La mort d'un fill ha estat una teràpia

Sílvia Vilacorba | autora d''Èric, dins el cor'

Sílvia Vilacoba i Canal (Olot, 1966) ens presenta el segon llibre "Èric, dins el cor", on explica d'una manera molt transparent i dolça els darrers mesos de la vida del seu fill Èric afectat per una paràlisi cerebral i l'any després d'aquesta pèrdua. El primer llibre "Èric, la força d'estimar" (1998) fou un èxit de vendes a la província de Girona.

Com s'explica la mort d'un fill?
Amb molt de dolor, però alhora amb tendresa. Plorant molt i també somrient algunes estones. Per mi ha estat una teràpia.

Per què aquest llibre?
En primer lloc, perquè hi havia un compromís. Després del primer (Èric, la força d'estimar) molta gent em va demanar quan faria un segon. Els comentava que no vendria la vida de l'Èric per fascicles i, per tant, només hi hauria un segon, el final. I aquest final va arribar. Per tant, en aquest sentit hi havia un deute. En segon lloc, perquè l'escriptura sempre ha estat la meva vàlvula d'escapament en moments complicats i difícils... i per tant, he escrit aquests moments difícils de la meva vida per necessitat d'alliberar emocions. I en tercer lloc, he pensat que les reflexions i els sentiments que hi abocava podrien ser d'ajut o de suport per altres famílies que pateixen o patiran en un futur la pèrdua d'un fill o d'un ser molt proper.

Què ens en pots explicar?
Té el mateix format que el primer. Un format de diari; he volgut que també hi hagués fotografies d'aquests darrers anys de l'Èric. He pretès que fos molt entenedor, molt clar, molt visual... que pogués arribar a tothom. El pròleg me l'ha escrit el Dr. Anton Foguet que durant aquests setze anys de la vida de l'Èric ha estat el seu neuropediatre. Un pròleg molt tendre, molt emotiu, molt bonic. Es divideix en dues parts: la primera, va de l'agost al setembre del 2009, quan l'Èric pateix una greu pneumonia i que per nosaltres suposa un gran avís. I la segona, del dia 3 de gener del 2010 amb la mort de l'Èric fins el gener del 2011, amb tot el procés de dol que vivim la família.

El que també m'ha agradat és que he pogut comptar amb la col·laboració de les meves dues filles, la Nina (11 anys) que ha escrit una carta al seu germà i la Cori (8 anys) que ha fet dos dibuixos que he incorporat per separar aquests dos blocs en què es divideix el llibre. També hi ha dos textos de les meves nebodes, la Cíntia i la Irina. És un llibre, que evidentment és molt emotiu, s'hi aboquen molts sentiments. També hi ha moltes idees, pensaments i reflexions que poden donar peu a aprofundir en determinats temes: la mort, la vida, el dol, l'esperança...

El llibre contempla una part més social, atès que la distribució i venda es fa a través d'entitats. El primer llibre també ho vaig fer així. Aprofitant Sant Jordi em vaig posar en contacte amb totes les escoles d'educació especial i entitats de discapacitats de la província de Girona; aquesta vegada, també ho faig extensiu a totes les de Barcelona; i estic oberta a que qualsevol entitat de discapacitat, escola d'educació especial o AMIPA si vol aprofitar per adquirir-lo per vendre'l a canvi de part dels beneficis del mateix, es posi en contacte amb mi: vilacoba@garrotxa.com o al telèfon 972 26 24 19 (de 9 a 11h) i parli amb la Fina, que és la responsable d'atenció a les entitats per aquest tema.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Áurea Ruiz
4.

Hola, he arribat a aquesta pàgina per casualitat, desconeixia l'existència d'aquest llibre, que ara m'el llegirè. Jo tinc un fill que es diu Èric i per casualitat o no, va nèixer un 3 de gener. Gràcies a Dèu està sà. Sento moltíssim lo del teu Eric i lo de tots els Èric's. Un petó

  • 0
  • 0
silvia vilacoba canal
3.

us faig saber que a partir de la setmana vinent podeu trobar el meu llibre "Èric, dins del cor" a la Federació ECOM. Gran Via Corts Catalanes, 562.

  • 0
  • 0
silvia vilacoba canal
2.

és cert que la gent a vegades no veu més enllà de l'aspecte físic. però crec que cada vegada n'hi ha més, i sobretot quan poden compartir i reflexionar, que són els nostres fills els que donen a la vida un sentit. jo també he estat molt feliç al costat del meu fill, n'he après molt, i tot i els entrebancs, que n'hi ha, crec que hem deixat emprempta amb qui ens coneix.

  • 0
  • 0
ines parals
1.
hola, no em coneixes, soc una mare d,un noi de 20 anys amb la síndrome d´sturge-webber.Es un síndrome poc frecuent, pot ser no el coneixis. M,agradaria poder parlar amb tu perque crec que ningú no pot entendre el que es tenir un fill així, nomes la gent que ho vivim. Jo estic super contenta amb el meu fill i estic molt orgullosa de poder-lo passejar i em sento molt potegida quan estem junts. Aixó la gent no ho pot entendre, es pensen que es una creu i creuen que som uns pares desgraciats. Crec que tu ets com jo i que realment el teu fill, com a mi el meu, t, ha ajudat a ser diferent amb la gent, més persones a veura les coses desde un altre nivell a donar importancia al que te importancia, en resum a VIURE.
Em passaria la nit parlan d´ell.
En aquest moments estic divorciada i el meu nou company per casualitat es d´Olot. Fa 9 anys que estem junts i vivim a La Bisbal.
En David(el meu fill) i en Toni(elmeu company) s´estimen molt i estan molt a gust junts. La veritat es que la gent es pensa que es el seu pare i no es creuen que no ho sigui. Ja veus estic enamorada de dos homes i ells son la meva vida. Espero la teva resposta i podem coneixer-nos algun día. una abraçada. Inès.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article