s’ha esvaït la pandèmia, hi ha persones que les malalties infeccioses ja no les viuen de la mateixa manera, ara veuen l’altre com algú que em pot contaminar, que em pot contagiar. Si teníem prou problemes de segregació, ara encara pitjor. Histriònics i hipocondríacs, a la vida i a la societat, n’hi ha molts. Per gestionar tot aquest conjunt de malestars no podem només tenir la resposta de la malaltia i la resposta del metge que atén la malaltia. Parlem d’ecoansietat quan creus que el món en què estàs s’acabarà podrint i t’acabaràs morint. D’acord, sí, però d’aquí a tenir una ansietat... Busquem explicacions de per què destruïm el planeta i decideix o no canviar d’hàbits i actitud, però l’ansietat de dir “i si es desfà el gel?” no pot acabar en una resposta mèdica. Les dificultats de la vida no poden ser gestionades amb el criteri de malaltia mental.

Com afecta el fet que hi hagi fàrmacs per a tot?

La generació adulta actual va créixer veient com els seus pares, cada vegada que hi havia un dolor, hi havia una química per resoldre el malestar. Estem instaurats en la idea que si em passa alguna cosa important, he d’anar al metge i m’ha de receptar alguna medicina. Al final col·loquem dins de la resposta mèdica totes les dificultats de viure, i això així no va. Això no treu que, com a generació que ha gestionat els malestars químicament, hem de defensar el dret a drogar-se sanament, el dret a gestionar els dolors i les felicitats. No sé si la felicitat té nom de cervesa o whisky, però has de poder gestionar la felicitat amb les drogues del mercat. Als adolescents els has d’educar perquè com més tardis a fer servir l’alcohol, millor, i has d’aprendre que a vegades l’alcohol dona la felicitat, però no sempre; hauràs d’aprendre a gestionar la relació, i aprendre el que han après els teus pares: la diferència entre calimotxo Don Simón i Rioja Reserva. Després està l’immens marc de les drogues més o menys il·legals, que van i venen. En algun dels meus llibres parlo de com educar quan la maria sembla que és legal, i quan l’adolescent pensa que la maria ho arregla tot. Després estan les drogues de farmàcia, és clar. Pel fet que siguin medicaments no deixen de ser drogues. Hem de dir a les persones: què pinta a la teva vida la química? Sempre per dormir necessitaràs un relaxant? O per tenir ganes de treballar? Com ho gestiones? Al final, el que passa, és que diem als pobres que no tenen dret a drogar-se perquè això genera dependència, així que els rics tenen la paraula i els fàrmacs, i els pobres ni paraula ni drogues.

“Al final, els rics tenen la paraula i els fàrmacs, i els pobres ni paraula ni drogues”

Què diria a aquells joves i adolescents que ara mateix viuen sense cap perspectiva de futur i que creuen que els reptes que hi ha al davant són massa grans per a ells o elles?

Una de les coses que ha canviat en les últimes tres dècades té a veure amb la visió del futur. Als anys 70, a un adolescent podies orientar-lo envers el futur, perquè el futur estava associat al treball i era un argument orientador. A finals dels 80 i durant els 90, això ja no és així. Els joves comencen a construir-se en altres espais, bàsicament espais de relació, de diversió, de cultura; com que no hi ha treball, no treballen, i el futur passa a no ser un argument. Molt poques vegades, només quan estan obligats a escollir algun estudi, pensen en clau de futur. Si, a més, el futur és negre i amb la pandèmia es torna més que negre, si col·loques el futur com a argument se suïciden tots. Després venen els que sempre ho critiquen tot i els titllen de presentistes. Per sort només miren el present!

Però no podem només viure en el present, no?

Aquí entren altres propostes com ajudar-los perquè els presents vagin deixant pòsit, que a poc a poc vagin trobant el seu lloc al món. Arribar a un cert ordre o tranquil·litat personal, certa vivència d’això que soc de moment. Es tracta de gestionar el present o, com a molt, el futur a una setmana vista. Per això són tan absurds aquests dies de l’orientació, la setmana de l’ensenyament... El 90% dels xavals de l’ESO no tenen ni idea del que faran l’any que ve, però faran el batxillerat, perquè ho fa tothom i és el que els pares diuen que toca fer. Al mes de desembre, un de cada tres ja haurà plegat i dels dos que queden, un estarà putejat. Tampoc els pots deixar amb la idea que tot val. Hi ha algunes coses que no cal que experimentis, i altres que si no les experimentes i vius quan tens una determinada edat, tindràs forats a la teva vida que hauràs d’arreglar. Per tant, és una mena de com pensar en el futur molt a distància a partir d’experiències d’un present consecutiu sabent que el futur fa temps que no és un argument.

I com ho podem fer com a societat per apujar la moral de tots?

Jo ara faré un discurs de quedar bé; després, a la pràctica, la punyetera realitat és complicada. Però hi ha dues idees que jo defenso en les meves pràctiques, sense les quals no podem continuar. D’una banda, hem de poder tenir una idea de l’ésser humà, per ser persona, de què no pots prescindir. I, per ser persona, no pots ser un egoista que matxaca a l’altre, perquè això no és ser persona. Has de ser una persona que pensa, raona, discuteix, dubta, però també que exigeix sentir, tenir estats emocionals diferents. Per ser persona, t’imagines en companyia d’un altre, en criteri d’un altre. Com a educadors, reivindiquem que eduquem per ser persona que sap conviure en una determinada societat. Hem de poder vendre una determinada manera de ser persona, no val qualsevol personatge que hi ha pel món. Al final, haurem de dir que hi ha persones i objectes del mercat, perquè hem perdut la pròpia condició humana de ser persona.

I l’altra… 

Jo ja passo de revolucions, però no es pot viure en una societat en què no hi hagi una certa proposta de futur col·lectiu i una crítica sistemàtica del que és inacceptable. La guerra seguirà sempre, sempre rebutjable, malgrat que després alguns la defensin. Com a valor, mai podrà ser un valor. I no podem acceptar que les necessitats humanes siguin producte de negoci. Bona part del que ens passa és que cadascú de nosaltres creiem que l’altre no importa i el puc destrossar per tal de triomfar. No es pot viure sense uns mínims conceptes bàsics de què vol dir ser persona i uns elements bàsics de societat, ja que el contrari et porta a la destrucció com a persona i a la destrucció col·lectiva.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article