L'afecte no te'l descarregues de la xarxa

 

Diferents persones per moltes raons, entre elles per por o odi a la tecnologia. La majoria de tecnòfobs són grans, i aquesta fòbia també s'expandeix a vegades  a les persones retirades del mercat laboral, o a persones que depenen d'un ordinador i un mòbil per estar localitzables al treball les vint-i-quatre hores. Un altre grup, que per mi és el més preocupant, és el d'aquells que portem desenes d'anys treballant i som competents però hem passat a dependre de les noves tecnologies.

 

No sempre. Fins i tot hi ha algunes persones amb analfabetització digital que a vegades, per interès personal, poden arribar a entrar i congeniar amb les noves tecnologies. Per exemple, contactar amb els néts que estan lluny.

 

En l'altre extrem estarien els tecnodependents, que quan no tenen accés a la xarxa se'ls reprodueixen sentiments de tristesa.

 

No ho crec. En alguns centres de salut, el metge li han posat a l'ordinador una aplicació per gestionar els historials mèdics. Amb els deu minuts que té per a cada pacient, cinc minuts se'ls passa buscant la història clínica. Cau la xarxa i no coneixen ningú. Conec doctors que han demanat la baixa per depressió perquè no s'aclareixen amb l'aplicació digital.

 

Puc tenir tecnoestrès però no ser tecnòfob. Puc tenir tecnoestrès perquè m'han d'explicar cada canvi tecnològic i no arribar a tenir por o odi. La tecnofòbia afecta a les persones de manera diferents. És molt difícil que aparegui en els natius digitals. Es dóna la data de 1980, l'era del mil·lenni; aquests no tindran tecnofòbia i tindran molt poc tecnoestrès perquè han nascut, literalment, manejant el mòbil. Ara tenim un ministre d'Indústria molt entusiasta que diu que el 2015 l'administració serà tota digital i hi ha un problema d'alfabetització digital.

 

Al principi es parlava de tecnofòbia quan començaven els ordinadors a generalitzar-se, però mai no va arribar a tenir una entitat clínica. Hi havia persones, normalment amb formació de lletres, que tenien aquesta ansietat. Però d'això fa vint anys. Ara és molt estrany que s'assembli a factors comuns amb altres tipus de fòbies. Si que hi ha un tecnoestrès crònic, per exemple, quan se't cau la xarxa i no pots fer res. Aquest sentiment sí que és el tecnoestrès i, de moment, el més analitzat, comú i que transcendeix en el temps, la frustració de no saber què fer.

 

No ho serà tant, però passarà una cosa que em temo i no desitjo: Tots els "llestos", quan arribin una altra onada digital i els enganxi una mica més grans, s'assabentaran del que és el tecnoestrès. No podem aturar el progrés, ja no hi ha el problema que hi va haver en el segle XIX, relacionat amb la Revolució Industrial. No ens podem oposar a les noves tecnologies. S'ha d'intentar aprendre a poc a poc perquè els "llestos" no ho han après en un sol dia. S'ha de fer de forma sectorial.

 

El moviment està en un estat que ningú no sap com evolucionarà. Per una part la xarxa és extraordinària per reunir a un grup de gent a través de reivindicacions, però hi ha coses per a les quals la xarxa no serveis. Es tracta del camp pràctic.

 

No es pot fer un llibre o una novel·la entre dues mil persones, com ja s'ha intentat. I en la pràctica, amb els Indignats, és el que està passant. Organitzar un moviment de canvi necessita un cara a cara i un lideratge amb un sistema organitzatiu. Mostra, de forma magnífica, el que dóna la xarxa: una cosa que es crea en la realitat digital i passa a una realitat palpable, però amb el problema logístic en l'acció.

 

Té a veure amb el que no dóna la xarxa. La xarxa dóna coneixements i informació, però no em dóna experiència. La xarxa et fa savi, però no et fa expert. No et permet madurar per afrontar les grans coses que et dóna la vida. L'afecte no te'l descarregues de la xarxa. La persona es perd molt, però la que viu només per a la xarxa, també.

 

El moviment dels Indignats té els components de satisfacció en diverses àrees. El que ha sorprès és la forma de fer-ho, i és molt fàcil per al polític que el seu gabinet li mantingui el Twitter o Facebook, però té altres derivacions, i el que no s'esperaven és que es tornessin en contra d'ells i es desbordessin. El polític s'ha aficionat a tenir seguidors a Twitter, però no s'acostuma que la persona li respongui.

