Les necessitats per reduir la criminalitat no passen per la presó; passen per l'escola

Eloi Sánchez | recercador

Amb una infància marcada per un amor a la naturalesa directament proporcional al sentiment d'incomprensió i d'abandonament pels sers més propers, Eloi Sánchez va ingressar amb només 20 anys a la presó per homicidi. Quinze anys després i quan s'esforça a construir una vida normal, parla del seu passat, reflexiona sobre l'entramat de la societat actual, no estalvia crítiques al sistema penitenciari i a la no-educació que, segons ell, caracteritza el sistema i també fa propostes de millora. Toni Olives l'ha entrevistat i des del Social.cat us oferim la conversa en dos blocs: el primer, sobre la primera etapa de la vida i, el segon -que es publicarà la setmana vinent-, centrat en el compliment de la condemna.

'Costa menys construir que destruir' 
 
Com et presentaries?
Com una ànima a la recerca de sensacions. Estic a la recerca de llum, sempre he estat així, de petit, de no tan petit i de més gran. La llum és molt important; com que moltes vegades he estat cec encara tinc més ganes de buscar-la. Sóc un guerrer a la recerca de llum.
 
A què et refereixes quan dius llum?
La llum per a mi no és el que ens il·lumina, no és el que es pot entendre per llum lumínica; la llum a la què em refereixo és la que pot estar molt amagada en la foscor. La llum es pot veure en moltes parts de la vida: per exemple en la passió d'un ofici -un mariner, un pastisser, un paleta, un arquitecte...- i també en certes maneres de ser. Per exemple una dona per estar guapa no necessita pintar-se les ungles. El fet de dir les coses bé, encara que ens equivoquem, és llum. Quan arribem a aquesta conclusió arribem a la llum i per trobar-la s'ha d'anar a contracorrent de la contracorrent. 
 
Amb una infància marcada per un amor a la naturalesa directament proporcional al sentiment d'incomprensió i d'abandonament pels sers més propers, Eloi Sánchez va ingressar amb només 20 anys a la presó per homicidi. Quinze anys després i quan s'esforça a construir una vida normal, parla del seu passat, reflexiona sobre l'entramat de la societat actual, no estalvia crítiques al sistema penitenciari i a la no-educació que, segons ell, caracteritza el sistema i també fa propostes de millora. Toni Olives l'ha entrevistat i des del Social.cat us oferim la conversa en dos blocs: el primer, sobre la primera etapa de la vida i, el segon -que es publicarà la setmana vinent-, centrat en el compliment de la condemna.
Com seria això?
La normalitat establerta des de fa milers d'anys és anar a contracorrent. Què vol dir això? Anar contranatura. Ens agradi o no formen part de la Natura i en el moment que vam deixar de mirar-la i ens vam creure superiors vam començar anar a contracorrent, contranatura... Aleshores qui s'atreveix a anar a contracorrent de la contracorrent pot tenir minuts, segons, moments de joia, i això és molt important, molt important.
 
Com has buscat la llum en cadascun dels teus tres grans blocs de la teva vida? 
Jo de jove era molt entremaliat, era un vendaval. Tenia molta facilitat per l'estudi i uns valors dels quals m'ha costat despendre-me'n. Políticament i socialment són molt correctes, però que no crec que m'hagin ajudat gaire amb la meva tasca de buscar llum. Tot al contrari: m'han aprofundit molt endins de l'obscuritat. Per altra banda jo sempre he rigut, sempre. M'agrada molt riure i encara que sigui molt social i molt sociable...  sóc molt solitari. Els millors records que tinc són de quan estava sol: m'agradava i m'agrada molt el bosc, hi anava i parlava amb els arbres, les pedres, les pinyes, la molsa i m'agradava molt el tracte amb els animals. A casa teníem gats, gossos, gallines, tortugues, ànecs... i ho veia com una cosa natural. Sempre m'he queixat de la falta de respecte que se li té al món natural. 
El fet d'anar des de petit inconscientment a contracorrent ja em va tancar moltes portes que segurament avui em farien falta per tenir una feina o un cotxe millors. Jo un gran cotxe no el necessito; no necessito el que pot necessitar un ric mil·lionari o un futbolista i crec que poca gent el pot necessitar perquè això no dóna gaire llum.
Crec que de petit ja vaig marcar inconscientment una mica les pautes de la recerca. M'agradava llegir i els escacs i vaig aprendre a jugar sol perquè vaig començar a jugar amb els meus germans però no van seguir i jo em feia les meves partides. D'altra banda, tot i que el meu pare estava vinculat a una escola d'art mai no em va posar un llapis a les mans per poder seguir la tradició o aprendre'n una miqueta. Malgrat això jo he seguit pintant i esculpint però ho he après per mi mateix. No m'agrada gaire el terme autodidacta sinó que crec que és la canalització dels reptes que tens amb tu mateix. Es tracta d'encarrilar els impulsos per poder materialitzar l'art i això hauria de ser assignatura raonablement obligatòria en la lògica de cada individu. Ara tenim un recull d'ADN, d'empremtes digitals, numèric, i això pot estar bé per segons qui però no deixa de ser un control i ens fa perdre l'essència. Podem recuperar aquesta essència per ajudar-nos a ser naturals però tal com va aquest món... 
 