 

Tu escrius a Obama i Obama no et respon. Encara que creguis que això és la nova política, et respon una persona del gabinet. És una simetria terrible i no hi ha comunicació bidireccional. No és simètrica, encara que t'ho fan creure.

 

Són persones que s'organitzen per combatre activament per la força contra les noves tecnologies. Tecnòfobs n'hi ha hagut sempre. Plató i Sòcrates atacaven l'escriptura perquè deien que perjudicava el pensament i la memòria. En aquell moment tot es feia de memòria. Hi ha una cultura no escrita que és molt important i que s'ha perdut, no com a moviment organitzat, perquè el més important va ser el de la Revolució Industrial, però en la literatura i en el cinema hi tenim diversos clàssics de tecnofòbia, com les pel·lícules de ciència ficció.

 

Les accions que desenvolupen són accions contra el progrés. Són accions massives, cops tipus comando contra les noves tecnologies. Tracta de trobar-se amb les arrels de les passions bàsiques i la lluita com a contraprestació.

 

És difícil. Hi ha un grup organitzat. Hi ha les comunes de rehabilitació de terrenys agrícoles que intenten viure al marge de la tecnologia, però són grups aïllats. El moviment Slow, que treballa sobre el menjar orgànic, té tractes amb la xarxa. Es comuniquen a través d'ella. Els que van contra el G-20 també s'han organitzat per la xarxa. És més una actitud tecnòfoba individual i de negació.

 

Fora de la literatura, en la vida real s'han trobat casos de sabotatge i moviments anarcoecològics. L'exemple més clar és Unabomber, que ara ha tornat a ser notícia perquè s'han subhastat els seus béns per pagar a les víctimes.

 

És un tema fascinant, i crec que té raó en alguns dels seus arguments, sobre tot en l'últim manifest que ha fet. Diu que en les noves tecnologies, encara que estan pensades per comunicar més de forma més fàcil, en alguns casos hi ha una utilització asimètrica per part de les institucions en el sentit que forcen el control sobre l'usuari i no que l'usuari les conegui. Estan més preparades perquè elles m'expliquin coses i molt menys preparades perquè jo els expliqui els meus problemes i poder fer una reclamació.

 

És les dos coses. Neoluddista en el sentit d'oposar-se a la tecnologia, perquè diu que tots el avenços tecnològics estan fomentant les relacions de poder i dependència i submissió de les grans empreses, on els científics, en realitat, també cauen en les grans corporacions. I és tecnòfob, per exemple, perquè és una de les persones que s'oposen a la fecundació in vitro.

 

En alguns aspectes sí. La fatiga i el fet de no poder desconnectar es podria equiparar al tecnoestrès. Arribar esgotat a casa i encara haver de revisar el correu electrònic.

 

Serà capaç de detectar la informació bona de la que no és bona. Ara en tenim la més utilitzada, però pot ser la més simple. Podrà detectar segons el nostre perfil de recerca el que necessitem, i també ens podrà dir que no és bo visitar pàgines de sexe, per exemple, i ens donarà algun consell. Hi ha molta gent treballant-hi, però de moment només hi veig estratègies de grans companyies que fan calés amb les dades que els facilitem.

 

Potser crea més ansietat perquè tens algú que et diu què é el que has de fer. Evoluciona a la creació de més serveis, i possiblement pagarem a través de la xarxa.

 

Procuro fer-les. Sóc una persona que els caps de setmana desconnecta i solc tenir el mòbil obert, però no treballant. He estat molt psicòleg al meu treball i no he tingut ordinador a casa fins fa tres anys. Cada persona s'ha de graduar fins on arriba la seva datamigdiada i quina tecnologia pot utilitzar durant la datamigdiada i quina no.

 

Conviuen avui dia la cultura digital, dels natius digitals, amb la cultura minoritària, més una cultura de llibre i que fa servir el cara a cara. Aquesta generació està en declivi i el tracte que se'ns dóna sovint és injust. Ens hem d'indignar també una mica.

 

No voluntàriament. Utilitzo la intranet a nivell laboral, que s'assembla cada cop més a una xarxa social. No li veig objectiu avui dia, ni tinc temps ni hi veig els avantatges, perquè gaudeixo molt amb el tracte personal.

 

Escrit per: Beatriz Castillo