Així l'art per tu és concebut com una medicina?
Hi ha gent que centra els seus esforços en el món virtual i s'esforça a l'hora de superar-se en els videojocs. Estic radicalment en contra d'aquesta actitud perquè jo he jugat amb videojocs i mai m'he sentit tan desgraciat; en canvi, també he jugat a bales i et puc dir que una bona estratègia de bales o traça amb la baldufa són insuperables perquè agilitzen la ment. Sortiu de la bombolla artificial, mulleu-vos els peus a la platja, tireu una pedra al riu per veure quants cops rebota, toqueu la sorra amb les mans, colliu bolets i mengeu-vos-els, sortiu al camp, al bosc, oloreu-lo... apagueu la tele.
També es poden agafar llibres, sí, però de llibres n'hi ha tant de bons com de dolents i a mi m'agrada molt poc recomanar lectures perquè a mi m'han pogut anar molt bé i colpir molt però que amb un altre no li poden aportar el mateix. 
Les persones més felices que he conegut són analfabetes. Ara bé, tenen un art... Vaig conèixer un gitano que signa amb una 'x', però que toca la guitarra que riu-te'n del Tomatito. Podria estar estar actuant al Liceu i la gent pagaria molts diners per poder gaudir del seu art però aquesta persona no té l'entorn social adient. Converteix la música en un art de companyerisme, de filigrana, de finor, de proximitat, de germanor... però el reconeixement sempre està supeditat als demés. Sempre pendents de l'opinió dels altres...   
 
Quan dius 'els altres' a què et refereixes?
Si jo vaig a la tasca a fer una cervesa amb la meva dona i menjant-me una patata brava tiro un dard i tinc l'habilitat d'encertar el centre de la diana i després torno a tirar i vull que vagi al tres i hi va i algú em veu i vol que vagi, per exemple, amb la selecció catalana a competir arreu del món, què passa si sóc bo però no tinc aquests valors o no els comparteixo? Has de fer les coses perquè agradin als demés. 
 
I tornant al tema de la joventut, quina és l'experiència que creus que et va marcar més?
Doncs, mira, agafarem el bou per les banyes... La falta de comunicació és el mal endèmic d'aquesta societat, i jo no he tingut mai comunicació amb ningú que hagi estat un referent per a mi -ni germans, ni pares, ni família-. És més, he tingut més comunicació i he estat més còmplice amb els gossos que hi ha hagut a casa que no pas amb el meu entorn més directe. Un cop entrada l'edat adolescent, amb tots els dubtes que això comporta, el problema encara va ser més greu perquè sempre he tingut la necessitat de ser estimat. Potser sí que ho he estat, d'estimat, però d'una manera possessiva i molt poc comprensiva i això ha significat que jo no he pogut compartir mai els meus sentiments: ningú mai no m'ha preguntat 'Nen, què et passa?'
 
Parles dels pares?
De tot l'entorn familiar en general, i en especial dels pares. Això ho atribuïa a un problema familiar que arrosseguen des de fa molts anys amb la resta de la família. Jo veia que alguna cosa estava passant, que no era gaire normal... i patia molt. Quan vaig marxar a la mili, a Canàries, amb 18 anys era el primer cop a la vida que estava sol, i vaig veure que la vida no era així, que la gent parlava i que no depenia tot dels recursos econòmics. La gent es comunicava, es tenien confiança entre ells i, malgrat les discussions, es parlaven de tu a tu.
 
Abans havies tingut relacions semblants?
Jo tenia amiguets malgrat que els meus germans sempre anaven junts i jo anava bastant sol. A més tenia l'ombra autoritària de la mare que hem deia: 'No vull que vagis amb aquests' i jo, què havia de fer?
 
Obeïes...
De vegades, d'altres no. Però clar després d'això venien les hòsties. També vaig ser molt amic del veïnet del davant i vam compartir un grapat d'anys junts. Estàvem molt units, molt. Ell duia un nivell de vida molt elevat, perquè el seu pare li donava molts diners, molts, però a mi no em podia veure i no li permetia que parlés amb mi. Un dia em va fer fora de casa seva i aquí es va acabar una amistat pura, crec que l'única que vaig tenir en aquella època, i això ens va amargar fins al dia d'avui. 
 
I a l'escola?
Suspenia per gamarús. Estudiava i ho feia bé però em dedicava a fer altres coses i tenia un comportament irregular. El que m'agradava ho feia sense esforç i el que no, doncs feia el ronso, feia putadetes, no donava treva als professors... Però el que cou és que ni professors, ni família, ni ningú ha tingut prou atenció per atendre la crida que jo estava donant, que ara vista des de la distància la trobo molt normal i raonable. És això el que a mi m'emprenya... Mai no he trobat ningú que s'hagi interessat per a mi ni m'hagi explicat de què va la vida i ho he hagut de descobrir d'una manera cruel. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

L'equip del social.cat
3.

Benvolgut Josep Sanz,

La segona part de l'entrevista es publicarà aquest dijous.

  • 0
  • 0
Josep Sanz
2.

Quan es publicarà la segona part de l'entrevista? Tinc ganes de llegir la continuació de l'entrevista

  • 0
  • 0
Berta Balcells Berga
1.

Em quedo amb la frase del titular. Quanta raó! I per l'escola, junt amb la tasca dels pares, també hi passa l'educació, el respecte, la tolerància...

Una entrevista molt interessant. Tinc moltes ganes de llegir-ne la segona part!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article